Fa un temps, en una de les meves habituals reivindicacions de la novel·la de gènere en català, vaig escriure que ens faltava un Michael Moorcock, algú que escrivís furiosament segons el zeitgeist de cada moment. I tot i que aquesta figura ara no existeix, és evident que vaig oblidar que l’havíem tingut, i que el seu nom era Manuel de Pedrolo. Jaume Cabré, al pròleg, dóna unes xifres gairebé increïbles: 15 llibres de poesia, 14 obres de teatre, 14 reculls de contes i… 75 novel·les! El centenari del naixement hauria de servir per recuperar-ne el llegat.

Milions d’ampolles buides, ara reeditat per Sembra Llibres, m’ha sorprès moltíssim. És la història d’un grup de militants comunistes que planifiquen i executen un atracament a una notaria per poder comprar armes, i per tant m’esperava una trama similar a La jungla d’asfalt, la pel·lícula de John Huston. En lloc d’això, la novel·la està construida com un mosaic que vol fixar un moment precís, la lluita antifranquista de part de l’esquerra a finals dels anys seixanta.

La veu principal és la de Ramon Vidal, cervell del cop, però també hi apareix el mateix Pedrolo, que en recull el testimoni escrit, i fins i tot unes “notes del viure civil”, notícies d’agència (autèntiques, dedueixo) d’allò que passava en aquell moment: vagues a la indústria, protestes universitàries, l’embargament d’un número de Destino… Sense deixar de banda l’element criminal, assistirem a discussions polítiques sobre la presència femenina al partit i sobre la lluita pel català, sabrem per què Vidal es va fer comunista, i sentirem a parlar de gent destruïda per la guerra, de familiars dels quals mai més se’n va dir el nom, de parelles atrapades.

A la nota de premsa de Sembra Llibres hi he llegit que la novel·la “està ambientada a la Barcelona del 1968”. És cert, però allò important és que Pedrolo la va escriure aquell mateix any. Una decisió inaudita perquè no hi havia cap possibilitat que passés la censura (es va publicar finalment el 1976). És cert que la prosa és funcional i que alguns elements de la construcció grinyolen, sobretot els metanarratius; però tant li fa, perquè allò important, la fixació d’un temps i d’un lloc, és extraordinària. Sincerament, us canvio la propera gran obra mestra en català per l’esperança que ara mateix hi hagi, en algun racó del país, deu aspirants a Pedrolo teclejant amb avidesa una novel·la sobre els fets d’octubre.