L’opinió ens esclafa

Ara que finalment disposem d’una generació d’articulistes que han estudiat la nostra llengua a l’escola, que saben anglès i han pogut viatjar, que s’han tret molts complexos atàvics de sobre i que han recuperat la tradició periodística dels 20 i 30, és a dir, que han crescut en una certa normalitat, ara que per tant aquest talent hauria d’explotar en totes direccions i començar una nova edat d’or, què està passant? Que els tenim fent d’opinadors i escrivint articles sobre el procés.

Agafem per exemple l’Enric Vila. Gran prosista, amb una cultura vastíssima sobre la història europea, i capaç d’enderrocar esquemes mentals (per estupor de les masses i indignació dels assalariats del poder) en els seus articlesEl nacional. Admirable, imprescindible, però amb això no en fem prou. Us imagineu que algú li hagués pagat un viatge al Regne Unit durant la campanya del Brexit, o a Alemanya per la crisi dels refugiats? N’haurien sortit uns textos colossals! Ja ho sé, la davallada dels mitjans, etcètera. El més trist és que segur que hi ha un mercat a casa nostra per als que valorem el periodisme literari, però la inexistència d’oferta ens porta a buscar-ho fora; i mentrestant s’engeguen projectes que són en terra de ningú, o que (com ha passat amb Crític) acaben perdent el nord i abraçant l’opinió com la resta.

Però deixem-ho a banda, que avui parlo dels autors. Quant temps podrà mantenir en Vila aquest ritme sense repetir-se i fer-se feixuc? L’aqüífer cal omplir-lo, i amb els llibres no em fem prou, s’ha de voltar, s’ha de viure. N’estic fart de sentir el Graupera acadèmic, vull que ens retrati el Midwest, o la frontera amb Mèxic. Traieu el dandi Dedéu de la seva zona de comfort i factureu-lo a l’Àrtic, que ens expliqui com hi viuen els lapons. Hem de fer alguna cosa amb aquests heterodoxos, perquè si no la nova generació de paràsits (els que escriuen llibres “no oficials” sobre l’alcaldessa i llavors viuen de fer projectets per l’Ajuntament, per entendre’ns) ho ocuparan tot. O pitjor encara, aquesta visió de casa de colònies que ens vol fer empassar l’Ara.

Un dels llibres més apassionants que he llegit aquests anys és De París a Monastir, el viatge apocalíptic que va fer Gaziel en plena Primera Guerra Mundial, i que sorgeix de les seves cròniques de La Vanguardia. Qui podria escriure un De París a Monastir avui? Ningú, perquè tothom és a casa fent textos d’opinió o garlant per la ràdio. Perdrem una altra generació d’articulistes per culpa d’això? Quina tragèdia, quina immensa tragèdia.

germàdegel

Quatre ratlles sobre… Germà de gel, d’Alicia Kopf

Germà de gel (l’altra editorial, 2015) és dos llibres. Per una banda, el retrat de la situació familiar, laboral, sentimental, etcètera, de la narradora, marcada en bona part pel germà “de gel” amb transtorn de l’espectre autista. Per l’altra, un recull de textos al voltant de la seva obsessió, les terres del nord i les exploracions àrtiques. Aquest segon llibre gairebé redimeix el primer, sense aconseguir-ho.

La història de la narradora és força convencional, però li falla l’estil. És planera, sense cap mena d’alicient literari. Hi ha passatges francament fluixos, com la descripció dels tipus de regals (que sembla treta d’un mal monologuista), o el diàleg final amb la mare, pèssimament escrit – i això que ara tenim el mestratge de la Rojals. Però fins i tot a les millors pàgines li falta la guspira, alguna cosa que les elevi. En la forma actual és una crònica rutinària, passable en un sopar d’amics o com a apunts escrits en un cap de setmana, però insostenible per a ser publicada. Els textos àrtics (sovint trets de la Wikipedia, diaris, etcètera) són millors, però no dialoguen prou amb la narració principal, i es queden a mig camí.

