Les novel·les criminals de Rafael Tasis

Una de les mancances històriques de la literatura catalana és la feblesa de la novel·la popular i de gènere, sovint menystinguda i arraconada. Aquest esnobisme és estès a tot Occident, però allà on la llengua és forta, no té massa conseqüències: la gent compra els llibres de detectius i de monstres sense importar-li què diu el crític de torn. Ara bé, en un país com el nostre on la llengua és minoritzada, renunciar a aquesta part de la literatura implica cedir un gran nombre de lectors al castellà.

Un dels primers que ho va entendre fou el barceloní Rafael Tasis (1906 – 1966), qui a banda de la seva activitat política, periodística i teatral, era un gran coneixedor de la novel·la negra (va traduir Simenon i Hammett, entre d’altres). Tasis sostenia que el gènere criminal podia ajudar a la normalització de la cultura catalana, i de passada oferir finalment una obra urbana centrada en Barcelona.

La trilogia del comissari Vilagut i el reporter Caldes (reeditada periòdicament per 3i4) és el primer graó important del gènere en llengua catalana. Les dues primeres entregues, La Bíblia valenciana i Un crim al Paralelo van ser escrites en unes poques setmanes a París l’any 1944, entre els últims mesos de l’ocupació nazi i l’alliberament. Són dues novel·les de construcció impecable, amb un català vivíssim, i alhora la carta d’amor d’un exiliat cap a la Barcelona desapareguda dels cafès i music-halls, les rotatives i les llibreries de vell. Tenen, cal admetre-ho, un problema de coherència interna, perquè mentre Vilagut i Caldes actuen com uns detectius a l’estil racional anglès, els casos tenen la sordidesa de la novel·la negra americana. Ara bé, com a retrat de la Barcelona dels anys vint són sensacionals. El noble arruïnat de La Bíblia valenciana recorda els personatges de Vida privada, mentre que els cabarets i les artistes d’Un crim al Paralelo semblen sortits de les cròniques de Francesc Madrid.

Malauradament l’estat del món editorial català, així com unes autoritats que arrufaven el nas davant de la novel·la criminal, van fer que les dues obres no es publiquessin fins al cap de quinze anys. Mentrestant Tasis va completar la trilogia amb És hora de plegar, novel·la situada a la postguerra i de caire molt diferent. Vilagut i Caldes només hi surten a la coda, mentre que el gruix del llibre és la presentació d’un crim en un taller d’argenteria, alternat amb el monòleg interior de l’assassí. L’alegria de les primeres entregues hi és absent, substituïda per les misèries socials del franquisme.

La novel·la negra en català passa per una bona època, i tant Llibres del Delicte com Alrevés estan editant un gran nombre d’autors, dels quals de ben segur en sortiran alguns d’importants (faltaria que fessin el salt com els escandinaus, però aquesta és una altra història). Aquesta segona editorial, per cert, va publicar el fantàstic assaig d’Àlex Martín Escribà Rafael Tasis, novel·lista policíac, que complementa perfectament la imprescindible trilogia del barceloní.

Diaris vells: Esperant el telèfon

Cercant uns articles de Josep Pla a La Publicitat he topat per casualitat amb aquestes dues meravelloses cartes al director, testimoni que els nostres besavis ja tenien conflictes amb les companyies de telèfon (i amb l’eficàcia de l’administració estatal). He pensat que seria una bona idea transcriure-les, i com sempre un agraïment als impulsors del projecte ARCA.


Fa vint mesos que tinc demanat al Cuerpo de Telégrafos que m’instal·li el telèfon a casa; com que em perjudica no tenir-lo he fet recomanar la instal·lació diverses vegades; tot ha estat inútil; el telèfon no ve, i tal com es presenten les coses, Déu ajut quan vindrà.

En apoderar-se’n l’Estat o Cuerpo de l’Estat, ja vaig donar per descomptat que el servei seria de primer ordre; però el que succeeix passa un bon xic de la ratlla; sé que no sóc pas jo sol que estic en aquesta situació, sinó bastants altres sol·licitants; i amb l’experiència del que he treballat per aconseguir el telèfon, ni m’atreveixo a signar la queixa amb el meu nom, perquè potser els vuit mesos es converteixen en setze.

És que ja no s’ha d’insistir que passi a mans catalanes? És que es pot donar per bona l’organització actual només perquè s’ha minvat aparentment el desgavell inaudit de mesos enrera?

Un subscriptor. La Publicitat, dimarts 16 de gener de 1923


Sr. Director:

Desitjo al càndid subscriptor que ahir es queixava de no aconseguir la instal·lació del telèfon, la venturosa sort de continuar esperant. Perquè els seus mals-de-caps vindran quan tingui l’aparell col·locat.

