Quatre ratlles sobre… La fascinació del periodisme, d’Irene Polo

Els anys vint i trenta del segle passat van ser l’edat d’or del periodisme en català – de fet l’única edat del nostre periodisme. Dels grans noms d’aquella època n’han perdurat els que van fer el salt a les altres formes de literatura (Pla i Sagarra, sobretot), però mica en mica les editorials, amb una lentitud exasperant, han recuperat part d’aquell llegat. Aquests dies he llegit La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936), que va publicar Quaderns Crema el 2003, i que recull part dels articles de la periodista Irene Polo. Un llibre excel·lent per a un talent indiscutible.

Polo, nascuda a Barcelona el 1909, va començar la carrera el 1930 a la revista Imatges, on hi va publicar diversos reportatges. D’aquí va saltar a La Humanitat, el diari afí a Esquerra Republicana dirigit per Lluís Companys. En aquells primers treballs parla de “les cases d’emprenyos”, entrevista Buster Keaton i, en una crònica moderníssima, explica com persegueix Cambó per aconseguir unes declaracions (“Em trobo molt eixerit”, diu només el polític, però el centre de l’article és, naturalment, la mateixa Polo).

La gran oportunitat li va arribar l’any següent. El setmanari La Rambla va decidir enviar periodistes als barris de Barcelona per cobrir les eleccions al Parlament (Domènec de Bellmunt a l’Eixample, Francesc Madrid, és clar, al Districte Cinquè). A Polo li va tocar el feu de Llerroux, i “Al Paral·lel ja no hi ha emperador” és un article divertidíssim on fins i tot entrevista un enterramorts per saber si els difunts ja han votat, com era tradició. Després d’aquest èxit, Polo va publicar-hi dos grans reportatges: el primer és un retrat esgarrifós de la misèria de l’època, vist des de les cases de socors i els asils, tot i que amb l’optimisme que la República permetria per fi posar-hi remei; l’altre és la crònica d’un esclat laboral a les mines de Sallent, alimentat per les pèssimes condicions d’habitatge i el conflicte entre vilatans i nouvinguts. Ambdós reportatges van ocupar la portada sencera del setmanari.

Polo s’havia convertit en una periodista estrella, i a partir d’aquest moment la trobem a tot arreu: entrevistant Josep Lluís Sert sobre el projecte de la Casa Bloc, a Andorra explicant unes eleccions forçades per França (i on ens fa un retrat molt cínic dels companys de professió), cobrint el judici del govern de la Generalitat després dels Fets d’Octubre i, fins i tot, fent un J’accuse contra Miquel Badia i la desaparició d’un informant policial. El talent excepcional de Polo és aconseguir que els entrevistats, els treballadors que retrata, els caus de misèria, saltin de la pàgina, i que els lectors ens col·loquem al mig de l’escena i en copsem el dinamisme. La seva força no és l’anàlisi reposada sinó la immediatesa, gràcies en bona part a uns diàlegs precisos i brillants.

El gener de 1936 Polo va acceptar ser l’organitzadora de la gira americana de Margarita Xirgu. Era una retirada temporal del periodisme, que li havia de permetre viatjar i escriure nous reportatges, però tot el que va passar després li va impedir tornar. Irene Polo es va suicidar a Buenos Aires el 1942. Tenia trenta-dos anys.

Quatre ratlles sobre… Els barcelonins, d’Adrià Pujol Cruells

DISCLAIMER: conec l’autor personalment, etcètera.

Els barcelonins és, en part, un llibre sobre els sediments de la nostra capital. L’autor, com si fos un geòleg, excava el gran dipòsit de materials acumulats i en treu els fonaments, les rutines, les tradicions i els punts de fractura. Alhora repassa tots aquells animalots que ara en dominen la superfície, però que un dia també hi acabaran sepultats com nummulits. La ciutat com a gran monument de la complexitat humana, vista per algú que hi viu, que intenta entendre-la, i que a més li paguen per fer-ho.

