cavalls

Quatre ratlles sobre… Cavalls salvatges, de Jordi Cussà

Deixeu-me començar per aquí: l’única cosa que no m’agrada de Cavalls salvatges (L’Albí, 2016) és el títol. Massa evident, el que hauríem pensat de seguida. Feta aquesta crítica, ja es pot dir que la resta és absolutament colossal, un d’aquells llibres que perdurarà, i això que ha calgut una segona edició (la primera, introbable, és del 2000) per ajudar a difondre’l.

Fa dies que em pregunto com pot ser que la novel·la, que explica les vivències d’uns quants personatges units per la droga durant gairebé trenta anys, m’hagi atrapat d’aquesta manera. Mai no he consumit res, i dels vuitanta només en recordo alguns quinquis que corrien pel barri i les històries de la meva tia àvia, que vivia davant de la presó de Figueres. L’explicació és, naturalment el talent literari de l’autor, i el fet que aquest fins ara em fos desconegut em resulta absolutament incomprensible. Caldrà buscar immediatament la resta de la seva obra.

Cussà, que coneix bé l’ambient, mai no jutja els protagonistes. Es limita a mostrar-nos què fan, com viuen, què senten. Autor, lector i personatges es troben sempre al mateix nivell, potser no agafats de la mà, però sí asseguts a la mateixa taula. Hi ajuda una estructura polièdrica, amb diferents punts de vista, i el fet que la droga, malgrat ser present a cada pàgina, no ho domina tot. En Lex i la seva colla no només esnifen o es punxen, sinó que també organitzen festes de cap d’any, munten negocis més o menys legals, tenen fills, escriuen, s’enamoren. Viuen, malgrat que cada cop els costi més.

Però la llengua… quina llengua! Un català riquíssim, amb anades cap a l’oralitat (contraccions sensacionals com “viatginstitut”), distingint perfectament la veu de cada personatge, i sempre al servei d’allò que s’explica. Els salts temporals i de narrador hi són introduïts amb la precisió del rellotger, i les peces individuals formen, en conjunt, un món complet del qual ho sabrem tot. Esperem que els nostres saberuts sàpiguen valorar aquesta meravella, perquè a casa nostra tenim tendència a enaltir autèntics ploms i a arrufar el nas quan el llibre és massa amè.

Finalment. Que mai més, ningú, enlloc, digui que el català no serveix per parlar de drogues, de sordidesa o d’ambients marginals. Cavalls salvatges demostra que no només és possible, sinó que se’n pot fer alta literatura. Cas tancat.

finger

Les obres del Parc Central no s’acabaran mai

Aquest 18 d’agost farà vuit anys que van començar les obres de l’AVE a Girona, fet que ha provocat la destrucció del Parc Central, l’ensorrament de força negocis, la desesperació dels veïns de Sant Narcís i la humiliació sistemàtica dels nostres representants municipals. Un drama que, després de la trobada d’ahir al teatre del Centre Cívic, queda clar que va per llarg. Per molt llarg, diria jo.

Dir que aquests anys l’ADIF ha actuat amb prepotència és quedar-se curt. Entre altres coses, va construir (sense avisar ningú) diversos edificis de serveis en allò que hauria de ser parc, i fins i tot un finger per connectar l’estació de l’AVE amb la del tren convencional que talla un carrer previst al pla d’ordenació. Ara bé, un cop va acabar el túnel i va aconseguir que els trens passessin per Girona, l’empresa pública es va desentendre completament de restaurar tot allò que havia fet malbé, amb l’agreujant que l’Ajuntament mai no va firmar cap compromís per obligar-los a fer-ho. Com que ningú de Girona no vol aquest finger, l’ADIF exigeix que sigui el mateix Ajuntament qui en pagui l’enderroc si vol que es completin les obres de restitució del Parc, que ja ha licitat. Un xantatge en tota regla.

La reunió d’ahir va servir per comprovar la divisió dels veïns: alguns, farts d’anys de molèsties i sorolls, voldrien que l’Ajuntament ho pagués tot i s’acabés el malson d’una vegada. Altres, més combatius, demanen organitzar protestes i no cedir davant de la prepotència de Madrid. L’alcaldessa va tenir un to més humil i fins i tot resignat que el seu predecessor, i va presentar les tres vies d’acció possibles. Però, com veureu, cap de les tres propostes és satisfactòria.

La primera, denunciar l’ADIF, implica diversos anys de contenciosos, amb l’agreujant que l’empresa exigirà que es retirin les demandes per fer qualsevol obra al Parc. La segona, pagar i callar, amb la possibilitat d’exigir compensacions més endavant. Seria la via més ràpida… si no fos que l’ADIF ha licitat les obres a una empresa que ha fet una baixa temerària (per la meitat del preu inicial!), i per tant hi ha unes possibilitats enormes que tot quedi empantanegat i a mig fer. I la tercera, renunciar a treure el finger, implica el canvi del projecte i una nova licitació, amb tot el que comporta de mesos d’espera.

