El cas dels maristes és un d’aquells llibres que cal llegir de cop, perquè els mals tràngols és millor passar-los així. Es tracta, evidentment, de la crònica dels dies de febrer de 2016 en què van esclatar els casos de pederàstia als col·legis religiosos dels germans maristes, escrita pel periodista d’El Periódico que ho va destapar. La història va començar amb un sol cas i va anar creixent com una bola de neu, empesa per les víctimes que finalment es van atrevir a parlar-ne i, increïblement, per la confessió pública de dos professors, de la dotzena que van ser denunciats. Una tempesta que, com sol passar, va tenir una gran força però de seguida es va desfer.
El llibre té el to funcional de la crònica periodística, però Guillem Sànchez li dóna una estructura molt intel·ligent. Comença centrant-se en els casos individuals, en el dolor i la determinació dels afectats, en la por dels que encara no estan preparats per sortir a la llum i denunciar-ho. Ara bé, mica en mica va obrint el ventall i mostrant l’estructura que ho va permetre: l’administració, les mancances legals, l’actuació de la justícia, l’estigma social i, sobretot, l’immens poder educatiu dels ordes religiosos. Com pot ser que la Generalitat toleri que una institució que va admetre tenir pederastes a les seves escoles, i ser-ne plenament conscient, continuï treballant i acceptant alumnes? Li noto a Sànchez la ràbia de no haver pogut anar més enllà, de no dir-ho tot per culpa de les inèrcies del país, i això l’honora.
Acabat el llibre, queda un sentiment de fúria. La pederàstia institucionalitzada és, a banda d’un crim horrorós, una traïció contra tot allò que fem els mestres. Que s’hagi volgut tapar, que els fets quedin impunes per la prescripció dels delictes, i sobretot que res no garantexi que no es pugui repetir, ho fa encara més terrible. Allò no van ser una colla d’actes individuals, sinó el símptoma d’una estructura podrida.
El cas dels maristes és un testimoni dur, i un llibre imprescindible per evitar l’oblit.
Marià Vinyas, empresari i músic ganxó, explicava que el compositor amb qui Juli Garreta sentia una major afinitat era Edvard Grieg. “Quan sento la música de Grieg, em sembla que menjo pinetells i rovellons”, deia Garreta, que prenia el noruec com una mena de parent espiritual. L’estil d’un i altre no té evidentment massa res a veure, però els dos compartien la voluntat de fer una música universal a partir de la terra pròpia, a banda del magisteri de la forma breu.
El 23 d’octubre de 1925 es va estrenar al Palau de la Música Catalana el Concert per a violí i orquestra de Garreta, amb Francesc Costa de solista i la direcció de Pau Casals. Va ser un gran èxit, i després d’obres més breus com Les Illes Medes, la consolidació de Garreta com a creador simfònic. El crític de La Veu de Catalunya n’escrivia això: “Aquest concerto proclama en el seu autor un temperament musical i una intel·ligència privilegiades, una inspiració vigorosa plena de sanitud i d’optimisme que s’amotlla als corrents moderns sense caure en cap mena d’excentricitat”. O el de La Vanguardia: “En él se observa algo nuevo, una expresión fuertemente acentuada, un sentimiento propio que trata libre y encaja en su molde propio sin disfraces ni golpes de efecto”.
Fa cinc anys la discogràfica Tritó en va publicar el primer enregistrament, amb el violí de Santiago Juan, i Jaime Martín dirigint l’OBC, i això ens permet descobrir finalment com sona.
El Concert té un començament d’impacte: clarinets, fagots i cordes toquen en fortissimo exactament la mateixa melodia, cadascú a la seva octava, i que després desenvolupen més suaument les flautes.
Tot el material del primer moviment prové d’aquests compassos. L’orquestració és delicada i transparent, amb textures que recorden més el primer Wagner (Lohengrin, sobretot) que no pas la hipertròfia de Mahler o Strauss. Garreta fa que les cordes acompanyin el solista, i que siguin les fustes les que dialoguin amb ell; metalls i timbales tenen un paper molt secundari. Els moments de lluïment virtuosístic hi són, tot i que sempre lligats a la coherència musical. De tots els passatges potser el més meravellós sigui l’Andante central, amb una bellíssima melodia del violí i les fustes donant-li la rèplica.
El segon moviment és, com toca, el més líric, amb un violí sempre espressivo. Ara bé, la música no s’eleva fins que Garreta fa callar el solista i deixa que l’orquestra creixi: primer les trompes, després el clarinet, l’oboè, la flauta i, finalment, les cordes. És un esclat de passió, però compte, breu i controlat, fins i tot pudorós. És fàcil d’imaginar què n’haurien fet Strauss o Korngold d’aquest mateix material.
