Skam, la sèrie actual més trencadora, i que ara està emetent la seva última temporada (us en vaig parlar fa uns mesos aquí), és una creació definitivament noruega. Tot i que en la vida d’aquesta colla d’adolescents hi ha elements que són totalment universals, com l’angoixa per formar part d’un grup o l’ús constant de les xarxes socials, d’altres són específics del nord. Els que seguiu la sèrie heu après qui són els russ (també en tinc un article) o què és un forspill (la trobada prèvia a casa abans de sortir de festa), però aquí teniu deu detalls que potser us fan ballar el cap, o heu passat per alt.
Quatre ratlles sobre La carpeta és blava, d’Adrià Pujol Cruells
Disclaimer, que diuen els anglesos: Conec l’autor, i no només hem compartit taula, sinó que un cop ens van aturar uns policies amb rifles al mig de les Gavarres. No sé si això ha afectat el meu judici, però en qualsevol cas sou avisats.
Ve’t aquí un llibre difícil de collar. Quan acabo una lectura i el pòsit sembla tèrbol, normalment és conseqüència de l’execució del text, però d’això no en puc dir res. Totes les virtuds marca Pujol Cruells hi són: la sintaxi transparent i treballadíssima, el lèxic brillant i juganer, etcètera. Aquest cop l’edifici trontolla perquè està muntat sobre uns fonaments d’una dualitat irresoluble.
La carpeta és blava és un tractat sobre l’humor, i no sobre aquell professional i comercialitzat, sinó sobre el popular i col·loquial. Repte immens, perquè es tracta d’un tema que, com passa amb les sensacions que produeix la música, s’esmicola als dits quan s’analitza massa. La solució que ha trobat l’autor és donar-li forma de diàleg socràtic, un de nocturn i irreverent. El mestre Pujol llança teories, cita fonts i crea una cosmogonia, mentre fregeix sonsos i s’enfila a bales de palla; mentrestant l’alumne Iakin manté una distància escèptica. El model s’aguanta a petites dosis, tot i que a vegades es crea massa distància entre els pensaments presentats i les accions que els envolten. Això sí, del llibre en surten vint litres de suc, i és inevitable apuntar moltes referències per una consulta posterior.
Ara bé, l’edifici s’esquerda des del moment que l’autor s’encarna al text. Picadura de Barcelona funcionava d’una manera esplèndida perquè, tot i també contenir teories, reflexions i cites, estava fet a partir d’allò que l’autor havia viscut i sentit; La carpeta, en canvi, està bastida a parti d’allò que ha llegit, i aquesta diferència de domini entre emoció i raó és clau. Malgrat les pàgines finals (de llarg les millors), malgrat tots els qualificatius que li llança Iakin, malgrat la broma que ho conclou, l’exercici es converteix en un “mireu si en sé”. Un assaig convencional ho dissimula pel to neutre, però aquí és impossible.
La carpeta és blava és un llibre fascinant, frustrant, hilarant, pedant, xarmant. Em sembla que Pujol Cruells ha fet el mateix que molts creadors quan es deixen endur per la seva dèria, ho porten tant a l’extrem que és difícil seguir-los. No és un text plenament reeixit; però com passa amb tots els experiments, allò important no és el resultat sinó que existeixi, i en qualsevol cas estic molt content d’haver-lo llegit.
Quatre ratlles sobre… Informe de lectura, d’Abel Cutillas i Isabel Sucunza
Sorpresa monumental. Un llibre que podria ser d’interès molt limitat, fins i tot narcisista, comprat gairebé per compromís, s’ha convertit en una de les experiències lectores de l’any. L’he devorat d’una tirada, cosa que no faig gairebé mai, i per això permetreu que n’escrigui quatre ratlles d’urgència, sense el repòs habitual.
