Cánovas, Sagasta i Dedéu

Ahir va ser un dia fascinant per a tots els que portem anys parlant del conflicte generacional latent a casa nostra, i el poder i l’arrogància de la Generació T. La candidatura de Bernat Dedéu i companyia per liderar l’Ateneu Barcelonès ha posat nerviosos els prostàtics que porten tallant el bacallà des de fa trenta anys, i les màscares han començat a caure. La possibilitat de cedir un mínim espai de poder és massa per a ells.

El dia va començar amb l’article de Bru de Sala a El Periódico on els anomenava “canilla” (“jauría” a la versió castellana), i xisclava un “com gosen presentar-se!” amb tota l’arrogància generacional. A banda de repetir la fal·làcia trumpista de Bassets i Segura (amic Roger, amb quina colla has anat a parar), el més graciós és que fa servir contra els altres candidats un argument de llegat intel·lectual. Algú em sabria dir quina és l’aportació de Bru de Sala a la cultura catalana contemporània? Algun llibre important, una tesi, una idea en aquestes dècades que porta vivint de la mamella? A veure si el seu problema és més aviat que Dedéu ha escrit sobre els diners que va cobrar per l’any Espriu, o ens ha recordat com va elogiar Millet.

Però el millor va venir al debat de la tarda, entre Cánovas, Sagasta i el jove de quasi 40 anys. Sincerament, mai no havia vist exposar així en públic les misèries del sistema cultural català. Escoltar Cánovas criticant els articles de Dedéu sobre el nefast conseller Vila, i suggerir que això els podria fer perdre subvencions és nauseabund. Afegir tot seguit que el dia abans havia parlat amb el conseller, directament vomitiu. I les frases de l’estil “crec en la llibertat d’expressió, PERÒ”, un absolut tractat de com funciona el país.

El cens de l’Ateneu obliga Dedéu a rebaixar l’element generacional, però quan va mencionar que cap nascut en democràcia dirigeix una institució cultural del país, la resposta de Sagasta va ser increïble: “Potser no és una qüestió d’edat sinó de capacitat”. S’ha de ser molt indocumentat o un absolut miserable per dir això. Deixem de banda la seva delirant idea d’enviar els socis joves a un altre edifici, no fos cas que molestin els grans.

No sé qui guanyarà les eleccions de l’Ateneu, però els nascuts als setanta i vuitanta seguim amb la mateixa tria: o ens convertim en els nois dels encàrrecs que descrivia Jordi Graupera en un fabulós article (censurat pel diari Ara), i esperem que les mòmies finalment es desintegrin per recollir-ne les cendres; o alcem la veu, agafem el mall i comencem a enderrocar murs i tòtems. Si aquesta és la vostra opció, i des de la distància que m’imposa el fiord, compteu amb mi.

No em fareu tornar als 90

Els sistemes bipartidistes, amb els d’aquí i els d’allà, els bons i els dolents, els nostres i els altres, més algun extrem per tal que la normalitat quedi més centrada i una quota crítica que s’indigni però no surti del guió, són ben còmodes. A Catalunya n’hem viscut un durant dècades, i gairebé tothom que tingui 35 anys o hi haurà participat; però ja som en un altre segle, i la nostàlgia és perillosa. Ara bé, malgrat les grans transformacions mundials, la crisi econòmica i el terratrèmol del procés, la gran aspiració de molts actors polítics sembla ser tornar a la vella època.

Agafeu per exemple els convergpedecàters, encara convençuts que el seu destí universal és regir el país, i desorientats per la manca d’un líder messiànic. La seva tragèdia és que un dia o altre s’hauran de convertir en l’espai conservador de casa nostra, en un país on gent de dretes tampoc n’hi ha tanta; però mentre siguin a mig camí, Esquerra els continuarà triturant fins i tot a Girona. Això sí, com que la seva flor al cul té nivells cruyffistes, han tingut la xamba que la CUP els fes fora Mas, i així poden tapar les vergonyes passades amb més convicció. De tot aquest espai els més alegres són els ex d’Unió, que alliberats de l’ogre Duran semblen els protagonistes de Cocoon. Abraçeu-los si els trobeu a qualsevol envelat.

I per altra banda tenim els comunaires, que davant del fracàs dels aliats hispans han optat pel discurs anticonvergent com a sortida digna. Nostàlgia de Maragall, del CCCB com a modernitat, del catàleg d’Anagrama i dels suplements d’El País; amalgama de catalanistes i anticatalanistes units per assaltar les institucions… i llavors no saber què fer-ne. El vell PSC amb la Iniciativa de sempre, vaja.