Vaig estar també, com ell, qui sap los mesos esperant; però ara enyoro la confiança d’aquells dies. Altres sis mesos fa que tinc l’aparell i les tortures que m’ha produït commourien les pedres del carrer.

No he aconseguit que funcionés mai amb regularitat. Unes vegades és el Centre el que no em sent (estic convençut que no em sent); altres vegades puc rebre comunicació i parlar amb qui voldrà telefonar-me, però jo no puc telefonar a ningú.

Ja reclamo, ja. Al cap de dos o tres dies, la senyoreta del Centre truca i, molt gentil, pregunta.

-¿Vostè té una queixa?

-Sí; puc rebre comunicació, però quan jo en demano al Centre no em respon.

-A veure, provi ara de trucar.

Truco i em responen.

-¡Però si funciona perfectament!

Li dono les gràcies. Passen dos minuts i demano comunicació. En efecte, ja no em tornen a sentir.

Aquesta comèdia dura fa sis mesos. Prou demano que vinguin a repassar l’aparell. Dels empleats només conec el que ve a cobrar el trimestre.

Però ara ja ha arribat al summum de la tortura. Truquen al telèfon; responc: no em senten; tornen a trucar, i el repic es repeteix, sense poder evitar-lo, ni saber qui em comunica per avisar-lo per lletra que no s’escarrassi més.

Jo arrencaria l’aparell i el llançaria. Però després vindria el Cuerpo de Telégrafos i encara em faria pagar qui sap la indemnització.

Per això espero que un dia vindran i s’emportaran l’aparell a revisió. Seré feliç tot el temps que trigaran a tornar-me’l; si en serà de llarga la meva felicitat!

Un altre subscriptorLa Publicitat, dijous 18 de gener de 1923

No us ho perdonarem mai

Ahir a les 12 i 19 minuts em va trucar la mare des del Servei Municipal d’Ocupació de Sant Narcís, punt de votació del barri, darrera el pis on em vaig criar, em va dir: “Està venint la policia”, i vaig començar a sentir com la gent cridava, i la línia es va tallar. El punt de votació de sempre, a l’antiga Escola d’Hosteleria de Girona, gestionat per l’admirat Martí Carreras, fill de la meva mestra de tercer, i on un altre company de l’EGB era en una de les meses. I jo, assegut a Trondheim, patint, fins que al cap de mitja hora els pares em van trucar per dir que estaven bé, però que havien atonyinat uns bombers, i que per sort s’havien endut una urna falsa. I em vaig calmar fins que vaig veure una fotografia del punt de votació envoltat de policies, i al darrera, sobresortint, el meu pare. El meu pare. Assetjat per les forces de repressió espanyoles.

Ahir l’estat espanyol ens va voler humiliar. L’autoritari, franquista estat espanyol va decidir que ja n’hi havia prou, i que vist que no ens podien afusellar en massa, obririen el cap de senyores grans, grapejarien noies, buidarien ulls, llançarien gas pebre contra menors, estomacarien bombers i mossos, destruirien escoles i locals oficials, i llançarien la seva ràbia primitiva, feixista, contra una població pacífica i desarmada.

Avui Mariano Rajoy té les mans tacades de sang, i Soraya Sáez de Santamaría i Juan Ignacio Zoido tenen les mans tacades de sang, i Pedro Sánchez i Albert Rivera tenen les mans tacades de sang, i Arrimadas, Albiol i Iceta tenen les mans tacades de sang, i Enric Millo té les mans tacades de sang. No es pot dir de cap altra manera. Són culpables de la violència d’estat, i a més tenen la santa barra, l’immens cinisme de dir que ho van fer per protegir les lleis, i que la culpa és nostra per no obeir-los, per no sotmetre’ns.

Però no se n’han sortit. Som més forts que ells. Ens han volgut vexar, esclafar, i no ho han aconseguit. Avui encara estem en xoc, plorant, guarint-los les ferides, pensant com hem de respondre, què li hem d’explicar als nostres fills, als alumnes. Però el camí només pot ser l’orgull i la valentia. No podran guanyar-nos. Som millors que ells.

Espanyols que ens heu fet això, els autors, executors, i còmplices, tingueu-ho clar. Us assenyalarem, us ho recordarem, farem que pagueu per la vostra ignomínia. Ho explicarem arreu, i no descansarem fins veure-us a la presó. El que va passar l’1 d’octubre no ho oblidarem mai, no us ho perdonarem mai.

