Quatre ratlles sobre… Els barcelonins, d’Adrià Pujol Cruells

DISCLAIMER: conec l’autor personalment, etcètera.

Els barcelonins és, en part, un llibre sobre els sediments de la nostra capital. L’autor, com si fos un geòleg, excava el gran dipòsit de materials acumulats i en treu els fonaments, les rutines, les tradicions i els punts de fractura. Alhora repassa tots aquells animalots que ara en dominen la superfície, però que un dia també hi acabaran sepultats com nummulits. La ciutat com a gran monument de la complexitat humana, vista per algú que hi viu, que intenta entendre-la, i que a més li paguen per fer-ho.

Suposo que molta gent llegirà Els barcelonins d’aquesta manera, i és la que crearà debats i converses (sobretot perquè Pujol Cruells trenca el tabú i diu noms), però quan rautem hi trobem més coses. Hi ha l’obsessió per aconseguir el retrat exacte dels personatges, la definició precisa dels veïns, companys i passavolants; la recerca de la paraula més adequada, encara que s’allunyi el vocabulari capat teletresí. Evidentment fa anys que l’autor té dominat l’art de sargir vivències amb reflexions antropològiques, i com passava amb La carpeta és blava, el llibre s’eleva encara més cap el final, quan toca els aspectes més íntims. El capítol de novembre, sobre la mort, és extraordinari.

A hores d’ara és evident que cada llibre d’Adrià Pujol Cruells és una peça en la fixació d’un temps i d’un lloc (i d’un jo a la penombra, és clar). I per primer cop Els barcelonins confirma allò que ja intuïem: malgrat haver passat més de mitja vida a la capital, de tenir-hi el domicili i les filles, i de participar en el seu món cultural (?), la gent de Pujol Cruells són els empordanesos. A tota l’obra anterior, d’Escafarlata a La carpeta (hi incloc Picadura per ser la crònica de l’arribada i l’adaptació) hi ha una calidesa, un amor immens, que no trobo a Els barcelonins. Els paisatges i els personatges dels llibres anteriors podien ser retratats amb la visió de l’antropòleg, però d’aquell que hi ha compartit suor, fum i llàgrimes. A la capital en canvi li toca posar-se sovint l’uniforme de pel·lícula d’epidèmies, perquè la galeria de cretins és terrorífica.

L’entusiasta capaç de fer atzagaiades com La carpeta és blava, el feréstec de planer que estudia la condició urbana, ens ha mostrat per primer cop la rutina i les servituds vitals, i li ha sortit un llibre coherent amb la trajectòria i alhora diferent. Qui busqui l’esclat vital de Pujol Cruells aquí no el trobarà, perquè a més ha tingut la decència de no voler tapar-ho amb ironia. El pòsit és trist, i això és nou.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s