Informe de lectura és la història dels primers tres anys de la Llibreria Calders, explicada pels seus socis. Com que semblen vinguts de planetes diferents, el llibre té dos textos, un en castellà de Sucunza i un en català de Cutillas, escrits per separat i que més o menys ho abracen tot: el projecte inicial, la recerca d’inversors, els criteris de selecció de títols, la programació d’activitats, el nom, els clients, les lleixes. El volum és un absolut regal, perquè als autors se’ls nota la passió, i millor encara, la veritat. Com que no sóc del ram no sé quantes cartes s’han amagat, però la sensació que en queda és d’honestedat brutal, que deia aquell. Gaudeixen d’allò que fan, tenen el plaer de fer un bé social, i per això no els cal dissimular-ne els punts negatius. Suposo que quan parlo de la meva feina de mestre faig el mateix.
La Calders té al darrera molta reflexió, però a més va néixer en un moment precís que l’ha afavorida molt. Malgrat que llegir continua sent una activitat solitària, per primer cop el lector té eines per socialitzar diàriament la seva afició. La majoria d’autors són a l’abast d’un tuit, i és relativament fàcil construir, mitjançant recomanacions, actes i cerveses, una xarxa de relacions. La llibreria de confiança es converteix en lloc de trobada, i alhora en el punt de compra d’aquells títols que entusiasmen els altres i que cal llegir immediatament (molts es van acumulant a la pila de casa, és clar). Afegiu-hi uns llibreters amb criteri que et tenen fitxat, i el tracte és rodó.
Jo mateix. Com és que La Calders s’ha convertit en una de les meves llibreries de referència, tot i no viure a Barcelona? (les altres són la 22 de Girona, Gigamesh per les qüestions de gènere i, cada cop més, la Cucut de Torroella). Hi vaig anar per primera vefada per conèixer-hi l’Adrià Pujol Cruells, que amb qui ja hi parlava per Twitter; i la relació es va consolidar quan, el següent cop, la Isabel Sucunza, que ja m’havia entès els gustos, em va allargar Cavalls salvatges d’en Cussà sense donar-me cap opció de rèplica. Un d’aquells gestos que provoquen un agraïment etern.
Però deixant tot això de banda, Informe de lectura cal jutjar-lo com qualsevol altre llibre, i si atrapa també és per la prosa. Llegir un Cutillas relaxat, gairebé entranyable (i parlem d’algú que imposa pel caràcter i la saviesa), és sensacional. Ara bé, la revelació és el text de Sucunza. Hi ha parts que vénen imposades per l’encàrrec, però quan parla dels veïns, dels gossos i dels arbres, de les converses amb les editorials (memorable el fragment del bol i la sopa), dels nens i dels bars, és a dir, de tot allò que observa des de la botiga, me n’adono que he descobert una mirada literària interessant, i que li vull llegir més coses.
Un llibre important.
Quatre ratlles sobre… Els estranys, de Raül Garrigasait
Una norma fonamental de tot crític diu que sempre cal analitzar l’obra tal com és, i no com voldríem que fos. Ara bé, com que ni jo sóc cap professional de la crítica ni aquest text va més enllà, em permetreu que avui m’ho salti.
Els estranys explica la història de Rudolf von Wielemann, un alemany que viatja a Espanya per lluitar amb els absolutistes durant la Primera guerra carlina, i acaba atrapat a la ciutat de Solsona. Lluny de les grans batalles i les gestes èpiques, el llibre es centra en el temps detingut i la domesticitat del foraster. Garrigasait fa una gran feina de recreació, i té el do de la llengua: les descripcions ens transporten a l’època sense fer-se feixugues, sap treballar la sensualitat (la música, els menjars, els cossos), les digressions estan ben col·locades i els diàlegs canten. Els estranys és un gran text fonamentalment perquè està molt ben escrit, lluny del català de TV3 que esclafa lectors i escriptors. Ara bé, amb un gran text no n’hi ha prou per fer una bona novel·la.
Garrigasait barreja la trama històrica amb la seva experiència com a suposat traductor dels documents de Wielemann, però aquests capítols d’autoficció (maleïda moda) són absolutament sobrers. No afegeixen res a la història passada, ni entren a fons en el procés de creació (com sempre, l’editor li hauria d’haver dit que, etcètera). L’estructura m’ha fet pensar en Ash: A Secret Story, el novel·lot de Mary Gentle, on el contacte amb uns documents antics sí que provoca un terrabastall a qui els tradueix.
