Germà de gel (l’altra editorial, 2015) és dos llibres. Per una banda, el retrat de la situació familiar, laboral, sentimental, etcètera, de la narradora, marcada en bona part pel germà “de gel” amb transtorn de l’espectre autista. Per l’altra, un recull de textos al voltant de la seva obsessió, les terres del nord i les exploracions àrtiques. Aquest segon llibre gairebé redimeix el primer, sense aconseguir-ho.

La història de la narradora és força convencional, però li falla l’estil. És planera, sense cap mena d’alicient literari. Hi ha passatges francament fluixos, com la descripció dels tipus de regals (que sembla treta d’un mal monologuista), o el diàleg final amb la mare, pèssimament escrit – i això que ara tenim el mestratge de la Rojals. Però fins i tot a les millors pàgines li falta la guspira, alguna cosa que les elevi. En la forma actual és una crònica rutinària, passable en un sopar d’amics o com a apunts escrits en un cap de setmana, però insostenible per a ser publicada. Els textos àrtics (sovint trets de la Wikipedia, diaris, etcètera) són millors, però no dialoguen prou amb la narració principal, i es queden a mig camí.

Més enllà de l’obra, em resulta incomprensible que aquest títol hagi guanyat el Premi Llibreter, que fins ara assegurava un bon nivell. Alguns me l’han defensat com un “artefacte”, o com una creació “original”, com si fer una obra de retalls fos una cosa nova en ple 2016. Al final arribo a la conclusió que hi ha dos altres llibres a Germà de gel: aquell que molts voldrien que fos i que s’han imaginat, i el text autèntic, real. Aquest últim em sembla un primer esborrany d’una obra millor, però en la forma actual no arriba a uns mínims.

Deixeu-me començar per aquí: l’única cosa que no m’agrada de Cavalls salvatges (L’Albí, 2016) és el títol. Massa evident, el que hauríem pensat de seguida. Feta aquesta crítica, ja es pot dir que la resta és absolutament colossal, un d’aquells llibres que perdurarà, i això que ha calgut una segona edició (la primera, introbable, és del 2000) per ajudar a difondre’l.

Fa dies que em pregunto com pot ser que la novel·la, que explica les vivències d’uns quants personatges units per la droga durant gairebé trenta anys, m’hagi atrapat d’aquesta manera. Mai no he consumit res, i dels vuitanta només en recordo alguns quinquis que corrien pel barri i les històries de la meva tia àvia, que vivia davant de la presó de Figueres. L’explicació és, naturalment el talent literari de l’autor, i el fet que aquest fins ara em fos desconegut em resulta absolutament incomprensible. Caldrà buscar immediatament la resta de la seva obra.

Cussà, que coneix bé l’ambient, mai no jutja els protagonistes. Es limita a mostrar-nos què fan, com viuen, què senten. Autor, lector i personatges es troben sempre al mateix nivell, potser no agafats de la mà, però sí asseguts a la mateixa taula. Hi ajuda una estructura polièdrica, amb diferents punts de vista, i el fet que la droga, malgrat ser present a cada pàgina, no ho domina tot. En Lex i la seva colla no només esnifen o es punxen, sinó que també organitzen festes de cap d’any, munten negocis més o menys legals, tenen fills, escriuen, s’enamoren. Viuen, malgrat que cada cop els costi més.

Però la llengua… quina llengua! Un català riquíssim, amb anades cap a l’oralitat (contraccions sensacionals com “viatginstitut”), distingint perfectament la veu de cada personatge, i sempre al servei d’allò que s’explica. Els salts temporals i de narrador hi són introduïts amb la precisió del rellotger, i les peces individuals formen, en conjunt, un món complet del qual ho sabrem tot. Esperem que els nostres saberuts sàpiguen valorar aquesta meravella, perquè a casa nostra tenim tendència a enaltir autèntics ploms i a arrufar el nas quan el llibre és massa amè.

Finalment. Que mai més, ningú, enlloc, digui que el català no serveix per parlar de drogues, de sordidesa o d’ambients marginals. Cavalls salvatges demostra que no només és possible, sinó que se’n pot fer alta literatura. Cas tancat.

És cosa sabuda que tots tenim els nostres paisatges sentimentals. Alguns passen per la vida sense parar-hi esment, més enllà d’alguna sensació domèstica de comfort. Altres hi pensem obsessivament, i hi dediquem temps i esforços. I finalment alguns escollits, com Adrià Pujol Cruells, tenen el talent per fer-ne la base d’una obra literària. Després de retratar els origens begurencs a Escafarlata d’Empordà i les dues dècades passades a la capital a Picadura de Barcelona, Pujol Cruells torna al territori d’origen amb l’excusa de fer-ne una guia. I si bé aquesta Guia sentimental de l’Empordanet conté descripcions de pobles, carreteres i restaurants, en realitat és un compendi del que interessa a l’autor. Que en aquest cas vindria a ser tot.

Pujol Cruells ens hauria pogut donar informació com un rec gota a gota; en lloc d’això opta per obrir les comportes de Susqueda. Voleu anècdotes d’adolescència o de l’alcalde de Foixà? Aquí les teniu. Els tres millors polígons industrials de la comarca? Endavant. Detalls sobre la parla, els vents o la història del fill de l’exrei d’Espanya? Som-hi, sense por. Aquesta Guia sentimental és un llibre excessiu, un llibre que enfarfaga, un llibre que vol deixar KO el lector per esgotament. La feina d’una vida passada per les presses de la modernitat. Una obra completa en 270 pàgines.

Tot aquest devessall de substància seria immenjable si no fos que l’estil és brillantíssim. Diguem-ho clar, la Guia sentimental de l’Empordanet és, sobretot, un llibre juganer (DIEC: que és afectat a jugar, entremaliejar, saltironar). A cada pàgina, gairebé a cada paràgraf, hi ha un gir, una paraula inesperada, una comparació original. Els filòlegs ens diran el nom científic d’aquests recursos, però es nota que el text ha estat escrit amb una guspira als ulls (la que té Josep Pla a l’entrevista de Soler Serrano, per entendre’ns), i això l’eleva. He dit que Pujol Cruells obre les comportes de Susqueda, però cal afegir que ens espera amb la barca de rafting. Agafeu-vos fort, que riurem!

Des de la publicació del llibre ja sento algunes veus que remuguen sobre l’excés d’obra empordanesa, però la Guia seria igualment bona si parlés del Pallars o de l’Urgell. Passa que l’Empordà ha tingut la santa llet d’acumular una literatura colossal, i si fins ara llegíem el que van viure els pares i avis, finalment els nascuts als 70 tenim el nostre llibre. Un volum que, segur, serà d’aquells de relectura constant.

Imprescindible.