És a dir, que ara mateix no hi ha absolutament cap possibilitat que les obres s’acabin a curt termini, més enllà d’una voluntat política de Madrid que no arribarà mai. Tenim nyap per molts anys.

Alguns veïns estan preparant mobilitzacions pel 18 d’agost, el dia de l’aniversari. Caldrà fer-la grossa per ser escoltats.

empordanet

Quatre ratlles sobre… Guia sentimental de l’Empordanet, d’Adrià Pujol Cruells

És cosa sabuda que tots tenim els nostres paisatges sentimentals. Alguns passen per la vida sense parar-hi esment, més enllà d’alguna sensació domèstica de comfort. Altres hi pensem obsessivament, i hi dediquem temps i esforços. I finalment alguns escollits, com Adrià Pujol Cruells, tenen el talent per fer-ne la base d’una obra literària. Després de retratar els origens begurencs a Escafarlata d’Empordà i les dues dècades passades a la capital a Picadura de Barcelona, Pujol Cruells torna al territori d’origen amb l’excusa de fer-ne una guia. I si bé aquesta Guia sentimental de l’Empordanet conté descripcions de pobles, carreteres i restaurants, en realitat és un compendi del que interessa a l’autor. Que en aquest cas vindria a ser tot.

Pujol Cruells ens hauria pogut donar informació com un rec gota a gota; en lloc d’això opta per obrir les comportes de Susqueda. Voleu anècdotes d’adolescència o de l’alcalde de Foixà? Aquí les teniu. Els tres millors polígons industrials de la comarca? Endavant. Detalls sobre la parla, els vents o la història del fill de l’exrei d’Espanya? Som-hi, sense por. Aquesta Guia sentimental és un llibre excessiu, un llibre que enfarfaga, un llibre que vol deixar KO el lector per esgotament. La feina d’una vida passada per les presses de la modernitat. Una obra completa en 270 pàgines.

Tot aquest devessall de substància seria immenjable si no fos que l’estil és brillantíssim. Diguem-ho clar, la Guia sentimental de l’Empordanet és, sobretot, un llibre juganer (DIEC: que és afectat a jugar, entremaliejar, saltironar). A cada pàgina, gairebé a cada paràgraf, hi ha un gir, una paraula inesperada, una comparació original. Els filòlegs ens diran el nom científic d’aquests recursos, però es nota que el text ha estat escrit amb una guspira als ulls (la que té Josep Pla a l’entrevista de Soler Serrano, per entendre’ns), i això l’eleva. He dit que Pujol Cruells obre les comportes de Susqueda, però cal afegir que ens espera amb la barca de rafting. Agafeu-vos fort, que riurem!

Des de la publicació del llibre ja sento algunes veus que remuguen sobre l’excés d’obra empordanesa, però la Guia seria igualment bona si parlés del Pallars o de l’Urgell. Passa que l’Empordà ha tingut la santa llet d’acumular una literatura colossal, i si fins ara llegíem el que van viure els pares i avis, finalment els nascuts als 70 tenim el nostre llibre. Un volum que, segur, serà d’aquells de relectura constant.

Imprescindible.

granja

L’obsessió noruega per la història local

Si pugeu al tercer pis de la biblioteca municipal de Trondheim, situada a l’antic Ajuntament, entrareu a la secció més fascinant de tot edifici, la dedicada a la historiografia local i regional. Són milers de volums dedicats a registrar el passat, mostra d’una feinada gairebé obsessiva, la de deixar testimoni escrit de cada poble, de cada casa, i gairebé de cada noruec. Voltar-hi és tota una experiència, sabent que no t’ho acabaràs. Al marge dels llibres dedicats a temes específics, com ara el recull de tots els metges del país de 1890 a 1920, o les promocions de tal escola, destaquen dos tipus d’obra que es repeteixen una vegada i una altra.

nordliUna són els bygdebøker. N’hi ha un per a gairebé cada poble del país, i recullen la història de cadascuna de les cases, des de la fundació (o des del moment que se’n té registre) fins a l’actualitat. El bygdebok de Frosta, un municipi d’uns 2600 habitants al mig del fiord de Trondheim, ja ocupa dotze volums, i registra tothom que hi ha nascut, viscut o hi té relació.

Agafem per exemple la granja Nordli, construïda el 1865. Tenia un terreny petit, amb dues hectàrees cultivades i tres de bosc, i el llibre ens diu que plantaven un quart de tona de civada i mig de patates, i que no tenien animals domèstics. Però encara és millor saber qui hi va viure des de llavors: un forner; dues germanes bessones, una de les quals es va quedar soltera; un polític d’esquerres; el seu fill arquitecte que es va traslladar a a Namsos. I en veiem les fotos, sovint de casaments o de confirmacions, més formals les antigues, però també de nens jugant, d’excursions en bicicleta, del dia que el cavall va guanyar una competició. Finalment el text, amb una precisió notarial, ens informa que la granja es va vendre el 1970 i va prendre el nom de Fjordgløtt.

