Generació T: la catàstrofe generacional s’agreuja

Ara fa més o menys un any vaig publicar La generació T ens ha arruïnat, l’article que més ressò ha tingut del bloc: més de 36.000 visites només en aquesta pàgina, i suposo que moltes més a la seva traducció en castellà. L’expressió “Generació T” ha fet fortuna, i la trobo sovint a twitter i als fòrums, i no ens enganyem, molta gent de les xarxes em faria menys cas si no hagués escrit aquest text. Però alhora l’article m’ha permès pensar més en la qüestió generacional, i discutir-la amb moltíssimes persones de molts àmbits. Permeteu-me que passat aquest temps hi afegeixi algunes reflexions.

1. La Generació T (1945 – 1964)

Enguany hi ha hagut tres relleus generacionals a la política espanyola: Joan Carles I (76 anys) va abdicar en Felip VI (46), Alfredo Pérez Rubalcaba (63) va ser substituït per Pedro Sánchez (42) al capdavant del PSOE, i Cayo Lara (62) sembla que deixa pas a Alberto Garzón (29) a IU. També les morts d’Emilio Botín i Isidoro Álvarez, malgrat ser de la generació anterior, han estat significatives. Ara bé, continuem sense ministres ni consellers menors de 40, ni hi ha hagut canvis significatius als mitjans, l’economia, l’empresa, les universitats o les tertúlies d’en Cuní. Però la dada que vull destacar de la Generació T és que s’està jubilant massivament.

El darrer any s’han batut dos rècords a Espanya: el de nombre de pensionistes, que ja són més de 8,4 milions, i el de la pensió mitjana, que per primer cop ha superat els 1000 euros mensuals. La Generació T ha tingut una estabilitat i uns sous més alts que els seus predecessors, i això es nota en la pensió que els està quedant (de mitjana, més de 1.300 euros). I a sobre són molts més: si el 2004 el nombre de nous pensionistes no arribava als 90.000 respecte l’any anterior, el 2013 en van ser més de 133.000.

Però el 2013 també ens va deixar una dada nefasta: per primer cop des de 1949, el sou mitjà espanyol va baixar. Ara és de 1.634 euros bruts mensuals a Espanya i de 1.743 euros a Catalunya. I alhora el nombre de cotitzants per pensionista és de 2,27, comparat amb els 2,71 d’abans de la crisi. En resum: cada cop hi ha més jubilats i aquests cobren més, i alhora cada cop hi ha menys treballadors, que també guanyen menys. I aquest segon grup ha de pagar les pensions dels primers. Una bomba de rellotgeria que cap polític està disposat a afrontar.

Fixeu-vos també que des de l’inici de la crisi, moltes retallades han afectat les generacions joves: ajuts a la natalitat, al lloguer, beques d’estudi i menjador… Mentrestant ni s’ha tocat el blindatge dels treballadors més veterans ni s’han abaixat les pensions, i l’explicació és ben fàcil: és la Generació T (i la seva antecessora) la que sosté l’status quo actual. La gràfica per edats de la darrera enquesta del CIS ho deixa ben clar:

Veiem per tant una clara divisió generacional. Molts de la X i dels millennials volen ensorrar el règim actual, mentre que els de la T i de la postguerra desitgen mantenir-lo, probablement per por. Recordem que al referèndum per la independència d’Escòcia el vot jubilat també va ser clau: el 73% dels majors de 65 anys van votar pel no, i això va fer decantar la balança. De fet si no hagués estat per ells hauria guanyat el sí. Naturalment no poso en dubte el seu dret de vot, però és ben irònic que la decisió més transcendent per a les noves generacions l’acabi imposant els que ja no hi seran per veure-ho.

