Fa uns mesos l’escriptora Teresa Amat em va dir per twitter que el gènere fantàstic no li agradava, i la meva resposta va ser prometre-li unes quantes recomanacions. Al principi vaig elaborar una llista de clàssics, però aviat me’n vaig adonar: gairebé tots els llibres del gènere que m’han atrapat han estat escrits aquest segle, quan finalment hi han entrat veus noves i s’ha començat a superar la nefasta influència de Tolkien. Ja he escrit alguna vegada que aquest autor em sembla una llauna, el culpable que la fantasia quedés tancada dins de la cartografia, amb trames rutinàries, personatges arquetípics i una visió immòbil del món. Evidentment hi ha excepcions (Clark Ashton Smith, Ursula K. LeGuin, Jack Vance, Michael Moorcock), però El senyor dels anells va provocar un Atac dels clons que encara dura.

Així doncs aquí teniu una llista de deu llibres de fantasia anglosaxona escrits a partir del 2000. No sé si són els millors, perquè no he llegit tot el que s’ha publicat, ni tan sols els premis més prestigiosos; però són els que més m’han agradat, o els que considero claus per a l’evolució del gènere.

China Miéville. Perdido Street Station (2000). Un meteorit, una d’aquelles obres que ho fa trontollar tot. El britànic Miéville va decidir triturar tot allò que s’estava fent fins aquell moment: davant de l’adotzenament i el puritanisme tolkenià, reivindicació dels Weird Tales dels anys 30, de la sexualitat (fabulosa la descripció de l’atracció cap a una dona insecte) i d’allò extraordinari; davant del llenguatge simple i juvenil, una prosa elaborada i un vocabulari riquíssim; i davant del llegat conservador, una forta ideologia marxista, plasmada en la ciutat industrial de New Crobuzon, on als presoners se’ls afegeixen parts mecàniques per augmentar-los productivitat. És una novel·la excessiva que al final se li escapa, i des de tots els punts de vista la següent, The Scar, ambientada al mateix món, és millor. Però la revolució va començar aquí. (En castellà, “La estación de la calle Perdido” a Nova, Ediciones B)

Mary Gentle. Ash: A Secret Story (2000). Un llibrot de dimensions considerables, que originalment va haver de ser publicat en quatre volums. Ash és una mena de Joana d’Arc que lidera un grup de mercenaris a la Borgonya del segle XV. La novel·la se’ns presenta com un text original de l’època, intercalat amb els correus electrònics de l’acadèmic que n’està fent la traducció. Mica en mica, però, se n’adona que hi ha elements que no concorden amb la nostra història oficial. Jesús va ser crucificat en un arbre? I els visigots van establir un imperi al nord d’Àfrica? Una fita tant per la seva ambició com per la força dels resultats. (En castellà, “Ash, la historia secreta”, en quatre volums a La Factoría de Ideas)

K .J. Bishop. The Etched City (2003). L’única novel·la que ha escrit fins ara aquesta autora australiana aviat es va relacionar amb el moviment del New Weird engegat per Miéville. És la història de dos veterans d’una guerra perduda (una cirurgiana i un soldat) que busquen refugi en una ciutat tropical. Però a banda de les primeres i les darreres pàgines, gairebé no hi ha acció, sinó que Bishop ens descriu la vida d’uns personatges derrotats, ella buscant una mena d’expiació, ell content d’anar passant. Els elements estranys hi són, com ara els nadons que neixen amb mig cos d’animal o el retrat d’una societat que encara permet l’esclavatge; però les millors escenes són els diàlegs del soldat amb un capellà que intenta que trobi la transcendència. Un llibre d’aquells que voldries que fos més llarg. (En castellà, “La ciudad del grabado” a Bibliópolis)

