escorpora

Quatre ratlles sobre… El dia de l’escórpora, de Miquel Bonet Pinyol

Hi ha llibres que necessiten temps per convèncer, i llibres que enlluernen a les primeres pàgines; El dia de l’escórpora pertany definitivament a la segona categoria. En dos brevíssims capítols Bonet mostra tot el que trobarem a la resta de la novel·la: un retrat amb bisturí d’un poble costaner, presentat amb una prosa sensorial, acuradíssima, vivaç. Com que, a diferència de molts dels títols que impacten a l’inici, el text no es desinfla en cap moment (fita encara més meritòria quan hi introduïm l’humor), llavors es pot concloure que el nivell és altíssim.

La trama d’El dia de l’escórpora es basa en la pel·lícula Tauró, amb un peix colossal que es va cruspint gent i un protagonista en plena crisi vital que intenta fer-hi alguna cosa. Tot plegat és evidentment una excusa (deixo de banda la possible metàfora de conclusió, al meu parer innecessària) per mostrar-nos el poble, els seus habitants i, encara millor, els canvis d’una estació turística. Com que Bonet no és empordanès sinó del sud, qualsevol intent de romantització del territori hi és absent, més enllà de la vinculació amb el paisatge propi. I la galeria de personatges és tremenda, no sols per ser figures perfectament transportables sinó pel retrat complet que se’n fa. Els exterminadors de plagues fluvials podrien tenir la seva sèrie televisiva.

Tinc ganes de ressaltar que El dia de l’escórpora és un llibre divertidíssim, perquè a casa nostra no n’anem sobrats (de bons, s’entén). Bonet fa servir una paleta de recursos que va des del detall fi a l’astracanada estil Tom Sharpe, de la frase repetida en un context diferent a la sorpresa cinematogràfica. Això, evidentment, no implica ni lleugeresa ni frivolitat, sinó que fins i tot n’augmenta el realisme. Ja ho voldríem a la Costa Brava tenir un escriptor amb aquesta precisió i mala llet.

Els lectors voraços, que practiquem la lectura per arrossegament, ho som perquè de tant en tant trobem títols així, amens, sucosos i de mida exacta. Acabat El dia de l’escórpora només es pot dir una cosa: més, si us plau.

[I una qüestió al marge de les qualitats literàries del llibre. Quan vaig buscar-lo a dues llibreries tan importants com la Geli de Girona i la Cucut de Torroella de Montgrí, la resposta no només va ser negativa, sinó que em van comentar que no l’havien tingut mai. És problema de la distribució, de l’editorial, o hi ha algú que considera que allò que passa a Tarragona no interessa al nord del Tordera?]

klasse1

Els horaris impossibles de l’escola catalana

Fa uns dies em va arribar via twitter la campanya per demanar la jornada contínua a les escoles catalanes, reivindicació de part dels mestres i pares. Abans de comentar-la, us penjo el document que fan circular.

jornada

Reconec que quan ho vaig veure vaig quedar completament parat. Els dos horaris són un absolut despropòsit, i caldria fer un gran esforç per decidir quin és pitjor. Ja sé que em direu que tant l’escola com la societat noruegues són molt diferents, que a Catalunya hi ha una realitat específica, etcètera. I és cert. Citem alguns condicionants: uns horaris laborals demencials, amb polítiques ridícules de conciliació; el costum d’acompanyar els nens a l’escola fins edats molt avançades; la presència d’alumnes que al nord encara van a la llar d’infants (fins el 5 anys); les temperatures a l’estiu; i sobretot aquest maleït dinar passades les dues de la tarda, justificat amb l’excusa que “som mediterranis” quan a Itàlia mengen a la una.

L’anomenat “horari actual” del quadre és gairebé idèntic al que feia jo als 80, una reminiscència de quan tots els nanos anaven a una escola propera i la mare era mestressa de casa. Dues hores i mitja de pausa per dinar és absurd si et quedes al centre educatiu, i més quan són el preludi d’hora i mitja més de classe. Els que es queixen d’aquest sistema tenen tota la raó.

Però la jornada contínua tal com es planteja és una aberració pedagògica. Qui ha pensat que és una bona idea fer cinc hores seguides de classe amb només dues pauses breus? Creieu realment que es pot mantenir la concentració, la motivació i l’esforç durant tanta estona, sense un esbarjo que ajudi a refrescar la ment i, sobretot, sense una alimentació adequada? Un horari així no el suporta cap alumne, ni de primària ni de secundària – de fet qualsevol adult fent un curs similar pensaria que és ben feixuc. A més, ara que parlem tant de la reforma horària, quin missatge donem a la següent generació si la fem dinar a quarts de tres?