2. La Generació X (1965-1981)

Els membres de la Generació X encara vam disposar d’un temps per situar-nos, per trobar un lloc estable i per fer contactes, i sospito que gairebé tots pensàvem que podríem replicar la trajectòria dels nostres pares. Al final, però, sense saber-ho vam acabar jugant a una enorme ruleta laboral. A alguns (funcionaris, enginyers, emigrants, mestres) els va tocar el premi i ara tenen pocs problemes, altres (paletes, periodistes, arquitectes, investigadors sense plaça) van fallar el tret i ho han patit molt. També ha estat decisiu si ens vam hipotecar o no, i en quines condicions vam fundar la família.

Som per tant una generació dividida, entre els que han pogut mantenir el nivell heretat, i per tant encara viuen prou bé, i els que han caigut rotundament de classe social. N’hi ha que tenen una feina estable que els durarà, i n’hi ha que han anat a parar a l’economia submergida com a única sortida per exercir el seu ofici, o per esquivar deutes i embargaments. Això sí, tots plegats amb moltes més restriccions econòmiques. L’època del darrer mòbil o dels dos viatges l’any ja fa temps que ha passat.

Pel que fa als membres de la Generació X que tenen un relleu públic, es produeix un fet demencial: continuen sent els joves. És tan gran l’abast i el poder la Generació T, que un senyor de 35 o 40 anys se’l continua veient com un nouvingut o un inexpert. Això no pot durar gaire temps per purs motius biològics, però em fa por que quan arribem a dalt, haguem perdut l’empenta o la il·lusió. Em sembla que serem una generació amb molt de potencial perdut.

3. Els millennials (1982-2000)

Ara bé, i per més que ens queixem els de la Generació X, no hi ha ni punt de comparació amb els que vénen després. La situació dels millennials és terrorífica, i a més són gairebé invisibles.

Com he dit abans, els de la Generació X vam sortir al mercat laboral en un temps d’un fort impuls econòmic, i amb expectatives de millorar i progressar. Hi havia la certesa que al cap d’uns anys ens estabilitzaríem, encara que fos més tard que els nostres pares. Però aquesta expectativa i aquesta manera de fer han mort.

Fa poc una noia de 22 anys em deia que tots els seus amics que treballaven, o els havien col·locat a casa seva, o ho feien a l’estranger. Mentrestant la resta tenien previst anar encadenant carreres i màsters mentre esperaven temps millors, o que passés alguna cosa, no se sap quina. Anar a buscar feina vol dir trobar-se amb un mercat laboral totalment desestructurat, que t’obliga a competir per obtenir uns contractes temporals indecents i amb condicions que feia dècades que no es veien (i si no les volen, que agafin el primer vol i vagin a servir cafès a Londres).

Tots aquests joves, perquè ells sí que ho són, com podran fer el pas cap a la vida adulta? Com podran emancipar-se, gaudir de la llibertat que et proporciona la independència econòmica, fundar una família? Algun dia sortiran de la precarietat perpètua? Cal dir que aquest empobriment de les generacions joves és un fenomen comú a Europa. Aquesta setmana The Independent explicava com al Regne Unit la franja d’edat amb més pobres ja no és la de 65 o més, com fa vint anys, si no la de menors de 25. L’atur, els contractes escombraries i els lloguers altíssims han estès la pobresa entre els joves, mentre que la gent gran és ara mateix el grup més sòlid econòmicament.

Els millennials també són una generació dividida, però de manera feudal. Si tenen una família que els ha pagat uns estudis d’elit, els pot col·locar a l’empresa o a l’administració, o els compra el pis, arribaran molt alt. En cas contrari disposen de molt poques opcions. Com a molt, agredir al típic representant de la Generació T que encara parla dels ascensors socials que suposadament van crear.

4. Per acabar

Quan vaig publicar el meu article original, la majoria de crítiques em van venir des de l’esquerra. El seu argument és que no hi ha cap problema generacional, que tot es limita a una lluita de classes. Tot i això continuo convençut que sí que hi ha un problema generacional al nostre país, i que cada cop és més greu.