L’altre tipus de llibre són els slektsbøker, dedicats a la genealogia, i també n’hi ha a cabassos. Un és el de la família Lagesen, de Grong, al Nord-Trøndelag. Els fundadors de la casa van ser Ingeborg Flåbogen (1799-1890) i Lage Fredriksen Smedhaug (1807-1890). El matrimoni va tenir cinc fills, que van prendre el cognom Lagesen (fill de Lage). En 506 pàgines el volum ens explica la vida i miracles de cadascun dels descendents del matrimoni.

adolfhammerObrint-lo a l’atzar em trobo amb la història de l’Adolf Hammer, nascut el 1905. Amb quinze anys va marxar de casa i va començar a treballar de cuiner al hurtigruten, la línia de vaixells que ressegueix tota la costa. Es va casar el 1927 amb l’Oline Johansen, amb qui hi va tenir dos fills. Va passar la Segona Guerra Mundial amb la companyia naviliera de Bergen, portant clandestinament material de guerra a Europa. En un bombardeig dels alemanys al seu comboi, tant el vaixell de davant com el de darrera van ser enfonsats, però el seu va resultar il·lès. La tardor de 1945 va poder tornar a casa, i va seguir treballant per la mateixa companyia, ara en viatges a Sud-Amèrica. L’Adolf explicava que havia ballat a Río de Janeiro amb la princessa Ranghild, germana de l’actual rei. Un dels fills va fer les amèriques, tot i que de gran va decidir tornar a viure a Noruega; en lloc de fer-ho en avió, va optar per una travessia de 2 anys amb un vaixell de vela, el Peer Gynt. La carrera de l’Adolf es va acabar per un atac de cor que li va afectar la parla i la mobilitat d’un braç, i va morir el 1975. Tota una vida, en dues pàgines.

D’on ve aquesta obsessió dels noruecs per la història? Us dono tres teories, i trieu la que més us agradi. Una, és un país molt jove, de només cent deu anys, i encara necessita reafirmar la seva identitat remenant el passat. Dues, Noruega és un país on la construcció és bàsicament de fusta, i els edificis poden desaparèixer en qualsevol moment per un incendi – només el paper en salvarà el record. I tercera, malgrat el grau d’urbanització, l’imaginari del país continua sent rural. Aquests llibres refermen el vincle amb la terra.

hovolemtot

La CUP té un problema

Vagi per endavant que sóc molt escèptic amb el projecte de pressupostos, i penso que Junts pel Sí l’ha gestionat d’una manera nefasta, actuant com si tingués una majoria al Parlament que no té, i pensant totalment en clau autonòmica. Igualment estic molt satisfet de la negativa de la CUP a investir Mas, i fins i tot em sembla força inconcebible que bona part de la militància estigués disposada a fer-ho. Aquest no és un article del #pressingCUP fet des de la menjadora mediàtica – un altre dia parlarem de com la dreta catalana reprodueix tots els tics de la dreta espanyola quan veu en perill la seva hegemonia.

Dit això, crec la CUP té un greu problema de funcionament intern, i que cal parlar-ne amb urgència.

Últimanent les decisions transcendents de la CUP s’acaben votant, en assemblea general o als òrgans corresponents, amb uns resultats ajustadíssims que sempre afavoreixen el mateix bàndol. Acte seguit els deu diputats del Parlament, com un bloc, actuen en conseqüència. El problema és que la democràcia no funciona així. No es pot reduir tota l’acció política a una votació on una majoria s’imposa per sistema, perquè això implica reproduir internament allò contra el que la CUP lluita a nivell social: que la majoria s’imposi sempre, que la resta de veus no puguin tenir el seu paper (i com deia la @joanaverdera, això els catalans ho coneixem molt bé).

Tant li fa que qui guanyi tingui el cinquanta i pocs per cent, el setanta o el noranta. Si tota acció es basa en la voluntat d’aquesta majoria, llavors quina diferència hi ha amb les majories absolutíssimes que ens regala el nostre sistema electoral, i amb els partits polítics clàssics? Sobretot quan parlem de qüestions amb matisos, amb moltes posicions diferents. El problema no és el 29 a 26, sinó que la decisió última es prengui d’aquesta manera; i a continuació que els 29 siguin qui manin sobre el 100% dels diputats, ignorant l’opinió dels 26 (i repeteixo, pensaria el mateix si fossin 40 a 15). Una votació no és sempre allò més democràtic, com bé van demostrar els irlandesos amb el seu vergonyós referèndum sobre el matrimoni homosexual (la majoria no ha de votar sobre els drets fonamentals de les minories), o la consulta de Tortosa sobre el monument feixista.

I finalment: no pot ser que les assemblees de la CUP acabin amb la meitat de membres eufòrics, i l’altra meitat amb cares de funeral. Qualsevol organització que visqui això, sigui un partit polític, un equip de futbol o una colla castellera, acabarà explotant més tard o més d’hora. I tant per la independència, com per l’emergència social, el país necessita una CUP més forta que mai.