Despertar de Màtrix

Ho confesso. Aquests dies de setembre, quan toca apagar twitter i anar a dormir, em ve la basarda durant uns instants. No ens enganyem, els grans processos de transformació social sempre és millor veure’ls de lluny, fins i tot llegir-los als llibres d’història. La incertesa és un corc i és lògic preguntar-se com hem arribat fins aquí, i com pot ser que tot el país trontolli.

Espanya no és una democràcia, és un règim autoritari encobert, i no cal viure a l’estranger per adonar-se’n. Li falta un element clau, l’existència d’organismes independents del poder polític, des del sistema judicial als reguladors econòmics o els mitjans de comunicació públics. El règim està dominat per unes oligarquies castellanes que controlen l’administració general de l’Estat, les empreses depenents del BOE, i les cúpules dels grans partits, i que porten com a mínim des del segle XIX vivint a costa del país. En alguns períodes han pogut actuar obertament i eliminar qualsevol oposició, però a partir de 1978 van optar per uns mecanismes més subtils, amb la tranquil·litat que la seva ascendència franquista mai no seria jutjada.

Per aconseguir que aquest engany funcionés es va posar en marxa una enorme operació d’enginyeria social, aprofitant que hi havia una generació que encara estava traumatitzada per la guerra, i que a la següent la van regar amb fons estructurals. Els missatges eren clars: la transició modèlica, Europa, en absència de violència es pot parlar de tot, etcètera. Es van domesticar les protestes ciutadanes mitjançant organitzacions controlables pel poder polític (sindicats majoritaris, federacions d’associacions de veïns), i se li va donar una quota de poder a l’esquerra suposadament crítica per tal que legitimés el sistema. ETA hi va fer la resta. Tothom que s’apartava del discurs dominant se’l criminalitzava (l’indepententisme, l’anticapitalisme) o es deia que era un boig (Maragall clamant que Madrid se va). Tot plegat va culminar amb les nits de crèdit i cocaïna de primers 2000, i la trompada posterior.

El referèndum de l’1 d’octubre és el primer desafiament seriós contra aquest règim des dels anys trenta, i la resposta de l’Estat ha sigut autoritària i antidemocràtica, com no podria ser d’altra manera: supressió efectiva dels drets d’expressió i reunió, tancament de webs, control ferri dels mitjans públics i privats, i intimidació judicial a tot aquell que gosi alçar la veu. Compte, això no és cap amor a la pàtria, als oligarques castellans l’Estat els és ben igual. Només cal veure com han fet servir el terrorisme, els serveis d’informació o l’ensenyament en les seves baralles partidistes. És pura dominació colonial: menys territori vol dir menys diners per robar, menys notaries on enviar-hi el nebot, menys facultats de lletres on col·locar-hi el cosí pseudocomunista.

Sigui quin sigui el resultat de l’1-O, la victòria més important ja la tenim: uns quants milions de catalans ens hem alliberat del Màtrix franquista. Els missatges de la por que vénen de Madrid, els discursos dels intel·lectuals orgànics d’esquerres, les proclames cíniques sobre la convivència, les anàlisis dels periodistes del règim, ja no ens les creiem. Ens hem pres la píndola vermella, hem obert els ulls i hem vist com són realment, una dictadura que ens esclafa.

La basarda, fins i tot la por, són comprensibles, perquè al davant hi tenim el zombi putrefacte del franquisme. Però per desgràcia seva ja no ens poden afusellar, i el pitjor enemic que poden tenir és un poble demòcrata, ferm i que a sobre els collona. La incertesa que patim és un preu minúscul comparat amb allò que hem aconseguit.

Estem deixant de ser súbdits per convertir-nos en ciutadans, i això és meravellós.

Una cànon de fantasia (anglosaxona) del segle XXI

Fa uns mesos l’escriptora Teresa Amat em va dir per twitter que el gènere fantàstic no li agradava, i la meva resposta va ser prometre-li unes quantes recomanacions. Al principi vaig elaborar una llista de clàssics, però aviat me’n vaig adonar: gairebé tots els llibres del gènere que m’han atrapat han estat escrits aquest segle, quan finalment hi han entrat veus noves i s’ha començat a superar la nefasta influència de Tolkien. Ja he escrit alguna vegada que aquest autor em sembla una llauna, el culpable que la fantasia quedés tancada dins de la cartografia, amb trames rutinàries, personatges arquetípics i una visió immòbil del món. Evidentment hi ha excepcions (Clark Ashton Smith, Ursula K. LeGuin, Jack Vance, Michael Moorcock), però El senyor dels anells va provocar un Atac dels clons que encara dura.

