Quatre ratlles sobre… Història de La Vanguardia, de Gaziel

Siguem sincers, el principal motiu per comprar Història de La Vanguardia (1881-1936) és el morbo de poder llegir un llibre maleït (va ser publicat originalment a París el 1971) que critica des de dins una de les principals institucions del país – una que, a més, es troba en una fase probablement terminal. I sens dubte l’obra té part d’això, per exemple quan Gaziel, que en va ser director de 1920 a 1936, indica els dos manaments que sempre han regit el diari:

Acatament automàtic de les institucions triomfants; i defensa, sense discussió possible, de l’ordre establert.

Però Història de La Vanguardia és afortunadament un llibre molt més complex, començant pel fet que Agustí Calvet el va escriure poc abans de morir el 1964. Com va passar amb tanta gent, a Gaziel se li va ensorrar el món quan va esclatar la Guerra Civil, però ell, a més, va ser odiat amb la mateixa intensitat pels dos bàndols: uns el veien com un catalanista, els altres com un traïdor que havia treballat per una institució espanyolista i burgesa. Història de La Vanguardia és per tant una darrera catarsi (“tantes vegades hauria passat el meu càrrec tan envejat a qui l’hagués volgut”), a banda de contenir una crítica ferotge contra els responsables de la “derrota total” del catalanisme, és a dir, ells mateixos, incapaços de veure que el projecte necessitava un diari modern encara que es fes en castellà.

Ara bé, la figura amb més força del llibre no és la de Gaziel sinó Ramon Godó (1864-1931), fill d’un dels fundadors de La Vanguardia i qui la va catapultar a dalt de tot. Antonio Baños, al pròleg, el compara amb el Ciutadà Kane, però llegint Calvet és inevitable pensar en el Nosferatu de Murnau. En un sol paràgraf ens el descriu com “esquerp, violent, amargat i amargant (…) lleig, desnerit, de parlar embussat i sord com una perola”, a banda de coix i mig cec. Un home tan perillós com visionari, capaç de crear un diari modern amb la única intenció de fer diners, i amb algunes contradiccions sorprenents, com ara que malgrat ser un “espanyolista furibund” mai no va permetre que s’hi informés de toros. Gaziel en fa un retrat tremebund, si bé acaba admetent les qualitats empresarials d’aquell home. De fet l’autèntic malvat de la història és un altre (i haureu de llegir el llibre per saber qui és).

Tots aquests ingredients podrien fer un plat força immenjable si Gaziel hagués estat novel·lista, però per sort el periodisme s’imposa. Deixeu-me mencionar només la plasticitat de les descripcions (el pis de Godó, la taula de direcció) o el retrat ajutadíssim de la burgesia de l’època. Història de La Vanguardia ens interessaria encara que parlés d’un diari estranger, o de ficció, i això n’indica la seva grandesa.

Quatre ratlles sobre… Mística conilla, de Jordi Lara

Ho reconec, arribo a Mística conilla un pèl fatigat. Sembla com si els escriptors de la meva generació s’hagin posat d’acord per inundar el mercat de llibres de contes amb costumisme urbà, de personatges a qui els ha deixat la parella i tenen una epifania baixant les escombraries, o es retroben amb els pares en plena crisi dels quaranta. Si bé alguns destaquen i tenen mèrit literari, n’hi ha d’altres que, ni en contingut ni en forma, no difereixen gaire del m’expliquen els amics tot sopant. A vegades em pregunto si hem abandonat la imaginació, i fins i tot l’ambició, com a valors artístics.

Mística conilla se’n salva en bona part perquè hi ha una consciència lingüística que per desgràcia és poc freqüent. No té la voluntat joganera i expansiva d’Adrià Pujol Cruells, ni el ferri domini dels registres de la parla de Marta Rojals, però tampoc està escrit en el català de TV3 que fan servir molts escriptors del dialecte central. En algunes pàgines, no totes, la llengua canta, i això ja és un mèrit.

El balanç dels sis contes és irregular, un mal que hauria de ser evitable. N’hi ha dos (Zapatos de boscalUn conte de fades) que són excel·lents, i justifiquen sols la compra del llibre. Comparteixen la relació del protagonista amb algú de la generació anterior (el pare, l’oncle), i fer evolucionar la trama més enllà de l’habitual unitat narrativa del relat breu. Un altre (Lo matí de ma infantesa) queda un pèl per sota, però també és bo. El problema ve amb les dues històries vinculades a l’art, perquè no es justifiquen en el context del llibre, i confirmen que la metaficció gairebé mai no funciona. I el darrer conte, que dóna títol al volum, té un gravíssim problema de construcció: per seguir la trama cal aprendre’s més d’una desena de noms, fita impossible en aquest format (hauria sigut una bona nouvelle, potser).

