Un any de fantasia (i ciència ficció)

Fa anys que la meva dieta lectora té tres components: els llibres en català que carrego a la maleta, bàsicament novetats per estar al dia; el periodime, sigui en mitjans anglosaxons o explorant la fabulosa premsa catalana dels anys vint i trenta (l’actual fa mesos que l’he abandonat); i les novel·les de fantasia i ciència ficció que llegeixo en anglès, i que puc adquirir fàcilment a Noruega. Ara que s’acaba el 2017 potser val la pena repassar què en quedarà d’aquesta lectura més escapista.

La novetat més memorable d’enguany ha sigut A City Dreaming, de Daniel Polansky, una col·lecció de contes enllaçats pel mateix protagonista en una Nova York sobrenatural. Les habituals històries urbanes d’amistats, adulteris i artistes torturats es barregen amb fades, fantasmes i fetillers: seguim una crisi de parella en un mercat de follets, els cambrers d’una festa de l’alta societat són zombis, i el bar que freqüenten els personatges rep la invasió d’un monstre que ataca el superego. Escriptors barcelonins, preneu nota.

Borne és la nova novel·la de Jeff VanderMeer, apòstol del New Weird. Malgrat els elements més fantàstics presentats amb la mestria habitual de l’autor (una societat postapocalíptica, un ós gegant volador), és un llibre sobre la maternitat sobrevinguda i les tensions que crea en una parella. Excel·lent.

Un títol d’aquells que atrapen és Six Wakes, de Mur Lafferty. Sis clons es desperten dins una nau espacial espatllada, i descobreixen que els cossos dels seus jos anteriors han estat brutalment assassinats. És un misteri a l’estil d’Agatha Christie en un entorn de ciència ficció, amb un gran plantejament, bons personatges i un final gens forçat.

També he llegit finalment The Three-Body Problem del xinès Liu Cixin, publicada el 2008 però que s’ha popularitzat a Occident per la traducció anglesa de 2015. És una novel·la en la tradició de la ciència ficció americana dels cinquanta, que impressiona per com agafa elements aparentment inconnexos (el suïcidi de diversos científics, una tragèdia familiar durant la Revolució Cultural, un videojoc que simula la vida en un altre planeta) i els lliga en una revelació final meravellosa. Els guionistes de Lost haurien matat per trobar una conclusió semblant. Això sí, els personatges són poc desenvolupats i en general hi ha una ambició literària escassa.

En el gènere fantàstic em quedo amb el díptic Six of Crows / Crooked Kingdom, de la jove Leigh Bardugo, una trama de robatori a l’estil d’Ocean’s Eleven que segueix una estructura clàssica: al primer volum, la planificació i execució del cop; al segon, la venjança contra un noble que els ha traït. És un text dirigit als adolescents, sobretot pel sextet protagonista, però que pot agradar tothom.

Pel que fa als clàssics, he començat la “saga Vorkosigan” de Lois McMaster Bujold. L’autora va decidir que el primer volum de la història d’aquest explorador espacial passaria abans que hagués nascut: Shards of Honor (publicat el 1986) és la història de la seva mare, i com va conèixer el futur marit. I mica en mica he anat aplegant l’obra completa del mestre Jack Vance, que ara s’està reeditant en butxaca. Com sempre, qui busqui trames coherents i una acció frenètica millor que l’eviti. El seu fort era la construcció de mons fantàstics, presentats amb una prosa florida plena d’arcaïsmes i neologismes. L’arma dels personatges de Vance no és la pistola o l’espasa, és el llenguatge.

Ara bé, la notícia de l’any és l’entrada d’Ursula K. LeGuin a la Library of America, l’única autora viva que hi és juntament amb Philip Roth. Inicialment s’han publicat les novel·les i històries del “cicle de Hainish” en dos volums, i que inclouen les seves dues obres més conegudes i revolucionàries, The Left Hand of Darkness i The Dispossessed. Llegir el cicle complet serà part de la dieta literària de 2018, però de moment he començat per un dels grans contes del gènere, o del segle XX en general: The Day Before the Revolution, un dia (l’últim?) a la vida d’una dona gran, ideòloga d’un moviment anarquista. Le Guin té 88 anys, o sigui que el Nobel no hauria d’esperar gaire.

