Els anys vint i trenta del segle passat van ser l’edat d’or del periodisme en català – de fet l’única edat del nostre periodisme. Dels grans noms d’aquella època n’han perdurat els que van fer el salt a les altres formes de literatura (Pla i Sagarra, sobretot), però mica en mica les editorials, amb una lentitud exasperant, han recuperat part d’aquell llegat. Aquests dies he llegit La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936), que va publicar Quaderns Crema el 2003, i que recull part dels articles de la periodista Irene Polo. Un llibre excel·lent per a un talent indiscutible.

Polo, nascuda a Barcelona el 1909, va començar la carrera el 1930 a la revista Imatges, on hi va publicar diversos reportatges. D’aquí va saltar a La Humanitat, el diari afí a Esquerra Republicana dirigit per Lluís Companys. En aquells primers treballs parla de “les cases d’emprenyos”, entrevista Buster Keaton i, en una crònica moderníssima, explica com persegueix Cambó per aconseguir unes declaracions (“Em trobo molt eixerit”, diu només el polític, però el centre de l’article és, naturalment, la mateixa Polo).

La gran oportunitat li va arribar l’any següent. El setmanari La Rambla va decidir enviar periodistes als barris de Barcelona per cobrir les eleccions al Parlament (Domènec de Bellmunt a l’Eixample, Francesc Madrid, és clar, al Districte Cinquè). A Polo li va tocar el feu de Llerroux, i “Al Paral·lel ja no hi ha emperador” és un article divertidíssim on fins i tot entrevista un enterramorts per saber si els difunts ja han votat, com era tradició. Després d’aquest èxit, Polo va publicar-hi dos grans reportatges: el primer és un retrat esgarrifós de la misèria de l’època, vist des de les cases de socors i els asils, tot i que amb l’optimisme que la República permetria per fi posar-hi remei; l’altre és la crònica d’un esclat laboral a les mines de Sallent, alimentat per les pèssimes condicions d’habitatge i el conflicte entre vilatans i nouvinguts. Ambdós reportatges van ocupar la portada sencera del setmanari.

Polo s’havia convertit en una periodista estrella, i a partir d’aquest moment la trobem a tot arreu: entrevistant Josep Lluís Sert sobre el projecte de la Casa Bloc, a Andorra explicant unes eleccions forçades per França (i on ens fa un retrat molt cínic dels companys de professió), cobrint el judici del govern de la Generalitat després dels Fets d’Octubre i, fins i tot, fent un J’accuse contra Miquel Badia i la desaparició d’un informant policial. El talent excepcional de Polo és aconseguir que els entrevistats, els treballadors que retrata, els caus de misèria, saltin de la pàgina, i que els lectors ens col·loquem al mig de l’escena i en copsem el dinamisme. La seva força no és l’anàlisi reposada sinó la immediatesa, gràcies en bona part a uns diàlegs precisos i brillants.

El gener de 1936 Polo va acceptar ser l’organitzadora de la gira americana de Margarita Xirgu. Era una retirada temporal del periodisme, que li havia de permetre viatjar i escriure nous reportatges, però tot el que va passar després li va impedir tornar. Irene Polo es va suicidar a Buenos Aires el 1942. Tenia trenta-dos anys.