Així doncs aquí teniu una llista de deu llibres de fantasia anglosaxona escrits a partir del 2000. No sé si són els millors, perquè no he llegit tot el que s’ha publicat, ni tan sols els premis més prestigiosos; però són els que més m’han agradat, o els que considero claus per a l’evolució del gènere.

China Miéville. Perdido Street Station (2000). Un meteorit, una d’aquelles obres que ho fa trontollar tot. El britànic Miéville va decidir triturar tot allò que s’estava fent fins aquell moment: davant de l’adotzenament i el puritanisme tolkenià, reivindicació dels Weird Tales dels anys 30, de la sexualitat (fabulosa la descripció de l’atracció cap a una dona insecte) i d’allò extraordinari; davant del llenguatge simple i juvenil, una prosa elaborada i un vocabulari riquíssim; i davant del llegat conservador, una forta ideologia marxista, plasmada en la ciutat industrial de New Crobuzon, on als presoners se’ls afegeixen parts mecàniques per augmentar-los productivitat. És una novel·la excessiva que al final se li escapa, i des de tots els punts de vista la següent, The Scar, ambientada al mateix món, és millor. Però la revolució va començar aquí. (En castellà, “La estación de la calle Perdido” a Nova, Ediciones B)

Mary Gentle. Ash: A Secret Story (2000). Un llibrot de dimensions considerables, que originalment va haver de ser publicat en quatre volums. Ash és una mena de Joana d’Arc que lidera un grup de mercenaris a la Borgonya del segle XV. La novel·la se’ns presenta com un text original de l’època, intercalat amb els correus electrònics de l’acadèmic que n’està fent la traducció. Mica en mica, però, se n’adona que hi ha elements que no concorden amb la nostra història oficial. Jesús va ser crucificat en un arbre? I els visigots van establir un imperi al nord d’Àfrica? Una fita tant per la seva ambició com per la força dels resultats. (En castellà, “Ash, la historia secreta”, en quatre volums a La Factoría de Ideas)

K .J. Bishop. The Etched City (2003). L’única novel·la que ha escrit fins ara aquesta autora australiana aviat es va relacionar amb el moviment del New Weird engegat per Miéville. És la història de dos veterans d’una guerra perduda (una cirurgiana i un soldat) que busquen refugi en una ciutat tropical. Però a banda de les primeres i les darreres pàgines, gairebé no hi ha acció, sinó que Bishop ens descriu la vida d’uns personatges derrotats, ella buscant una mena d’expiació, ell content d’anar passant. Els elements estranys hi són, com ara els nadons que neixen amb mig cos d’animal o el retrat d’una societat que encara permet l’esclavatge; però les millors escenes són els diàlegs del soldat amb un capellà que intenta que trobi la transcendència. Un llibre d’aquells que voldries que fos més llarg. (En castellà, “La ciudad del grabado” a Bibliópolis)

Susanna Clarke. Jonathan Strange & Mr. Norrell (2004). En una versió alternativa de l’Anglaterra victoriana els mags existeixen, tot i que només com a teòrics que formen clubs socials masculins, fins que el senyor Norrell demostra que la màgia autèntica sí és possible. Això el converteix en una celebritat a Londres, i fins i tot ajuda el govern contra Napoleó; però tot es trasbalsa quan accepta formar un aprenent, el byronià Jonathan Strange. Clarke va trigar deu anys a escriure la novel·la, que es desplega lentament i amb abundància de peus de pàgina acadèmics. L’estil és un pastitx d’Austen, Dickens i altres autors de l’època, però això no perjudica el text sinó que el beneficia. És un d’aquells llibres capaços de crear tot un món, i l’únic de la llista que va irrompre al món literari “seriós”. (En català, “Jonathan Strange i el senyor Norrell” a Empúries)

Jeff VanderMeer. Shriek: An Afterword (2006). Si Miéville és el messíes del New Weird, llavors VanderMeer és el seu apòstol. En tasques d’editor va compilar el monumental The Weird (on hi va incloure La salamandra de Rodoreda), i ha publicat unes guies il·lustrades fabuloses sobre com escriure narrativa fantàstica. La fama li ha arribat amb la trilogia contemporània de l’Àrea X, però de les tres novel·les primerenques situades a la ciutat d’Ambergris, n’he triat la segona. Duncan Shriek és un historiador obsedit pel passat urbà, i el llibre n’és la biografia (força venjativa) escrita per la seva germana Janice, una crítica d’art molt ben relacionada. Ara bé, Duncan en troba el mecanoscrit, i hi fa anotacions. He dit que la gent d’Ambergris organitza una festa del calamar, i conviu amb una mena d’homínids emparentats amb els fongs? (No traduït al català ni al castellà)