Susanna Clarke. Jonathan Strange & Mr. Norrell (2004). En una versió alternativa de l’Anglaterra victoriana els mags existeixen, tot i que només com a teòrics que formen clubs socials masculins, fins que el senyor Norrell demostra que la màgia autèntica sí és possible. Això el converteix en una celebritat a Londres, i fins i tot ajuda el govern contra Napoleó; però tot es trasbalsa quan accepta formar un aprenent, el byronià Jonathan Strange. Clarke va trigar deu anys a escriure la novel·la, que es desplega lentament i amb abundància de peus de pàgina acadèmics. L’estil és un pastitx d’Austen, Dickens i altres autors de l’època, però això no perjudica el text sinó que el beneficia. És un d’aquells llibres capaços de crear tot un món, i l’únic de la llista que va irrompre al món literari “seriós”. (En català, “Jonathan Strange i el senyor Norrell” a Empúries)

Jeff VanderMeer. Shriek: An Afterword (2006). Si Miéville és el messíes del New Weird, llavors VanderMeer és el seu apòstol. En tasques d’editor va compilar el monumental The Weird (on hi va incloure La salamandra de Rodoreda), i ha publicat unes guies il·lustrades fabuloses sobre com escriure narrativa fantàstica. La fama li ha arribat amb la trilogia contemporània de l’Àrea X, però de les tres novel·les primerenques situades a la ciutat d’Ambergris, n’he triat la segona. Duncan Shriek és un historiador obsedit pel passat urbà, i el llibre n’és la biografia (força venjativa) escrita per la seva germana Janice, una crítica d’art molt ben relacionada. Ara bé, Duncan en troba el mecanoscrit, i hi fa anotacions. He dit que la gent d’Ambergris organitza una festa del calamar, i conviu amb una mena d’homínids emparentats amb els fongs? (No traduït al català ni al castellà)

Patrick Rothfuss. The Name of the Wind (2007). Un dels llibres que més discussions m’ha creat. La novel·la ens presenta els primers anys del cèlebre heroi Kvothe: com es va quedar orfe, la joventut fent de lladregot, l’entrada a una universitat màgica, etcètera. Ara bé, aquest relat, decididament convencional, se’ns presenta en primera persona, tal com Kvothe l’explica a un cronista, i aquí hi entren els elements metanarratius. Per una banda hi ha la Llegenda, allò que els personatges donen per descomptat i que nosaltres hem de deduir; per l’altra la manera com el protagonista explica la seva història, plena d’obsessions i les omissions, i que no té massa res a veure amb els narradors clàssics del gènere. Si hi sumem la gràcia que té Rothfuss desmuntant molts clixés fantàstics (com ara El Drac o El Mentor), el llibre es torna fabulós. (En català, “El nom del vent” a Plaza & Janés)

K. J. Parker. Academic Exercises (2014). Durant una quinzena d’anys es va mantenir el secret de la identitat de Parker, que al final va resultar ser l’escriptor humorístic Tom Holt. I s’entén la necessitat del pseudònim, perquè els llibres de Parker són molt especials: cínics, plens d’amistats traïdes, de complots i de líders sense cap respecte per la vida humana, i on les guerres no es guanyen gràcies a l’heroïcitat sinó per la logística (el carregament de fletxes no ha arribat, la pluja ha esborrat el camí). Parker té novel·les estimables, però on brilla és als textos més breus, d’unes cent pàgines, i Academic Exercises en recull els escrits fins aquell moment. Citem-ne dos: A Small Price to Pay for Birdsong (2011), una reescriptura deliciosament perversa del mite de Mozart i Salieri; i Purple and Black (2009), novel·la epistolar entre un emperador i el governador d’una província, antic company de facultat. Els parkerians som pocs, però devots. (No traduït al català ni al castellà)