El moviment més convencional seria el tercer, si no fos que el compositor va decidir col·locar-hi la cadenza (curta i poc remarcable) gairebé a l’inici. L’obra acaba amb un Presto que, escoltat aïlladament, té un flaire de concert barroc.
El Concert és una obra important, amb moments fabulosos, però que Garreta segurament hauria revisat després de l’estrena. Això, atenció, no és cap demèrit. El millor concert per a violí de tots els que es fan i es desfan, el de Sibelius, va ser refet de dalt a baix, amb talls dràstics, canvis de textura orquestral i alteracions de les melodies, fins a convertir-se en una obra definitiva.
Lamentablement això no va ser possible. Garreta va emmalaltir al cap de pocs dies del triomf, i va morir el 2 de desembre del mateix any. La Revista Musical Catalana, butlletí de l’Orfeó Català, va publicar la crònica del concert i l’obituari del compositor al mateix número. Si Garreta hagués sigut francès, avui potser tindria la categoria internacional d’un Ernest Chausson o un Henri Duparc (per dir músics de trajectòries interrompudes), però ser català imposa una llosa històrica. El Concert, com la resta de l’obra simfònica del compositor, va desaparèixer completament dels programes orquestrals.
Fem-ho a pes: de les dues-centes vint pàgines d’El dia que va morir David Bowie me n’interessen aproximadament la meitat, que no deixa de ser una bona proporció. El narrador i protagonista de la novel·la és jove de poble que va a la gran ciutat per estudiar, destapa la seva sexualitat, i cau en una rutina de festes i relacions esporàdiques per tapar una existència força merdosa. Mentre espera el resultat d’unes anàlisis, ens fa un repàs de la seva vida. No és una estructura gaire original, però quan ens descriu els companys de pis, els locals gays, les trobades nocturnes, la feina o les converses per Grindr, el llibre cau just en el que més m’apassiona de la literatura, descobrir coses noves de territoris que ja conec.
Ara bé, per algun motiu Portell ha considerat que aquest material no era suficient, i ha muntat una col·lecció de retalls a l’estil Germà de gel: fragments d’un llibre per a mestresses de casa, trucades de la mare, escenes nocturnes escrites en format teatral, el menú d’una pizzeria, etcètera. Potser la intenció era completar el món del protagonista, però al meu parer li dilueix la veu, i això li resta força.
Però el gran dubte que tinc sobre El dia que va morir David Bowie fa referència a l’estil. Com que es tracta d’un monòleg interior, Portell ha optat per encadenar frases llargues sense punts, amb moltes subordinades i coordinades. Compte, el problema no és una mala sintaxi (d’aquella que es troba als llibres que guanyen premis), sinó que en català la finestra és verda. I aquí em vénen moltes preguntes al cap: per què la frase curta domina en català, i una de llarga es fa feixuga? És una qüestió cultural, ens en podrem desempallegar, o és el nostre model de llengua? No ho tinc gens clar, però haver-ho trencat crec que perjudica la novel·la.
En qualsevol cas, un llibre irregular però amb algunes fogonades molt interessants, i un bon retrat d’una part de Barcelona que els nostres escriptors no freqüenten gaire. Vist que l’autor és jove (nascut el 1992, marededéu), li seguirem la pista.
Disclaimer, que diuen els anglesos: Conec l’autor, i no només hem compartit taula, sinó que un cop ens van aturar uns policies amb rifles al mig de les Gavarres. No sé si això ha afectat el meu judici, però en qualsevol cas sou avisats.
Ve’t aquí un llibre difícil de collar. Quan acabo una lectura i el pòsit sembla tèrbol, normalment és conseqüència de l’execució del text, però d’això no en puc dir res. Totes les virtuds marca Pujol Cruells hi són: la sintaxi transparent i treballadíssima, el lèxic brillant i juganer, etcètera. Aquest cop l’edifici trontolla perquè està muntat sobre uns fonaments d’una dualitat irresoluble.
La carpeta és blava és un tractat sobre l’humor, i no sobre aquell professional i comercialitzat, sinó sobre el popular i col·loquial. Repte immens, perquè es tracta d’un tema que, com passa amb les sensacions que produeix la música, s’esmicola als dits quan s’analitza massa. La solució que ha trobat l’autor és donar-li forma de diàleg socràtic, un de nocturn i irreverent. El mestre Pujol llança teories, cita fonts i crea una cosmogonia, mentre fregeix sonsos i s’enfila a bales de palla; mentrestant l’alumne Iakin manté una distància escèptica. El model s’aguanta a petites dosis, tot i que a vegades es crea massa distància entre els pensaments presentats i les accions que els envolten. Això sí, del llibre en surten vint litres de suc, i és inevitable apuntar moltes referències per una consulta posterior.
