Un any de fantasia (i ciència ficció)

Fa anys que la meva dieta lectora té tres components: els llibres en català que carrego a la maleta, bàsicament novetats per estar al dia; el periodime, sigui en mitjans anglosaxons o explorant la fabulosa premsa catalana dels anys vint i trenta (l’actual fa mesos que l’he abandonat); i les novel·les de fantasia i ciència ficció que llegeixo en anglès, i que puc adquirir fàcilment a Noruega. Ara que s’acaba el 2017 potser val la pena repassar què en quedarà d’aquesta lectura més escapista.

La novetat més memorable d’enguany ha sigut A City Dreaming, de Daniel Polansky, una col·lecció de contes enllaçats pel mateix protagonista en una Nova York sobrenatural. Les habituals històries urbanes d’amistats, adulteris i artistes torturats es barregen amb fades, fantasmes i fetillers: seguim una crisi de parella en un mercat de follets, els cambrers d’una festa de l’alta societat són zombis, i el bar que freqüenten els personatges rep la invasió d’un monstre que ataca el superego. Escriptors barcelonins, preneu nota.

Borne és la nova novel·la de Jeff VanderMeer, apòstol del New Weird. Malgrat els elements més fantàstics presentats amb la mestria habitual de l’autor (una societat postapocalíptica, un ós gegant volador), és un llibre sobre la maternitat sobrevinguda i les tensions que crea en una parella. Excel·lent.

Un títol d’aquells que atrapen és Six Wakes, de Mur Lafferty. Sis clons es desperten dins una nau espacial espatllada, i descobreixen que els cossos dels seus jos anteriors han estat brutalment assassinats. És un misteri a l’estil d’Agatha Christie en un entorn de ciència ficció, amb un gran plantejament, bons personatges i un final gens forçat.

També he llegit finalment The Three-Body Problem del xinès Liu Cixin, publicada el 2008 però que s’ha popularitzat a Occident per la traducció anglesa de 2015. És una novel·la en la tradició de la ciència ficció americana dels cinquanta, que impressiona per com agafa elements aparentment inconnexos (el suïcidi de diversos científics, una tragèdia familiar durant la Revolució Cultural, un videojoc que simula la vida en un altre planeta) i els lliga en una revelació final meravellosa. Els guionistes de Lost haurien matat per trobar una conclusió semblant. Això sí, els personatges són poc desenvolupats i en general hi ha una ambició literària escassa.

En el gènere fantàstic em quedo amb el díptic Six of Crows / Crooked Kingdom, de la jove Leigh Bardugo, una trama de robatori a l’estil d’Ocean’s Eleven que segueix una estructura clàssica: al primer volum, la planificació i execució del cop; al segon, la venjança contra un noble que els ha traït. És un text dirigit als adolescents, sobretot pel sextet protagonista, però que pot agradar tothom.

Pel que fa als clàssics, he començat la “saga Vorkosigan” de Lois McMaster Bujold. L’autora va decidir que el primer volum de la història d’aquest explorador espacial passaria abans que hagués nascut: Shards of Honor (publicat el 1986) és la història de la seva mare, i com va conèixer el futur marit. I mica en mica he anat aplegant l’obra completa del mestre Jack Vance, que ara s’està reeditant en butxaca. Com sempre, qui busqui trames coherents i una acció frenètica millor que l’eviti. El seu fort era la construcció de mons fantàstics, presentats amb una prosa florida plena d’arcaïsmes i neologismes. L’arma dels personatges de Vance no és la pistola o l’espasa, és el llenguatge.

Ara bé, la notícia de l’any és l’entrada d’Ursula K. LeGuin a la Library of America, l’única autora viva que hi és juntament amb Philip Roth. Inicialment s’han publicat les novel·les i històries del “cicle de Hainish” en dos volums, i que inclouen les seves dues obres més conegudes i revolucionàries, The Left Hand of Darkness i The Dispossessed. Llegir el cicle complet serà part de la dieta literària de 2018, però de moment he començat per un dels grans contes del gènere, o del segle XX en general: The Day Before the Revolution, un dia (l’últim?) a la vida d’una dona gran, ideòloga d’un moviment anarquista. Le Guin té 88 anys, o sigui que el Nobel no hauria d’esperar gaire.

(Una petita part de l’obra de Le Guin es va traduir al català fa anys a Edhasa. Els de VanderMeer, Cixin i Bardugo han sortit en castellà. I Vance, fins que algú no en faci una traducció perequiana, millor llegir-lo en anglès).

2 respostes a “Un any de fantasia (i ciència ficció)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s