Quatre ratlles sobre la relectura

Jo Walton (1964) és una escriptora gal·lesa considerada una de les hereves d’Ursula K. Le Guin, i autora d’un grapat de llibres força interessants (us en recomano The Just City, en què la deessa Atena decideix posar en pràctica la ciutat ideal de Plató). De 2008 a 2011, Walton va tenir un blog al portal Tor.com on comentava llibres de ciència ficció i fantasia. Tant la llargada com la periodicitat dels articles era irregular, i molts articles sorgien a partir dels comentaris de lectors. El 2014 Tor Books en va publicar una quarta part a What Makes This Book So Great (traduïm-ho com a Què fa que aquest llibre sigui tan bo). La gràcia del blog era que Walton no hi parlava de novetats, sinó aquells llibres que havia rellegit, alguns expressament per al projecte, d’altres fins a deu vegades en anys anteriors.

Una constant als articles de Walton és, naturalment, per què hi torna. A vegades es tracta de clàssics o d’obres d’un nivell considerable, però sovint és el record d’una sola escena, o d’un personatge. Igualment l’anàlisi pot basar-se en l’obra sencera, o en un sol aspecte (el paper de la dona, l’ús de l’humor, l’estil literari). Com que es tracta d’uns gèneres on hi abunden les seqüeles, Walton analitza per què algunes sèries són testimoni del creixement de l’autor, i en altres la davallada és constant. Rellegir diverses obres del mateix escriptor en poc temps li permet trobar connexions que poden passar desapercebudes i, naturalment, hi ha la reivindicació de títols que considera massa oblidats. What Makes This Book So Great és un bagul enorme ple de riqueses.

Reconec que, si bé en cinema la repetició ja supera amb escreix el consum de novetats, en literatura encara no he sóc en aquesta fase, més enllà d’alguns autors preferits. Ara bé, vist que qualsevol intent de “estar al dia” sol comportar una acumulació considerable de decepcions, des de fa un parell d’anys he començat a separar a la biblioteca aquells volums que voldré repassar, i aquells als que no caldrà tornar-hi.

Finalment, mentre llegia el llibre de Walton pensava qui de casa nostra podria engegar un projecte similar amb la literatura catalana; però llavors se’m va acudir que cap mitjà no ho pagaria, o sigui que més val que ho deixem estar.

Quatre ratlles sobre… El dia de l’escórpora, de Miquel Bonet Pinyol

Hi ha llibres que necessiten temps per convèncer, i llibres que enlluernen a les primeres pàgines; El dia de l’escórpora pertany definitivament a la segona categoria. En dos brevíssims capítols Bonet mostra tot el que trobarem a la resta de la novel·la: un retrat amb bisturí d’un poble costaner, presentat amb una prosa sensorial, acuradíssima, vivaç. Com que, a diferència de molts dels títols que impacten a l’inici, el text no es desinfla en cap moment (fita encara més meritòria quan hi introduïm l’humor), llavors es pot concloure que el nivell és altíssim.

La trama d’El dia de l’escórpora es basa en la pel·lícula Tauró, amb un peix colossal que es va cruspint gent i un protagonista en plena crisi vital que intenta fer-hi alguna cosa. Tot plegat és evidentment una excusa (deixo de banda la possible metàfora de conclusió, al meu parer innecessària) per mostrar-nos el poble, els seus habitants i, encara millor, els canvis d’una estació turística. Com que Bonet no és empordanès sinó del sud, qualsevol intent de romantització del territori hi és absent, més enllà de la vinculació amb el paisatge propi. I la galeria de personatges és tremenda, no sols per ser figures perfectament transportables sinó pel retrat complet que se’n fa. Els exterminadors de plagues fluvials podrien tenir la seva sèrie televisiva.

Tinc ganes de ressaltar que El dia de l’escórpora és un llibre divertidíssim, perquè a casa nostra no n’anem sobrats (de bons, s’entén). Bonet fa servir una paleta de recursos que va des del detall fi a l’astracanada estil Tom Sharpe, de la frase repetida en un context diferent a la sorpresa cinematogràfica. Això, evidentment, no implica ni lleugeresa ni frivolitat, sinó que fins i tot n’augmenta el realisme. Ja ho voldríem a la Costa Brava tenir un escriptor amb aquesta precisió i mala llet.