Ara bé, l’edifici s’esquerda des del moment que l’autor s’encarna al text. Picadura de Barcelona funcionava d’una manera esplèndida perquè, tot i també contenir teories, reflexions i cites, estava fet a partir d’allò que l’autor havia viscut i sentit; La carpeta, en canvi, està bastida a parti d’allò que ha llegit, i aquesta diferència de domini entre emoció i raó és clau. Malgrat les pàgines finals (de llarg les millors), malgrat tots els qualificatius que li llança Iakin, malgrat la broma que ho conclou, l’exercici es converteix en un “mireu si en sé”. Un assaig convencional ho dissimula pel to neutre, però aquí és impossible.
La carpeta és blava és un llibre fascinant, frustrant, hilarant, pedant, xarmant. Em sembla que Pujol Cruells ha fet el mateix que molts creadors quan es deixen endur per la seva dèria, ho porten tant a l’extrem que és difícil seguir-los. No és un text plenament reeixit; però com passa amb tots els experiments, allò important no és el resultat sinó que existeixi, i en qualsevol cas estic molt content d’haver-lo llegit.
Sorpresa monumental. Un llibre que podria ser d’interès molt limitat, fins i tot narcisista, comprat gairebé per compromís, s’ha convertit en una de les experiències lectores de l’any. L’he devorat d’una tirada, cosa que no faig gairebé mai, i per això permetreu que n’escrigui quatre ratlles d’urgència, sense el repòs habitual.
Informe de lectura és la història dels primers tres anys de la Llibreria Calders, explicada pels seus socis. Com que semblen vinguts de planetes diferents, el llibre té dos textos, un en castellà de Sucunza i un en català de Cutillas, escrits per separat i que més o menys ho abracen tot: el projecte inicial, la recerca d’inversors, els criteris de selecció de títols, la programació d’activitats, el nom, els clients, les lleixes. El volum és un absolut regal, perquè als autors se’ls nota la passió, i millor encara, la veritat. Com que no sóc del ram no sé quantes cartes s’han amagat, però la sensació que en queda és d’honestedat brutal, que deia aquell. Gaudeixen d’allò que fan, tenen el plaer de fer un bé social, i per això no els cal dissimular-ne els punts negatius. Suposo que quan parlo de la meva feina de mestre faig el mateix.
La Calders té al darrera molta reflexió, però a més va néixer en un moment precís que l’ha afavorida molt. Malgrat que llegir continua sent una activitat solitària, per primer cop el lector té eines per socialitzar diàriament la seva afició. La majoria d’autors són a l’abast d’un tuit, i és relativament fàcil construir, mitjançant recomanacions, actes i cerveses, una xarxa de relacions. La llibreria de confiança es converteix en lloc de trobada, i alhora en el punt de compra d’aquells títols que entusiasmen els altres i que cal llegir immediatament (molts es van acumulant a la pila de casa, és clar). Afegiu-hi uns llibreters amb criteri que et tenen fitxat, i el tracte és rodó.
Jo mateix. Com és que La Calders s’ha convertit en una de les meves llibreries de referència, tot i no viure a Barcelona? (les altres són la 22 de Girona, Gigamesh per les qüestions de gènere i, cada cop més, la Cucut de Torroella). Hi vaig anar per primera vefada per conèixer-hi l’Adrià Pujol Cruells, que amb qui ja hi parlava per Twitter; i la relació es va consolidar quan, el següent cop, la Isabel Sucunza, que ja m’havia entès els gustos, em va allargar Cavalls salvatges d’en Cussà sense donar-me cap opció de rèplica. Un d’aquells gestos que provoquen un agraïment etern.
Però deixant tot això de banda, Informe de lectura cal jutjar-lo com qualsevol altre llibre, i si atrapa també és per la prosa. Llegir un Cutillas relaxat, gairebé entranyable (i parlem d’algú que imposa pel caràcter i la saviesa), és sensacional. Ara bé, la revelació és el text de Sucunza. Hi ha parts que vénen imposades per l’encàrrec, però quan parla dels veïns, dels gossos i dels arbres, de les converses amb les editorials (memorable el fragment del bol i la sopa), dels nens i dels bars, és a dir, de tot allò que observa des de la botiga, me n’adono que he descobert una mirada literària interessant, i que li vull llegir més coses.