Els poderosos de la Generació T han construït durant 30 anys un model sòcio-econòmic que ha beneficiat sobretot a ells, i han blindat el seu futur a canvi de deixar un deute monstruós i un mercat laboral arrasat. Un pla aparentment perfecte que ha topat amb la crisi, i amb l’evidència de que si els nous jubilats estan cobrant molt més que els joves que els han de pagar la pensió, anem cap a una col·lisió inevitable.

Però a mitjà i llarg termini hi ha un factor molt més important. O s’aconsegueix redreçar la situació dels millennials o anem cap a la catàstrofe social més absoluta, perquè un país que força els joves a triar entre emigració o precarietat és un país mort.

31 respostes a “Generació T: la catàstrofe generacional s’agreuja

  1. Brillant, com sempre. No puc afegir res més perquè ja ho has dit tot. Seguim igual que sempre, potser empitjorant.
    Com a curiositat, si hi ha alguna cosa que no dominen els taps i sí ho fem els de les següents generacions, és Internet. Ells no coneixen o menystenen el poder de la xarxa, i quan intenten legislar o canviar alguna cosa, es troben que és impossible i no tenen cap mena de poder aquí. D’alguna manera hauríem d’aprofitar aquest avantatge, el potencial d’Internet és grandiós, el que ens passa és que tenim moltes idees i pocs recursos econòmics…

    1. Moltes gràcies! I és cert el que dius sobre la tecnologia, el problema és que aquells que la necessiten laboralment, tenen algú més jove (i cobrant una misèria) que els tapi les mancances.

    2. T’equivoques Sònia. Potser hi ha un mínim de resistència, però no gaire (i només quan es toca el contingut audiovisual): LSSI, LPI, ACTA-TTIP, canons digitals, d’AEDE, a Google i ara a la Generalitat (0.25 per cada línia ADSL), etc… per no mencionar les directives europees, d’obligada transposició als estats membres, que retallen les possibilitats que ofereix la xarxa.

      I parlant de la Generalitat, cal llegir el Llibre Blanc de la Transició Nacional, informe dedicat a les TIC. Si busqueu la secció 9, la que hauria de contemplar com serà l’escenari tecnològic i d’Internet a una Catalunya independent… és un copiar-enganxar de la secció 4 on es defineix l’actualitat, és a dir: no existeix i correm el risc que s’hereti la situació i el marc actual a Espanya, que és horrorós i ve d’on vé (veure quadre CIS de l’article).

  2. Gràcies per aquestes reflexions. Certament molt enriquidores i raonables. El que és cert, tal com dius, és que d’això quasi no se’n parla i més enllà de la teva hipòtesi, és una certesa absoluta que o canvien de paradigma i de visió o això no és sostenible de cap de les maneres. El control el tenen els de la Generació T, en quasi tots els àmbits i ells, per molt bona voluntat que hi posin, no saben veure que passa per darrere seu.
    Tinc l’oportunitat de participar en diversos projectes on formo part dels seus consells força decisoris i sempre sóc el més jove, malgrat tenir 40 anys.
    En aquest punt, aportar, la manca d’interès (generalitzant) per part dels de 40 cap avall, per voler pertànyer a institucions d’aquest tipus. Potser perquè ja són caduques i no engresquen o potser per comoditat.
    Tot hi això, l’esperança no s’ha de perdre, però se l’ha de perseguir.
    Felicitats!

  3. Estan molt d’acord amb tot l’article, crec que en el mon empresarial actual, tot el que no es “core business” tendeix a reclutar-se fora de la empresa, i així sorgeixen opcions pels joves emprenedors (per exemple 25-35 anys) que abans, a la generació T, ni es plantejaven. Aquesta formació “empresarial” (clients, impagats, planificació i seguiment de projectes, formació, reclutament, impostos, angoixes, responsabilitat, etc etc) que no dona la Universitat per molts masters que es facin, permet “viure” i esta preparats per una remuntada econòmica a mig termini.