(Una petita part de l’obra de Le Guin es va traduir al català fa anys a Edhasa. Els de VanderMeer, Cixin i Bardugo han sortit en castellà. I Vance, fins que algú no en faci una traducció perequiana, millor llegir-lo en anglès).

Les novel·les criminals de Rafael Tasis

Una de les mancances històriques de la literatura catalana és la feblesa de la novel·la popular i de gènere, sovint menystinguda i arraconada. Aquest esnobisme és estès a tot Occident, però allà on la llengua és forta, no té massa conseqüències: la gent compra els llibres de detectius i de monstres sense importar-li què diu el crític de torn. Ara bé, en un país com el nostre on la llengua és minoritzada, renunciar a aquesta part de la literatura implica cedir un gran nombre de lectors al castellà.

Un dels primers que ho va entendre fou el barceloní Rafael Tasis (1906 – 1966), qui a banda de la seva activitat política, periodística i teatral, era un gran coneixedor de la novel·la negra (va traduir Simenon i Hammett, entre d’altres). Tasis sostenia que el gènere criminal podia ajudar a la normalització de la cultura catalana, i de passada oferir finalment una obra urbana centrada en Barcelona.

La trilogia del comissari Vilagut i el reporter Caldes (reeditada periòdicament per 3i4) és el primer graó important del gènere en llengua catalana. Les dues primeres entregues, La Bíblia valenciana i Un crim al Paralelo van ser escrites en unes poques setmanes a París l’any 1944, entre els últims mesos de l’ocupació nazi i l’alliberament. Són dues novel·les de construcció impecable, amb un català vivíssim, i alhora la carta d’amor d’un exiliat cap a la Barcelona desapareguda dels cafès i music-halls, les rotatives i les llibreries de vell. Tenen, cal admetre-ho, un problema de coherència interna, perquè mentre Vilagut i Caldes actuen com uns detectius a l’estil racional anglès, els casos tenen la sordidesa de la novel·la negra americana. Ara bé, com a retrat de la Barcelona dels anys vint són sensacionals. El noble arruïnat de La Bíblia valenciana recorda els personatges de Vida privada, mentre que els cabarets i les artistes d’Un crim al Paralelo semblen sortits de les cròniques de Francesc Madrid.

Malauradament l’estat del món editorial català, així com unes autoritats que arrufaven el nas davant de la novel·la criminal, van fer que les dues obres no es publiquessin fins al cap de quinze anys. Mentrestant Tasis va completar la trilogia amb És hora de plegar, novel·la situada a la postguerra i de caire molt diferent. Vilagut i Caldes només hi surten a la coda, mentre que el gruix del llibre és la presentació d’un crim en un taller d’argenteria, alternat amb el monòleg interior de l’assassí. L’alegria de les primeres entregues hi és absent, substituïda per les misèries socials del franquisme.

La novel·la negra en català passa per una bona època, i tant Llibres del Delicte com Alrevés estan editant un gran nombre d’autors, dels quals de ben segur en sortiran alguns d’importants (faltaria que fessin el salt com els escandinaus, però aquesta és una altra història). Aquesta segona editorial, per cert, va publicar el fantàstic assaig d’Àlex Martín Escribà Rafael Tasis, novel·lista policíac, que complementa perfectament la imprescindible trilogia del barceloní.

Diaris vells: Esperant el telèfon

Cercant uns articles de Josep Pla a La Publicitat he topat per casualitat amb aquestes dues meravelloses cartes al director, testimoni que els nostres besavis ja tenien conflictes amb les companyies de telèfon (i amb l’eficàcia de l’administració estatal). He pensat que seria una bona idea transcriure-les, i com sempre un agraïment als impulsors del projecte ARCA.


Fa vint mesos que tinc demanat al Cuerpo de Telégrafos que m’instal·li el telèfon a casa; com que em perjudica no tenir-lo he fet recomanar la instal·lació diverses vegades; tot ha estat inútil; el telèfon no ve, i tal com es presenten les coses, Déu ajut quan vindrà.

En apoderar-se’n l’Estat o Cuerpo de l’Estat, ja vaig donar per descomptat que el servei seria de primer ordre; però el que succeeix passa un bon xic de la ratlla; sé que no sóc pas jo sol que estic en aquesta situació, sinó bastants altres sol·licitants; i amb l’experiència del que he treballat per aconseguir el telèfon, ni m’atreveixo a signar la queixa amb el meu nom, perquè potser els vuit mesos es converteixen en setze.