Els lectors voraços, que practiquem la lectura per arrossegament, ho som perquè de tant en tant trobem títols així, amens, sucosos i de mida exacta. Acabat El dia de l’escórpora només es pot dir una cosa: més, si us plau.

[I una qüestió al marge de les qualitats literàries del llibre. Quan vaig buscar-lo a dues llibreries tan importants com la Geli de Girona i la Cucut de Torroella de Montgrí, la resposta no només va ser negativa, sinó que em van comentar que no l’havien tingut mai. És problema de la distribució, de l’editorial, o hi ha algú que considera que allò que passa a Tarragona no interessa al nord del Tordera?]

Quatre ratlles sobre… Història de La Vanguardia, de Gaziel

Siguem sincers, el principal motiu per comprar Història de La Vanguardia (1881-1936) és el morbo de poder llegir un llibre maleït (va ser publicat originalment a París el 1971) que critica des de dins una de les principals institucions del país – una que, a més, es troba en una fase probablement terminal. I sens dubte l’obra té part d’això, per exemple quan Gaziel, que en va ser director de 1920 a 1936, indica els dos manaments que sempre han regit el diari:

Acatament automàtic de les institucions triomfants; i defensa, sense discussió possible, de l’ordre establert.

Però Història de La Vanguardia és afortunadament un llibre molt més complex, començant pel fet que Agustí Calvet el va escriure poc abans de morir el 1964. Com va passar amb tanta gent, a Gaziel se li va ensorrar el món quan va esclatar la Guerra Civil, però ell, a més, va ser odiat amb la mateixa intensitat pels dos bàndols: uns el veien com un catalanista, els altres com un traïdor que havia treballat per una institució espanyolista i burgesa. Història de La Vanguardia és per tant una darrera catarsi (“tantes vegades hauria passat el meu càrrec tan envejat a qui l’hagués volgut”), a banda de contenir una crítica ferotge contra els responsables de la “derrota total” del catalanisme, és a dir, ells mateixos, incapaços de veure que el projecte necessitava un diari modern encara que es fes en castellà.

Ara bé, la figura amb més força del llibre no és la de Gaziel sinó Ramon Godó (1864-1931), fill d’un dels fundadors de La Vanguardia i qui la va catapultar a dalt de tot. Antonio Baños, al pròleg, el compara amb el Ciutadà Kane, però llegint Calvet és inevitable pensar en el Nosferatu de Murnau. En un sol paràgraf ens el descriu com “esquerp, violent, amargat i amargant (…) lleig, desnerit, de parlar embussat i sord com una perola”, a banda de coix i mig cec. Un home tan perillós com visionari, capaç de crear un diari modern amb la única intenció de fer diners, i amb algunes contradiccions sorprenents, com ara que malgrat ser un “espanyolista furibund” mai no va permetre que s’hi informés de toros. Gaziel en fa un retrat tremebund, si bé acaba admetent les qualitats empresarials d’aquell home. De fet l’autèntic malvat de la història és un altre (i haureu de llegir el llibre per saber qui és).

Tots aquests ingredients podrien fer un plat força immenjable si Gaziel hagués estat novel·lista, però per sort el periodisme s’imposa. Deixeu-me mencionar només la plasticitat de les descripcions (el pis de Godó, la taula de direcció) o el retrat ajutadíssim de la burgesia de l’època. Història de La Vanguardia ens interessaria encara que parlés d’un diari estranger, o de ficció, i això n’indica la seva grandesa.

Quatre ratlles sobre… Mística conilla, de Jordi Lara

Ho reconec, arribo a Mística conilla un pèl fatigat. Sembla com si els escriptors de la meva generació s’hagin posat d’acord per inundar el mercat de llibres de contes amb costumisme urbà, de personatges a qui els ha deixat la parella i tenen una epifania baixant les escombraries, o es retroben amb els pares en plena crisi dels quaranta. Si bé alguns destaquen i tenen mèrit literari, n’hi ha d’altres que, ni en contingut ni en forma, no difereixen gaire del m’expliquen els amics tot sopant. A vegades em pregunto si hem abandonat la imaginació, i fins i tot l’ambició, com a valors artístics.