Suposo que molta gent llegirà Els barcelonins d’aquesta manera, i és la que crearà debats i converses (sobretot perquè Pujol Cruells trenca el tabú i diu noms), però quan rautem hi trobem més coses. Hi ha l’obsessió per aconseguir el retrat exacte dels personatges, la definició precisa dels veïns, companys i passavolants; la recerca de la paraula més adequada, encara que s’allunyi el vocabulari capat teletresí. Evidentment fa anys que l’autor té dominat l’art de sargir vivències amb reflexions antropològiques, i com passava amb La carpeta és blava, el llibre s’eleva encara més cap el final, quan toca els aspectes més íntims. El capítol de novembre, sobre la mort, és extraordinari.

A hores d’ara és evident que cada llibre d’Adrià Pujol Cruells és una peça en la fixació d’un temps i d’un lloc (i d’un jo a la penombra, és clar). I per primer cop Els barcelonins confirma allò que ja intuïem: malgrat haver passat més de mitja vida a la capital, de tenir-hi el domicili i les filles, i de participar en el seu món cultural (?), la gent de Pujol Cruells són els empordanesos. A tota l’obra anterior, d’Escafarlata a La carpeta (hi incloc Picadura per ser la crònica de l’arribada i l’adaptació) hi ha una calidesa, un amor immens, que no trobo a Els barcelonins. Els paisatges i els personatges dels llibres anteriors podien ser retratats amb la visió de l’antropòleg, però d’aquell que hi ha compartit suor, fum i llàgrimes. A la capital en canvi li toca posar-se sovint l’uniforme de pel·lícula d’epidèmies, perquè la galeria de cretins és terrorífica.

L’entusiasta capaç de fer atzagaiades com La carpeta és blava, el feréstec de planer que estudia la condició urbana, ens ha mostrat per primer cop la rutina i les servituds vitals, i li ha sortit un llibre coherent amb la trajectòria i alhora diferent. Qui busqui l’esclat vital de Pujol Cruells aquí no el trobarà, perquè a més ha tingut la decència de no voler tapar-ho amb ironia. El pòsit és trist, i això és nou.

Quatre ratlles sobre… Estudi en lila, de Maria-Antònia Oliver

Un dels meus bons propòsits d’enguany és llegir més literatura de gènere (criminal, fantàstica, de ciència ficció) escrita originalment en català. I he decidit començar per Estudi en lila, publicada originalment el 1985 i que va tenir un gran èxit: dinou edicions (la darrera de 2016) i traducció a totes les grans llengües europees. Atrapats entre els clàssics consolidats i la urgència de la immediatesa, els títols de vint o trenta anys enrere són els més incerts a la memòria i al cànon, i per això la pregunta que em feia abans d’obrir el llibre era: aguantarà el pas del temps? La resposta no només és un sí rotund, sinó que la novel·la és actualíssima per dos motius.

El primer és la presència d’una dona investigadora, i que això no sigui només atrezzo. Lònia Guiu ha de suportar constantment el que ara anomenem micromasclismes (que els clients s’adrecin primer al seu ajudant, el canvi de favors a través de sopars), i en els moments de perill hi ha l’amenaça de l’agressió sexual. Compte, no es tracta mai de cap víctima, i en els moments d’acció, que n’hi ha, se’n surt molt bé; però amb un home la trama seria molt diferent.

L’altre element és el lingüístic. Lluny del suposat neutre tevetresí que ho ha empastifat tot, Oliver juga amb dos dialectes, el barceloní i el mallorquí. Aquest darrer no és una nota folkloritzant, sinó que té importància narrativa: com més tensió sent la protagonista, més torna al seu dialecte matern. I no ens enganyem, la varietat d’expressions és meravellosa.

Haureu vist que no he parlat en cap moment de la trama. Hi ha una noia desapareguda, la recerca d’una antiguitat… res massa original. Tampoc hi ha cap personatge desenvolupat al marge del principal, i hi grinyola la presència de Lluís Arquer, el (molt inferior) detectiu de Jaume Fuster, espòs d’Oliver. Però sabeu què? Tant li fa, la potència de la novel·la ho supera tot, i amb uns petits retocs socials i els evidents canvis tecnològics, es podria escriure avui mateix. Estudi en lila hauria de ser un petit clàssic de la nostra literatura.

