Una de les mancances històriques de la literatura catalana és la feblesa de la novel·la popular i de gènere, sovint menystinguda i arraconada. Aquest esnobisme és estès a tot Occident, però allà on la llengua és forta, no té massa conseqüències: la gent compra els llibres de detectius i de monstres sense importar-li què diu el crític de torn. Ara bé, en un país com el nostre on la llengua és minoritzada, renunciar a aquesta part de la literatura implica cedir un gran nombre de lectors al castellà.

Un dels primers que ho va entendre fou el barceloní Rafael Tasis (1906 – 1966), qui a banda de la seva activitat política, periodística i teatral, era un gran coneixedor de la novel·la negra (va traduir Simenon i Hammett, entre d’altres). Tasis sostenia que el gènere criminal podia ajudar a la normalització de la cultura catalana, i de passada oferir finalment una obra urbana centrada en Barcelona.

La trilogia del comissari Vilagut i el reporter Caldes (reeditada periòdicament per 3i4) és el primer graó important del gènere en llengua catalana. Les dues primeres entregues, La Bíblia valenciana i Un crim al Paralelo van ser escrites en unes poques setmanes a París l’any 1944, entre els últims mesos de l’ocupació nazi i l’alliberament. Són dues novel·les de construcció impecable, amb un català vivíssim, i alhora la carta d’amor d’un exiliat cap a la Barcelona desapareguda dels cafès i music-halls, les rotatives i les llibreries de vell. Tenen, cal admetre-ho, un problema de coherència interna, perquè mentre Vilagut i Caldes actuen com uns detectius a l’estil racional anglès, els casos tenen la sordidesa de la novel·la negra americana. Ara bé, com a retrat de la Barcelona dels anys vint són sensacionals. El noble arruïnat de La Bíblia valenciana recorda els personatges de Vida privada, mentre que els cabarets i les artistes d’Un crim al Paralelo semblen sortits de les cròniques de Francesc Madrid.

Malauradament l’estat del món editorial català, així com unes autoritats que arrufaven el nas davant de la novel·la criminal, van fer que les dues obres no es publiquessin fins al cap de quinze anys. Mentrestant Tasis va completar la trilogia amb És hora de plegar, novel·la situada a la postguerra i de caire molt diferent. Vilagut i Caldes només hi surten a la coda, mentre que el gruix del llibre és la presentació d’un crim en un taller d’argenteria, alternat amb el monòleg interior de l’assassí. L’alegria de les primeres entregues hi és absent, substituïda per les misèries socials del franquisme.

La novel·la negra en català passa per una bona època, i tant Llibres del Delicte com Alrevés estan editant un gran nombre d’autors, dels quals de ben segur en sortiran alguns d’importants (faltaria que fessin el salt com els escandinaus, però aquesta és una altra història). Aquesta segona editorial, per cert, va publicar el fantàstic assaig d’Àlex Martín Escribà Rafael Tasis, novel·lista policíac, que complementa perfectament la imprescindible trilogia del barceloní.