La Generació T ens ha arruïnat

0. Introducció

Són, per donar xifres rodones, els nascuts entre 1945 i 1965. Corresponen als babyboomers americans, però a casa nostra van tenir unes circumstàncies històriques molt especials que els van acabar beneficiant. Ho controlen tot: la política, els mitjans de comunicació, els sindicats, les universitats, les indústries culturals. Acumulen un poder inaudit com mai no ha tingut abans cap altre grup.

Són la Generació de la Transició, perquè es van trobar un canvi de règim quan eren joves, van ocupar posicions de responsabilitat, i van començar a fer i desfer sense oposició i otorgant-se una gran superioritat moral. El problema és que al cap de trenta anys continuen al mateix lloc, i s’han convertit en la Generació Tap que impedeix una renovació d’idees. No només això, sinó que han manipulat el sistema per protegir-se, a canvi d’arruïnar els seus fills i néts, i han salvat la crisi molt millor que els seus descendents.

1. La política

Fa poc vaig sentir com Josep Maria Terricabras mencionava el cas de Joaquim Nadal, que va ser alcalde de Girona amb només 31 anys, i que avui aquesta situació seria impossible a casa nostra. Poca gent hi confiaria, i jo afegeixo que no podrien ascendir dins l’estructura partitocràtica. Aquí teniu en canvi la foto del nou govern noruec, constituït la setmana passada. No hi noteu res estrany?

Efectivament, semblen força joves. Det fet aquest és el percentatge de ministres (o consellers) dels governs noruec, espanyol i català per franges d’edat:

Noruega Espanya Catalunya
30 a 39 33% 0% 0%
40 a 49 50% 14% 31%
50 a 59 17% 43% 46%
60 a 69 0% 43% 23%

Als governs català i espanyol no s’hi asseu ningú amb menys de 40 anys. A Noruega en són 1 de cada 3. El ministre més veterà noruec té 57 anys, a Espanya més d’un 40% superen els 60 anys. De fet la mitjana d’edat dels governs ha augmentat sense parar des de l’inici de la democràcia (font), des dels 41,6 anys de mitjana del primer executiu González el 1982 fins els 55,5 anys dels ministres de Rajoy el 2012.

Si això no és la gerontocràcia de la Generació T, ja em direu què és.

2. L’economia

Old Economy Steve (l’Steve de la vella economia) és un meme d’Internet que s’ha fet popular als Estats Units. L’Steve es va fer adult a meitat dels setanta, duu una camisa blava de l’època, i ens recorda la situació amb què es va trobar quan era jove: es va poder comprar un pis als 22 amb només un any de sou, va trobar feina malgrat no tenir experiència, i sobretot va començar la seva vida professional sense milers de dòlars en crèdits a l’estudi. Aquest darrer és un tema estrella als EUA, tractat en articles com ara We must hate our children (Segur que odiem els nostres fills).

En canvi a Espanya no es parla gens de l’esquerda econòmica generacional, i això que encara és més sagnant. Aquesta setmana llegia dues dades de quan l’economia del país era suposadament fantàstica: el 2005 el 90% dels joves entre 16 i 35 anys tenia un contracte temporal, i el 53% dels aturats tenien menys de 35 anys. El 2011, en plena caiguda, ja es publicava que el 86% dels llocs de treballs perduts durant la crisi eren ocupats per persones entre 16 i 29 anys (font).

Com s’ha arribat a aquesta situació? Doncs perquè sempre que hi ha hagut una negociació laboral des dels temps de Felipe González s’ha triat mantenir tots els drets socials de la gent més veterana i retallar els dels joves, en lloc de buscar un equilibri. Això amb l’aplaudiment de les esquerres i dels sindicats. I dels treballadors instal·lats, no cal dir-ho, com es pot comprovar en les votacions a moltes grans empreses.

Per tant molts joves han estat expulsats del mercat laboral tot i estar sovint més preparats i ben formats que els treballadors més grans, només perquè aquests estaven blindats per les lleis fetes pels companys de generació. Aneu per exemple a les redaccions dels diaris i ho comprovareu (becaris al marge), o als hospitals. L’argument va ser sempre que “cal protegir els treballadors de més de 50 anys perquè ho tindran complicat per tornar a trobar feina”, però per cada veterà de 50 i en amunt que hem salvat, quants joves de 30 en avall hem condemnat a la precarietat i a no poder formar la seva vida adulta?

I què dir de les vergonyoses prejubilacions que es van fer a grans empreses i bancs, en què es va enviar gent de 55 a casa amb pensions astronòmiques que vam pagar entre tots? I de la brutal especulació immobiliària que va fomentar la Generació T, a gran escala però també domèstica, i que va arruïnar centenars de milers de joves que van quedar atrapats per hipoteques impossibles? I dels deutes que van provocar els nostres líders i que tocarà anar pagant durant dècades?

La conclusió de tot això és que ara mateix a Espanya el sou més freqüent s’ha igualat a la pensió mitjana (font). I compte, perquè ara estem pagant pensions a una generació anterior a la T que ho van tenir molt més complicat per cotitzar, però quan els de la T es jubilin massivament la xifra mitjana pujarà. Així doncs el sistema ens ha portat a pensionistes cobrant 2000 euros al mes i enginyers de vint i llargs amb sous de 900. Algú m’explica això com se sosté?

3. Les següents generacions

De moment hem vist com la Generació T porta trenta anys controlant la política, l’economia i el discurs intel·lectual i mediàtic del país, i ha mantingut uns privilegis a costa d’arruïnar els més joves. Ara em toca parlar doncs dels que venim després.

Si seguim la classificació habitual, després de la T ve la Generació X, els nascuts entre 1965 i 1981, i que és la meva. Som els que érem massa petits durant la transició però vam viure els sòrdids anys vuitanta, vam fer el BUP i el COU, i després vam inundar les universitats perquè anar a l’FP era de fracassats. Vam entrar al mercat laboral en condicions més precàries, tot i que teníem l’opció de prosperar mica en mica, i vam gaudir d’uns períodes de bonança on més o menys vam teixir una xarxa de contactes i ens vam poder anar col·locant.

A nosaltres la crisi ens ha afectat el present, en funció de la sort i la trajectòria que hem tingut: què vam estudiar, on vam trobar feina (a l’administració, la construcció) i sobretot si ens vam hipotecar o no. La nostra generació es va trobar amb la bombolla immobiliària i la brutal especulació just quan ens tocava formar famílies i tenir fills, i això vol dir que molts van comprar habitatges a preus infladíssims i amb hipoteques a 30 anys o més.

A més els de la Generació X ens trobem que fem tard: a la nostra edat els de la Generació T ja eren ministres, directors de diari i d’escola, professors d’universitat titulars, treballadors fixos amb molts anys cotitzats, propietaris del seu pis, pares veterans. En moltes d’aquestes situacions, però, ens és impossible prosperar pel tap dels que van néixer abans, i a sobre ens hem de sentir que ens tractin amb condescendència o ens mirin per sobre l’espatlla.

Ara bé, molt pitjor ho tenen els més joves, els millennials, els que van entrar al segle XXI sent menors d’edat i han crescut envoltats de les noves tecnologies. Malgrat ser descrits com a “narcissistes mandrosos i que només reclamen els seus drets” (en una cèlebre i vergonyosa portada de la revista TIME), són els que patiran més la crisi.

Els millennials s’han vist afectats de ple pel terratrèmol de la LOGSE i les guerres educatives, per la pujada brutal de taxes universitàries, pel dumpig social causat per l’onada migratòria i per la reducció de places a l’administració. Per primer cop en segles el nivell d’estudis no serà clau per al seu futur, sinó només el fet de tenir algun parent veterà amb influències que els pugui garantir una posició. En cas contrari, les poques opcions passen per acceptar contractes escombraria amb sous de misèria, convertir-se en estudiants perpetus (o individus improductius), o provar fortuna a l’estranger.

Les tendències generacionals són comunes a tot el món occidental, però són especialment greus a Espanya pel seu model de país. La dictadura de la Generació T es basa en la precarietat imposada als més joves, i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se’n parli.

Crisi econòmica, política i de la banca? Sens dubte. Però el que vivim és sobretot una crisi generacional.

AL CAP D’UN ANY: Generació T: la catàstrofe generacional s’agreuja

156 respostes a “La Generació T ens ha arruïnat

  1. Hombre, no te voy a decir que no tengas algo de razón, pero tanto como para echarle la culpa de todo a la generación T como tu la llamas me parece un tanto exagerado.
    Yo soy de esa generación, y ahora mismo estoy parado, con casi cuarenta años cotizados y en la total creencia de que no voy a pillar pensión o esta va a ser de mierda.
    Me echaron del último trabajo, hace cuatro años por intentar llevar la empresa a la huelga mientras todos los valientes de las generaciones según tu tan penalizadas por nuestra generación T, me daban la espalda y le comían la pollita a los encargados.
    Yo, sin generalizar te diré que las generaciones que según tu sois unas pobres víctimas, no habéis luchado por nada, y seguís sin luchar, dejándoos pisotear vuestros derechos sin ir a huelgas, manifestaciones, ni nada de nada.
    Sois unos cobardes que solo sabéis quejaros en Twitter y Facebook, pero no salís a la calle para nada, no tenéis huevos de hacer una huelga como es debido.

      1. Parla clar i te tota la raó, i no es gens groller, per cert.
        La dita generació de la transició (la part d’esquerres, evidentement) va tenir força gent compromesa políticament, ideologitzada, mantenint un moviment obrer, i alhora buscant-se la vida formant-se, treballant i mantenint famílies. I sense tanta formació ni oportunitats, en un país que estava sortint d’una edat mitjana provocada. Van lluitar per el futur, i era molt fàcil culpar de tot a les generacions del franquisme. I la part de dreta es va espavilar per mantenir-se a les capes altes de la nova societat tot i el canvi de règim, que tampoc es poca feina.
        No veig que actualment hi hagi ni la cohesió de classe de l’esquerra, però tampoc una moral de l’esforç liberal (com la dels yuppies americans als 80) per aconseguir progrés purament personal. No es lluita en cap de les dues vessants possibles de l’especte polític-social. Estem en una fase d’estancament decadent, digne de col·lapse de civilització, però no (no només, no nego totalment la tesi de l’article) per culpa de les generacions anteriors, sino per la inmensa apatia de les generacions joves.
        Per cert, en tinc 30.

      2. Es veu que aquest mateix problema generacional el tenen a altres llocs del món. Acabo de llegir un article d’un escriptor nord-americà (‘What I think and feel at 25’)que explica més o menys el mateix. Diu que la generació tap sempre està parlant de la seva ‘experiència’ però que la majoria d’ells, en realitat, no en tenen gaire. Tot i així, són els que dominen la política i els negocis. L’autor tindrà ara uns 117 anys i es diu Scott Fitzgerald. Una jove promesa.

      3. Pues el tono no te parecerá el más adecuado, pero es directo y combativo. A mí me muestra que el autor está dispuesto a luchar, y no sólo a quejarse y echar la culpa a los demás. Puede que sea parte de la razón por la que esa generación consiguió cosas, mientras que la actual (generalizando, claro) espera que se lo solucionen los demás.

        Yo pertenezco a esa generación T (versión pobre, porque parece que te olvidas de esa importante subcategoría). Estudié a muchos kilómetros de mi familia, ya desde pequeño. Empecé a trabajar de becario, seguí con trabajos precarios (aunque os lo creáis, tampoco entonces ataban los perros con longaniza), me tocó sufrir la crisis del 93, que tampoco fue manca. No esperé a que nadie me sacara las castañas del fuego: sabía que lo tendría que hacerlo yo, a veces solo pero cuando era necesario con mis compañeros.

        En mi empresa se han convocado huelgas, y no he visto a un solo compañero menor de 45 años participar en ellas. Esa generación no sabe la diferencia básica entre queja y protesta.

        Parece que la nueva generación está aprendiendo ahora. Me alegro, y espero que ocupen las parcelas de poder que merecen. Y si la generación intermedia sigue llorando, no pasa nada: se lo merecen (con las excepciones que cada uno quiera poner, claro está)

      4. pues podrías hacer el comentario, porque lo que cuenta el compañero tiene bastante sentido, sea con palabras mejores o peores…Si tus argumentos son tan gruesos que echas la culpa a toda una generación, no te extrañe que los que no se identifican se enfaden. COn toda la educación que se os ha dado podrías haberla aprovechado para hilar más fino en tus argumentos. Y que conste que no sé ni quien eres…salud y comprate una buena bufanda que hace mucho frío en Noruega.

    1. Perdoni: la seva actitud és molt T. La cantarella “no sabeu què és lluitar” és la que entonen els seus companys de generació que no han perdut la feina.

    2. Clar que sí! És de covards anar a viure sol a l’estranger, molt lluny de casa, la família i els amics. És de covards estudiar carreres, màsters i postgraus durant 8 anys. És de covards que totes les teves pertenences càpiguen en una maleta i que el compte bancari no arribi mai als 1.000€. És de covards haver de parlar sempre per Skype amb la persona que estimes per no poder anar a viure junts…. Quina vergonya, aquests covards!

      I ja m’explicaràs com es fa una “huelga” sense tenir feina.

      1. Ben dit! Entenc que no cal generalitzar al parlar de generacions (Els meus pares són de la generació T i van lluitar a la transició però avui dia continuen sense res de capital econòmic). Però estic farta de sentir que no movem el cul pels nostres drets, jo encara no he pillat ni una VAGA amb contracte laboral! i tinc 27 anys. Tot i així he anat a manifestar-me per les retallades i a fer bulto pero no SERVEIX DE RES ARA. Ens ho deixen fer perquè tinguem la sensació de que tenim algun tipus de veu mentre la classe poderosa fa i desfà seguint els seus interessos.

    3. ah no no salimos a la calle para nada. en absoluto. en cambio vosotros corristeis delante de los grises y luchasteis contra Franco, ese enano que murió de viejo. Y luego garantizasteis una constitución cojonuda, de hecho la garantizasteis tanto que ahora no hay quien la cambie, porque está blindada, porque estabais acojonados como generación, os vendieron el cuento de la transición democrática y os pusieron a un reyezucho que se consideraba “heredero” del espíritu del 18 de julio, y luego os sometieron a la payasada del 23F. Así que decidisteis hipotecaros, que era lo mejor. No recuerdo que en los 90 hubiera protestas masivas contra la especulación immobiliaria. Ni contra la ley de Hondt. Ni contra la corrupción. En cambio, si que me suena, no se por qué, que había algo como V de Vivienda, que llegó ya en el siglo XXI, y la PAH, y el 15M, y la plataforma por la auditoría de la deuda externa. Y 30.000 organizaciones más que van a huelgas, que se parten la cara en la calle. Y que se encuentran con un clima de paz borreguil que se creó durante los 80 y los 90. Y la culpa de que estés parado crees que es de los que nacimos en los 80? Que solo nos quejamos por facebook y twitter? venga ya, puedes soltar algo que sea menos fabricado por los mass media??

