Quatre ratlles sobre… Informe de lectura, d’Abel Cutillas i Isabel Sucunza

Sorpresa monumental. Un llibre que podria ser d’interès molt limitat, fins i tot narcisista, comprat gairebé per compromís, s’ha convertit en una de les experiències lectores de l’any. L’he devorat d’una tirada, cosa que no faig gairebé mai, i per això permetreu que n’escrigui quatre ratlles d’urgència, sense el repòs habitual.

Informe de lectura és la història dels primers tres anys de la Llibreria Calders, explicada pels seus socis. Com que semblen vinguts de planetes diferents, el llibre té dos textos, un en castellà de Sucunza i un en català de Cutillas, escrits per separat i que més o menys ho abracen tot: el projecte inicial, la recerca d’inversors, els criteris de selecció de títols, la programació d’activitats, el nom, els clients, les lleixes. El volum és un absolut regal, perquè als autors se’ls nota la passió, i millor encara, la veritat. Com que no sóc del ram no sé quantes cartes s’han amagat, però la sensació que en queda és d’honestedat brutal, que deia aquell. Gaudeixen d’allò que fan, tenen el plaer de fer un bé social, i per això no els cal dissimular-ne els punts negatius. Suposo que quan parlo de la meva feina de mestre faig el mateix.

La Calders té al darrera molta reflexió, però a més va néixer en un moment precís que l’ha afavorida molt. Malgrat que llegir continua sent una activitat solitària, per primer cop el lector té eines per socialitzar diàriament la seva afició. La majoria d’autors són a l’abast d’un tuit, i és relativament fàcil construir, mitjançant recomanacions, actes i cerveses, una xarxa de relacions. La llibreria de confiança es converteix en lloc de trobada, i alhora en el punt de compra d’aquells títols que entusiasmen els altres i que cal llegir immediatament (molts es van acumulant a la pila de casa, és clar). Afegiu-hi uns llibreters amb criteri que et tenen fitxat, i el tracte és rodó.

Jo mateix. Com és que La Calders s’ha convertit en una de les meves llibreries de referència, tot i no viure a Barcelona? (les altres són la 22 de Girona, Gigamesh per les qüestions de gènere i, cada cop més, la Cucut de Torroella). Hi vaig anar per primera vefada per conèixer-hi l’Adrià Pujol Cruells, que amb qui ja hi parlava per Twitter; i la relació es va consolidar quan, el següent cop, la Isabel Sucunza, que ja m’havia entès els gustos, em va allargar Cavalls salvatges d’en Cussà sense donar-me cap opció de rèplica. Un d’aquells gestos que provoquen un agraïment etern.

Però deixant tot això de banda, Informe de lectura cal jutjar-lo com qualsevol altre llibre, i si atrapa també és per la prosa. Llegir un Cutillas relaxat, gairebé entranyable (i parlem d’algú que imposa pel caràcter i la saviesa), és sensacional. Ara bé, la revelació és el text de Sucunza. Hi ha parts que vénen imposades per l’encàrrec, però quan parla dels veïns, dels gossos i dels arbres, de les converses amb les editorials (memorable el fragment del bol i la sopa), dels nens i dels bars, és a dir, de tot allò que observa des de la botiga, me n’adono que he descobert una mirada literària interessant, i que li vull llegir més coses.

Un llibre important.

Quatre ratlles sobre… Els estranys, de Raül Garrigasait

Una norma fonamental de tot crític diu que sempre cal analitzar l’obra tal com és, i no com voldríem que fos. Ara bé, com que ni jo sóc cap professional de la crítica ni aquest text va més enllà, em permetreu que avui m’ho salti.

Els estranys explica la història de Rudolf von Wielemann, un alemany que viatja a Espanya per lluitar amb els absolutistes durant la Primera guerra carlina, i acaba atrapat a la ciutat de Solsona. Lluny de les grans batalles i les gestes èpiques, el llibre es centra en el temps detingut i la domesticitat del foraster. Garrigasait fa una gran feina de recreació, i té el do de la llengua: les descripcions ens transporten a l’època sense fer-se feixugues, sap treballar la sensualitat (la música, els menjars, els cossos), les digressions estan ben col·locades i els diàlegs canten. Els estranys és un gran text fonamentalment perquè està molt ben escrit, lluny del català de TV3 que esclafa lectors i escriptors. Ara bé, amb un gran text no n’hi ha prou per fer una bona novel·la.

Garrigasait barreja la trama històrica amb la seva experiència com a suposat traductor dels documents de Wielemann, però aquests capítols d’autoficció (maleïda moda) són absolutament sobrers. No afegeixen res a la història passada, ni entren a fons en el procés de creació (com sempre, l’editor li hauria d’haver dit que, etcètera). L’estructura m’ha fet pensar en Ash: A Secret Story, el novel·lot de Mary Gentle, on el contacte amb uns documents antics sí que provoca un terrabastall a qui els tradueix.