Patrick Rothfuss. The Name of the Wind (2007). Un dels llibres que més discussions m’ha creat. La novel·la ens presenta els primers anys del cèlebre heroi Kvothe: com es va quedar orfe, la joventut fent de lladregot, l’entrada a una universitat màgica, etcètera. Ara bé, aquest relat, decididament convencional, se’ns presenta en primera persona, tal com Kvothe l’explica a un cronista, i aquí hi entren els elements metanarratius. Per una banda hi ha la Llegenda, allò que els personatges donen per descomptat i que nosaltres hem de deduir; per l’altra la manera com el protagonista explica la seva història, plena d’obsessions i les omissions, i que no té massa res a veure amb els narradors clàssics del gènere. Si hi sumem la gràcia que té Rothfuss desmuntant molts clixés fantàstics (com ara El Drac o El Mentor), el llibre es torna fabulós. (En català, “El nom del vent” a Plaza & Janés)

K. J. Parker. Academic Exercises (2014). Durant una quinzena d’anys es va mantenir el secret de la identitat de Parker, que al final va resultar ser l’escriptor humorístic Tom Holt. I s’entén la necessitat del pseudònim, perquè els llibres de Parker són molt especials: cínics, plens d’amistats traïdes, de complots i de líders sense cap respecte per la vida humana, i on les guerres no es guanyen gràcies a l’heroïcitat sinó per la logística (el carregament de fletxes no ha arribat, la pluja ha esborrat el camí). Parker té novel·les estimables, però on brilla és als textos més breus, d’unes cent pàgines, i Academic Exercises en recull els escrits fins aquell moment. Citem-ne dos: A Small Price to Pay for Birdsong (2011), una reescriptura deliciosament perversa del mite de Mozart i Salieri; i Purple and Black (2009), novel·la epistolar entre un emperador i el governador d’una província, antic company de facultat. Els parkerians som pocs, però devots. (No traduït al català ni al castellà)

Katherine Addison. The Goblin Emperor (2014). A vegades un llibre funciona, és encantador, i atrapa per la manca de pretensions. L’emperador dels elfs i tota la seva família moren en un accident de dirigible, i el tro recau en la filla que el monarca va tenir amb una gòblin, i que ha viscut desterrada durant tota la infantesa. La jove Maia haurà d’aprendre els mecanismes d’una burocràcia immensa amb uns protocols ancestrals, mentre esquiva conspiracions i s’acostuma a viure sempre custodiada. Amb aquest material Addison (pseudònim de Sarah Monette) podria haver construït una novel·la d’acció, però en canvi tria la calma, deixar que els personatges es desenvolupin i mostrar-nos mica en mica el món i els seus mecanismes. Evidentment es tracta d’una reflexió sobre el poder, l’aïllament que provoca i l’abús que se’n pot fer, però sense proselitismes. (No traduït al català ni al castellà)

Robert Jackson Bennett. City of Stairs (2014). Bulikov era la capital d’un immens imperi sostingut gràcies al poder d’uns déus que caminaven entre els humans, i podien canviar el clima o l’orografia a voluntat. Fins que un dia una de les nacions esclaves va aprendre com eliminar aquests déus, i opressors i oprimits van intercanviar els papers. La trama és una investigació policíaca duta a terme per una jove espia, que ha de maniobrar entre l’orgull ferit dels habitants de Bulikov, ara mig en ruïnes, i les ganes de venjança dels nous dominadors. Bennett fa una descripció fabulosa de les dues cultures (inspirades en la Rússia tsarista i l’imperi mogol), i crea alguna de les escenes més evocadores des de Miéville. Com en les bones novel·les negres, la trama criminal ens permet seguir-lo per tots els racons de la ciutat, alguns de geografia impossible. (No traduït al català ni al castellà)

N. K. Jemisin. The Fifth Season (2015). En un món geològicament inestable, i on la societat s’ha adaptat als llargs períodes de crisi, tres dones d’edats diferents es preparen davant del que pot ser el cataclisme final. Jemisin, autora afroamericana molt activa políticament, canalitza aquí la ràbia de qui és dues vegades discriminada, fins arribar a destruir el món; però per sort evita el pamflet gràcies a un gran talent literari, i crea una obra impactant. Com a detall, bona part del llibre està escrit en segona persona, i amb el misteri de saber a qui va dirigit el text. (En castellà, “La quinta estación” a Ediciones B)