      1. La Ley D’Hont no es el problema del injusto reparto de escaños que hay en el Parlamento. La Ley D’Hont es una magnífica forma de asignar escaños, prácticamente idéntica al sistema proporcional. El problema del reparto de escaños en España es que no hay una circunscripción única, y por ello en muchas provincias donde se reparten muy pocos escaños, estos se reparten entre PP y PSOE, no valiendo para nada los votos que sacan IU, UPyD y demás. Si hubiera una circunscripción única, el núemro de escaños asignados de forma proporcional o mediante la Ley D’Hont sería prácticamente idénticos. La ignorancia sobre esto lleva a pensar que los partidos regionalistas (CiU, ERC, PNV…) están sobrerepresentados, cuando en realidad son IU y UpyD los que están infrarepresentados debido a que están sobrerepresentados el PP y el PSOE. Pero esto ocurrirá con Ley D’Hont o sin ella, mientras se mantengan 40 circunscripciones. Hay que saber contra qué cosas hay que luchar.

      2. Gracias por la aclaración “dcba”. Vayamos al grano pues; el sistema electoral en el estado español es una patraña que perjudica desproporcionadamente a los partidos minoritarios. ¡Dignense a reformarlo para hacerlo más justo y equitativo para todas las opciones!

      3. Oh vamos, ahora luchemos por generaciones y señalemos a los culpables VENGA!! Aquí cada uno tiene su parte de “responsabilidad” en absolutamente todo lo que está ocurriendo en el mundo, y cada uno se encuentra con sus propias dificultades. Me da aberración tanto oír cómo se acusa a unos y a otros, en el fondo, por puro reflejo, cometemos los mismos errores. Todos tenemos miedo, todos tenemos problemas, todos tenemos sueños, y todos hacemos lo que creemos que podemos. Donde está el problema de raíz entonces? Que no sabemos cómo hacerlo porque no vemos las cosas claras. Hay que admitir, humildemente, este hecho.
        Yo soy de la generación que decís de vagos y tal (naci en el 88), sinceramente, nadie tiene idea de lo que he tenido que vivir, y me da lástima que se juzgue a la gente con tanta facilidad, porque bien podríamos hacer el pequeño esfuerzo de ver a las personas tal y como son, por un momento, sin lanzarles piedras o subirlas a un trono, que basicamente, es lo que hace nuestra cultura. Por eso funcionamos con titulitos y curriculums. Todos decís cosas importantes, por eso he decidido escribir un pequeño comentario.

        He sufrido abusos, de muchos tipos, y ahora, no solo tengo que superar todo lo que me ha ocurrido sin ninguna ayuda, si no que además tengo que ingeniarmelas para sobrevivir en este mundo de lobos hambrientos que buscan salvarse su culo. Sinceramente, nadie de mi entorno sabe si sufro o no, o cuales son mis condiciones. Lo único que me importa es salir adelante y demostrarme a mí misma que nada de lo que está ocurriendo va a poder conmigo. Encontrar este punto de inflexión es lo más dificil, porque ya no se trata de querer ser ambicioso y tener un buen puesto social, se trata de la vida, gente, se trata de comprender la vida y lo que significa, y aprender, de todo lo que nos rodea, de todo lo que vivimos y experimentamos, y de conocer nuestros límites antes de prejuzgarlos. Me siento en una sociedad egoísta, donde lo que prima es la apariencia, luego la sabiduría, que vendrá juzgada por quien prima la apariencia. Me siento en una sociedad sin sentido, que va a la deriva hacia un abismo que nadie quiere ver. Yo no soy fatalista, si lo fuera, ya no estaría viva, porque realmente he querido morirme muchas veces, y con motivo. Y el abismo no solo es económico, es intelectual, emocional, social, un abismo que se acerca porque no queremos admitir que hay que volver a empezar.

        Hay que volver a empezar, y cuando ésto se comprenda, muchas cosas van a cambiar, porque la gente, en general, habremos dado un paso hacia nosotros mismos, siendo honestos con lo que realmente queremos en la vida, dejando a un lado toda la MIERDA MEDIÁTICA Y CULTURAL que hemos aceptado por defecto sin cuestionar.

    4. Lamente molt que estigues a l’atur, però pregunta’t a tu mateix: El més joves de l’empresa teua, tenien les mateixes condicions laborals? Entraren amb més o menys preparació? És possible que en el teu cas no siga així, peró lo habitual (en la gent que conec) és que les diferències siguen grans. Poca gent de la meua generació podrà, de fet, dir que ha cotitzat 40 anys.

    5. @Decepcionado. Dices:
      1) Que te echaron de tu último trabajo por llevar a la empresa a la huelga. Yo tengo problemas para encontrar trabajo aunque he hecho una carrera, masters y formación contínua. Una vez allí, sí, me explotan pero es porque si no encontrarán a otro de muchos que también ha hecho masters, carrera y formación contínua y me quiero poder hipotecar algún día. Has estudiado hasta los 24 para ser un mejor trabajador y te sea un poco más fácil encontrar trabajo? Lo digo porque de eso es lo que va el artículo. Luego, sí, en lugar de quejarme ante el jefe con huelga más bien trabajo con horas extras gratis… será que soy vago de quejarme.

      2) Dices que los de nuestra generación no se queja en las manis y que sólo usa twitter y facebook y que no lucha por nada. No sé si tu usas twitter y facebook pero yo en las manis veo muuuucha gente joven, y digo “veo” porque yo también voy. Decir que somos cobardes, es un poco gratuïto por tu parte no crees? Aparte que, crees que el bipartidismo se alimenta con el voto joven? Qué generación es la que está luchando por el cambio?

      3) El artículo habla de derechos adquiridos de la generación T. Yo estoy HARTO de ver como gente menos preparada cobra más durante… SIEMPRE por estar allí desde hace años. Sé de directores de escuela que tienen colgados en su despacho los títulos de su formación en toda su vida: 2 cursos de 30 horas cada uno. Mientras cada uno de los profesores tiene carreras universitarias, másters en educación y 60 horas de formación anual obligada que muchos amplían año tras año. Si no me crees, mira en el centro escolar que tengas más próximo.

  2. Hola Josep,

    tinc alguns amics castellanoparlants (sí, d’aquells andalusos capaços de llegir un text en català i entendre el sentit) que voldrien difondre’l. M’agradaria demanar-te permís per traduir-lo al castellà. Eventualment penjar-lo a un blog col·lectiu que tenim, dit pobrelberg (www.lapaginadefinitiva.com/weblogs/club-pobrelberg/).

    Evidentment, donant-te tota l’autoria i enllaçant-te a l’original (aquí) i amb els comentaris, afegits i correccions que hi volguessis fer.

    Mercès!

    Marc

  3. Nascut al 1948, comparteixo bona part del que manifestes, tot i que si no sé si volgudament n’has deixat fora l’anàlisi d’un segment també molt important en el desenvolupament d’una societat: el corresponent al món econòmic i financer.
    Certament hem estat una generació extremadament afortunada pel temps històric que ens ha tocat viure i molts, la majoria diria jo, no n’hem estat a l’alçada. Fins aquí d’acord. Però també crec no hem estat els únics en espifiar-la.
    Que me’n dius de la següents generacions que mentre ha durat el “xollo” han viscut com a nous rics, sense el més mínim record pel que van patir pares i avis? Que han educat els fills entre cotons, amb una brutal sobre protecció que els ha deixat sense defenses?
    No pretenc exculpar ningú, però no creus que la desgraciada història d’aquest país nostre també ens ha pesat com una llosa? Que potser la mateixa por a recordar la terrible tragèdia dels anys anteriors al nostre naixement no ha funcionat com una mena de narcòtic sobre una societat que fins fa pràcticament quatre dies només volia oblidar? Que els espavilats que se n’han aprofitat de valent no han comptat amb una certa complicitat generalitzada que va més enllà de les generacions que esmentes?
    Dit això, l’article m’ha semblat esplèndid i de lectura imprescindible.

    1. Evidentment generalitzar és molt perillós, i jo he fet un exercici que posa al sac milions de persones, amb les seves circumstàncies individuals. Dit això, i tot i que la Generació X hem estat còmplices de la festa que es va organitzar a partir del 2000, que consti que nosaltres no vam decidir res. Agafa l’edat dels principals polítics, líders sindicals, banquers, empresaris, directors de diaris, tertulians de capçalera, etcètera, i tots o gairebé tots són de la Generació T.

      1. Josep, tu artículo me parece interesante, bien escrito y, si non e vero, que no lo es, e ben trobato. Solo hace falta leer los comentarios para darse cuenta que has conseguido activar certeramente una parte fatal del cerebro reptiliano, aquella que cuando se encuentra acorralada por un enemigo real que le supera, encuentra la distracción y la paz en identificar al enemigo en el primero que pasaba por allí y cargar sobre él todas sus frustraciones. Si el invento es tuyo, desde luego acabas de dar a luz una nueva categoría con la que dividir el rebaño y ya ves que las ovejas, activado su cerebro reptiliano, inmediatamente se dan a la necesidad de calmar sus frustraciones y duelos lanzando piedras al recién descubierto enemigo. “Y qué bien escrito. Es verdad, no me había parado a pensarlo pero es verdad… El origen de todos los malos es esa generación T” dicen algunos, otros … Bueno no voy a repetir les argumentos que han escrito tus comentaristas, ahí están para repasarlos y todos son seguramente justos o al menos honestamente escritos por quienes viven las situaciones que describen. Los lobos se deben estar frotando las manos con esa media sonrisilla criminal siempre hambrienta. Destacar solo un argumento de los que me encantan “la seva actitud és molt T”; como argumento para descalificar el todo es fantástico, ya le hemos puesto una etiqueta que sintetiza todos los males del universo y ya no hace falta ponerse a analizar críticamente lo que el buen señor o señora esté diciendo.

        Vamos a la cuestión pues, en lugar de calcular la media de edad, vamos sólo a contabilizar a todos esos que hacen de tapón y son influyentes, “principals polítics, líders sindicals, banquers, empresaris, directors de diaris, tertulians de capçalera”. Entiendo que por empresarios no nos referimos a quiosqueros y esos millones de autónomos que sobreviven luchando a brazo partío, sino a los botines, brufaus, aliertas y sus camarillas cómplices de consejeros delegados y vicepresidentes, etc. Contar es más fácil que hacer promedios, no vaya a ser que algunos de la generación T que a los 13 años cuidaban cabras y luego no pudieron ir a la escuela partiéndose el lomo para sacar adelante a sus familias en fábricas u otros empleos más bien jodidillos o algunos de la generación M que chateaban con su móvil en unas clases de estadística que piensan que jamas podrán aplicar en un subempleo precario si tienen la suerte de pillarlo, se nos pierdan. Bien, pues una vez contados todos esos ¿cuántos son? ¿Podemos generalizar y acusar a la tercera parte de la población, llámese generación T, de aquello de lo que ese grupito son culpables? Los M en general ni se imaginan lo precarios que eran los trabajos que tuvieron la mayoría de los T cuando eran M. Algunos de esos trabajos ni se llamaban trabajos e idem del resto de sus condiciones vitales. Los X deberíamos imaginárnoslo porque los T eran nuestros padres y madres y algunas batallitas debieron contarnos. Los T ni se imaginan lo que debe ser salir del cascarón de hiperprotección en el que se ha criado un X durante 25 años y de 0 a 100 en dos segundos descubrir el frío que hace ahí fuera sin ningún entrenamiento previo para afrontarlo. Y más con esa mentalidad post-transición de que “yo tengo derechos” … Pues NO, no tienes derechos, deberías tenerlos en un mundo de biennacidos, pero en este no los tienes más allá de los que consigas defender frente a los lobos. Y aquí finalmente vamos a las generalizaciones con las que T, X y M se han estado tirando piedras: por lo que yo he visto en manifestaciones y protestas como las de la PAH por ejemplo, el mundo no se divide entre T, X y M, sino entre quienes participan, quienes no participan y quienes les mandan a la policía. Y perder el tiempo con sopas de letras generacionales y falsas sinécdoques es perder el tiempo y consumir esfuerzos y una pésima forma de lidiar con las frustraciones arrojándoselas al prójimo tras ponerle una etiqueta.
        Pero lo que todos parecen olvidar, gracias que miquel molina brillantemente nos lo ha recordado, es que un M acaba en el mejor de los casos convirtiéndose en un X que, si todo va bien, acaba siendo un T. Y esto ha sido ha así por centenares de miles de años y tiene pinta de que va a seguir siéndolo.
        Y sí Josep, es muy peligroso generalizar y mas así, aparcando a la americana y sin frenos como tu y muchos comentaristas habéis hecho. Yo también soy un X y I’m sorry to tell you que eso de que no hemos decidido nada OK si te lo ha recetado tu médico para los nervios; pero para NADA de nada.

      2. Con todos mis respetos, creo que has entendido muy poco el sentido del artículo.

        La diferencia de la generación T en España con los babyboomers del resto del mundo fue la transición, y eso hizo que muchas personas de entre 25 y 35 años se convirtieran en alcaldes, ministros, directores de periódico (Antonio Franco tenía 31 cuando lo fue), profesores titulados de universidad (¿has oído hablar de los PNNs de los 70?), periodistas de primer rango, funcionarios, etcétera. Los que ahora tenemos su edad no hemos podido acceder a los mismos sitios, porque los siguen ocupando los mismos que hace 30 años.

        Esto es lo que quería denunciar.

      3. Josep, yo creo que sí lo he entendido. A lo mejor es que tu no recuerdas todas las cosas que has dicho y/o no has entendido lo que mucha gente entiende cuando lee tu artículo. En cualquier caso, muchos tampoco habéis entendido lo que ha respondido el primer comentarista, de forma creo que legítima con un tono más o menos afortunado en alguna frase, o al menos se le ha contestado de forma que no parece que se le haya entendido. Yo creo que deberías leerte el título y el primer párrafo de la introducción y voto a dios que habitamos en galaxias diferentes si no coincides conmigo en que confundes el todo por una parte muy poco representativa. “els nascuts entre 1945 i 1965” tienen el mismo derecho a existir como mínimo que los que nacieron después y a ejercer sus trabajos los que los conservan ¿O por envejecer los tenemos que gasear? Ellos también se encontraron con otra generación por encima que existía y tenía sus trabajos y no creo que reclamasen que se rindieran, dimitieran y se automarginansen en un rincon de la nada para que a ellos les fuese más facil prosperar en tiempos difíciles que tambien los padecieron en la crisis de finales de los 70. No creo que lo que denuncias como un abuso sea una culpa compartida por todos los nacidos entre esos años, salvo que te parezca un abuso que la gente envejezca y aspire a seguir existiendo decentemente. Si ese es el caso, espero que por coherencia vayas preparando tu suicidio para dejar sitio a los más jóvenes cuando cumplas 50 años. Y si lo que en realidad quieres decir es que una ###minoría### ocupó los puestos mas destacados e influyentes y ha usado esa influencia indebida y torticeramente para perpetuarse en ellos, harías bien creo en decir exactamente eso y no otras cosas que aluden injustamente a millones de otras personas culpables de existir y poco más. Porque de lo contrario los lectores acaban entendiendo lo que pones por escrito y no es extraño que alguno de esos millones a los que acusas de habernos arruinado, basicamente por existir y querer seguir existiendo, se indignen y hagan comentarios como el de Decepcionado al descubrir que según lo que tu escribes es culpable de habernos arruinado a todos. Y si algunos de esos millones los prejubilaron a los 55, les viniese bien o no, dejando así sitio a jovenes más preparados, resulta que esto tampoco estuvo bien y fue vergonzoso. Lo dicho, la única salida decente que les dejas a quienes tuvieron la mala suerte de nacer en esos años es que busquen la forma de desaparecer más de su agrado porque estorban.