Com que no vull que se m’acusi que no aporto solucions, vaig presentar el cas als meus alumnes de segon de batxillerat, i ens va sortir l’horari següent (que no és el noruec, aquí es comença a les 8.30 i s’acaba abans):

nou_horari

Pauses llargues, un bon dinar a l’escola amb horaris europeus, i una hora de plegar igualment lògica. I quan mengen els mestres, a quarts de quatre? No, en absolut: a la una, amb els alumnes, com es fa a tot el sud del continent. I respecte les temperatures a l’estiu, no crec que al maig, juny i setembre hi hagi massa diferència entre quarts de dues i quarts de tres de la tarda (o de tres a quatre com passa ara), amb l’avantatge que tothom estarà més reposat després de l’hora de pausa (i l’aula, més ventilada).

Qualsevol canvi a l’escola hauria de formar part de la liquidació de l’horari franquista espanyol, i acabar les classes més aviat em sembla bàsic; però l’alternativa no hauria de perjudicar el rendiment dels alumnes. En qualsevol cas espero els vostres comentaris.

hlv

Quatre ratlles sobre… Història de La Vanguardia, de Gaziel

Siguem sincers, el principal motiu per comprar Història de La Vanguardia (1881-1936) és el morbo de poder llegir un llibre maleït (va ser publicat originalment a París el 1971) que critica des de dins una de les principals institucions del país – una que, a més, es troba en una fase probablement terminal. I sens dubte l’obra té part d’això, per exemple quan Gaziel, que en va ser director de 1920 a 1936, indica els dos manaments que sempre han regit el diari:

Acatament automàtic de les institucions triomfants; i defensa, sense discussió possible, de l’ordre establert.

Però Història de La Vanguardia és afortunadament un llibre molt més complex, començant pel fet que Agustí Calvet el va escriure poc abans de morir el 1964. Com va passar amb tanta gent, a Gaziel se li va ensorrar el món quan va esclatar la Guerra Civil, però ell, a més, va ser odiat amb la mateixa intensitat pels dos bàndols: uns el veien com un catalanista, els altres com un traïdor que havia treballat per una institució espanyolista i burgesa. Història de La Vanguardia és per tant una darrera catarsi (“tantes vegades hauria passat el meu càrrec tan envejat a qui l’hagués volgut”), a banda de contenir una crítica ferotge contra els responsables de la “derrota total” del catalanisme, és a dir, ells mateixos, incapaços de veure que el projecte necessitava un diari modern encara que es fes en castellà.

Ara bé, la figura amb més força del llibre no és la de Gaziel sinó Ramon Godó (1864-1931), fill d’un dels fundadors de La Vanguardia i qui la va catapultar a dalt de tot. Antonio Baños, al pròleg, el compara amb el Ciutadà Kane, però llegint Calvet és inevitable pensar en el Nosferatu de Murnau. En un sol paràgraf ens el descriu com “esquerp, violent, amargat i amargant (…) lleig, desnerit, de parlar embussat i sord com una perola”, a banda de coix i mig cec. Un home tan perillós com visionari, capaç de crear un diari modern amb la única intenció de fer diners, i amb algunes contradiccions sorprenents, com ara que malgrat ser un “espanyolista furibund” mai no va permetre que s’hi informés de toros. Gaziel en fa un retrat tremebund, si bé acaba admetent les qualitats empresarials d’aquell home. De fet l’autèntic malvat de la història és un altre (i haureu de llegir el llibre per saber qui és).

Tots aquests ingredients podrien fer un plat força immenjable si Gaziel hagués estat novel·lista, però per sort el periodisme s’imposa. Deixeu-me mencionar només la plasticitat de les descripcions (el pis de Godó, la taula de direcció) o el retrat ajutadíssim de la burgesia de l’època. Història de La Vanguardia ens interessaria encara que parlés d’un diari estranger, o de ficció, i això n’indica la seva grandesa.

mistica2

Quatre ratlles sobre… Mística conilla, de Jordi Lara

Ho reconec, arribo a Mística conilla un pèl fatigat. Sembla com si els escriptors de la meva generació s’hagin posat d’acord per inundar el mercat de llibres de contes amb costumisme urbà, de personatges a qui els ha deixat la parella i tenen una epifania baixant les escombraries, o es retroben amb els pares en plena crisi dels quaranta. Si bé alguns destaquen i tenen mèrit literari, n’hi ha d’altres que, ni en contingut ni en forma, no difereixen gaire del m’expliquen els amics tot sopant. A vegades em pregunto si hem abandonat la imaginació, i fins i tot l’ambició, com a valors artístics.