  4. Molt bó l’article. Com sempre. Jo també em sento incòmode quan em diuen jove i tinc 41 anys. Els joves que conec, els de veritat, o estan a precari o són fora del país. L’únic perill que veig és que els de la generació X ens convertirem en generació T, tard o d’hora i tampoc sabrem revertir la situació. I el tema de les pensions crec que només se solucionarà a la Finlandesa, és a dir posant impostos per pagar les pensions (i possiblement reduint-les). Enlloc està escrit que les pensions s’hagin de cobrar pel sistema de repartiment. Perquè no pot haver-hi una partida dels pressupostos generals dedicats a pagar pensions. I perquè no es pot retallar despesa pública per posar-la al sistema de pensions? 16000 milions d’euros anuals de despesa militar serien un bon complement per al sistema de pensions.

  5. Molt encertat i compartit des de fa molt temps el tema que exposes, és innegable que existeix una lluita generacional que clarament està perdent les noves generacions vs grans, però necessàriament i per lògica això haurà de canviar més d’hora que tard.
    Una puntualització, crec que el factor de canvi independentista, tot i que és rupturista, a catalunya té molt suport entre la generació T, el pujolisme sociològic s’ha apuntat al independentisme inocul.lant una dosi de nacionalisme atàvic, amb el seu mesies, i ara diria que són els més fervents lluitadors de la causa. (El pujolisme sociològic a Catalunya té per un tema apart).

      1. Parles del referèndum escocès i he extrapolat (potser equivocadament) ja que en parles significant quant de decisiu ha esdevingut el vot dels majors de 65 anys, i crec que és encertat l’anàlisi, però fent l’extrapolació al cas català puntualitzava algunes diferències que hi han i el paper de la gent gran en aquest procés pq em resulta curiòs alhora que contradictori.

        Segur que la llista de “País/Unitària/segregada” no té gaires representants per sota dels 40, totalment d’acord.

  6. No estic gens d’acord amb carregar a tota una generació els problemes derivats d’una crisi extraordinària i que es més una gran estafa que altre cosa.

    Des de la caiguda del mur de Berlin i els mandats de Reagan i Tatcher, s’ha pogut observar com el neocapitalisme, s’ha anat lliurant de recances i ha perdut la vergonya a l’hora de anar apoderant-se cada cop més de totes les rendes que podia.

    Amb els paradigmes de la liberalització, el lliure comerç, la globalització i el lliure moviment de capitals, han anat laminant el poder adquisitiu de les classes mitjanes a tot el mon on abans n’hi havia i mantenint a les classes baixes a la pobresa o encara pitjor, ensorrant-les més. I això ho han fet globalment en nom de una suposada llibertat, que deu ser la seva.

    No ha estat una lluita de generacions, les generacions no tenen res que veure amb això, ha estat una lluita dels poderosos amb tots els demés. De mica en mica, moure els seus capitals ha estat lliure i opac, s’han escapolit de pagar la major part dels seus impostos, han situat els centres productius on els hi ha semblat més barat sense cap consideració ètica ni moral, s’han prioritzat els guanys del capital per sobre de tot i s’han fet els ulls grossos amb la corrupció dels governants si aquests col·laboraven amb els seus interessos.

    Com si no, s’explica tot el que ha passat?. Les multinacionals paguen els seus impostos al país més barat sense tenir en compte on es generen, els més poderosos tenen la seva nacionalitat fiscal on els hi interessa, s’han eliminat milions de lloc de treball a Occident per situar-los a països que no respecten els drets dels treballadors i els paguen sous de misèria, estats com l’espanyol o el grec han canviat la seva constitució per prioritzar el pagament del deute a complir els deures socials als que els obliguen les seves constitucions, s’han reflotat bancs amb els diners de tots els contribuents com si fos l’única mesura possible ni tenir en compte la mala praxis plena de corrupció amb que havien actuat, i finalment, la corrupció s’ha apoderat de tots els governs des dels municipis passant per governs estatals o regionals fins a la Comunitat Europea, amb excepcions puntuals d’alguns països del Nord d’Europa.