Per la força d’aquests dos o tres contes Mística conilla és un notable alt; passa que estem tan acostumats als aprovats justíssims (també dits aprovats per compassió) que el llibre enlluerna més del que li tocaria. En qualsevol cas, recomanat.

Skam, el Merlí noruec

Què tenen en comú els adolescents catalans i noruecs? Que tots estan obsessionats amb una sèrie de la seva televisió pública. Si a casa nostra és Merlí, a Noruega el fenomen es diu Skam (Vergonya).

L’estructura de Skam, escrita i dirigida per Julie Andem, és realment innovadora. Cada fragment de la sèrie es penja a la web en “temps real”. És a dir, si una escena té lloc el dimecres a les cinc de la tarda, està disponible aquell dia a l’hora indicada; i si l’acció passa en una festa a les tres de la matinada, exactament el mateix. A la web s’hi troben també captures de Facebook, Instagram, etcètera, dels protagonistes, que complementen la història. Cada divendres s’emeten per televisió totes les escenes unides en un sol capítol, que és de durada molt variable en funció de la trama (n’hi ha de 15 minuts i de gairebé 45). Per entendre la magnitud de l’èxit, en l’apogeu de la segona temporada la web tenia més de dos milions de visites diàries, i un milió d’usuaris únics setmanals. En un país de cinc milions d’habitants!

Cadascuna de les tres temporades que té la sèrie passa en un semestre escolar, començant per la tardor de primer de batxillerat, i agafa el punt de vista d’un personatge diferent, sempre dins del mateix grup d’amics. La primera segueix l’Eva, amb problemes de relació a l’institut i amb el xicot; la segona se centra en Noora, segura i d’idees clares fins que un noi de tercer li trenca els esquemes; i a la tercera, ara en emissió, l’Isak surt de l’armari mentre viu una història similar a la d’en Pol i en Bruno de Merlí. Un dels punts forts de Skam és la seva veracitat: està gravada en un institut real del centre d’Oslo, amb els mateixos alumnes fent de figurants, i la majoria d’actors no són professionals. Ara bé, Skam es diferencia de Merlí en el fet que els adults hi són completament absents. El món que ens presenta és molt més reduït, com toca als adolescents, però això el fa més pobre. No hi busqueu converses sobre el sentit de la vida, els problemes econòmics o la família, les trames són més bàsiques (a dues amigues els agrada el mateix noi, gelosies dins de la parella, la popularitat escolar, etcètera), i hi falta un personatge tan deliciosament trencador com en Pol. L’única que s’aparta d’aquesta previsibilitat és la Sana, que porta orgullosa el hijab i sol dir les coses tal com són.

La repercussió internacional de Skam s’ha disparat a la tercera temporada, gràcies a la història d’Isak i Even. Lamentablement la televisió pública noruega no pot vendre la sèrie a fora, perquè els drets de la fabulosa banda sonora només els té pel país; i diversos intents d’adaptació han topat amb la quantitat d’alcohol i sexe que presenta l’original. Això fa que (com també ha passat amb Merlí) tota una colla de fans estiguin traduint els vídeos a l’anglès.

Us deixo amb el trailer de la darrera temporada, arriscat i provocador, sí, però alhora exacte en la presentació del protagonista. TV3 ha anat molt lluny amb Merlí, però estaria preparada per emetre una seqüència tan explícita?

Quatre ratlles sobre… Les Illes Medes, de Juli Garreta

Reconec que el nom de Juli Garreta el tenia associat bàsicament a un carrer de Girona (hi vivia la noia que m’agradava de la carrera, ai) i, més llunyanament, a un compositor de sardanes. Fa poc, però, el nostre meisterkomponist a l’exili Joan Magrané ens va recordar que també era autor d’una producció orquestral de gran valor, inclòs un poema simfònic de títol Les Illes Medes. Escoltada l’obra durant unes quantes setmanes, crec que val la pena fer-ne quatre ratlles.

Juli Garreta (1875-1925) va ser una figura excepcional, un músic gairebé autodidacte que sempre va compaginar la composició amb l’ofici de rellotger al poble natal, Sant Feliu de Guíxols. El seu talent es va desenvolupar a les vetllades musicals domèstiques, aprofitant les partitures que un amic portava d’Europa, més algun concert a Barcelona i una escapada de joventut a Alemanya, on sembla que va arribar fins a Bayreuth. Durant els primers anys es va centrar en la composició de sardanes, que van ser tan apreciades com polèmiques: els balladors es queixaven que no tenien ritme, i diuen que les dones dels músics de La Principal de La Bisbal, la cobla més garretiana, patien perquè aquesta dèria els feia perdre contractes. Va ser Pau Casals qui va esperonar Garreta a dedicar-se al repertori orquestral, i qui li va programar regularment les seves obres. D’aquest periode en destaquen la Suite empordanesa (1921), Les Illes Medes (1923) i el concert per a violí (1925). Lamentablement, i com va passar amb Gershwin, Garreta va morir sobtadament quan la seva carrera simfònica començava a enlairar-se. Tenia previst compondre una simfonia i fins i tot una òpera, uns Mestres cantaires catalans.