Però si Els estranys no m’ha acabat de convèncer és per la manca d’ambició. Garrigasait recrea una època apassionant i poc freqüentada, construeix uns personatges brillants i ho embolcalla d’anècdotes històriques (fabulós Mossèn Tristany), però llavors ho tanca tot en una història local, minúscula, i amb un protagonista totalment passiu. Entenc l’aposta, però és frustrant veure l’alzina que podria fer-se majestuosa convertida en bonsai. L’altre camí també era possible, deixar encara més de banda l’exterior i aprofundir els personatges, sobretot pel que fa a Wielemann, que no deixa mai de ser un enigma o, pitjor encara, una pissarra en blanc. Però aquesta terra de ningú la trobo frustrant.

Els estranys satisfarà els que busquin un bon text, i em consta que la recepció ha sigut molt positiva, però la novel·la grinyola. D’altra banda no és estrany, la nostra literatura sembla tenir un problema històric amb aquest gènere. Però d’això ja en parlarem.

Cánovas, Sagasta i Dedéu

Ahir va ser un dia fascinant per a tots els que portem anys parlant del conflicte generacional latent a casa nostra, i el poder i l’arrogància de la Generació T. La candidatura de Bernat Dedéu i companyia per liderar l’Ateneu Barcelonès ha posat nerviosos els prostàtics que porten tallant el bacallà des de fa trenta anys, i les màscares han començat a caure. La possibilitat de cedir un mínim espai de poder és massa per a ells.

El dia va començar amb l’article de Bru de Sala a El Periódico on els anomenava “canilla” (“jauría” a la versió castellana), i xisclava un “com gosen presentar-se!” amb tota l’arrogància generacional. A banda de repetir la fal·làcia trumpista de Bassets i Segura (amic Roger, amb quina colla has anat a parar), el més graciós és que fa servir contra els altres candidats un argument de llegat intel·lectual. Algú em sabria dir quina és l’aportació de Bru de Sala a la cultura catalana contemporània? Algun llibre important, una tesi, una idea en aquestes dècades que porta vivint de la mamella? A veure si el seu problema és més aviat que Dedéu ha escrit sobre els diners que va cobrar per l’any Espriu, o ens ha recordat com va elogiar Millet.

Però el millor va venir al debat de la tarda, entre Cánovas, Sagasta i el jove de quasi 40 anys. Sincerament, mai no havia vist exposar així en públic les misèries del sistema cultural català. Escoltar Cánovas criticant els articles de Dedéu sobre el nefast conseller Vila, i suggerir que això els podria fer perdre subvencions és nauseabund. Afegir tot seguit que el dia abans havia parlat amb el conseller, directament vomitiu. I les frases de l’estil “crec en la llibertat d’expressió, PERÒ”, un absolut tractat de com funciona el país.

El cens de l’Ateneu obliga Dedéu a rebaixar l’element generacional, però quan va mencionar que cap nascut en democràcia dirigeix una institució cultural del país, la resposta de Sagasta va ser increïble: “Potser no és una qüestió d’edat sinó de capacitat”. S’ha de ser molt indocumentat o un absolut miserable per dir això. Deixem de banda la seva delirant idea d’enviar els socis joves a un altre edifici, no fos cas que molestin els grans.

No sé qui guanyarà les eleccions de l’Ateneu, però els nascuts als setanta i vuitanta seguim amb la mateixa tria: o ens convertim en els nois dels encàrrecs que descrivia Jordi Graupera en un fabulós article (censurat pel diari Ara), i esperem que les mòmies finalment es desintegrin per recollir-ne les cendres; o alcem la veu, agafem el mall i comencem a enderrocar murs i tòtems. Si aquesta és la vostra opció, i des de la distància que m’imposa el fiord, compteu amb mi.

No em fareu tornar als 90

Els sistemes bipartidistes, amb els d’aquí i els d’allà, els bons i els dolents, els nostres i els altres, més algun extrem per tal que la normalitat quedi més centrada i una quota crítica que s’indigni però no surti del guió, són ben còmodes. A Catalunya n’hem viscut un durant dècades, i gairebé tothom que tingui 35 anys o hi haurà participat; però ja som en un altre segle, i la nostàlgia és perillosa. Ara bé, malgrat les grans transformacions mundials, la crisi econòmica i el terratrèmol del procés, la gran aspiració de molts actors polítics sembla ser tornar a la vella època.

