Vet aquí un llibre envoltat de prevencions. Compte, ens indica la portada, és un “perfil” del pare Gregori Estrada, no una biografia completa. Vigileu, ens diu l’autor al preàmbul, es tracta d’una “cosa que és molt bàsica”, i aquells que vinguin més endavant hauran de completar la feina. Uns avisos que tenen sentit, i que ens preparen per una de les dues frustracions que provoca Respirar el segle.

La figura del pare Gregori Estrada és extraordinària, com correspon a algú que va néixer el 1918, va entrar a l’Escolania de Montserrat el 1926, va fer la professió solemne en ple esclat de la Segona Guerra Mundial i va morir només fa dos anys. Un monjo que, lluny de tancar-se entre quatre parets, va recórrer Europa i es va relacionar amb les elits musicals de l’època. Un religiós que componia música dodecafònica (!) mentre lluitava per recuperar el cant gregorià, a l’època en què el Concili Vaticà Segon va provocar l’entrada de la música popular al culte. Un senyor seriós i tibat que tot i això va descobrir i posar en pràctica les danses del Llibre Vermell.

El material és formidable, però Respirar el segle es limita a aixecar acta notarial de la vida del pare Gregori, a fer-ne una col·lecció de llocs i dates amb bibliografia. Ho salva en bona part la prosa excepcional de Joan Todó (malgrat la forta relliscada a les pàgines sobre el nebot), i la potència del personatge. Per això parlava d’una frustració, la de no poder anar més enllà, perquè moltes situacions demanen sortir de la cotilla que imposa l’encàrrec.

L’altra és que de la música del pare Gregori no en podem sentir res. La discografia només indica les obres que va gravar a l’Escolaria o com a organista, però no les seves composicions. Va ser realment el nostre Messiaen? Ara diríem allò que en un país normal, etcètera. Moltes mancances, però esperem que a partir de Respirar el segle algú piqui l’ham, i dediqui a Estrada el temps i l’esforç que mereix el personatge.