    2. La pregunta és: Qui ha educat als qui han viscut com a nous rics, els que no tenen cap mínim record pel que van patir pares i avis i els que han sobreprotegit als fills? Crec que tota generació és responsable (en major o menor grau) de l’educació i conseqüentment dels actes de la següent.

      Excel·lent article.

  4. Normalment, quan es parla de retallades, es posa al mateix sac sanitat, educació i pensions. No obstant, són coses radicalment diferents i caldria considerar-les molt diferents. L’Educació és el que deixarem als nostres fills i a l’economia del futur. És la nostra inversió de futur, i per tant, caldria posar-hi cada cèntim de que som capaços. En canvi, sanitat i pensions són les rendes que paguem a la generació que ha posat el país en la circumstància en la que es troba, i per tant, em sembla que seria convenient que, si algú s’ha de veure perjudicat, justament siguin aquells que tenien la paella pel mànec quan tot això de fer diners de l’habitatge va començar. Perquè, no ens enganyem, foren els pensionistes d’ara els que van produir el merder mentre es prejubilàven alegrement.
    El sistema s’equilibraria per ell mateix si les pensions a cobrar fossin un percentatge fix del PIB a repartir entre els pensionistes.

    1. Al final caurà pel seu propi pes. Si cada cop hi ha menys cotitzants per pensionista, i si el sou dels primers està baixant en picat, al final el sistema col·lapsarà. Si no és que troben un altre sistema de transferència de rendes, clar.

    2. Eduard, eso que acabas de decir es una canallada de hijo o nieto mal agradecido. Mira, aquí http://www.panoramio.com/photo/99459899 es donde hacía la colada mi madre y todas sus vecinas de la generación T. Aquí lavaban tus pañales si eres X o los de tu padre y tu madre si eres M, porque no había dodotis. Ten en cuenta la cantidad de basura contaminante que ahorraron no usando dodotis para tu culito cagón o el de tu padre, montañas que no eres capaz de imaginarte. Por no contar el CO2 que no enviaron a la atmósfera enchufando lavadora tras lavadora todos los días y no usando calefacción que como podrás comprobar en la foto allí no se usaba y en invierno hace un frío de mucho cuidado y el agua está helada. Imagínatelo hombre, va, haz un esfuerzo. Piensa en lo poco que contaminaron las aguas usando un jabón que ellas mismas producían en su casa con productos naturales. Todo eso, por favor, ten la puñetera decencia de ponerlo en su haber y piensa en un momento en cómo has contribuido tú en tu más o menos corto paso por este mundo. Piensa en todos esos infinitos pequeños detalles de cómo has estado consumiendo para que tu existencia sea plácida comparada con la de la generación T.

      Podrás tranquilizar tu conciencia diciéndote que así eran las cosas. Pero ¿qué me cuentas? tú a partir de una determinada edad pudiste elegir llevar otra vida y no lo hiciste. Ni siquiera elegiste usar tus neuronas para hacer esta reflexión. Es más fácil, cuando las cosas vienen mal dadas, pedir que se jodan unos abuelitos que en la mayoría de los casos se ganaron su pensión (su modesta pensión que eso de pensiones de 2.000€ no abunda, no seamos demagógicos), haciendo méritos y esfuerzos seguramente varias decenas de veces mayores de los que tú has acumulado para merecer tantas y tantas atenciones, servicios y cuidados como se te han prodigado en tu corta vida.

      Por cierto, la única casa que mi madre ha tenido en propiedad la ha podido ocupar al jubilarse a la edad que tocaba después de deslomarse toda su vida. La construyeron con sus manos y las mías durante las vacaciones de gran parte de sus vidas adultas. No sé si a eso se le puede llamar una contribución decisiva a la formación de la burbuja inmobiliaria. Mi madre no tenía un trabajo, tenía varios y no se llamaban trabajos y alguno no tenía ni salario. Uno atender cubrir todas las necesidades domésticas de una familia de 6 miembros sin las ayudas que hoy existen y otro traerse a casa montañas de ropa de una fábrica para coserla hasta altas horas dejándose la vista y tras haber acabado con todas las otras tareas domésticas. Cobraba en negro sin ningún tipo de contribución a la SS y acumulación de derechos. Si había trabajo te lo daban y si no, no existía una indemnización por despido. Eso sí era precario. Y mi padre después de terminar al trabajo, cogía esas mismas prendas y se ponía a ayudarle como hacíamos sus hijos. Eso cuando no sacaba su caja de herramientas y se ponía a remendar por enésima vez zapatos que hoy casi te sorprendería ver en la misma basura. Había que sobrevivir. Mi madre y mi padre no eran una excepción, eran la norma. No dirigieron nunca un banco, ni un periódico, ni una empresa pública privatizada, ni fueron delegados del gobierno ni secretarios de ningún partido, … como la mayoría de la generación T a la que tantas ganas tenéis por aquí de quitarle un mísero pedazo de pan de la boca ahora que por fin pueden tranquilamente disfrutar, después de tantos sufrimientos como han superado y con alegría porque eran más alegres que nosotros quizás porque agradecían más las pocas cosas de las que podían disfrutar.

      Las cosas están difíciles sí, pero no es culpa de la generación T. Seguro que es fácil echarle la culpa a tus padres o abuelos, pero esa no es la solución, más bien al contrario. Ni tampoco es justo. Si los abuelitos no tuviesen las míseras o modestas pensiones que la mayoría tienen, en muchas familias los miembros X y M lo tendrían más difícil para sobrevivir. Por no hablar del efecto amortiguador que esas pensiones suponen para una economía en recesión. Si no hubiese ese tipo de rentas el consumo caería aún mucho más rápido y profundamente. Al final, después de toda una vida de currar para sacar adelante a los suyos, cuando parecía que podían descansar, se encuentran a casi toda la familia X y M’s instalados en casa compartiendo su modestia o su miseria. Querría ver yo cuántos de esos X y M, cuando estén en mejor situación van a ser igual de solidarios y generosos con sus mayores que siempre han estado dispuestos a darlo todo por ellos y que a buen seguro lo van a necesitar y no precisamente en términos económicos sino en cosas que son gratis como prestarles atención y hacerles compañía. Por lo que se ve por aquí, muy muy pocos. Si se despistan igual alguien propone una eutanasia activa forzosa.

      En cuanto al tema de las pensiones y su supuesta insostenibilidad, los que os tragáis sin más la propaganda liberal al respecto sois unos incautos. Entiendo que a algunas mentes débiles, ante los problemas que la mayoría estamos padeciendo, los análisis simplistas que permiten eludir responsabilidades compartidas y echarle la culpa a cualquier grupo de otros previamente etiquetados les pueda resultar reconfortante. Pero eso, que os quede claro, ni da con la causa ni conduce a las soluciones. Que si la culpa es de los abuelitos que todos se prejubilaron con 2.000€ de pensión y especularon creando la burbuja en lugar de morirse cuando debían… y ala, dentellada a las pensiones, privatización de los sistemas de pensiones y más tajada para unos pocos. Por cierto que esos fondos de pensiones de capitalización suelen acabar mal y si no que se lo pregunten a los millones de titulares de fondos de pensiones estadounidenses tras las bancarrotas de Enron u otras multinacionales. Pero todo el mundo aplaude porque el resto acabó culpando a la “generación T”.

      O la culpa es de los funcionarios que no hacen nada más que poner trabas, no trabajan y además hay muchos. Nadie se molesta en comprobar esos hechos y comparar el número de empleados públicos per cápita con el de otros países. Ni caen en que en determinados puestos de la administración, que haya una subdirectora “quisquillosa” que no puede ser despedida así como así pone algo de coto a la discrecionalidad de unos políticos que desean “flexibilidad” para sacar adelante sus asuntillos. Leeros las conversaciones de la trama de las ITVs y veréis lo que pensaban esos angelitos de alguna subdirectora que se empeñaba en cumplir los procedimientos legales. Conozco algún que otro caso de funcionario que se ha negado a plegarse al nepotismo y la discrecionalidad interesada y si no fuesen funcionarios, como os imaginaréis, no osarían ni plantearse que están allí para garantizar que se cumpla el interés público, … Lo que diga el jefe y ala concesión de ITV para los amigos con los que he montado una sociedad con testaferro interpuesto para repartirme las ganancias. Y ala, bajadas de salarios, recortes de servicios públicos y privatizaciones y más tajada para unos pocos que siempre son los mismos. Pero todo el resto aplaude previamente convencido de que los funcionarios eran el origen del problema.

      O la culpa es de los autónomos que no pagan impuestos y ala, subida de las cuotas a los autónomos. O la culpa es de los estudiantes que son unos vagos y no se esfuerzan … y ala, recorte de inversión en educación, en becas y erasmus, subidas de tasas, privatizaciones más tajada para los de siempre. Y siempre el resto del rebaño aplaudiendo convencido de que esos eran la causa de sus problemas.

      Y podemos seguir así, pero el mecanismo siempre es el mismo: se etiqueta a un grupo, se le culpabiliza y el cerebro reptiliano de los borregos hace el resto, estarán ansiosos en bendecir la dentellada que los lobos hayan decidido de antemano aplicar a ese grupo. Y luego a por el siguiente grupo, y por ahí pasamos todos bajo una u otra etiqueta.

      Pues bien, volviendo a las pensiones, nos explican sesudos estudios demográficos realizados por más sesudos expertos (que luego resulta que cometen errores garrafales en sus fórmulas en Excel que invalidan sus crueles conclusiones) que supuestamente demuestran que en un futuro próximo acontecerá la hecatombe demográfica y las pensiones serán un peso insostenible sobre la sociedad productiva. Esa sociedad productiva formada de personas a la que los abuelitos limpiaron su culo cagón de bebé y amamantaron con cariño haciendo inimaginables esfuerzos. Pero el asunto de la insostenibilidad no es tal, es falso como demostraré más abajo. En realidad es un tema de insolidaridad o mejor dicho de egoísmo e incapacidad de asumir la obligación intergeneracional con los abuelitos devolviéndoles una parte de lo mucho que ellos nos proveyeron previamente en circunstancias aún más difíciles.

      Vamos a la demostración, es de una sencillez pasmosa, no hace falta estudiar un doctorado en economía en Harvard. Si en el estado español (por poner un caso, pero es válido para casi todas las regiones desarrolladas y muchas otras) cada año se produce más riqueza y en cambio la población es prácticamente la misma o crece mucho menos que la riqueza que se produce, entonces tocamos a más riqueza (productos y servicios) por cabeza. Por favor, que vengan ahora los doctores en macroeconomía por Harvard y me expliquen cómo es eso que no va a haber riqueza suficiente para los abuelitos, que van a ser insostenibles. Eh! pero que yo y todo el mundo lo entendamos, porque si no lo entendemos tendríamos que pensar sin dudas que nos están contando una milonga interesada por muchos sistemas de ecuaciones estructurales que se gasten. Más bien pensaré que apoyan con sus sofisticadas teorías una patraña para dar soporte a la creciente desigualdad en la distribución de la riqueza. Si se produce más por cápita, por coj…piiii tiene que haber al menos lo mismo para los abuelitos. Donde está el truco, pues muy fácil, se llama incremento de la productividad gracias a la tecnología y a la acumulación del conocimiento que es un patrimonio colectivamente construido por la sociedad, aunque unos pocos se apropien de las rentas que produce su aplicación a las formas de producción. Para que todos me entiendan, hace 60 años, en el pueblo donde está ese lavadero de la foto, trabajaba todo aquel que podía hacer algo, algunos a los 13 años asumían la responsabilidad de pasar el día entero pastoreando un rebaño que era el sustento de la familia (sin backup para sustituirlo). De cada 100 habitantes 85 trabajaban para lograr producir lo básico, lo más básico, para sobrevivir. Hoy si alguien se coge, como hice yo hace un par de años, los datos del INE (lo puede hacer cualquiera no hace falta ese doctorado de Harvard) resulta que de cada 100 residentes trabajan algo más de 35.
      Nuestras sociedades han contribuido colectivamente a lo largo de decenios o incluso siglos a acumular un ingente conocimiento científico y tecnológico. Ese progreso tecnológico ha incrementado la productividad de tal fomra que ese 35% consigue producir todo lo que podemos ver a nuestro alrededor: muchísimo más que lo más básico para la supervivencia y un montón de lujillos. El más precario e indignado miembro de la generación M o X que aquí hace de comentarista tiene acceso de una manera u otra una conexión a internet, un ordenador y/o un móvil y seguro que come carne varias veces a la semana … ya me entendéis. Si no me entendéis coged en Enero e iros a lavar la ropa de vuestra familia en ese lavadero con las manos congeladas y repetir la jugada cada dos o tres días durante un mes. En la actualidad, algo más del 35% de la población consigue producir una riqueza muy superior a la que el 85% de la población conseguía a duras penas alcanzar hace 60 años. Y esto tiene toda la pinta de ir a más según los expertos. Sobre esto último aconsejo leer el ensayo “Race against the machine” de Erik Brynjolfsson y Andrew McAfee http://www.amazon.es/Race-Against-The-Machine-Accelerating-ebook/dp/B005WTR4ZI a raíz del cual escribí hace tiempo una nota http://es.scribd.com/doc/79286596/El-Fin-Del-Trabajo.
      Alguien se preguntará que de dónde he sacado eso de que la riqueza producida crece más rápido que la población y por tanto la renta per cápita como promedio, no como realidad individualizada, crece. Pues tampoco hace falta un doctorado en Harvard para ello. Basta acudir al INE y descargarse los datos de riqueza que se produce anualmente y población en España.
      Riqueza: el indicador para medir esto es el Producto Interior Bruto (PIB). No es que me pirre la definición de riqueza o “producto” que utiliza tal indicador, pero es el que se utiliza siempre y aunque se han propuesto otros, su uso es marginal y no están integrados en la ortodoxia. El PIB se mide en millones de euros, así pues representa el valor monetario de los bienes y servicios que se producen. El INE publica el PIB nominal, es decir la producción valorada a precios corrientes de cada año, pero para ser más correctos es necesario calcular el PIB real que tiene en cuenta que los euros pierden valor porque hay inflación. Por lo tanto también hay que bajarse del INE la serie de datos de la inflación anual (por ejemplo el IPC). Esos datos para los últimos 20 años se incluyen en una hoja de cálculo, se aplica al PIB nominal la fórmula que permite “descontar” la inflación y tenemos el PIB real. Seguro que podríamos ser metodológicamente más precisos en algún aspecto y obtener algún decimal adicional de precisión, pero no merece la pena perdernos en complejidades que hagan que alguien se me queje por haber prometido que no hacía falta un doctorado en Harvard. La validez del argumento no depende de la precisión en los decimales. Primera parte resuelta.