Més enllà de l’obra, em resulta incomprensible que aquest títol hagi guanyat el Premi Llibreter, que fins ara assegurava un bon nivell. Alguns me l’han defensat com un “artefacte”, o com una creació “original”, com si fer una obra de retalls fos una cosa nova en ple 2016. Al final arribo a la conclusió que hi ha dos altres llibres a Germà de gel: aquell que molts voldrien que fos i que s’han imaginat, i el text autèntic, real. Aquest últim em sembla un primer esborrany d’una obra millor, però en la forma actual no arriba a uns mínims.

cavalls

Quatre ratlles sobre… Cavalls salvatges, de Jordi Cussà

Deixeu-me començar per aquí: l’única cosa que no m’agrada de Cavalls salvatges (L’Albí, 2016) és el títol. Massa evident, el que hauríem pensat de seguida. Feta aquesta crítica, ja es pot dir que la resta és absolutament colossal, un d’aquells llibres que perdurarà, i això que ha calgut una segona edició (la primera, introbable, és del 2000) per ajudar a difondre’l.

Fa dies que em pregunto com pot ser que la novel·la, que explica les vivències d’uns quants personatges units per la droga durant gairebé trenta anys, m’hagi atrapat d’aquesta manera. Mai no he consumit res, i dels vuitanta només en recordo alguns quinquis que corrien pel barri i les històries de la meva tia àvia, que vivia davant de la presó de Figueres. L’explicació és, naturalment el talent literari de l’autor, i el fet que aquest fins ara em fos desconegut em resulta absolutament incomprensible. Caldrà buscar immediatament la resta de la seva obra.

Cussà, que coneix bé l’ambient, mai no jutja els protagonistes. Es limita a mostrar-nos què fan, com viuen, què senten. Autor, lector i personatges es troben sempre al mateix nivell, potser no agafats de la mà, però sí asseguts a la mateixa taula. Hi ajuda una estructura polièdrica, amb diferents punts de vista, i el fet que la droga, malgrat ser present a cada pàgina, no ho domina tot. En Lex i la seva colla no només esnifen o es punxen, sinó que també organitzen festes de cap d’any, munten negocis més o menys legals, tenen fills, escriuen, s’enamoren. Viuen, malgrat que cada cop els costi més.

Però la llengua… quina llengua! Un català riquíssim, amb anades cap a l’oralitat (contraccions sensacionals com “viatginstitut”), distingint perfectament la veu de cada personatge, i sempre al servei d’allò que s’explica. Els salts temporals i de narrador hi són introduïts amb la precisió del rellotger, i les peces individuals formen, en conjunt, un món complet del qual ho sabrem tot. Esperem que els nostres saberuts sàpiguen valorar aquesta meravella, perquè a casa nostra tenim tendència a enaltir autèntics ploms i a arrufar el nas quan el llibre és massa amè.

Finalment. Que mai més, ningú, enlloc, digui que el català no serveix per parlar de drogues, de sordidesa o d’ambients marginals. Cavalls salvatges demostra que no només és possible, sinó que se’n pot fer alta literatura. Cas tancat.

finger

Les obres del Parc Central no s’acabaran mai

Aquest 18 d’agost farà vuit anys que van començar les obres de l’AVE a Girona, fet que ha provocat la destrucció del Parc Central, l’ensorrament de força negocis, la desesperació dels veïns de Sant Narcís i la humiliació sistemàtica dels nostres representants municipals. Un drama que, després de la trobada d’ahir al teatre del Centre Cívic, queda clar que va per llarg. Per molt llarg, diria jo.

Dir que aquests anys l’ADIF ha actuat amb prepotència és quedar-se curt. Entre altres coses, va construir (sense avisar ningú) diversos edificis de serveis en allò que hauria de ser parc, i fins i tot un finger per connectar l’estació de l’AVE amb la del tren convencional que talla un carrer previst al pla d’ordenació. Ara bé, un cop va acabar el túnel i va aconseguir que els trens passessin per Girona, l’empresa pública es va desentendre completament de restaurar tot allò que havia fet malbé, amb l’agreujant que l’Ajuntament mai no va firmar cap compromís per obligar-los a fer-ho. Com que ningú de Girona no vol aquest finger, l’ADIF exigeix que sigui el mateix Ajuntament qui en pagui l’enderroc si vol que es completin les obres de restitució del Parc, que ja ha licitat. Un xantatge en tota regla.