Quatre ratlles sobre… Milions d’ampolles buides, de Manuel de Pedrolo

Fa un temps, en una de les meves habituals reivindicacions de la novel·la de gènere en català, vaig escriure que ens faltava un Michael Moorcock, algú que escrivís furiosament segons el zeitgeist de cada moment. I tot i que aquesta figura ara no existeix, és evident que vaig oblidar que l’havíem tingut, i que el seu nom era Manuel de Pedrolo. Jaume Cabré, al pròleg, dóna unes xifres gairebé increïbles: 15 llibres de poesia, 14 obres de teatre, 14 reculls de contes i… 75 novel·les! El centenari del naixement hauria de servir per recuperar-ne el llegat.

Milions d’ampolles buides, ara reeditat per Sembra Llibres, m’ha sorprès moltíssim. És la història d’un grup de militants comunistes que planifiquen i executen un atracament a una notaria per poder comprar armes, i per tant m’esperava una trama similar a La jungla d’asfalt, la pel·lícula de John Huston. En lloc d’això, la novel·la està construida com un mosaic que vol fixar un moment precís, la lluita antifranquista de part de l’esquerra a finals dels anys seixanta.

La veu principal és la de Ramon Vidal, cervell del cop, però també hi apareix el mateix Pedrolo, que en recull el testimoni escrit, i fins i tot unes “notes del viure civil”, notícies d’agència (autèntiques, dedueixo) d’allò que passava en aquell moment: vagues a la indústria, protestes universitàries, l’embargament d’un número de Destino… Sense deixar de banda l’element criminal, assistirem a discussions polítiques sobre la presència femenina al partit i sobre la lluita pel català, sabrem per què Vidal es va fer comunista, i sentirem a parlar de gent destruïda per la guerra, de familiars dels quals mai més se’n va dir el nom, de parelles atrapades.

A la nota de premsa de Sembra Llibres hi he llegit que la novel·la “està ambientada a la Barcelona del 1968”. És cert, però allò important és que Pedrolo la va escriure aquell mateix any. Una decisió inaudita perquè no hi havia cap possibilitat que passés la censura (es va publicar finalment el 1976). És cert que la prosa és funcional i que alguns elements de la construcció grinyolen, sobretot els metanarratius; però tant li fa, perquè allò important, la fixació d’un temps i d’un lloc, és extraordinària. Sincerament, us canvio la propera gran obra mestra en català per l’esperança que ara mateix hi hagi, en algun racó del país, deu aspirants a Pedrolo teclejant amb avidesa una novel·la sobre els fets d’octubre.

Quatre ratlles sobre… La passejada, de Robert Walser

Llegint La passejada, del suís Robert Walser (autor que desconeixia completament), em va venir al cap una vegada i una altra la mateixa imatge, la dels homenets somiadors dels còmics Bruguera, caminant capell en mà per una ciutat estranya, a vegades meravellosa i a vegades hostil. Els personatges hi són comuns: el sastre, el funcionari, la jove del banc, la mestressa, éssers massa aclaparadors davant d’una personalitat tímida.

La passejada és en part un llibre sobre el costum i l’art de voltar, i de fet les pàgines 40 a 43 podrien servir-ne de manifest; però Walser transforma aquesta acció en alguna cosa més irreal, més màgica. Les divagacions, els soliloquis, la brevetat dels episodis i, sobretot, l’actitud del narrador fan que el territori sigui poc definit, més un espai canviant que un paisatge sòlid – hi ajuda que la ciutat podria ser qualsevol metròpoli europea de la primera meitat del XX. A diferència d’altres escriptors que observen i descriuen, Walser sembla que descobreixi el món per primer cop, i que després de meravellar-se’n, qualsevol contacte perllongat se li faci feixuc. El dinamisme de la història no és d’acció, és de fugida.

Com que el text és breu, una seixantena de pàgines, la jove Editorial Flâneur ha decidit complementar-lo amb un assaig de W.G. Sebald sobre l’autor. Normalment aquestes solucions no em convencen, però Walser fou un tipus prou especial com per merèixer aquest tracte. La sensació final és la mateixa que amb La passejada: un individu de contorns borrosos que se’ns escapoleix constantment.

Un llibret rodó.