      Población: este dato también se puede obtener gratuitamente en el INE. Así pues, a bajárselo y a incluir la serie de población anual en nuestra hoja de cálculo. En los cálculos que yo he hecho, para no barrer para casa, incluí una generosa estimación de la población inmigrante ilegal. Segunda parte resuelta.

      Por último algunos cálculos sencillos. Si la serie de datos se toma desde por ejemplo 1991 y fijamos el PIB real y la población de ese año como valores de referencia, resulta que el PIB real de 2006 era 1,56 veces superior al de 1991, mientras que la población solo era 1,12 veces superior. El PIB por habitante era 1,39 veces el de 1991. Alguien podrá argumentar que después de 2006 se ha producido la crisis que habrá deteriorado el PIB. A lo que contestaré que por una parte 2007 y 2008 aun fueron años de crecimiento del PIB y por otra parte, la crisis ha afectado negativamente al PIB, pero también a la población. En cualquier caso, yo podría estar inventándome todas estas cifras, así que animo a que alguien las haga y actualice las que yo hice en su momento. Pero dudo absolutamente que el resultado de PIB por habitante en todo el período hasta 2013 baje por debajo del 1,25 siendo pesimistas. Y si tuviésemos esa serie de datos desde 1950 entonces veríamos incrementos muy muy superiores.

      Esto quiere decir que la cantidad de pastel que somos capaces de producir durante un año se ha incrementado en 15 años un 40%. Hay un 40% más de pastel por cabeza encima de la mesa. Así pues ¿Dónde leches está la parte de los abuelitos de la generación T? ¿Quién se la está apropiando con la excusa sofisticada de la insostenibilidad demográfica? Dejadme que os de una pista.

      Amancio Ortega es la tercera fortuna mundial según Forbes con más de 57.000 millones de dólares. Para, para, para. Vuelve a leer esa cifra y piensa en magnitudes de recortes y que se han anunciado para tomarle la dimensión. Si ya lo has hecho puedes continuar. Este hombre no la ha heredado, sino que es un self-made man, hecho con esfuerzo y creatividad. Lo compro, tiene su mérito. ¿Pero mérito por valor de 57.000 millones de dolares? Inditext es una multinacional de la moda con un éxito y crecimiento espectacular gracias, en primer lugar, a los esfuerzos y el buen saber hacer de don Amancio. Vale, lo compro a medias y con el gesto de tengo mis dudas respecto a lo del primer lugar y te las voy a exponer más abajo. Pero el éxito también se debe, por exponer un solo factor entre muchos, a que hoy día es fácil producir y distribuir materiales por todo el mundo gracias a un abaratamiento del transporte y la organización logística que se debe a decenas de miles de avances tecnológicos realizados por miles de ingenieros anónimos que se basaron en conocimientos que produjeron otros miles de científicos que pudieron disponer de los medios para la investigación gracias a la inversión colectiva de todas las sociedades que han contribuido al avance de la ciencia. Y hay un montón de otros factores sin los cuales Inditex no podría existir (sistemas de gestión descentralizada, crm, scm, cad, cam, …), los cuales en el fondo son el mérito acumulado de toda la sociedad de formas directas o indirectas. Igualmente, es deudora del conocimiento, formación y talento de los empleados (diseñadores, ejecutivos, etc.) que Inditex sabiamente explota y que han sido formados en un sistema educativo eminentemente público.

      Inditex sin Amancio Ortega no existiría, pero existiría otra empresa similar fundada por otro Amancio Ortega, de hecho las hay. Pero ni Inditex ni ninguna de esas otras empresas existirían jamás si toda una sociedad no se hubiese organizado a lo largo de los años para acumular ese valiosísimo patrimonio de conocimiento, talento, innovación y tecnología al que millones y millones de personas, la mayoría de ellas de forma anónima, han contribuido sin reclamar su parte en el accionariado de Inditex. Justo sería, digo yo, que Inditext repartiese también sus dividendos a esa sociedad en proporción a la inversión y méritos que la misma ha aportado a Inditext y todas las otras empresas. Bastaría con que cumpliesen la ley y pagasen el 30% del impuesto de sociedades que es el mecanismo que la sociedad a través de sus representantes ha acordado que refleja la debida y justa participación de la sociedad en ese y otros muchos monstruos empresariales. En lugar de eso, el sr. Amancio Ortega y muchos otros prefieren evadir esa obligación a través de sofisticados mecanismos de ingeniería financiera facturando desde paraísos fiscales y presionando a nuestros dóciles y corruptibles gobernantes a través de una cosa que se llama “los mercados” para que flexibilicen cualquier tipo de legislación que pueda dificultarles esa evasión en su ansia por comérselo todo y acaparar todo el pastel, incluyendo la parte que se le debe a la sociedad JUSTÍSIMAMENTE.

      Seguro que eso, que es lo justo, bastaría para que todos los abuelitos de la generación T, que tanto han contribuido en circunstancias difíciles directa o indirectamente a producir ese preciado patrimonio que hace posible que Inditext, Google, Apple o Endesa existan, pudiesen cobrar una pensión digna de al menos 2.000€ cosa que ahora pocos pueden disfrutar ni mucho menos. Pero para el sr. Amancio Ortega y otros muchos es mucho más conveniente contribuir con donaciones a think tanks que vayan expandiendo sofisticadas teorías para justificar las etiquetas con las que dividir al rebaño y así evitar compartir con el rebaño la parte del pastel de la que también son propietarios. Y quienes les hacen la ola son unos memos, con perdón si alguien se me ofende.

  5. Molt bona reflexió.
    Jo sóc de la generació del 79 i ostres, es un raonament que ja havia repassat mentalment vàries vegades.
    Li has posat texte al que pensa la majoria dels que estem al trànsit dels 30 i tants.

    Comparteixo.

  6. Doncs pensoq ue hi ha països en que els polítics encara són més grans. A EUA per exemple gran part dels congressistes i senadors tenen més de 50 anys i alguns sobrepassen la barrera dels 70. Tota aquesta experiència vital els ajuda a contribuir al país. Més que com s’han colocat els de la Generació T, em preocupa com coloquen els seus descendents, que això si, com a membre del a Generació del Bob Marley, m’afecta més directament.

    Penso a més que la nostra, és una generació més aviat “apalancada”. Necessitem involucrar-nos més en el nostre futur com a generació. Desafortunadament, els que podien fer-ho estant tots fugin del país (jo mateixa visc a USA amb el meu marit i el nostre fill, ja americà). Els que han quedat a casa o tindran més opcions de tornar seran els que es podràn “colocar” millor. Per tant si, la generació que ve darrere ho té molt malament.

    En fi, després de queixar-nos i mirar com de desgraciats som, que podem fer? que podem fer per tornar a casa nostra? que podem fer per tornar la dignitat a la nostra generació?

    Gràcies per la reflexió.

    Salutacions,

    1. Als EUA el poder dels babyboomers també és brutal, i hi ha hagut unes transferències de renda claríssimes (l’exemple dels crèdits a l’estudi). Dit això, la diferència és que s’han anat renovant els noms, nosaltres portem des de 1980 amb exactament la mateixa gent als mateixos llocs de poder. I res de dir que ens hem “apalancat” quan aquest és el missatge que hem rebut dels nostres pares!

  7. Doncs, jo estic tant d’acord amb l’autor com amb el 1er comentari d’en “Decepcionado”. Un analitza una realitat (piràmide demografica invertida) i l’altre detecta que molts joves (sóc del 80) ens hi vam posar bé. A casa meva mai ens ha faltat de res, però el meu pare (generació T) feia més hores que un rellotge i no es malgastava ni un cèntim. A dia d’avui tinc un amic que s aixeca cada dia a les 5 del matí i no torna a casa fins les nou del vespre i té casa, cotxe, mainada.. ‘A buen entendedor…’

    1. És cert que generalitzar és perillós, i que hi ha molts casos diferents. Dit això: quin missatge hem rebut tota la nostra vida? Quantes cartes ens arribaven a casa els anys 2003, 2004… del tipus “demana un crèdit per anar-te’n de creuer”? I els responsables eren els bancs i les caixes dels senyors Botín, Fainé, Calzada…

  8. Sóc del 87 i com ja s’ha començat a dir formo part de la generació “estafada”.
    La generació que ha fet tot el que se li havia dit q fes i no té res a canvi. Eso, una o dues carreres, idiomes, màsters, doctorats….tot per què? No generalitzo quan dic que les generacions anteriors diuen que ho hem tingut fàcil…però senyors, ens ho hem treballat. I ara sobrem. Ara a aquest país no ho ha cabuda per nosaltres. Per què entre d’altres coses, no interessa.
    Em sembla un gran article, i un gran exemple Noruega així com la resta de Països Nòrdics que vetlla pels seus ciutadants i no pel seu propi interés polític i econòmic. L’educació és la base de tota societat, i anar canviant-la cada 4 anys és una desgràcia. Per sort, encara queden professors preocupats pels seus alumnes que són els que realment trabllen i ajuden a tirar endevant. Això sí, retallar-lis els sou i complicar-lis la vida no ajuda. No són la ONU, són professors.
    Hi ha tant per dir que no acabaríem….però si us plau, comencem a tenir criteri, esperit crític i més de dos dits de front. Comencem a renovar professors d’universitat, polítics, redactors….càrregs que estan ocupats des de fa més de 30 anys i que no evolucionen, sinó que consumeixen al pais.

    Ja n’hi ha prou. Fa vergonya.

  9. No comparto en absoluto tus comentarios ya que parten de una falacia relacionada con las generaciones y creo que tiene que ver con las edades. Las personas a las que llamas generación T tuvieron que luchar por lo que hoy tienen y arrebatárselo a la generación anterior, la generación X tuvo que hacer lo mismo y no fue capaz por muchos motivos, estamos hablando de algo extremadamente complejo que no se puede simplificar de la manera que tu lo haces en este texto. Coincido tanto en la forma como en el fondo con el comentario de “Decepcionado”. Si bien pertenezco a la generación X y las cosas no me van tan bien como me gustaría creo que los reclamos que haces y los motivos con los que justificas los fracasos de esta generación y la siguiente parten de argumentos erroneos y de razonamientos falsos. Te invito a recordar que pasó en los años 60 y 70 antes de que nostros nacieramos y que hizo esa generación. Los Beatles, los Rolling Stones, muchos grandes escritores, artistas y profesionales pertenecen a esa generación y lucharon duramente, incluso perdiendo la vida para conseguir lo que tienen. Crees que solo por el hecho de existir mereces algo? Y que ellos que lucharon por tenerlo te lo tienen que dar porque eres más joven? Querido, en la selva come el que mata y en la democracia gana el miente o el que lucha por lo que cree. Y tu generación, mi generación, nuestra generación solo sabe mirarse el ombligo y llorar por lo que no tiene.

    1. Ni els Beatles ni els Rolling van sorgir a Espanya, i Franco va morir al llit. I m’agradaria saber on eren tots els de la Generació T que diuen que corrien davant dels grisos. El que sí van aprofitar és el canvi de règim, i des de llavors porten 35 anys ocupant els llocs de poder i boicotejant els que venim després… si no són familiars directes, clar.

      1. En tu respuesta está la clave del error de tu discurso. No son las gneraciones sino las clases sociales las que han hecho el mundo del cual te quejas. La aristocracia y clases dominantes de la generación que tu llamas T son las que han hecho todo esto y se lo han transmitido en herencia a sus hijos, nietos etc. El resto de la gente, las clases medias y bajas han padecido y luchado contra este status quo, creo que la generación anterior a la nuestra ha luchado más que la nuestra, pero es igual. La clave está allí, la lucha es de clases no de generaciones y los responsables están en aquellas personas que detentan el poder, que lo tenían antes de franco y que lo tienen después, en el caso particular de España. Estos fueron, son y serán siempre los mismos. Querido, no busques enemigos en el lugar equivocado. Tu respuesta solo reafirma mi comentario anterior. Saludos.

  10. L’article està molt bé, però falta una explicació més profunda de com s’ha pogut mantenir aquest tap. I aquí és on els de la generació X i els millenials hem de fer una profunda autocrítica.

    La generació X es va trobar, o això els van vendre, que tot estava solucionat, que a partir de llavors el creixement econòmic ens faria viure cada vegada millor, i que l’època de la lluita havia acabat. El discurs de la transició modèlica explica com la democràcia i l’estat del benestar són fruit de pactes i la bona fe de les èlits polítiques de l’època. Que els sous eren una merda? no passa res, dintre de 10 anys tindrem una bona feina. Que els advocats i els arquitectes treballen de gratis? tranquils, és per tenir experiència, en uns anys aconseguiran una feina genial. Queixar-se és de gandul i d’inadaptat; obeir és la opció del treballador eficient i responsable que sacrifica part del present en benefici del futur. Les coses han canviat, ja no és com avans; esquerra i dreta són conceptes antiquats.

    La realitat històrica és que els avenços mai s’han produit per les bones obres d’unes elits governants altruistes: si han cedit és perquè hi ha hagut pressió desde baix o en el cas de la transició -entre moltes altres coses- perquè tenint en compte el context internacional, la opció era renovar-se o morir. Ha acabat cuallant el discurs que la vaga no serveix per a res, quan cap conquesta social, repeteixo, cap, s’ha aconseguit mai sense una vaga. Els sindicats no han estat a l’alçada, han defensat els drets de uns pocs treballadors (els no precaris) a canvi de vendre els més vulnerables… però davant d’això el normal hagués estat que la generació x i la milennian creéssin nous sindicats o donguéssin més força als que defensàven els seus drets. No va passar. Per què? perquè ens vam creure el seu discurs, o bé que sindicar-se no servia per a res, era millor parlar directament amb la directiva de l’empresa ‘de bon rotllo’ i sense interferències, o bé que els sindicats de veritat eren aquells que seien a parlar amb els dirigents polítics, els altres eren estructures incivilitzades i arcàiques pròpies d’altres temps i amb discursos de classe anacròncis.

    Igual que un nen mimat malgasta diners perquè no sap el que costa guanyar-los, hi ha hagut dues generacions que han deixat perdre les conquestes més importants perquè no han sabut com va costar adquirir-les, i el pitjor de tot: el que costarà recuperar-les.