La reunió d’ahir va servir per comprovar la divisió dels veïns: alguns, farts d’anys de molèsties i sorolls, voldrien que l’Ajuntament ho pagués tot i s’acabés el malson d’una vegada. Altres, més combatius, demanen organitzar protestes i no cedir davant de la prepotència de Madrid. L’alcaldessa va tenir un to més humil i fins i tot resignat que el seu predecessor, i va presentar les tres vies d’acció possibles. Però, com veureu, cap de les tres propostes és satisfactòria.

La primera, denunciar l’ADIF, implica diversos anys de contenciosos, amb l’agreujant que l’empresa exigirà que es retirin les demandes per fer qualsevol obra al Parc. La segona, pagar i callar, amb la possibilitat d’exigir compensacions més endavant. Seria la via més ràpida… si no fos que l’ADIF ha licitat les obres a una empresa que ha fet una baixa temerària (per la meitat del preu inicial!), i per tant hi ha unes possibilitats enormes que tot quedi empantanegat i a mig fer. I la tercera, renunciar a treure el finger, implica el canvi del projecte i una nova licitació, amb tot el que comporta de mesos d’espera.

És a dir, que ara mateix no hi ha absolutament cap possibilitat que les obres s’acabin a curt termini, més enllà d’una voluntat política de Madrid que no arribarà mai. Tenim nyap per molts anys.

Alguns veïns estan preparant mobilitzacions pel 18 d’agost, el dia de l’aniversari. Caldrà fer-la grossa per ser escoltats.

empordanet

Quatre ratlles sobre… Guia sentimental de l’Empordanet, d’Adrià Pujol Cruells

És cosa sabuda que tots tenim els nostres paisatges sentimentals. Alguns passen per la vida sense parar-hi esment, més enllà d’alguna sensació domèstica de comfort. Altres hi pensem obsessivament, i hi dediquem temps i esforços. I finalment alguns escollits, com Adrià Pujol Cruells, tenen el talent per fer-ne la base d’una obra literària. Després de retratar els origens begurencs a Escafarlata d’Empordà i les dues dècades passades a la capital a Picadura de Barcelona, Pujol Cruells torna al territori d’origen amb l’excusa de fer-ne una guia. I si bé aquesta Guia sentimental de l’Empordanet conté descripcions de pobles, carreteres i restaurants, en realitat és un compendi del que interessa a l’autor. Que en aquest cas vindria a ser tot.

Pujol Cruells ens hauria pogut donar informació com un rec gota a gota; en lloc d’això opta per obrir les comportes de Susqueda. Voleu anècdotes d’adolescència o de l’alcalde de Foixà? Aquí les teniu. Els tres millors polígons industrials de la comarca? Endavant. Detalls sobre la parla, els vents o la història del fill de l’exrei d’Espanya? Som-hi, sense por. Aquesta Guia sentimental és un llibre excessiu, un llibre que enfarfaga, un llibre que vol deixar KO el lector per esgotament. La feina d’una vida passada per les presses de la modernitat. Una obra completa en 270 pàgines.

Tot aquest devessall de substància seria immenjable si no fos que l’estil és brillantíssim. Diguem-ho clar, la Guia sentimental de l’Empordanet és, sobretot, un llibre juganer (DIEC: que és afectat a jugar, entremaliejar, saltironar). A cada pàgina, gairebé a cada paràgraf, hi ha un gir, una paraula inesperada, una comparació original. Els filòlegs ens diran el nom científic d’aquests recursos, però es nota que el text ha estat escrit amb una guspira als ulls (la que té Josep Pla a l’entrevista de Soler Serrano, per entendre’ns), i això l’eleva. He dit que Pujol Cruells obre les comportes de Susqueda, però cal afegir que ens espera amb la barca de rafting. Agafeu-vos fort, que riurem!

Des de la publicació del llibre ja sento algunes veus que remuguen sobre l’excés d’obra empordanesa, però la Guia seria igualment bona si parlés del Pallars o de l’Urgell. Passa que l’Empordà ha tingut la santa llet d’acumular una literatura colossal, i si fins ara llegíem el que van viure els pares i avis, finalment els nascuts als 70 tenim el nostre llibre. Un volum que, segur, serà d’aquells de relectura constant.

Imprescindible.