Mística conilla se’n salva en bona part perquè hi ha una consciència lingüística que per desgràcia és poc freqüent. No té la voluntat joganera i expansiva d’Adrià Pujol Cruells, ni el ferri domini dels registres de la parla de Marta Rojals, però tampoc està escrit en el català de TV3 que fan servir molts escriptors del dialecte central. En algunes pàgines, no totes, la llengua canta, i això ja és un mèrit.

El balanç dels sis contes és irregular, un mal que hauria de ser evitable. N’hi ha dos (Zapatos de boscalUn conte de fades) que són excel·lents, i justifiquen sols la compra del llibre. Comparteixen la relació del protagonista amb algú de la generació anterior (el pare, l’oncle), i fer evolucionar la trama més enllà de l’habitual unitat narrativa del relat breu. Un altre (Lo matí de ma infantesa) queda un pèl per sota, però també és bo. El problema ve amb les dues històries vinculades a l’art, perquè no es justifiquen en el context del llibre, i confirmen que la metaficció gairebé mai no funciona. I el darrer conte, que dóna títol al volum, té un gravíssim problema de construcció: per seguir la trama cal aprendre’s més d’una desena de noms, fita impossible en aquest format (hauria sigut una bona nouvelle, potser).

Per la força d’aquests dos o tres contes Mística conilla és un notable alt; passa que estem tan acostumats als aprovats justíssims (també dits aprovats per compassió) que el llibre enlluerna més del que li tocaria. En qualsevol cas, recomanat.

skam

Skam, el Merlí noruec

Què tenen en comú els adolescents catalans i noruecs? Que tots estan obsessionats amb una sèrie de la seva televisió pública. Si a casa nostra és Merlí, a Noruega el fenomen es diu Skam (Vergonya).

L’estructura de Skam, escrita i dirigida per Julie Andem, és realment innovadora. Cada fragment de la sèrie es penja a la web en “temps real”. És a dir, si una escena té lloc el dimecres a les cinc de la tarda, està disponible aquell dia a l’hora indicada; i si l’acció passa en una festa a les tres de la matinada, exactament el mateix. A la web s’hi troben també captures de Facebook, Instagram, etcètera, dels protagonistes, que complementen la història. Cada divendres s’emeten per televisió totes les escenes unides en un sol capítol, que és de durada molt variable en funció de la trama (n’hi ha de 15 minuts i de gairebé 45). Per entendre la magnitud de l’èxit, en l’apogeu de la segona temporada la web tenia més de dos milions de visites diàries, i un milió d’usuaris únics setmanals. En un país de cinc milions d’habitants!

Cadascuna de les tres temporades que té la sèrie passa en un semestre escolar, començant per la tardor de primer de batxillerat, i agafa el punt de vista d’un personatge diferent, sempre dins del mateix grup d’amics. La primera segueix l’Eva, amb problemes de relació a l’institut i amb el xicot; la segona se centra en Noora, segura i d’idees clares fins que un noi de tercer li trenca els esquemes; i a la tercera, ara en emissió, l’Isak surt de l’armari mentre viu una història similar a la d’en Pol i en Bruno de Merlí. Un dels punts forts de Skam és la seva veracitat: està gravada en un institut real del centre d’Oslo, amb els mateixos alumnes fent de figurants, i la majoria d’actors no són professionals. Ara bé, Skam es diferencia de Merlí en el fet que els adults hi són completament absents. El món que ens presenta és molt més reduït, com toca als adolescents, però això el fa més pobre. No hi busqueu converses sobre el sentit de la vida, els problemes econòmics o la família, les trames són més bàsiques (a dues amigues els agrada el mateix noi, gelosies dins de la parella, la popularitat escolar, etcètera), i hi falta un personatge tan deliciosament trencador com en Pol. L’única que s’aparta d’aquesta previsibilitat és la Sana, que porta orgullosa el hijab i sol dir les coses tal com són.

La repercussió internacional de Skam s’ha disparat a la tercera temporada, gràcies a la història d’Isak i Even. Lamentablement la televisió pública noruega no pot vendre la sèrie a fora, perquè els drets de la fabulosa banda sonora només els té pel país; i diversos intents d’adaptació han topat amb la quantitat d’alcohol i sexe que presenta l’original. Això fa que (com també ha passat amb Merlí) tota una colla de fans estiguin traduint els vídeos a l’anglès.

Us deixo amb el trailer de la darrera temporada, arriscat i provocador, sí, però alhora exacte en la presentació del protagonista. TV3 ha anat molt lluny amb Merlí, però estaria preparada per emetre una seqüència tan explícita?