    1. Correcte, els de la generació X ens vam creure el discurs de la transició modèlica que venien els de la T… i encara colava fins que no va arribar la sentència de l’Estatut.

      I no ens enganyem, això lliga amb l’estudi recent de la OCDE on deia que la majoria d’espanyols no tenen uns mínims de comprensió lectora o de matemàtiques per anar pel món.

      1. ¡¡Qué fuerte!! o sea que a la generación X le faltó comprensión lectora y les engañaron los malvados hombres T…
        Tu artículo es muy flojo argumentativamente, pero tus respuestas a los comentarios son penosas.

  11. El debat generacional no és nou, fa temps que està sobre la taula i és un tema que m´interessa. El que m´ha cridat l´atenció, però, és l´ús del terme “Generació T”, un terme que fa anys que es fa servir a alguns fòrums per designar a aquesta generació, i que va idear una persona molt concreta. Em pregunto si no t´hi hauràs “inspirat” i ho has adaptat per escriure aquest post.

    Sobre el propi tema del post, et recomano llegir aquest article per veure la desigualtat d´oportunitats des d´un altre prisma:

    http://www.eldiario.es/agendapublica/blog/desigualdad-cosas-edad_6_77752228.html

  12. Solo una pega: parece que las generaciones posteriores solo son sujetos pasivos que toman lo que se le ofrece (en este caso: la desastrosa herencia de la transición) y no tienen ninguna responsabilidad en lo que está sucediendo.

    1. A tots aquells de pell molt fina que exculpen l’aquí anomenada Generació T i acusen a les noves generacions de passius, que no sabem anar per la vida, i de que no lluitem pel que volem… En el nostre país, i el del costat, qui talla el bacallà i ha muntat un sistema a voluntat durant els darrers 30 anys ha sigut el 5% de la població que ocupa posicions de poder: polítics, (els mal anomenats) empresaris, periodistes, professors d’alta casta, etc. I tot això sense gairebé CAP impediment del seus coetanis generacionals. Jo em vaig fer major d’edat al 95, quan els del 5% ja portaven 20 anys de xollo, i la resta vivia acontentada dins un (fictici) model que ja els hi anava bé. Què representa que podiem decidir nosaltres? I què representa que podem fer ara, si el model democràtic actual té emmordassada la societat civil? I ara teniu els pebrots de dir-nos que som un subjecte passiu i que no lluitem pel que volem? S’ha de ser cínic…

      1. Jo sóc del 84, i ho sento, però la nostra generació té part de culpa del que ha passat. No hem lluitat prou per conservar el que ens pertocava. Puc dir que només he participat esporàdicament en mobilitzacions ciutadanes… crec que de tot el meu entorn sóc el segon més actiu políticament, i a anys llum de la mitjana. La posició general dels qui tenen feina és ‘esperar a que tot s’arregli’. No, no ens hem mogut prou. El que ens han colat aquí també ho han intentat a altres països, però no a tot arreu ho han aconseguit (i parlo de periodes de bonança).

  13. Retroenllaç: La Generación T nos ha arruinado [CAT]

  14. Retroenllaç: La Generació T ens ha arruïnat | Des del fiord | klinews.com

  15. M’ha interessat molt l’article, com molts dieu, hi ha grans generalitzacions que mereixen ser una mica més afinades per anar afinant les causes de la situació actual. De totes maneres hi ha molt d’això.
    Igualment penso que estem en un moment d’impàs, i que tot això ja comença a trontollar. Us passo un video, pels que encara no l’hagueu vist, i que dóna força motius per l’optimisme per aquesta generació millennial…

  16. M’ha impactat la teva reflexió, Josep. Jo soc del ’54. Des del 15 anys vaig cuidar germans perquè el càncer de pit era sempre mortal i em vaig quedar sense mare. Vaig estudiar dret, el dret produit per una dictadura, on s’estudiava el sistema constitucional i parlamentari d’Anglaterra i altres paisos perquè aquí no existia. Quan vaig acabar, vaig començar a treballar, d’administrativa als matins per emancipar-me i compartir pis; en un despatx, sense sou, a les tardes, per aprendre; despres a l’administració publica. En tot cas, aplicant un dret que havia d’estudiar de nou, perquè el sistema polític estava cambviant dia a dia. Tota la meva vida he estudiat, treballt, fet oposicions, montant despatx, fent classes …. He viscut còmodament, però no m’he fet rica. Ara, als 59 anys, amb poca feina i mal pagada, encara estic ajudant als estudis de grau i postgrau dels fills, que no son uns dropos, sinó nois responsables, treballadors, amb inquietuds socials i professionals, perfectament inserits en el seu temps. Crec que tens raó, són unes generacions que han produit canvis importants i s’hi han quedat instal·lats. Pot ser d’aquí ve també les corrupcions i altres problemes, i la necessitat d’aire nou. Però per què no ha entrat aquest aire nou durant uns anys, crec que és atribuible a vosaltres mateixos. He treballat amb gent de generacions posteriors (que avui tenen al voltant de 40 anys); tots casats per l’esglèsia un cop montat el pis, de compra, perfectament moblat; el seu interés per cultivar-se, per qüestions socials, el gust per exericicis intelectuals, per qualsevol cosa que trascendís què farien aquesta nit, què cobrarien en aquesta feina o a on anirien de vacances, era pràcticament nul. Els meus fills o qualsevol dels seus amics, quan anaven a escola, escriviem millor que ells i tenien millor comprensió lectora. Una genració (que avui no arriben als 30 nays) que venen forts, i empenyen, i intenten fer-se un lloc, personal i com a col·lectiu.

    Crec que no es tracta de buscar culpables, sinó que cada generació, cada colectiu, cada persona, pensi quina creu que és la seva missió a la vida, qué vol, on vol arribar, i que posi tota la seva ànima en aconseguir-ho.

    Salutacions!

  17. Hola Josep, el teu article m’ ha fet reflexionar i tot i que el trobo encertat en algunes coses n’ hi ha d’altres que no son certes i que te les apunto a continuació

    . Es cert que la generació dels quarentons cinquentons porten el mon, i es cert que mentre ells hi siguin les noves idees de la ma de les noves generacions no ténen sortida, pero això es llei de vida ho pots veure a les manades de lleons, goriles o mandrils. Entre els homes ha passat sempre i el sistema protegeix als vells, per exemple si un empresari ha de fotre fora a un treballador sempre fa fora al jove, ja que té menys antiguitat i generalment un salari inferior.

    .La generació que esmentes i que la pintes com feliç, va viure uns temps dificils…molts van patir la crisi del 73 del petroli, molt forta a Espanya, van patir la transició on van tenir que acomodar la economia del pais autàrquica al Mercat Comú, fet que va provocar més tancament d’ empreses poc competitives, més atur i més desprotecció. Els més antics de la generació T no van saber que era el subsidi d’ atur fins al cap d’ uns anys, però la inmensa majoria vem treballar en economia submergida amb uns salaris molt baixos i en un pais on la picaresca ‘encara’ estava ben vista vem perpetuar el frau a l’ atur etc etc etc…

    A la generació actual, jo la veig des de la distància pero trobo la portada de TIME molt encertada. Segurament els lectors de time tenen la meva edat…i segurament la portada es injusta….

    Al capdevall tots som carn de canó a destemps

  18. Tot i ser nascut el 88 (generació millenium?), crec que el que comentes és en gran mesura, una falàcia.

    No es pot donar la culpa d’una crisis econòmica o social a una “generació”. Dintre d’aquesta generació, hi han els poderosos, que han sortit guanyant, així com qui no tenia poder, que hi ha sortit perdent. I també hi havien els que han lluitat afarrissadament per evitar aquestes polítiques que ens han tret els drets als joves.

    En comptes de Generació T, els diria “Generació Tatcher”, i això inclou a gent de totes les edats.

    També un punt que em sembla molt interessant: Si els treballadors de la generació T tenen uns convenis que els protegeixen i asseguren els seus drets laborals… la solució, en comptes de lluitar per estar inclosos, és dir “sou uns aprofitats, deixeu de xupar del tarro!”. Per mi això és un error GARRAFAL.

    A dia d’avui, recursos hi ha per tots, l’únic problema és que estan mal repartits, i això és causa, única i exclusivament, del model econòmic i social.

  19. Molts comentaris interessants, avui m’és impossible contestar-los tots. Dit això, una reflexió: si hi ha una cosa que una generació no controla és la seva educació, aquesta depèn totalment de les generacions anteriors.

    I els que reclameu que ens rebel·lem, aquí la culpa la té la manca de tradició democràtica d’Espanya. Que potser es va rebel·lar la Generació T contra Franco i el va tombar, o va deixar que el dictador morís al llit mentre el 99,9% de la població anava tirant i mirava cap a una altra banda?

    1. però aleshores la culpa de la manca de rebel·lió de la generació T deu ser dels que els van educar, o no? Els dos punts d’aquest teu comentari són contradictoris, crec, i com que pensar, penses bé -l’article està ben escrit- aquí la contradicció et delata: la provoquen les teves ganes de trobar un culpable al que et passa (i d’evitar que aquest pugui descarregar la culpabilitat en un altre)

      1. Jo no busco culpables de res, jo descric una situació que crec que existeix. Curiosament se’n parla molt als EUA, per exemple, però no a casa nostra, i això que crec que és molt més greu.

  20. Jordi,
    la teva anàlisi és robusta perquè es basa en dades. Però com una majoria substancial de les anàlisis racionals, és incompleta encara que no ho sembli sota el vestit impecable de la lògica en què es basa la cultura occidental. La lògica li dóna una part de la raó, però la complexitat de la realitat li’n treu una altra part. O més ben dit: la fa incompleta encara que no ho sembli i al llegir-la faci l’efecte que tot “encaixa”. Les dades són evidents: la mitjana d’edat creixent dels que ostenten el poder no té cap altra explicació que el fet de perpetuar-s’hi. En això, res a dir.

    Els dubtes que fan l’anàlisi, al meu entendre, incompleta, tenen més a veure amb tot el que les dades no recullen, sobretot -permete’m que segueixi la nomenclatura que proposes- a nivell generacional. Sense negar -insisteixo: no ho nego- que el plantejament que fas és sòlid i explica en part el que ha passat, voldria centrar-me però en les responsabilitats exercides -o, em temo, no exercides- d’aquesta generació:

    Hem fet tot el que podíem? O vivíem tant bé (no dic tots ni sempre, ni que com vivíem no fos millorable, dic viure bé en el sentit pràctic: viure amb les necessitats bàsiques cobertes, sense violència, sense opressió, sense por estructural) que ens pensàvem -no sense motius, sobretot contextuals- que la democràcia es donava per suposada, que els mèrits acabarien sent recompensats, que no podia ser que gent qualificada no trobés feina, etc.?

    Construíem alternatives? Construïa alternatives aquesta generació? En general dic, no una minoria activista que sí que ho feia i sí que ho segueix fent. Jo, honestament, penso que no, que no ho fèiem, que ho dèiem, que ho parlàvem, però no ho fèiem. Parlar, fer… coses ben diferents. Ara bé, abans que ningú em salti a la jugular, insisteixo: tot això no treu que el que exposes sobre la generació precedent sigui realment sòlid i argumentat amb dades. Però em temo que és una anàlisi incompleta, segurament tendenciosa sense voler-ho ser.

    Copsar tant com es pugui complexitat de la realitat és el principal requisit, al meu entendre, per canviar-la. A nivell personal, local, professional, social, generacional. Aquest comentari meu no pretén posar llenya al foc sinó, més aviat, afegir al debat part d’aquesta complexitat per, precisament, fer que el debat no acabi sent -de nou- un cúmul de paraules sinó que acabi estimulant un cúmul d’accions, que són el que calen.

    PD: Per posar exemples, per no divagar en paraules. ¿Quantes vegades hem fet la vista grossa? ¿Quantes vegades hem fet com si no veiéssim segons què perquè sabíem que nosaltres no seríem els següents i per tant…? ¿Quantes vegades vam fer mofa del sistema públic, de la seguretat social, dels “funcionaris” en general, de la classe política… i a continuació anàvem al bar a fer una birra i miràvem amb ulls d’arrogància intel·lectual aquells que feien coses? ¿Quantes vegades hem assumit discursos individualistes clarament insostenibles a nivell social sota convençuts que si els altres ho van tenir nosaltres també ho volem tenir… i crèiem merèixer-ho? Tota aspiració és legítima, però no tota aspiració és sostenible. En el cas que planteges, s’hi afegeix la complicació d’una generació anterior que no deixar anar la mamella, és veritat. Però què volem? Estem reclamant la “nostra” mamella o estem percebent que potser el que necessitem no són mamelles sinó plantejaments col·lectius sostenibles en què els individus cooperin en comptes d’anar per lliure?

    Tornant al teu ús de les dades, caldria quantificar quant podem tenir cadascú de nosaltres sense malmetre algú altre. I això no treu que alguns tenen tant que sembla injust que la majoria hagi de renunciar a res… però si no sortim d’aquest cercle viciós… la pròxima generació dirà el mateix de la nostra.

    Salutacions,
    Santi

  21. Entiendo y valoro el trabajo que hay detrás de este artículo, pero bajo mi punto de vista es una patillada. Parece que vivamos en distintos mundos. El punto es que manda el capitalismo y se crean clases… Y eso tiene consecuencias,muchas.. Y estas crean nuestro mundo.
    ¿Pero qué es esto de inventarse “generaciones” y echarle la culpa además?

  22. Com a part de la generació X entono un mea culpa, vam presenciar la caiguda del mur de Berlín, l’enfonsament de la URSS i la revelació de la mentida que representava com a alternativa social i econòmica. El capitalisme n’era vencedor moral i de facte, benvinguts a la “fi de la història” i a la era del Pensament únic. Qui no es va creure el conte en el millor dels casos vam esdevindre descreguts i nihilistes, no és casual l’èxit cultural de la música i lletres de Nirvana o pel·lícules com Fight Club, ambdós casos molt generacionals. Obviament no calia esperar cap empeny ni per part dels crèduls i dels escèptics recalcitrants que ja no creuen en res.

    1. La fi de la història i el pensament únic també té un altre factor important -que afegeixo a la meva interessantíssima aportació d’avans-. La tonteria de pensar, que per definició, tot el que venia d’Europa era bo. Clar, venint del franquisme Europa semblava un avenç per si mateixa. No entraré en si la UE és millor o pitjor, però hi ha hagut una falta total de mirada crítica envers ella; recordo com fa poc li preguntaven a la gent pel carrer euro sí/euro no… dins del sí no hi havia cap resposta més justificada que “si no som Europa anem endarrere”.

      Ha faltat en general una consciència crítica en moltíssimes coses.

  23. Una molt bona reflexió. La qüestió és: com canviar-ho? Potser sóc narcisita si penso en els de la meva generació dels 80, però quan la societat s’adoni d’això i evolucionem, què passarà amb aquestes generacions del mig que han estat fent de becaris fins als 35 anys?