Katherine Addison. The Goblin Emperor (2014). A vegades un llibre funciona, és encantador, i atrapa per la manca de pretensions. L’emperador dels elfs i tota la seva família moren en un accident de dirigible, i el tro recau en la filla que el monarca va tenir amb una gòblin, i que ha viscut desterrada durant tota la infantesa. La jove Maia haurà d’aprendre els mecanismes d’una burocràcia immensa amb uns protocols ancestrals, mentre esquiva conspiracions i s’acostuma a viure sempre custodiada. Amb aquest material Addison (pseudònim de Sarah Monette) podria haver construït una novel·la d’acció, però en canvi tria la calma, deixar que els personatges es desenvolupin i mostrar-nos mica en mica el món i els seus mecanismes. Evidentment es tracta d’una reflexió sobre el poder, l’aïllament que provoca i l’abús que se’n pot fer, però sense proselitismes. (No traduït al català ni al castellà)

Robert Jackson Bennett. City of Stairs (2014). Bulikov era la capital d’un immens imperi sostingut gràcies al poder d’uns déus que caminaven entre els humans, i podien canviar el clima o l’orografia a voluntat. Fins que un dia una de les nacions esclaves va aprendre com eliminar aquests déus, i opressors i oprimits van intercanviar els papers. La trama és una investigació policíaca duta a terme per una jove espia, que ha de maniobrar entre l’orgull ferit dels habitants de Bulikov, ara mig en ruïnes, i les ganes de venjança dels nous dominadors. Bennett fa una descripció fabulosa de les dues cultures (inspirades en la Rússia tsarista i l’imperi mogol), i crea alguna de les escenes més evocadores des de Miéville. Com en les bones novel·les negres, la trama criminal ens permet seguir-lo per tots els racons de la ciutat, alguns de geografia impossible. (No traduït al català ni al castellà)

N. K. Jemisin. The Fifth Season (2015). En un món geològicament inestable, i on la societat s’ha adaptat als llargs períodes de crisi, tres dones d’edats diferents es preparen davant del que pot ser el cataclisme final. Jemisin, autora afroamericana molt activa políticament, canalitza aquí la ràbia de qui és dues vegades discriminada, fins arribar a destruir el món; però per sort evita el pamflet gràcies a un gran talent literari, i crea una obra impactant. Com a detall, bona part del llibre està escrit en segona persona, i amb el misteri de saber a qui va dirigit el text. (En castellà, “La quinta estación” a Ediciones B)

Vet aquí un llibre envoltat de prevencions. Compte, ens indica la portada, és un “perfil” del pare Gregori Estrada, no una biografia completa. Vigileu, ens diu l’autor al preàmbul, es tracta d’una “cosa que és molt bàsica”, i aquells que vinguin més endavant hauran de completar la feina. Uns avisos que tenen sentit, i que ens preparen per una de les dues frustracions que provoca Respirar el segle.

La figura del pare Gregori Estrada és extraordinària, com correspon a algú que va néixer el 1918, va entrar a l’Escolania de Montserrat el 1926, va fer la professió solemne en ple esclat de la Segona Guerra Mundial i va morir només fa dos anys. Un monjo que, lluny de tancar-se entre quatre parets, va recórrer Europa i es va relacionar amb les elits musicals de l’època. Un religiós que componia música dodecafònica (!) mentre lluitava per recuperar el cant gregorià, a l’època en què el Concili Vaticà Segon va provocar l’entrada de la música popular al culte. Un senyor seriós i tibat que tot i això va descobrir i posar en pràctica les danses del Llibre Vermell.

El material és formidable, però Respirar el segle es limita a aixecar acta notarial de la vida del pare Gregori, a fer-ne una col·lecció de llocs i dates amb bibliografia. Ho salva en bona part la prosa excepcional de Joan Todó (malgrat la forta relliscada a les pàgines sobre el nebot), i la potència del personatge. Per això parlava d’una frustració, la de no poder anar més enllà, perquè moltes situacions demanen sortir de la cotilla que imposa l’encàrrec.

L’altra és que de la música del pare Gregori no en podem sentir res. La discografia només indica les obres que va gravar a l’Escolaria o com a organista, però no les seves composicions. Va ser realment el nostre Messiaen? Ara diríem allò que en un país normal, etcètera. Moltes mancances, però esperem que a partir de Respirar el segle algú piqui l’ham, i dediqui a Estrada el temps i l’esforç que mereix el personatge.