Per tot això, qui més ràbia fa als que volen recuperar el bipartidisme històric són els que surten del guió, fet que explica com aquestes setmanes hem vist atacs coordinats contra la colla de liberals de Dedéu, Graupera i companyia. Com que a casa nostra els “liberals” eren funcionaris de carrera amb càrrec en un exmonopoli estatal, que algú importi aquesta tradició és una cosa força marciana (per entendre’ns serien els que consideren la revolució dels EUA més important que la francesa), i els crítics oficials i els palanganers de mitjans neofalangistes els acusen de ser feixistes d’escola Trump. Si hi sumeu que es neguen a claudicar davant de la neocensura millennial, i prenen la llibertat d’expressió com un valor absolut, els discursos es fan sols.

Evidentment l’espai més dinàmic, heterogeni i joiós continua sent la CUP, aquesta barreja de leninistes de barri i regidors putejats pel cacic local, de líders d’assemblea d’estudiants i exmaulets amb bessonada, de dandis i de feréstecs, d’intel·lectuals i d’activistes. Són els primers que van esquerdar el vell règim, i per tant els que més hòsties han rebut de tot arreu, però el seu mèrit continua sent enorme.

En aquest món neoproteccionista que s’està creant, de Trump, el terrorisme islamista i el Brexit, de davallada de la classe mitjana i de conflicte entre metròpoli i territori, que no us enganyin: els únics a Catalunya que tenen un discurs coherent, global i que mira al futur són els anticapitalistes i els liberals (autèntics). La resta és pur Madame Tussauds.

Quatre ratlles sobre la relectura

Jo Walton (1964) és una escriptora gal·lesa considerada una de les hereves d’Ursula K. Le Guin, i autora d’un grapat de llibres força interessants (us en recomano The Just City, en què la deessa Atena decideix posar en pràctica la ciutat ideal de Plató). De 2008 a 2011, Walton va tenir un blog al portal Tor.com on comentava llibres de ciència ficció i fantasia. Tant la llargada com la periodicitat dels articles era irregular, i molts articles sorgien a partir dels comentaris de lectors. El 2014 Tor Books en va publicar una quarta part a What Makes This Book So Great (traduïm-ho com a Què fa que aquest llibre sigui tan bo). La gràcia del blog era que Walton no hi parlava de novetats, sinó aquells llibres que havia rellegit, alguns expressament per al projecte, d’altres fins a deu vegades en anys anteriors.

Una constant als articles de Walton és, naturalment, per què hi torna. A vegades es tracta de clàssics o d’obres d’un nivell considerable, però sovint és el record d’una sola escena, o d’un personatge. Igualment l’anàlisi pot basar-se en l’obra sencera, o en un sol aspecte (el paper de la dona, l’ús de l’humor, l’estil literari). Com que es tracta d’uns gèneres on hi abunden les seqüeles, Walton analitza per què algunes sèries són testimoni del creixement de l’autor, i en altres la davallada és constant. Rellegir diverses obres del mateix escriptor en poc temps li permet trobar connexions que poden passar desapercebudes i, naturalment, hi ha la reivindicació de títols que considera massa oblidats. What Makes This Book So Great és un bagul enorme ple de riqueses.

Reconec que, si bé en cinema la repetició ja supera amb escreix el consum de novetats, en literatura encara no he sóc en aquesta fase, més enllà d’alguns autors preferits. Ara bé, vist que qualsevol intent de “estar al dia” sol comportar una acumulació considerable de decepcions, des de fa un parell d’anys he començat a separar a la biblioteca aquells volums que voldré repassar, i aquells als que no caldrà tornar-hi.

Finalment, mentre llegia el llibre de Walton pensava qui de casa nostra podria engegar un projecte similar amb la literatura catalana; però llavors se’m va acudir que cap mitjà no ho pagaria, o sigui que més val que ho deixem estar.

Quatre ratlles sobre… El dia de l’escórpora, de Miquel Bonet Pinyol

Hi ha llibres que necessiten temps per convèncer, i llibres que enlluernen a les primeres pàgines; El dia de l’escórpora pertany definitivament a la segona categoria. En dos brevíssims capítols Bonet mostra tot el que trobarem a la resta de la novel·la: un retrat amb bisturí d’un poble costaner, presentat amb una prosa sensorial, acuradíssima, vivaç. Com que, a diferència de molts dels títols que impacten a l’inici, el text no es desinfla en cap moment (fita encara més meritòria quan hi introduïm l’humor), llavors es pot concloure que el nivell és altíssim.