  24. Potser no repetir errors, com a mínim no esdevindre tap generacional, que jo crec que sí que té un fons de veritat i donar l’oportunitat als joves d’ara d’empentar i encapçalar el canvi. Són nanos preparadíssims, tindràn potser les seves misèries com cada generació ha tingut, però els veig més que preparats.

  25. I la lluita de classes no existeix? I en aquest país no hi va haver un canvi de caretes en el canvi de dictadura a democràcia? Parlar de què la generació T ens ha arruïnat sense parlar de les doctrines neoliberals ni de la màfia que ens governa és emmascarar la realitat.

  26. Crec que alguns que parleu de la lluita de classes o el neoliberalisme heu interpretat malament l’article. Jo no nego que existeixin. Jo dic que tots els mecanismes del poder estan en mans d’una mateixa generació, i que això ajuda a impedir que es renovin les idees.

    I el pitjor és que la gerontocràcia es veu com a “natural” a casa nostra. Avui veia que el nou ministre d’educació noruec té 35 anys, la mateixa edat que tinc jo! En canvi Rigau en té 62 i Wert 63. No creieu que això té una gran influència?

  27. m’ha semblat interessant l’article i li he deixat un comentari al Facebook d’una amiga, on l’he vist, que volia compartir.

    A la cantarella de sempre de tants articles del pal “som la generació més preparada de la història i el món -o la generació T si es vol simplificar- s’ha proposat amargar-nos l’existència” jo afegiria que no som només víctimes, també som aquí per culpa nostra.
    A una part important de les generacions post-T ens van vendre la moto de que tot Déu havia d’anar a la Universitat, la qual cosa ha fet que retardèssim altres decisions vitals que molts dels nostres pares, sense aquesta “ambició” o amb menys expectatives per la seva carrera, sí van poder prendre (parella, fills, comprar-se un pis…).
    És clar que hi ha més factors aquí, nosaltres vam patir una bombolla immobiliària i els nostres pares no (o no tant) i van poder pagar-se el seu pis en pocs anys i encarar la resta amb una certa tranquilitat.
    L’onada migratòria i el conseqüent “dumping social” dels quals parla l’article no haurien estat de la magnitud que van ser si part de la nostra generació (“la més ben preparada” -?-) hagués triat uns oficis molt sovint menystinguts i hagués ocupat aquest espai del mercat laboral. I de rebot no s’hauria saturat un mercat de diplomats i llicenciats, ara frustrats per que s’acosten els trenta i amb sort estan de becaris o fent pràctiques no remunerades a alguna gran multinacional…
    Som víctimes de moltes coses però no podem viure sempre carregant el mort als altres, en aquest cas a la generació anterior. I al final, cadascú és amo del seu futur al món que li ha tocat viure.

    1. I sobre canviar les coses. Els de la Generació T ho van tenir molt fàcil als anys 80, perquè ells eren els ministres, alcaldes, sindicalistes, catedràtics d’universitat, directors de diaris. Nosaltres ens hem trobat que aquests mecanismes estan en mans d’exactament la mateixa gent, tot i que ara en tenen més de 50.

      1. Ara sembla que la “Generació T” eren tots ministres, alcaldes, sindicalistes, classe dirigent en definitiva… No sé, hi devia haver obrers “Generació T” que pringaven amb les decisions d’aquests dirigents de la “Generació T”, també, i m’atreviria a dir que devien ser una majoria de la població activa en aquella època.

        Parlant de generacions, podriem preguntar a la “Generació T” com de lligada es va trobar la classe política per a mantenir artificialment un sistema inviable de pensions, només pel pes electoral enorme de la generació anterior.

  28. L’article m’ha semblat molt interessant, però l’autor ha ficat la pota amb tot el que tenia a veure amb l’anglès. La primera frase que cita està mal traduïda (sent una mica exigents), i la portada de la revista Time és cert que diu una frase que sembla negativa, però just a sota afegeix: “Per què (els Mil·lenials) ens salvaran a tots”, així que no té res de vergonyosa, ha estat només una mala lectura.
    Tot i així l’article diu grans veritats.

    1. Que llavors ho salvin amb la frase final no vol dir que la resta no sigui un tòpic vergonyós. A Noruega cap dels millennials viu amb els pares… bàsicament perquè aquí sí que s’ho poden permetre.

  29. Et felicito Josep, suposo que ets de TE o Burbuja 😉 , per tant ja coneixia el problema generacional existent a Espanya desde fa temps . M´agrada que hagis obert ments , i creat debat al respecte.

    A seguir repartint pastilles vermelles !!

  30. francament, no em sembla que la història sigui planificada, crec que és completament salvatge (en el sentit adaptació a l’entorn).
    D’altra banda som del mínim esforç: sense control o estímuls tendim a esforçar-nos el menys possible.
    Finalment, em sembla que hem esgotat l’energia barata del planeta.
    Total, cada un som producte de les circumstàncies que hem tingut (segurament també influeix la mala llet personal). I obviant que en darrer terme som una societat imperialista, al mateix temps que tinc una bona pensió algú està anant amunt i avall amb una pastera foradada, o algun company treballa de forjador per un sou menor que la meva pensió.
    Generació tap?: i tant, però una conseqüència no un objectiu

    1. Jo crec que sí és premeditat. Els noruecs van decidir fa anys estalviar la majoria de beneficis del petroli per afavorir les generacions futures, en lloc de gastar-s’ho tot ara amb les actuals. En canvi els líders espanyols han optat per viure bé ells i que fotin a tota la resta.

      Hi ha coses que a Catalunya i Espanya es veuen com a normals, que des de fora es veuen diferent.

      1. Volent, vaig callar de la ideologia; però és que no se com s’aconsegueix. Però és el que em va fer posar-me en risc d’anar a la presó (només vaig tenir antecedents policials).
        En tot cas deu ser la ideologia que almenys desde la plata d’amèrica que els liders espanyols viuen bé (mentre es forma el capitalisme centreeuropeu i s’empobreix de mèxic en avall).
        merci pel debat

      2. perdoneu
        també volia recordar els que van fer objecció de conciència i varen anar a la presò, els qui varen fer sabotatges i varen tenir judici militar, els qui varen fer lluita armada i els garrotaren vilment,….

  31. SI ya me parecía estúpida y poco fructífera para la persona la lucha de clases… imagínate entre generaciones. Eso si, excelente artículo, nunca está de más ser bien informado.

  32. Fent referència al darrer comentari de resposta d’en Josep.
    Diria que el major problema d’aquest país ha estat la planificació i la gestió a curt termini d’aquells que ostentaven i ostenten el poder.

    Encara recordo temps a classe quan la Formació Professional estava desprestigiada vers aquells que tenien planificació de fer uns estudis universitaris.

    A escola se’ns va rentar el cervell que amb una carrera o molts estudis mai ens faltaria de res.
    Curiosament es va enfocar per poder treballar per “altres” i no per poder ser-ne autònoms.

    Ara, malgrat estar en una època històrica a nivell de recursos intel·lectuals, materials etc. molt superior que totes les èpoques anteriors, ens trobem “anestesiats” i amb les mans lligades perquè no sabem com canviar la situació actual.

    Diria que en totes les èpoques, generacions, hi ha hagut i hi ha persones lluitadores.
    La pega és que els que tenen el poder, tenen massa poder i tot gràcies a l’individualisme que ens van inculcar per ser més competitius.
    Ara ens trobem incapaços d’anar en bloc contra aquells que ens oprimeixen.

  33. No estic gens d’acord amb l’article. Em nego a acceptar la tesi de que perquè jo tingui feina, feina digna (en tinc 22) els meus pares hagin de perdre drets laborals o simplement hagin de perdre la feina per donar-me pas a mi.

    Com deien alguns comentaris, jo tinc el que tinc perquè els meus pares van lluitar i han lluitat tota la vida al carrer i al món sindical perquè tingués serveis públics de qualitat i perquè pugues anar a la universitat. Em sembla totalment injust culpar la seva generacio de la meva precarietat.

    L’important no és l’edat de la persona sinó el que pensa i com actua. El problema de que jo sigui precari es diu capitalisme, especulació financera… No que la meva àvia tingui una pensió digna o els meus pares unes bones feines.

    Els neoliberals precisament el que pretenen amb aquesta crisi és exactament el que relata l’autor: efrontar la societat per destruïr-la i crear una lluita pel “Sálvese quien pueda” d’uns contra altres. La sol·lució no és joves contra grans, precaris contra treballadors amb drets o guerra entre pobres per veure qui obté les engrunes d’un sistema pervers.

    Si la societat es fractura i aconsegueixen dividir-nos a tots perdem la força col·lectiva que ens ha permès assolir quotes de benestar social i llavors els poders econòmics i financers es freguen les mans.

    1. L’Artgot hem arribat més o menys de casualitat en aquesta publicació però volem afegir-nos al comentari de l’Arnau que subscrivim totalment. Després de llegir la publicació ha sigut molt reconfortant veure que algú ja havia expressat la nostra opinió i de forma tan clara.

  34. Soc del 69.
    Et dono la raó, en part. Però ara fare d’advocat del diable. La generacio T (no afi al règim) va aconseguir el progrés a partir dels 30-40 anys. No van viure una joventut de creixement si no de penúries. I no hi ha res pitjor que conèixer les penes i misèries per no voler tornar a repetir-les.
    I no voler-les pels fills!.
    Dit això, el gran canvi ha estat l esperança de vida. Ha augmentat molt en els darrers anys. I amb una gran qualitat de vida i amb salut.
    Veig certa contradicció entre l’afirmació que la generació T ocupa els llocs de poder i alhora, els hi paguem la jubilació anficipada.
    Per a molts d’ells no va ser cap xollo (el meu pare, p.e. només volia treballar fins el final!). El van jubilar. No es va jubilar.
    Dit aixo, només conec gent de la següent generació (nascuts a partir del 65) vanagloriant-se d’aprofitar l’atur per fer un any sabàtic o per “fer un curs de…” perquè es senten amb el dret ja que han treballat “tants” mesos o anys i per tant “els hi toca”.
    No hi ha mentalitat de “ser” la societat. I si de “tenir dret”.
    Crec simplement que som molts (masses?) per fer feines a les que ens sentim amb el dret de tenir i pensem poc en que la societat la fem nosaltres i si ens hi impliquem i involucrem…podem canviar el món!
    Bé, jo ja no sé si el puc canviar (potser el meu entorn proper) però espero que els meus fills, si.
    Molts ànims. Endavant. Hi ha gent fantàstica jove, formada professionalment i personalment que sou el futur. Però no espereu a que us deixin seure!.
    Creieu que els vostres avantpassats van demanar permís? .

  35. Bé, és totalment cert el que m’estàs dient. Sóc enginyer, tinc 29 i estic aturat. He treballat en diferents llocs i tots ocupats per una generació de gent gran col·locada, amb uns forts convenis e intocables. Jo en canvi he tingut poc més que uns contractes deixalla. La única culpa que tenim els de la nostra edat és no dir prou. Els de la generació “T”, anterior a la nostra, d’alguna manera van lluitar davant dels grisos o qui fos…però què fem nosaltres? De fet quasi ni ens queixem. No sé si t’has donat compte però almenys la majoria de coneguts de la meva edat sols sumien en fer poc més que un “botellón”. A més no s’ha t’acudeixi d’intentar emprendre quelcom nou, doncs t’abandonaran. Et vull dir que la nostra generació és molt dèbil, amb molt poca il·lusió, derrotista, un tant covarda i amb molt poc sentit de la societat. Em diràs, …no és cert! Reciclem, anem amb bicicleta, fem voluntariat i fem això i allò altre…! Però de què serveix? El problema és que la nostra generació almenys deuria de lluitar com a mínim per poder tenir el dret (que se’ns ha robat) de CAGAR-LA com l’anterior. Però sense fer-ho. Potser lo meu és solitud. Acabo dient que el teu article està molt bé, però són com tots els articles d’aquest tipus o tertúlies d’opinió…un cop te’ls has acabat de llegir tot continua igual…no ha canviat res…

    1. Josep, con 29 años nadie te va a poder quitar el poder de cagarla. La podrás cagar unas cuantas veces aun. Te animo a que simplemente intentes lo que sea que tengas por la cabeza o te sumes a las iniciativas y proyectos que te parezca que lo merecen y no esperes a que lo que te oponga resistencia, llámese generación T o lo que sea, se rinda así por las buenas al ver tu carita de veinteañero. No esperes que una persona con 50y pico se suicide para cederte su trabajo, no al menos mientras no consigas una dosis mortal de cianuro y dejes por escrito ante el notario tu voluntad indudable de engullirla a los 50. Esto no le ha pasado a ninguna generación, todos han tenido que superar dificultades para tirar adelante sus proyectos, todos se han encontrado a personas más mayores en buenos puestos y no les han pedido que hagan el favor de suicidarse o volatilizarse para ocupar su puesto. ¿Hace 4 años que acabaste la carrera y ya quieres ser el jefe? Pues adelante, crea tu ingeniería y empieza a probar de qué va eso y no te preocupes si la cagas, con 29 años tienes aun crédito para cagarla. Por cierto, hasta que acabaste la carrera compara tu vida con la de un T normalito a las mismas edades.

      1. Val tius, ho he captat! No us agrada la meva generació. Com que no penso fotre’m un tret, desconecto i m’obro. Me’n vaig a tocar la flauta sota un cirerer florit. Qui vulgui venir, ja ho sap.

  36. M’ha encantat l’article. Posa paraules als pensaments que molts tenim.

    Sóc del 1986, la Generació Z… o com ens agrada anomenar-nos: La Generació Son Goku. I sí que estem fotuts, molt fotuts.

  37. Toca només una mica de refiló, però aquest article m´ha recordat aquest altre: http://www.huffingtonpost.com/wait-but-why/generation-y-unhappy_b_3930620.html La generació “milenial” no és precisament activa que diguem, i la generació X ha hagut de treballar molt i molt dur per aconseguir algo. Encara tinc els meus dubtes respecte la generació T, i si tot és culpa seva o no, però segur que un canvi regeneracional no faria mal. Però per mi el problema no és generacional sino qualitat de persones (i aquesta qualitat depen quasi exclusivament de l’educació)

    1. Enhorabona per l’article! Sóc del 84. M’agradaria comentar un tema que només s’ha tocat tangencialment i que considero l’origen del problema: l’evolució de l’estructura de la població espanyola. Ara la gent viu més (augment de l’esperança de vida), fet que acompanyat pel descens de la natalitat està provocant un envelliment de la població. L’any 1975 un 31% de la població tenia més de 45 anys (nascuts abans de 1930), mentre que al 2010 aquest percentatge es situava al 42% (nascuts abans de 1965, Generació T inclosa) (font: INE). A grans trets, això planteja un doble problema:

      1. Quan la Generació T va entrar al mercat laboral es va trobar unes generacions anteriors menys nombroses i menys formades en general. En un context de canvi i creixement econòmic, això va permetre l’aparició de catedràtics d’universitat, ministres o socis de grans empreses als 35-40 anys. No vull negar l’esforç personal de cada un d’ells, però la conjuntura permetia crèixer i consolidar-se professionalment més ràpidament. En canvi, ara ens trobem amb unes generacions de més de 45 anys que són molt nombroses i amb plenes aptituds físiques i mentals per desenvolupar la seva feina. Si a això afegim els seus contractes blindats, quines possibilitats reals hi ha d’accedir als seus llocs de treball i als seus salaris a la mateixa edat a la que ells hi van accedir?
      2. Com algú ha plantejat, prejubilar a la Generació T seria un error perquè amb la inversió de la piràmide poblacional, com pagarem les seves pensions d’aquí quatre dies? Des d’aquesta perspectiva es necessiataria que la Generació T treballés més anys, fet que entraria en contradicció amb el primer punt.