La repetició, la reelaboració, la reescriptura, són pràctiques que tenen mala premsa a l’era de l’originalitat, però que són fonamentals per valorar una trajectòria artística. Karajan va anar gravant les simfonies de Beethoven cada deu anys, testimoni perfecte de la seva evolució, i els autors de novel·la negra amb una sèrie regular mostren sempre el seu aprenentatge (o la davallada).

Formentera lady és Cavalls salvatges. D’això no n’hi ha cap dubte. Mateix inici en un funeral, mateixa estructura episòdica amb final literari, mateix protagonista més o menys dissimulat. Els dos llibres també comparteixen l’absoluta normalització dels personatges, i que es punxin heroïna no vol dir que no s’enamorin, reparin motocicletes o facin botifarres a la brasa. La gran diferència és que Cavalls va ser escrit amb la ferida oberta, mentre que a Formentera lady hi ha la distància de quinze anys. La fisiologia hi és present per primer cop (benvinguts al món dels efectes de les drogues sobre l’aparell digestiu), així com la sida i l’hepatitis. Les morts són menys dramàtiques, més per desgast. Els personatges es mediquen, es rehabiliten, veuen un mínim futur.

I tot i això, Cussà tria apujar el pretext literari, ho embolcalla amb més màscares en lloc de treure-les. És una opció que no perjudica el llibre, que continua fluint d’una manera excepcional, però que planteja moltes preguntes. És fruit de la nostàlgia, d’una major tendresa? Hi ha el pudor del supervivent?

Ara que hi ha gent que dubta dels models de llengua, cal repetir finalment que Cussà ens ha resolt com parlar de drogues en català, sense manlleus forasters ni afectacions impostades. I a la vegada preguntem-nos com hem tingut un senyor escrivint a aquest nivell durant vint anys, i no li hem fet cas fins ara. Fer un llibre com Cavalls salvatges és excepcional, i aquí en tenim un altre.

El cas dels maristes és un d’aquells llibres que cal llegir de cop, perquè els mals tràngols és millor passar-los així. Es tracta, evidentment, de la crònica dels dies de febrer de 2016 en què van esclatar els casos de pederàstia als col·legis religiosos dels germans maristes, escrita pel periodista d’El Periódico que ho va destapar. La història va començar amb un sol cas i va anar creixent com una bola de neu, empesa per les víctimes que finalment es van atrevir a parlar-ne i, increïblement, per la confessió pública de dos professors, de la dotzena que van ser denunciats. Una tempesta que, com sol passar, va tenir una gran força però de seguida es va desfer.

El llibre té el to funcional de la crònica periodística, però Guillem Sànchez li dóna una estructura molt intel·ligent. Comença centrant-se en els casos individuals, en el dolor i la determinació dels afectats, en la por dels que encara no estan preparats per sortir a la llum i denunciar-ho. Ara bé, mica en mica va obrint el ventall i mostrant l’estructura que ho va permetre: l’administració, les mancances legals, l’actuació de la justícia, l’estigma social i, sobretot, l’immens poder educatiu dels ordes religiosos. Com pot ser que la Generalitat toleri que una institució que va admetre tenir pederastes a les seves escoles, i ser-ne plenament conscient, continuï treballant i acceptant alumnes? Li noto a Sànchez la ràbia de no haver pogut anar més enllà, de no dir-ho tot per culpa de les inèrcies del país, i això l’honora.

Acabat el llibre, queda un sentiment de fúria. La pederàstia institucionalitzada és, a banda d’un crim horrorós, una traïció contra tot allò que fem els mestres. Que s’hagi volgut tapar, que els fets quedin impunes per la prescripció dels delictes, i sobretot que res no garantexi que no es pugui repetir, ho fa encara més terrible. Allò no van ser una colla d’actes individuals, sinó el símptoma d’una estructura podrida.

El cas dels maristes és un testimoni dur, i un llibre imprescindible per evitar l’oblit.