La trama d’El dia de l’escórpora es basa en la pel·lícula Tauró, amb un peix colossal que es va cruspint gent i un protagonista en plena crisi vital que intenta fer-hi alguna cosa. Tot plegat és evidentment una excusa (deixo de banda la possible metàfora de conclusió, al meu parer innecessària) per mostrar-nos el poble, els seus habitants i, encara millor, els canvis d’una estació turística. Com que Bonet no és empordanès sinó del sud, qualsevol intent de romantització del territori hi és absent, més enllà de la vinculació amb el paisatge propi. I la galeria de personatges és tremenda, no sols per ser figures perfectament transportables sinó pel retrat complet que se’n fa. Els exterminadors de plagues fluvials podrien tenir la seva sèrie televisiva.

Tinc ganes de ressaltar que El dia de l’escórpora és un llibre divertidíssim, perquè a casa nostra no n’anem sobrats (de bons, s’entén). Bonet fa servir una paleta de recursos que va des del detall fi a l’astracanada estil Tom Sharpe, de la frase repetida en un context diferent a la sorpresa cinematogràfica. Això, evidentment, no implica ni lleugeresa ni frivolitat, sinó que fins i tot n’augmenta el realisme. Ja ho voldríem a la Costa Brava tenir un escriptor amb aquesta precisió i mala llet.

Els lectors voraços, que practiquem la lectura per arrossegament, ho som perquè de tant en tant trobem títols així, amens, sucosos i de mida exacta. Acabat El dia de l’escórpora només es pot dir una cosa: més, si us plau.

[I una qüestió al marge de les qualitats literàries del llibre. Quan vaig buscar-lo a dues llibreries tan importants com la Geli de Girona i la Cucut de Torroella de Montgrí, la resposta no només va ser negativa, sinó que em van comentar que no l’havien tingut mai. És problema de la distribució, de l’editorial, o hi ha algú que considera que allò que passa a Tarragona no interessa al nord del Tordera?]

Els horaris impossibles de l’escola catalana

Fa uns dies em va arribar via twitter la campanya per demanar la jornada contínua a les escoles catalanes, reivindicació de part dels mestres i pares. Abans de comentar-la, us penjo el document que fan circular.

jornada

Reconec que quan ho vaig veure vaig quedar completament parat. Els dos horaris són un absolut despropòsit, i caldria fer un gran esforç per decidir quin és pitjor. Ja sé que em direu que tant l’escola com la societat noruegues són molt diferents, que a Catalunya hi ha una realitat específica, etcètera. I és cert. Citem alguns condicionants: uns horaris laborals demencials, amb polítiques ridícules de conciliació; el costum d’acompanyar els nens a l’escola fins edats molt avançades; la presència d’alumnes que al nord encara van a la llar d’infants (fins el 5 anys); les temperatures a l’estiu; i sobretot aquest maleït dinar passades les dues de la tarda, justificat amb l’excusa que “som mediterranis” quan a Itàlia mengen a la una.

L’anomenat “horari actual” del quadre és gairebé idèntic al que feia jo als 80, una reminiscència de quan tots els nanos anaven a una escola propera i la mare era mestressa de casa. Dues hores i mitja de pausa per dinar és absurd si et quedes al centre educatiu, i més quan són el preludi d’hora i mitja més de classe. Els que es queixen d’aquest sistema tenen tota la raó.

Però la jornada contínua tal com es planteja és una aberració pedagògica. Qui ha pensat que és una bona idea fer cinc hores seguides de classe amb només dues pauses breus? Creieu realment que es pot mantenir la concentració, la motivació i l’esforç durant tanta estona, sense un esbarjo que ajudi a refrescar la ment i, sobretot, sense una alimentació adequada? Un horari així no el suporta cap alumne, ni de primària ni de secundària – de fet qualsevol adult fent un curs similar pensaria que és ben feixuc. A més, ara que parlem tant de la reforma horària, quin missatge donem a la següent generació si la fem dinar a quarts de tres?

Com que no vull que se m’acusi que no aporto solucions, vaig presentar el cas als meus alumnes de segon de batxillerat, i ens va sortir l’horari següent (que no és el noruec, aquí es comença a les 8.30 i s’acaba abans):

nou_horari

Pauses llargues, un bon dinar a l’escola amb horaris europeus, i una hora de plegar igualment lògica. I quan mengen els mestres, a quarts de quatre? No, en absolut: a la una, amb els alumnes, com es fa a tot el sud del continent. I respecte les temperatures a l’estiu, no crec que al maig, juny i setembre hi hagi massa diferència entre quarts de dues i quarts de tres de la tarda (o de tres a quatre com passa ara), amb l’avantatge que tothom estarà més reposat després de l’hora de pausa (i l’aula, més ventilada).

Qualsevol canvi a l’escola hauria de formar part de la liquidació de l’horari franquista espanyol, i acabar les classes més aviat em sembla bàsic; però l’alternativa no hauria de perjudicar el rendiment dels alumnes. En qualsevol cas espero els vostres comentaris.