És que ja no s’ha d’insistir que passi a mans catalanes? És que es pot donar per bona l’organització actual només perquè s’ha minvat aparentment el desgavell inaudit de mesos enrera?

Un subscriptor. La Publicitat, dimarts 16 de gener de 1923


Sr. Director:

Desitjo al càndid subscriptor que ahir es queixava de no aconseguir la instal·lació del telèfon, la venturosa sort de continuar esperant. Perquè els seus mals-de-caps vindran quan tingui l’aparell col·locat.

Vaig estar també, com ell, qui sap los mesos esperant; però ara enyoro la confiança d’aquells dies. Altres sis mesos fa que tinc l’aparell i les tortures que m’ha produït commourien les pedres del carrer.

No he aconseguit que funcionés mai amb regularitat. Unes vegades és el Centre el que no em sent (estic convençut que no em sent); altres vegades puc rebre comunicació i parlar amb qui voldrà telefonar-me, però jo no puc telefonar a ningú.

Ja reclamo, ja. Al cap de dos o tres dies, la senyoreta del Centre truca i, molt gentil, pregunta.

-¿Vostè té una queixa?

-Sí; puc rebre comunicació, però quan jo en demano al Centre no em respon.

-A veure, provi ara de trucar.

Truco i em responen.

-¡Però si funciona perfectament!

Li dono les gràcies. Passen dos minuts i demano comunicació. En efecte, ja no em tornen a sentir.

Aquesta comèdia dura fa sis mesos. Prou demano que vinguin a repassar l’aparell. Dels empleats només conec el que ve a cobrar el trimestre.

Però ara ja ha arribat al summum de la tortura. Truquen al telèfon; responc: no em senten; tornen a trucar, i el repic es repeteix, sense poder evitar-lo, ni saber qui em comunica per avisar-lo per lletra que no s’escarrassi més.

Jo arrencaria l’aparell i el llançaria. Però després vindria el Cuerpo de Telégrafos i encara em faria pagar qui sap la indemnització.

Per això espero que un dia vindran i s’emportaran l’aparell a revisió. Seré feliç tot el temps que trigaran a tornar-me’l; si en serà de llarga la meva felicitat!

Un altre subscriptorLa Publicitat, dijous 18 de gener de 1923

No us ho perdonarem mai

Ahir a les 12 i 19 minuts em va trucar la mare des del Servei Municipal d’Ocupació de Sant Narcís, punt de votació del barri, darrera el pis on em vaig criar, em va dir: “Està venint la policia”, i vaig començar a sentir com la gent cridava, i la línia es va tallar. El punt de votació de sempre, a l’antiga Escola d’Hosteleria de Girona, gestionat per l’admirat Martí Carreras, fill de la meva mestra de tercer, i on un altre company de l’EGB era en una de les meses. I jo, assegut a Trondheim, patint, fins que al cap de mitja hora els pares em van trucar per dir que estaven bé, però que havien atonyinat uns bombers, i que per sort s’havien endut una urna falsa. I em vaig calmar fins que vaig veure una fotografia del punt de votació envoltat de policies, i al darrera, sobresortint, el meu pare. El meu pare. Assetjat per les forces de repressió espanyoles.

Ahir l’estat espanyol ens va voler humiliar. L’autoritari, franquista estat espanyol va decidir que ja n’hi havia prou, i que vist que no ens podien afusellar en massa, obririen el cap de senyores grans, grapejarien noies, buidarien ulls, llançarien gas pebre contra menors, estomacarien bombers i mossos, destruirien escoles i locals oficials, i llançarien la seva ràbia primitiva, feixista, contra una població pacífica i desarmada.

Avui Mariano Rajoy té les mans tacades de sang, i Soraya Sáez de Santamaría i Juan Ignacio Zoido tenen les mans tacades de sang, i Pedro Sánchez i Albert Rivera tenen les mans tacades de sang, i Arrimadas, Albiol i Iceta tenen les mans tacades de sang, i Enric Millo té les mans tacades de sang. No es pot dir de cap altra manera. Són culpables de la violència d’estat, i a més tenen la santa barra, l’immens cinisme de dir que ho van fer per protegir les lleis, i que la culpa és nostra per no obeir-los, per no sotmetre’ns.