Mística conilla se’n salva en bona part perquè hi ha una consciència lingüística que per desgràcia és poc freqüent. No té la voluntat joganera i expansiva d’Adrià Pujol Cruells, ni el ferri domini dels registres de la parla de Marta Rojals, però tampoc està escrit en el català de TV3 que fan servir molts escriptors del dialecte central. En algunes pàgines, no totes, la llengua canta, i això ja és un mèrit.

El balanç dels sis contes és irregular, un mal que hauria de ser evitable. N’hi ha dos (Zapatos de boscalUn conte de fades) que són excel·lents, i justifiquen sols la compra del llibre. Comparteixen la relació del protagonista amb algú de la generació anterior (el pare, l’oncle), i fer evolucionar la trama més enllà de l’habitual unitat narrativa del relat breu. Un altre (Lo matí de ma infantesa) queda un pèl per sota, però també és bo. El problema ve amb les dues històries vinculades a l’art, perquè no es justifiquen en el context del llibre, i confirmen que la metaficció gairebé mai no funciona. I el darrer conte, que dóna títol al volum, té un gravíssim problema de construcció: per seguir la trama cal aprendre’s més d’una desena de noms, fita impossible en aquest format (hauria sigut una bona nouvelle, potser).

Per la força d’aquests dos o tres contes Mística conilla és un notable alt; passa que estem tan acostumats als aprovats justíssims (també dits aprovats per compassió) que el llibre enlluerna més del que li tocaria. En qualsevol cas, recomanat.

Quatre ratlles sobre… Les Illes Medes, de Juli Garreta

Reconec que el nom de Juli Garreta el tenia associat bàsicament a un carrer de Girona (hi vivia la noia que m’agradava de la carrera, ai) i, més llunyanament, a un compositor de sardanes. Fa poc, però, el nostre meisterkomponist a l’exili Joan Magrané ens va recordar que també era autor d’una producció orquestral de gran valor, inclòs un poema simfònic de títol Les Illes Medes. Escoltada l’obra durant unes quantes setmanes, crec que val la pena fer-ne quatre ratlles.

Juli Garreta (1875-1925) va ser una figura excepcional, un músic gairebé autodidacte que sempre va compaginar la composició amb l’ofici de rellotger al poble natal, Sant Feliu de Guíxols. El seu talent es va desenvolupar a les vetllades musicals domèstiques, aprofitant les partitures que un amic portava d’Europa, més algun concert a Barcelona i una escapada de joventut a Alemanya, on sembla que va arribar fins a Bayreuth. Durant els primers anys es va centrar en la composició de sardanes, que van ser tan apreciades com polèmiques: els balladors es queixaven que no tenien ritme, i diuen que les dones dels músics de La Principal de La Bisbal, la cobla més garretiana, patien perquè aquesta dèria els feia perdre contractes. Va ser Pau Casals qui va esperonar Garreta a dedicar-se al repertori orquestral, i qui li va programar regularment les seves obres. D’aquest periode en destaquen la Suite empordanesa (1921), Les Illes Medes (1923) i el concert per a violí (1925). Lamentablement, i com va passar amb Gershwin, Garreta va morir sobtadament quan la seva carrera simfònica començava a enlairar-se. Tenia previst compondre una simfonia i fins i tot una òpera, uns Mestres cantaires catalans.

Les Illes Medes comença amb una clara declaració d’intencions, un fortissimo de tota l’orquestra presentant el primer dels temes de l’obra. Es tracta d’una evocació marina, però no hi busqueu detalls impressionistes, la intenció de Garreta és mostrar el contrast entre la fúria i la calma del paisatge mediterrani. Tot i que la inspiració és straussiana, la l’orquestració és més austera, potser wagneriana, amb una tendència a usar cada secció en bloc (cordes, metalls, etcètera), i un gran pes dels clarinets. En qualsevol cas podeu consultar la partitura aquí.

Garreta és un exemple de la vitalitat de la música a Catalunya durant el primer terç del XX, amb un grapat de compositors excepcionals (Mompou, Gerhard, Toldrà, Pedrell…) a cavall entre París i la influència germànica, i la figura universal de Pau Casals. Tot plegat va culminar amb el Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània, on es van tocar obres de Britten, Szymanowski, Krenek o Martin, i es va estrenar una de les peces clau del segle, el Concert per a violí d’Alban Berg. El festival va tenir lloc el desembre de 1935, i del que va venir després encara no ens n’hem refet.