      Les possibles solucions son complexes, i no me vull allargar més. Comparteixo la indignació sobre la situació actual i crec que és necessari prendre mesures. Però des del meu punt de vista, la situació actual no s’explica tant pel fet que unes generacions siguin lluitadores o proteccionistes, i altres victimes o uns mantes, sinó que és el resultat d’unes dinàmiques demogràfiques.

  38. Retroenllaç: Quatre articles | estem deconstruint

  39. soc autónoma i en tinc 45. no es tracta de culpar a ningú, a cada generació li toca una feina diferent i trause les castanyes del foc amb el que tinga en eixe moment. Tinc 2 fills de 23 i 26 , no ho tenen fácil pero haurán de trovar la manera de viure la seua época lo millor posible. com va dir Gandhi ” sigues el camí que vols per al món ” . A més qui posa la má al foc de que si hagués segut de la generació T , no hagués fet el mateix ????

  40. Teniu tots molta barra. Generació T i generació X… Els primers mouen els fils de la política i els segons sou els responsables de la crisi, la bombolla immobiliària i l’especulació a la borsa. Els que ara tenim entre 16 i 30 anys, que mai hem fet ni desfet, que mai hem manat ni remenat, que mai hem pres cap decisió rellevant per a la vida pública, som els que ara estem ben cardats. L’atur juvenil (18 a 29 anys), que significa el 58% dels aturats d’aquest país, son els que ens estem menjant el “marrón” que heu deixat amb el vostre “american way of life”.

    1. Com a petit aclariment: els cooperadors necessaris de la bombolla immobiliària van ser els que ja tenien el pis pagat i van decidir invertir els seus estalvis en el totxo, i aquests eren els de la generació T i l’anterior.

      Els de la generació X som els que ens vam trobar pisos minúsculs a 250.000 euros i lloguers pels núvols, i poques opcions tenies si et volies emancipar o sobretot fundar una família.

    2. ¿Y tus padres en qué medida se apuntaron a ese american way of life para poder pagarte los estudios o las estancias en el extranjero o …? ¿Supongo que no tendrían una segunda vivienda con piscina en la costa en la que pudiste ligarte a tus primeras novias? O si no es así y tus padres eran unos típicos T o X con cuernos y rabo burbujistas tú te debiste negar a participar en ese despilfarro y te fuiste al Pirineo a trabajar un huerto para no contribuir a esa disbauxa. Y me imagino que el Pirineo debía ser un sitio muy animado con las masas y masas de millenials íntegros que hicieron como tú ¿No es así?

  41. Només puc que felicitar a l’autor. Generar tot aquest debat és de gran mèrit. Personalment, fa ja estona que he llegit l’artícle i no he pogut deixar de pensar-hi. M’he decidit finalment fer un comentari.
    Podria dir que coincideixo en general en tot el que es diu a l’artícle. Penso però que la complexa situació actual al nostre país porta a fer moltes de les reflexions recollides en l’article i en gran part dels comentaris. És com “tocar a morts” o buscar qui és el culpable d’arribar a on hem arribat. És habitual que quan les coses van malament sempre busquem culpables per fugir potser de la pròpia responsabilitat.
    Si que és veritat que convé una renovació de la classe política. Que sembla mentida que hi hagi diputats que ja fa trenta anys que van fer frau al país i encara estiguin a la política. Si que tots plegats ara paguem les malifetes del sistema financer i podem dir que és injust.
    Vull fugir de la culpabilitat d’una generació o d’una altre (l’alfabet te tantes lletres com generacions). En totes les generacions hi ha qui ha fet les coses bé i d’altres que no i al llarg de la història en el nostre país ha estat així. Penso que la majoria dels ciutadans han mirat de fer el millor i de donar el màxim i trobo una mica injust “el café para todos” que es desprén.
    Igualment vull afegir un altra aspecte que si que incideix en tot plegat. És el de l’estil i forma de fer. El progrés i la bonança ens ha portat a tots a perdre una mica el Nord i s’han perdut valors que en époques més magres eren inherents a la persona, així la responsabilitat, el sentit crític (ben entès), l’esforç, el sentit del treball ben fet, el sentit de grup i la col.laboració, entre d’altres, també han contribuit a la situació actual, cadascú des del se propi rol i responsabilitat.
    En aquests anys de creixement i bonança ha estat la pròpia Administració qui ha suplit aquests valors. Tot ens ho han solucionat i tot ha estat subvencionat de forma que hem perdut el valor de les coses. Percebo també que l’actual situació fa aflorar de nou aquest valors, ni que sigui per força.
    Per tant, no busquem culpables cal no lamentar-se tant i afrontar la situació.
    Animo a fer ús del sistema democràtic per mirar de canviar, amb bones i coherents alternatives que ens permetin avançar seriosament.

  42. Retroenllaç: La generación T es la que nos ha arruinado | Jorge Blaschke

  43. Retroenllaç: Catalans de la Generació T | Des del fiord

  44. Si, les generalitzacions son perilloses, però dir-nos fracassats a tots els que hem estudiat una FP …… T’has retratat tot sol maco!!!!! En el fons, en aquest pais tots practiquem, hem practicat i practicarem el nepotisme, i això no canviarà mai.

  45. Retroenllaç: La Generación T nos ha arruinado « La Página Definitiva

  46. Retroenllaç: GERONTOCRACIA: La Generación T nos ha arruinado | PROFESORGEOHISTORIA

  47. Retroenllaç: La Generación T nos ha arruinado | casofran's blog

  48. Hola Javier,

    Te he oído en la radio y debo decir que coincido plenamente con tus comentarios.

    Me gustaría poder leer el artículo es castellano, si fuese posible, ya que aunque lo he leído en catalán, me temo que hay palabras que no entiendo.

    ¿Sería posible que lo publicases también en castellano?

    Por cierto, tengo 33 años, por lo que comparto la inquietud al 100% sobre el futuro que nos espera.

    Gracias y un saludo desde España,
    Blanca.

    1. Disculpa por el cambio de nombre, Josep. Lo entendí así en la radio.

      Hola Javier,

      Te he oído en la radio y debo decir que coincido plenamente con tus comentarios.

      Me gustaría poder leer el artículo es castellano, si fuese posible, ya que aunque lo he leído en catalán, me temo que hay palabras que no entiendo.

      ¿Sería posible que lo publicases también en castellano?

      Por cierto, tengo 33 años, por lo que comparto la inquietud al 100% sobre el futuro que nos espera.

      Gracias y un saludo desde España,
      Blanca.

  49. Felicitats per l’article,

    Sóc del 86, tinc una carrera, dos màsters i un postgrau. Actualment estudio la segona carrera mentres treballo, amb un contracte on per descomptat posa que només tinc la eso. Era això o no sortir mai de casa i crec que tinc MOLTÍSSIMA sort. Enhorabona als veterans que són capaços de veure que ens esforçem el triple i aconseguim una quarts part. I els que diuen que no sabem lluitar i que no han aconseguit ni capitalitzar un pis, doncs de ben segur que devien tenir fills, nosaltres no podem aspirar ni a tenir fills fins d’aquí molts anys, ja veurem com surt tot plegat!

    Sort a totes les generacions!

  50. Retroenllaç: La Generación T nos ha arruinado a todos | Disruptive Sketchbook 2.0

  51. Sinceramente, sin entrar en todo el razonamiento expuesto por el autor, la realidad es la que es, las estadísticas también lo són, un país dónde las generaciones mejor preparadas intelectualmente són también las que mas paro sufren, es para hacérselo mirar.

    Sinceramente, el artículo me parece muy bueno, en el apartado político sobretodo, ahora no se va a responsabilizar a toda una generación de todo, es una exageración literaria, pero yo he visto negociaciones de empresa que dan miedo, y si que existe la fractura intergeneracional, tanto para los que luchamos como los que lucharon.

    También, sería divertido ver, a parte de las edades, los origenes laborales de la gente del congreso/parlamento, existen otros lobbies implicitos por el origen, dónde se realizan las leyes i les lleis. Mas del 60% de los diputados vienen de la administración pública, que sólo significa lo que significa, pero se pueden extraer curiosas interpretaciones respecto a la legislación actual… (Recomiendo un libro, la dictadura de la incompetencia, muy bueno).

  52. He llegit el teu article postejar per una amiga. Sens dubte jo seguiré de seguit el seu camí. M’ha encantat llegir en bo català i amb fonts incloses, el mateix discurs que vaig pregonant des de fa temps, el qual s’enfronta tothora amb mirades d’escepticisme i desinterès.

    A partir d’ara seguiré el teu blog.

    Salutacions,

  53. És molt interessant el que reflexiones. De fet, si no comptem l’existència de la crisi econòmica i financera (creada per treure’ns drets i fer d’Europa una nova Xina!), com és possible que encara hi hagi gent que no vegi que els polítics que hem tingut han fet moooltes coses malament? Com pot ser que després de perdre no sé quantes eleccions alguns polítics no tinguin dignitat per dedicar-se a una altra cosa? No estic contra els drets de les persones, treballadores o no, de més de 50 anys: ho tenen difícil, és una p***** quan es queden sense feina, la sensació d’inutilitat que els fan viure és per treure foc pels queixals, però és ben cert que TOTS i TOTES hem pagat pre-jubilacions, falsos “aturs” i altres coses a molta gent que ha abusat del sistema.
    A mi, que sóc del 77, no m’ha tocat la crisi perquè mai vaig poder tenir una hipoteca amb tant sou precari, tanta feina temporal i, sobretot, tantes poques expectatives que tenim a aquest país. Ara que sóc autònoma, no en tinc cap ajut però ja fa temps que vaig decidir no esperar res del govern ni de l’Estat i crec que és hora de crear un sistema, si més no, paral·lel i/o alternatiu, on poguem el que volem, sense que, per exemple, ens cobrin per la llum (solar) que produïm. Espero que a Noruega la cosa pinti millor.
    Em passaré per aqui sovint! 😉
    Salutacions! :-*

  54. Hola Josep, molt ben explicat.
    nascut al 1958, no em sento gens identificat amb la generació T que has descrit, i potser seria bo fer una anàlisi del la proporció de personatges “T” que hi ha a cada generació. Per que és clar que, com es deriva dels comentaris, no tots els T sóm així, ni tots els X són com tu, etc…
    Cada generació ha tingut les seves oportunitats, mancances, lluites i monstres.
    Als meus 55 anys, amb una trajectòria professional bona, amb uns estudis que em vaig pagar de la meva butxaca mentre tenia dos fills i treballava més de 40 hores a la setmana, ara em trobo rentant plats a un restaurant per 600 € al mes i crec que he estat de sort.
    Penso compartir el teu escrit, però per sembrar polèmica, que com has pogut veure, sembla que ha arrancat algunes crostes… je je, tot i no estar plenament d’acord.
    Els problemes de TOTS nosaltres són multifactorials i com més va, més me n’adono que tenen a veure amb les desigualtats. Mai hi havia hagut tanta desigualtat a les nostres societats. El model neolliberal, imposat si tu vols pels T, però hereu dels Roschild, Roquefeller, etc…. de molt abans, fomenta aquesta desigualtat. El model socialista nascut a principis del segle XX, s’ha mostrat insuficient per a superar la cobdícia humana.
    Cal doncs trobar un nou model que impedeixi tenir els diners/recursos com a objectiu prioritari, passant aquest a ser el desenvolupament social. Que l’empresa més rica sigui la que té millors condicions per als seus treballadors. Que la persona més rica sigui la que fa més abraçades.
    Sé que et sona a “happy flower” i ara et deus estar partint el cul de riure, però hi ha molts models de desenvolupament sostenible que ho promouen (ara seria massa llarg).
    Concloent, mentre hi hagi gent com tu, i com tots i totes els que han penjat comentaris, vols dir que la “guerra” no està perduda i que alguna cosa s’està movent.
    Gràcies.

  55. Hola, tinc 36 anys, crec q donar les culpes a la generacio dels nostres pares q van lluitar per la democracia es molt injust. El problema no son les generacions velles ni les noves, el problema es la lluita de classes (el capital i la força del treball) , jo vaig a totes les manifestacions i moltes vegades nomes hi veig els de la generacio T i poquets de la X. Aqui Estem com estem ja q vam patir una dictadura mentre altres paisos europeus tenien una socialdemocracia amb governs d’esquerres, aqui la transicio es va fer tant be com es podia en les circumstancies q hi havien, i hi va haver molt interes en afaborir els socialistes pq no guanyessin els comunistes, i ja no cal dir res mes de la bona feina feta pels socialistes fins a dia d’avui, afavorint bancs i grans empreses de l’ibex35. I no ens oblidem dels empresaris q estan darrera de tot i no apareixen mai. Tenim unes empreses q aposten per la ma d’obra barata per aixo sobren universitaris. Resum: mal repartiment de la riquesa, aposta pels salaris baixos i precarietat laboral i allargament de la vida laboral pq la gent es faci plans de pensions i els bancs tinguin negoci. Cal sortir al carrer a manifestar-se i votar a partits d’esquerres de veritat q reformin el sist. electoral i facin politiques per les persones. Salutacions

  56. Retroenllaç: GUERRA GENERACIONAL. Les “generacions perdudes” | HISTORIATA

  57. Retroenllaç: CONFLICTE GENERACIONAL. Les “generacions perdudes” | HISTORIATA

  58. No podria estar més d’acord!
    És una cosa que venia pensant des de fa temps, i que en el meu cap també anomenava “tap generacional”. I el pitjor de tot és que no se n’adonen (no tots). Aixó és el que més ràbia em dona. Obviament no es pot generalitzar, però la realitat és que la mitjana de la gent de la meua generació comparada amb la “T”, arrivà al primer treball millor preparada, ha tingut sous més baixos (proporcionalment) i ha pagat més per la vivenda.