Agafeu per exemple els convergpedecàters, encara convençuts que el seu destí universal és regir el país, i desorientats per la manca d’un líder messiànic. La seva tragèdia és que un dia o altre s’hauran de convertir en l’espai conservador de casa nostra, en un país on gent de dretes tampoc n’hi ha tanta; però mentre siguin a mig camí, Esquerra els continuarà triturant fins i tot a Girona. Això sí, com que la seva flor al cul té nivells cruyffistes, han tingut la xamba que la CUP els fes fora Mas, i així poden tapar les vergonyes passades amb més convicció. De tot aquest espai els més alegres són els ex d’Unió, que alliberats de l’ogre Duran semblen els protagonistes de Cocoon. Abraçeu-los si els trobeu a qualsevol envelat.

I per altra banda tenim els comunaires, que davant del fracàs dels aliats hispans han optat pel discurs anticonvergent com a sortida digna. Nostàlgia de Maragall, del CCCB com a modernitat, del catàleg d’Anagrama i dels suplements d’El País; amalgama de catalanistes i anticatalanistes units per assaltar les institucions… i llavors no saber què fer-ne. El vell PSC amb la Iniciativa de sempre, vaja.

Per tot això, qui més ràbia fa als que volen recuperar el bipartidisme històric són els que surten del guió, fet que explica com aquestes setmanes hem vist atacs coordinats contra la colla de liberals de Dedéu, Graupera i companyia. Com que a casa nostra els “liberals” eren funcionaris de carrera amb càrrec en un exmonopoli estatal, que algú importi aquesta tradició és una cosa força marciana (per entendre’ns serien els que consideren la revolució dels EUA més important que la francesa), i els crítics oficials i els palanganers de mitjans neofalangistes els acusen de ser feixistes d’escola Trump. Si hi sumeu que es neguen a claudicar davant de la neocensura millennial, i prenen la llibertat d’expressió com un valor absolut, els discursos es fan sols.

Evidentment l’espai més dinàmic, heterogeni i joiós continua sent la CUP, aquesta barreja de leninistes de barri i regidors putejats pel cacic local, de líders d’assemblea d’estudiants i exmaulets amb bessonada, de dandis i de feréstecs, d’intel·lectuals i d’activistes. Són els primers que van esquerdar el vell règim, i per tant els que més hòsties han rebut de tot arreu, però el seu mèrit continua sent enorme.

En aquest món neoproteccionista que s’està creant, de Trump, el terrorisme islamista i el Brexit, de davallada de la classe mitjana i de conflicte entre metròpoli i territori, que no us enganyin: els únics a Catalunya que tenen un discurs coherent, global i que mira al futur són els anticapitalistes i els liberals (autèntics). La resta és pur Madame Tussauds.

Quatre ratlles sobre la relectura

Jo Walton (1964) és una escriptora gal·lesa considerada una de les hereves d’Ursula K. Le Guin, i autora d’un grapat de llibres força interessants (us en recomano The Just City, en què la deessa Atena decideix posar en pràctica la ciutat ideal de Plató). De 2008 a 2011, Walton va tenir un blog al portal Tor.com on comentava llibres de ciència ficció i fantasia. Tant la llargada com la periodicitat dels articles era irregular, i molts articles sorgien a partir dels comentaris de lectors. El 2014 Tor Books en va publicar una quarta part a What Makes This Book So Great (traduïm-ho com a Què fa que aquest llibre sigui tan bo). La gràcia del blog era que Walton no hi parlava de novetats, sinó aquells llibres que havia rellegit, alguns expressament per al projecte, d’altres fins a deu vegades en anys anteriors.

Una constant als articles de Walton és, naturalment, per què hi torna. A vegades es tracta de clàssics o d’obres d’un nivell considerable, però sovint és el record d’una sola escena, o d’un personatge. Igualment l’anàlisi pot basar-se en l’obra sencera, o en un sol aspecte (el paper de la dona, l’ús de l’humor, l’estil literari). Com que es tracta d’uns gèneres on hi abunden les seqüeles, Walton analitza per què algunes sèries són testimoni del creixement de l’autor, i en altres la davallada és constant. Rellegir diverses obres del mateix escriptor en poc temps li permet trobar connexions que poden passar desapercebudes i, naturalment, hi ha la reivindicació de títols que considera massa oblidats. What Makes This Book So Great és un bagul enorme ple de riqueses.

Reconec que, si bé en cinema la repetició ja supera amb escreix el consum de novetats, en literatura encara no he sóc en aquesta fase, més enllà d’alguns autors preferits. Ara bé, vist que qualsevol intent de “estar al dia” sol comportar una acumulació considerable de decepcions, des de fa un parell d’anys he començat a separar a la biblioteca aquells volums que voldré repassar, i aquells als que no caldrà tornar-hi.

Finalment, mentre llegia el llibre de Walton pensava qui de casa nostra podria engegar un projecte similar amb la literatura catalana; però llavors se’m va acudir que cap mitjà no ho pagaria, o sigui que més val que ho deixem estar.