    S’ha imposat la dictadura dels mercats per sobre dels drets de les persones. I tot això ha estat obra d’una minoria de poderosos i no de tota una generació. Com apuntava al principi d’aquest escrit, els moviments neocapitalistes dels anys 80 van trobar terreny adobat amb la caiguda de la URSS i l’assimilació al capitalisme més ferotge del comunisme dictatorial de la Xina. Sense alternatives, el capitalisme més moderat que havia existit fins aquell moment, recordem com li van influir els moviments del 68 a Paris, Praga o Califòrnia, es va anar transformant amb el capitalisme depredador d’avui en dia.

    De les estadístiques es poden treure conclusions, però mai a la lleugera ni generalitzant. Aquest ha estat un moviment transversal a les generacions, i protagonitzat per una minoria, encara que molt poderosa. No ha estat de cap manera, un moviment protagonitzat per tota una generació ni tampoc per la majoria dels seus integrants.

    1. Una de les coses que més em van sorprendre quan vaig escriure “La generació T ens ha arruïnat” és que les grans crítiques em van venir des de l’esquerra, amb exactament els mateixos arguments que tu menciones.

      Dit això, vist que la Generació T va votar massivament el PSOE als 80, que va donar suport a uns sindicats majoritaris que van retallar sempre per baix, i que després es van aprofitar de la bombolla, doncs sí, crec que hi ha una culpa generacional.

      1. Potser no tens més arguments per replicar que aquest de l’esquerra que repeteixes. No ho se, però el que si tinc clar es que mai he estat de cap partit, m’ha interessat la política però mai he participat en ella, com la majoria dels que estem a la famosa generació T. Per cert i perquè va del 45 al 64?, es que els de abans no van fer res?, precisament la generació de Reagan i Tatcher no es la T i ells van començar a posar les bases per què es pogués començar a desmantellar el suposat “estat del benestar”.
        No cal ser d’esquerres per reconèixer el que va passar, tant sols observar amb una mica d’atenció i no fer distincions generacionals arbitraries.
        Es cert que a Espanya, molts dels components de la que anomenes generació T van votar al PSOE, però si es fa un esforç i es contextualitza la situació d’aquell moment s’ha de dir que veníem del franquisme i del post franquisme (UCD) i poca gent volia continuar amb aquella situació, per aquest motiu dos mentiders professionals com el Felipe i la Guerra van enganyar a tanta gent, prometen un país nou, lliure, modern, amenaçant als bancs amb la seva nacionalització si no col·laboraven, acceptant el dret d’autodeterminació dels pobles o nacions històriques, prometen milions de llocs de treball, dient que a la OTAN d’entrada NO, assegurant que reformarien l’Administració Pública, etc. A TVE hi havia una tertúlia que es feia després de la projecció d’un film que es deia “La Clave”, en la que tot sovint el senyor Guerra prometia un futur plenament democràtic i prometia que a Espanya “no la iba a reconocer ni la madre que la parió”, vergonyós. Van enganyar a la majoria de la gent, aprofitant el moment totalment excepcional que vivíem. La generació T va ser enganyada per aquests senyors que per cert, no son de la generació T, ja que son d’abans del 45.
        Tot el que dius dels sindicats es totalment cert, però s’ha d’afegir que els sindicats han estat des de la seva legalització una barreja de lluitadors de classe utòpics pels que els empresaris eren l’enemic i d’aprofitats que van veure en el sindicat una oportunitat per guanyar diners sense fer gaire cosa. Se t’ha acudit mai pensar perquè a Espanya no s’ha demanat mai un sistema d’acomiadament lliure com hi ha per exemple a Finlàndia?. En aquells país del Nord, si t’acomiaden no hi ha indemnització però cobres durant més de 500 dies un 90% del teu sou que després es rebaixa fins a cobrar un mínim per sobreviure. Aquest fet fa que els empresaris contractin amb tota tranquil·litat i que una fallida empresarial no sigui un drama per molts empresaris, sobretot petits, com es a Espanya i tenen un atur infim. Doncs perquè no s’ha proposat mai a Espanya?, la resposta es que els sindicats tenen en la defensa dels treballadors una font d’ingressos gens menyspreable i que dona feina a molts dels seus advocats afiliats. Si tot això no existís de que viurien aquest advocats? I si els sindicats no poguessin defensar als seus acomiadats potser no tindrien tants afiliats?. En comptes de cercar solucions modernes, el que han fet durant aquests anys es anar cedint poc a poc, mentre muntaven vagues generals de pa sucat amb oli.
        L’any 82 els socialistes prometien una simplificació de tota la legislació laboral, que fes més fàcil la contractació de treballadors per les empreses, una mentida més, des de llavors i sobretot des de que ells mateixos van implantar els contractes temporals la complexitat de les normatives laborals s’ha multiplicat exponencialment afavorint els advocats dels sindicats i a tots els despatxos laborals / fiscals que s’han lucrat d’allò més. I tot aquesta activitat tant lucrativa es tant sols burocràcia, únicament burocràcia que no produeix res. Igualment podríem dir de notaris, registradors de la propietat, procuradors i altres espècies parasitaries pròpies de països centralistes model francès. Un exemple a USA no tenen notaris ni registradors de la propietat i una nòmina son tantes hores a tant l’hora menys un percentatge d’impostos, prova tu a entendre una nòmina espanyola amb la seva prorrata, base cotitzable, base imposable, base d’accidents, sou base, plus conveni (hi han milers de convenis nacionals, autonòmics, provincials i d’empresa), plusos varis, etc. Es un fantàstic negoci per uns quants paràsits entre ells, els sindicats.
        Perdona si ho faig molt llarg, però no tot es tant simple com acusar a una generació, tot això ve de molt lluny, ve d’una classe dominant que fa molts anys, més ben dit alguns segles, va trobar en la burocràcia la oportunitat de tenir controlats als seus súbdits i viure a costa d’ells, i que s’ha anat adaptant als temps moderns sense renunciar a les seves prerrogatives. Vigileu no us segueixi passant a vosaltres.