Les Illes Medes comença amb una clara declaració d’intencions, un fortissimo de tota l’orquestra presentant el primer dels temes de l’obra. Es tracta d’una evocació marina, però no hi busqueu detalls impressionistes, la intenció de Garreta és mostrar el contrast entre la fúria i la calma del paisatge mediterrani. Tot i que la inspiració és straussiana, la l’orquestració és més austera, potser wagneriana, amb una tendència a usar cada secció en bloc (cordes, metalls, etcètera), i un gran pes dels clarinets. En qualsevol cas podeu consultar la partitura aquí.

Garreta és un exemple de la vitalitat de la música a Catalunya durant el primer terç del XX, amb un grapat de compositors excepcionals (Mompou, Gerhard, Toldrà, Pedrell…) a cavall entre París i la influència germànica, i la figura universal de Pau Casals. Tot plegat va culminar amb el Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània, on es van tocar obres de Britten, Szymanowski, Krenek o Martin, i es va estrenar una de les peces clau del segle, el Concert per a violí d’Alban Berg. El festival va tenir lloc el desembre de 1935, i del que va venir després encara no ens n’hem refet.

Batxillerat en tres actes

Un dels grans plaers de ser professor de batxillerat és seguir els alumnes durant tres anys fonamentals de la seva vida. Me’ls trobo quan en tenen quinze o setze, acabats de sortir de la conflictiva secundària obligatòria, i els deixo l’any que en fan dinou, finalment adults. Més enllà de matèries i temaris, aquest viatge m’obliga a treballar de manera diferent, i gairebé em permet ser tres mestres diferents. Permeteu-me que us ho expliqui.

El primer any és de coneixença, i sobretot de negociació de les dinàmiques de grup. Els alumnes s’han d’acostumar a una llibertat i una responsabilitat més grans, i alhora a respectar els límits imprescindibles que els poso. Aprenen les meves neures i manies, i jo les seves, mentre busquem com comunicar-nos. S’imposa la barreja de rutina i sorpresa, perquè no hi ha cap mètode millor que la varietat: un dia els faig una classe totalment clàssica, i la setmana següent els portaré a fer una activitat al vestíbul del centre. He de veure qui necessita una empenta, una paraula amable o posar una mica el fre; i qui se sent sol, o desorientat, o irradia confiança. Per experiència sé que els cauré bé a la majoria, i que alguns hauran d’aprendre a tolerar-me. És un procés de descoberta que al principi costa, però que té la seva recompensa.

El segon any és el millor, perquè ja ens hem pres la mida. Els nanos tenen tota la confiança de saber què poden fer a les meves hores, i jo tracto amb ells gairebé com si toqués un piano. Sé perfectament quan he d’estirar i quan he d’afluixar, i com reaccionaran quan ho faci. Si el grup és normal, podem fer molta feina i alhora divertir-nos. Si és dels potents, me’ls puc emportar a la Lluna.

I el tercer any tot torna a canviar, perquè la motivació general s’ensorra. Només pensen en la celebració de primers de maig, els examens finals, i deixar d’una vegada la vida escolar. Tots han fet plans pel curs següent: alguns el servei militar, altres treballaran i després estaran mig any de viatge, i una minoria començarà la universitat. En aquesta etapa, finalment, cauen del tot les màscares i s’imposa la igualtat. No hi ha res que funcioni millor amb ells que mostrar les pròpies febleses i dubtes, que vegin que la suposada seguretat de la vida adulta no existeix, i per tant millor que s’alliberin de les pressions. Estan davant del primer gran salt que faran, i sempre és bo donar-los un cop de mà, si el necessiten.

Són dinàmiques de grup que es van repetint, però que no es fan feixugues per l’element més important. O sigui, cadascun dels alumnes. La que té clar que vol treballar a les Nacions Unides, el que a l’estiu fa de model a Milà, la nedadora que és a les sis del matí a la piscina i després ve a classe, les dues que eren a Turquia visitant els avis durant el cop d’estat, el del pare alcohòlic, la que té una mare que li exigeix sempre matrícula, el que em parla de Ricky Martin per haver sortit de l’armari, les amigues que es barallen i es reconcilien, el que troba xicota, l’amic del que troba xicota i se sent apartat, el que em qüestiona els límits de l’autodefensa en cas de mobbing escolar, els nanos que m’intenten explicar l’art marcial que practiquen davant de la meva total estupefacció, etcètera.

Tot plegat una feinada, i sovint acabo fet pols; però si ells consideren que els ho he fet fàcil, i se n’emporten alguna cosa de tot plegat, em dono per satisfet. I ho deixo aquí, que aquest text ja sembla un article d’en Capdevila i tampoc es tracta d’això.