Però si Els estranys no m’ha acabat de convèncer és per la manca d’ambició. Garrigasait recrea una època apassionant i poc freqüentada, construeix uns personatges brillants i ho embolcalla d’anècdotes històriques (fabulós Mossèn Tristany), però llavors ho tanca tot en una història local, minúscula, i amb un protagonista totalment passiu. Entenc l’aposta, però és frustrant veure l’alzina que podria fer-se majestuosa convertida en bonsai. L’altre camí també era possible, deixar encara més de banda l’exterior i aprofundir els personatges, sobretot pel que fa a Wielemann, que no deixa mai de ser un enigma o, pitjor encara, una pissarra en blanc. Però aquesta terra de ningú la trobo frustrant.
Els estranys satisfarà els que busquin un bon text, i em consta que la recepció ha sigut molt positiva, però la novel·la grinyola. D’altra banda no és estrany, la nostra literatura sembla tenir un problema històric amb aquest gènere. Però d’això ja en parlarem.
Cánovas, Sagasta i Dedéu
Ahir va ser un dia fascinant per a tots els que portem anys parlant del conflicte generacional latent a casa nostra, i el poder i l’arrogància de la Generació T. La candidatura de Bernat Dedéu i companyia per liderar l’Ateneu Barcelonès ha posat nerviosos els prostàtics que porten tallant el bacallà des de fa trenta anys, i les màscares han començat a caure. La possibilitat de cedir un mínim espai de poder és massa per a ells.
El dia va començar amb l’article de Bru de Sala a El Periódico on els anomenava “canilla” (“jauría” a la versió castellana), i xisclava un “com gosen presentar-se!” amb tota l’arrogància generacional. A banda de repetir la fal·làcia trumpista de Bassets i Segura (amic Roger, amb quina colla has anat a parar), el més graciós és que fa servir contra els altres candidats un argument de llegat intel·lectual. Algú em sabria dir quina és l’aportació de Bru de Sala a la cultura catalana contemporània? Algun llibre important, una tesi, una idea en aquestes dècades que porta vivint de la mamella? A veure si el seu problema és més aviat que Dedéu ha escrit sobre els diners que va cobrar per l’any Espriu, o ens ha recordat com va elogiar Millet.
Però el millor va venir al debat de la tarda, entre Cánovas, Sagasta i el jove de quasi 40 anys. Sincerament, mai no havia vist exposar així en públic les misèries del sistema cultural català. Escoltar Cánovas criticant els articles de Dedéu sobre el nefast conseller Vila, i suggerir que això els podria fer perdre subvencions és nauseabund. Afegir tot seguit que el dia abans havia parlat amb el conseller, directament vomitiu. I les frases de l’estil “crec en la llibertat d’expressió, PERÒ”, un absolut tractat de com funciona el país.
El cens de l’Ateneu obliga Dedéu a rebaixar l’element generacional, però quan va mencionar que cap nascut en democràcia dirigeix una institució cultural del país, la resposta de Sagasta va ser increïble: “Potser no és una qüestió d’edat sinó de capacitat”. S’ha de ser molt indocumentat o un absolut miserable per dir això. Deixem de banda la seva delirant idea d’enviar els socis joves a un altre edifici, no fos cas que molestin els grans.
No sé qui guanyarà les eleccions de l’Ateneu, però els nascuts als setanta i vuitanta seguim amb la mateixa tria: o ens convertim en els nois dels encàrrecs que descrivia Jordi Graupera en un fabulós article (censurat pel diari Ara), i esperem que les mòmies finalment es desintegrin per recollir-ne les cendres; o alcem la veu, agafem el mall i comencem a enderrocar murs i tòtems. Si aquesta és la vostra opció, i des de la distància que m’imposa el fiord, compteu amb mi.