Però no se n’han sortit. Som més forts que ells. Ens han volgut vexar, esclafar, i no ho han aconseguit. Avui encara estem en xoc, plorant, guarint-los les ferides, pensant com hem de respondre, què li hem d’explicar als nostres fills, als alumnes. Però el camí només pot ser l’orgull i la valentia. No podran guanyar-nos. Som millors que ells.

Espanyols que ens heu fet això, els autors, executors, i còmplices, tingueu-ho clar. Us assenyalarem, us ho recordarem, farem que pagueu per la vostra ignomínia. Ho explicarem arreu, i no descansarem fins veure-us a la presó. El que va passar l’1 d’octubre no ho oblidarem mai, no us ho perdonarem mai.

Despertar de Màtrix

Ho confesso. Aquests dies de setembre, quan toca apagar twitter i anar a dormir, em ve la basarda durant uns instants. No ens enganyem, els grans processos de transformació social sempre és millor veure’ls de lluny, fins i tot llegir-los als llibres d’història. La incertesa és un corc i és lògic preguntar-se com hem arribat fins aquí, i com pot ser que tot el país trontolli.

Espanya no és una democràcia, és un règim autoritari encobert, i no cal viure a l’estranger per adonar-se’n. Li falta un element clau, l’existència d’organismes independents del poder polític, des del sistema judicial als reguladors econòmics o els mitjans de comunicació públics. El règim està dominat per unes oligarquies castellanes que controlen l’administració general de l’Estat, les empreses depenents del BOE, i les cúpules dels grans partits, i que porten com a mínim des del segle XIX vivint a costa del país. En alguns períodes han pogut actuar obertament i eliminar qualsevol oposició, però a partir de 1978 van optar per uns mecanismes més subtils, amb la tranquil·litat que la seva ascendència franquista mai no seria jutjada.

Per aconseguir que aquest engany funcionés es va posar en marxa una enorme operació d’enginyeria social, aprofitant que hi havia una generació que encara estava traumatitzada per la guerra, i que a la següent la van regar amb fons estructurals. Els missatges eren clars: la transició modèlica, Europa, en absència de violència es pot parlar de tot, etcètera. Es van domesticar les protestes ciutadanes mitjançant organitzacions controlables pel poder polític (sindicats majoritaris, federacions d’associacions de veïns), i se li va donar una quota de poder a l’esquerra suposadament crítica per tal que legitimés el sistema. ETA hi va fer la resta. Tothom que s’apartava del discurs dominant se’l criminalitzava (l’indepententisme, l’anticapitalisme) o es deia que era un boig (Maragall clamant que Madrid se va). Tot plegat va culminar amb les nits de crèdit i cocaïna de primers 2000, i la trompada posterior.

El referèndum de l’1 d’octubre és el primer desafiament seriós contra aquest règim des dels anys trenta, i la resposta de l’Estat ha sigut autoritària i antidemocràtica, com no podria ser d’altra manera: supressió efectiva dels drets d’expressió i reunió, tancament de webs, control ferri dels mitjans públics i privats, i intimidació judicial a tot aquell que gosi alçar la veu. Compte, això no és cap amor a la pàtria, als oligarques castellans l’Estat els és ben igual. Només cal veure com han fet servir el terrorisme, els serveis d’informació o l’ensenyament en les seves baralles partidistes. És pura dominació colonial: menys territori vol dir menys diners per robar, menys notaries on enviar-hi el nebot, menys facultats de lletres on col·locar-hi el cosí pseudocomunista.

Sigui quin sigui el resultat de l’1-O, la victòria més important ja la tenim: uns quants milions de catalans ens hem alliberat del Màtrix franquista. Els missatges de la por que vénen de Madrid, els discursos dels intel·lectuals orgànics d’esquerres, les proclames cíniques sobre la convivència, les anàlisis dels periodistes del règim, ja no ens les creiem. Ens hem pres la píndola vermella, hem obert els ulls i hem vist com són realment, una dictadura que ens esclafa.

La basarda, fins i tot la por, són comprensibles, perquè al davant hi tenim el zombi putrefacte del franquisme. Però per desgràcia seva ja no ens poden afusellar, i el pitjor enemic que poden tenir és un poble demòcrata, ferm i que a sobre els collona. La incertesa que patim és un preu minúscul comparat amb allò que hem aconseguit.

Estem deixant de ser súbdits per convertir-nos en ciutadans, i això és meravellós.