  59. Retroenllaç: Víctimes de la Transició(ns) | l'Optimista

  60. Retroenllaç: L’esquerra rància | Des del fiord

  61. Retroenllaç: La Generación T nos ha arruinado | El Peregrino

  62. Retroenllaç: Quiero ser mileurista. | Francisco Izuzquiza

  63. No puc dir que m’agrada aquest article, perquè sóc nascut el 1961. Les dades no menteixen i és veritat que la societat del benestar ha allargat les expectatives de vida, que la nostra democràcia s’ha anant envellint i els nostres representants polítics i institucionals són cada vegada més grans, però no crec que la qüestió siga l’enfrontament generacional. Mé bé, pense, la batalla cal lliurar-la al carrer, a les empreses, a les institucions, als partits polítics i als sindicats, al si de les pròpies famílies… i que el relleu generacional siga una realitat. També, fa quaranta anys, no hi havia cap dona al capdavant de ministeris, organismes oficials ni dels consells d’administració d’empreses públiques i privades i ara és una realitat. La comunitat autònoma més gran i nombrosa de l’estat està presidida per una dona, a més a més, jove, que no pertany a la Generació T, com digueu vosaltres. En fi, pense que us equivoqueu en el tir. No crec en la divisió de les societats i molt menys per qüestió d’edat.

  64. Feia temps que volía llegir un article com aquest.

    Primer de tot vull expressar la meva decepció amb 2 postures:

    1. Membres de les generacions X i Y que anomenen “Generación Viejuna” o que falten al respecte a la generació T; Van ser egoistes, en la mateixa mesura que ho som nosaltres dintre de les nostres escasses possibilitats i teníen en convenciment de que feien el millor possible per a la seva prole.

    2. Membres de la generació T que continúen convençuts de que van “millorar el país”, que tracten als joves amb despreci des del convenciment que tenim més oportunitats que ells, i que creuen que ells van triunfar tenint les mateixes oportunitats que els seus pares.

    Estic fart de que la generació T expliqui un conte de postguerra cada cop que parlen de com de dura va ser la seva juventut, no son els nascuts als anys 20 y 30, aquests (els nostres avis) van treballar de sol a sol des del bressol fins a la consulta del geriatra per a que els T tinguessin una vida digna, els T son els nascuts als 50 i 60; la generació T no es va criar a tot luxe pero tampoc va patir fam generalitzada, no van poder anar a la universitat pero sí a la escola, i per a triunfar a la vida no els hi va caler haver estudiat. Van patir el feixisme amenaçador dels anys 70 pero no el feixisme genocida dels 40, es van manifestar massivament per a millorar les seves condicions… sobretot a la época en que era legal fer-ho, Van conseguir un estatut d’autonomía quan calía un estat federat, van blindar una constitució que garanteix que no governi un régim nazi, pero no garanteix que no governi una partitocracia oligárquica. I tot i això als llibres escolars els enmarquen com una generació modélica sense la qual viuriem a la edat mitjana.

    La generació T va poder prosperar grácies a 4 factors: L’esforç previ de la generació anterior, una economía creixent basada en en la inflacció que ells no hauríen de pagar, esdevenir una poténcia demográfica que ni tan sols un país no-democràtic podía obviar, i guardarse per a ells els recursos económics que la generació anterior va destinar a criar més de 2 fills.

    Les generacions X i Y están delmades, en unes eleccions democràtiques son ignorats i el que més compta son els vots de la enorme generació T, sobretot destinats a PP, CIU i PSOE i aquests partits gobernaràn amb majoría durant 3 décades ja que no hi ha relleu generacional. Ja ni parlem del que supossarà aquesta delma dintre de 5 anys quan els T comencin a juvilarse, els seus polítics ens van assegurar que el sistema es mantindría gràcies a les cotitzacions dels inmigrants, pero els inmigrants es tornen a casa o cotitzen una miséria. Ens van vendre la moto, no nomès no han fet tot l’aport a la seguretat social que haurien fet els fills no-nats dels T, sinó que els empresaris T els han fet servir com a mà d’obra semi-esclava per a reventar el mercat laboral dels X.

    Quan anaba a la escola ens van explicar els models demogràfics per piràmides, el “model de triangle” que era el dels nostres avis, el “model de campana” que era el model demogràfic d’espanya als 80, i el “model troncal”, que era un model en equilibri al que aspiraben arribar els paísos desenvolupats, sería el cas del model demogràfic dels USA. No vaig tornar a mirar aquestes piràmides poblacionals fins fa poc, i quan vaig mirar la d’Espanya actualment em vaig trobar amb un model que no era als llibres de la escola i que tampoc sé com es diu, era un “model chupachups”,

    La generació T té por de que els hi retallin les pensions? Jo miro el “chupachups” i tinc por de que als 65 anys em converteixin en soilent green.

  65. Retroenllaç: La insoportable levedad de la queja indignada | ruizdequerol

  66. Retroenllaç: Lecturas interesantes del 19 de febrero de 2014

  67. Retroenllaç: La Generación T nos ha arruinado | La Cebolla

  68. Sóc nascut el 1957 i m’he sentit insultat i maltractat pel to de l’article. Potser aquesta és la diferència: vam lluitar perquè els nostres fills tinguessin una vida més fàcil que la que vam tenir nosaltres i, dins uns límits, ho vam aconseguir. Ara estem arribant al final de la nostra vida laboral i no veiem enlloc els joves que han de continuar la lluita. La mitjana d’edat de la manifestació de l’1 de maig a Barcelona era de 45-50 anys. Tots hauríeu hagut de sortir al carrer, la situació actual bé que s’ho val. Tant de bo pogués plegar de treballar ( 40 anys treballant comencen a pesar) i deixar lloc a les meves filles, però ni m’ho deixen fer ni m’ho puc permetre O sigui que en lloc de fer demagògia i buscar l’enfrontament, el que cal és fer pinya i lluitar, que ja se us troba a faltar!

    1. Quina manifestació de l’1 de maig? La muntada pels sindicats que han deixat sempre a l’estacada els joves, que han pactat sempre salvar els drets de la teva generació per precaritzar les següents? Au va, els joves protesten, però no ho faran mai amb els que els han traït.

    2. Recordo les manifestacions en contra de Bolonya. Què deien els mitjans? Mandrosos, mimats, bruts, només els agrada protestar, no saben pel que lluiten… aires de superioritat a tot arreu. Van ignorar les protestes, va arribar Bolonya i ara ja no tenim beques Erasmus, una matrícula base D’UN CURS val 2400€ en ciències, els màsters més de 3000€, els títols no són equivalents amb Europa i a sobre hem baixat de ser licenciats a ser graduats. L’accés als estudis ha quedat molt restringit, molta gent els ha de deixar pels diners, un fet dramàtic i molt greu al segle XXI.

      On són els sindicats i els polítics? Doncs amb tratje, corbata i la vida solucionada. Ningú ha demanat disculpes als joves que van lluitar i tant se’ls va insultar, ningú no ha dit que tenien raó i s’ha d’aturar aquesta injustícia. Cap sindicat ha obert una lluita forta contra Bolonya per aturar aquesta barbaritat. A les noves protestes fetes per joves es torna a dir el mateix “mandrosos, no saben el que és la vida…”.

      Nosaltres mateixos ens hem cregut el discurs, els propis estudiants miraven malament als “perroflautes” que protestaven i ara ens hem trobat de morros amb això i a ningú no li importa. Cada cop que protestem se’ns insulta. Ens han fet creure que tot és culpa nostra. Si vivim amb els pares per què no tenim feina som paràsits, però si marxem i ocupem un lloc BUIT propietat d’un banc som delinqüents. Si no estudiem som NiNis incults, però no tenim diners per fer-ho, i si protestem som canalla simplement amb ganes de fer merder.

      Les protestes han de ser un dia festiu, maques, ben controlades i després a casa i l’endemà a treballar, no fos cas que molestéssim gaire. I si algú jove molesta una mica més (encara que no faci res especilalment greu, com els anti-bolonya) ja hi ha tot un seguit de discursos preparats: delinqüents, això no es fa així, mandrosos, punkies, dues persones que ni coneixieu han cremat un contenidor… el proper que diran “crideu massa, abaixeu el to que he de llegir la Vanguardia” i un munt de gent donant suport al dret a llegir el diari tranquil.

      És cert que hi ha gent gran a favor de les nostres lluites, gent que malgrat tenir-ne més de cinquanta es manté ferma, però en prou feines és visible. No es parla a gairebé cap lloc de la nostra precarietat, de vegades em sento que no sóc una ciutadana normal. S’han burlat tant de nosaltres, ens han dit tantes vegades que només demanem i no oferim res, que hem perdut les ganes de lluitar i la confiança amb les nostres capacitats. I sabem perfectament que amb la manifestació protocol·lària no s’aconsegueix res.

      I a sobre, els únics joves que surten als mitjans com exemple meravellós de la nostra generació són els emprenedors. “Ell, mireu colla de vagos, aquest ha aconseguit crear una empresa. Deixeu-vos de reclamar drets com perroflautas i munteu la vostra ara mateix. Ens la pela que la tarifa d’autònom sigui astronòmica, que veniu de família mitjana-baixa que no us pot avalar i que estigueu més pelats que una rata. Espavileu, collons!”

      (moltes d’aquestes empreses acaben a la ruïna i els joves que la munten igual, però això no ho expliquen)

  69. Miquel Díaz, estic totalment d’acord amb tu.

    Els meus pares (de l’any 1955) han viscut una joventut sense problemes, tranquila, tot ho han aconseguit sense gaire esforç (un pis de 100m2 pagat en menys de 5 anys) i venien del camp. Són una familia de classe mitja-baixa i tenen tot el que han volgut. Jo ara tinc 26 anys i a part d’estar molt formada i amb experiencia internacional només veig un possible futur llunyà, estic resignada a viure amb els pares per anys, quan ells a la meva edat ja s’anaven a viure junts…

    Ho sento molt, però no veig que la generació T ho hagi passat malament, la generació pre-T si, que van viure la guerra de ple.

    I per tant, crec, que la generació T si ha afectat negativament als seus fills ja que ens han sobreprotegit, mantenit, etc sense que ens espavilesim, jo ara mateix no veig com canviar el món, no conec eines útils, només tinc llibertat d’expressió.

    1. Com bé dius, la Generació T ens ha volgut fer creure que s’ho van passar molt malament de petits, però ells no tan sols no van viure la guerra, sinó tampoc la postguerra més crua (anys 40).

  70. Retroenllaç: Faut pas cracher dans ta soupe, mais | Escafarlata

  71. En tinc 23, una carrera universitària gairebé acabada, porto tres anys treballant cada estiu i no tinc cap expectativa de futur… i encara m’ho han “regalat tot”! Quins ous! Els meus pares a la meva edat ja es van casar, comprar la casa (que no pis), i només treballava el meu pare (que no va acabar cap estudi). Podien haver anat a viure on fos, perquè a tot arreu hi havia feina i oportunitats. Jo vull canviar de ciutat i ja em diuen que és impossible, que no tinc cap oportunitat… però si continuo amb els pares, seré un paràsit. I no puc seguir estudiant perquè no tinc diners.

    No pot ser que els de la meva generació tinguem una vida NORMAL només per pura sort, i que la majoria ens quedem fora. No es pot sostenir i petarà en algun moment.

  72. Retroenllaç: #FrasesGeneracióTap | Des del fiord

  73. Un article ben interessant sobre qüestions que jo mateix he rumiat sovint. Però cal precissar. Explico el meu cas: jo soc del 62, no vaig fer estudis superiors per que a la meva classe no ens pertocava ni teniem diners i quan vaig tenir l’edat legal de treballar, cap al 1978-1980 hi havia un atur de collons, que va durar 10 anys. Just els que tenien 4 o 5 anys més, van poder ser funcionaris, entrar a caixes i bancs de “botones” etc. En canvi, nosaltres els de la generació perduda, no vem tenir feina ni tampoc poder estudiar, tampoc en català a l’ensenyament bàsic o a secundària. Va ser una generació fortament castigada per les drogues i el desencant polític. Els que vàrem sobreviure, ho vàrem fer competint amb la generació anterior, ja colocada, i amb la posterior, més ben formada. A l’edat de formar una família, cap als 30, una altre crisi, la del 92-93, que va durar fins que quasi bé vaig complir els 40. Quan començàvem a aixecar el cap, arriba aquesta crisi que es la definitiva, que ens acompanyarà fin l’edat de jubilació (un altre cosa es si cobrarem una pensió i de quian quantitat) Així doncs, hi han més generacions, o lleves, que per no tenir, no tenim ni tant sols una lletra que ens identifiqui…

    Salut a tots.

    1. Hola. Sóc de la generació T. Sempre he lligat els gossos amb llonganisses. De petit, robava als meus pares i, ara que sóc gran, robo als meus nets. No m’he hagut d’esforçar mai en res. Els empresaris m’ha vingut sempre de genolls, amb llàgrimes als ulls i un xec en blanc, implorant-me que vagi a treballar amb ells. Però jo m’estimo més viure del cuentu. I si vosaltres no sou tan llestos com jo, què voleu que us digui? Foteu-vos.

  74. 1.-Crec que plantejar el problemes socio-econòmics com una qüestió de conflicte intergenerecional és un absurd. No crec que amb el Felip VI la cosa canvií, ni que el problema sigui quin membre de la família Botin dirigeix el Banc de Santander.

    2.-El que hi ha és un tipus de societat capitalista, que en aquest moment esta dominada ideologicament per la dreta, i que ha pogut imposar el seu model sense concessions.

    3.-Recomano la lectura de:” Por el bien del imperio” de l’historiador Josep Fontana. És un octogenari.

    4.-Crec que la incorporació de la joventut es imprescindible per la renovació i el dinamisme social a més clar d’un dret . La gerontocràcia és un problema. però no es el conflicte econòmic i social, que genera atur i cada vegada més atur i pobresa.

  75. Retroenllaç: Poltronem Catalunya | Porteu més munició

  76. Retroenllaç: “A Geração T arruinou-se”, tradução de Bárbara Roberto Estanislau e Revisão de Toni Lopez e Igor Johansen | Demografia Unicamp

  77. Retroenllaç: Un any de la Generació T | Des del fiord

  78. Retroenllaç: Generació T: la catàstrofe generacional s’agreuja | Des del fiord

  79. Aquesta discussió l’he tingut desenes de vegades amb companys de feina de la generació T. Ells ni s’adonen que ho van tenir tot molt més fàcil i encara venen la història que ho van tenir fins i tot pitjor. Són gent que en l’àmbit familiar, laboral i econòmic es van estabilitzar molt aviat, en un món en ascens i ple d’oportunitats, fa més de quaranta anys que ostenten tot el poder i només fan que acumular. Comparteixo plenament tot el que dius

  80. Retroenllaç: Ante la Crisis, Depuración de Responsabilidades: La Generación T nos ha arruinado | El Arquetipo del Demiurgo, su influencia como Motor de la Historia

  81. Retroenllaç: D-generacions: crònica d'un debat innocu i autocomplaent - Rebels amb Causa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s