    2. No cal tota la propaganda, només cal que miris els noms i edats dels qui han provocat aquesta “gran estafa neocapitalista i teraliberal”:en el sector del gran empresariat… quants n’hi ha, de menors de 50 anys?

      Aquesta “gran estafa” no hagués estat mai possible sense la connivència dels alts càrrec polítics i de “la porta giratòria”: Felipe, Aznar, Zaplana, Rato, Tony Blair, Clinton, Gore… del govern a assessors de les grans empreses.

      Un altre cop, cal veure quadre del CIS de l’article.

      I per acabar amb els de casa, com diu en Josep, la tercera pota d’aquesta “gran estafa” és la sindical, i jo veig als 4 mateixos dirigents sindicals des que tinc us de raó.

      Ara, que si vols parlar de la deriva del feixisme xinès, fem una ullada al seu comitè central (crec que el més jove en té 50) i calculem la mitjana d’edat.

      Cal seguir o ja n’hi ha prou? Jo si que en tinc prou de la propaganda, de les mateixes excuses, de les mateixes justificacions i dels mateixos intents d’endossar, o seria socialitzar? les culpes i les pèrdues a tothom.

      1. Aranau simplificar els problemes no porta enlloc. Creure que tot es un problema de generacions es no tenir cap perspectiva de l’arrel dels problemes. I per cert, no feia cap propaganda ni tindria perquè fer-ho.

  7. Molt d’acord en la situació que descrius, i permet-me afegir que d’una inconvenient n’hem de crear una oportunitat. Potser hauríem d’anar eliminant els jerarquismes i crear una societat més transversal, participativa i inclusiva on el poder no fos de les generacions sinó de les civilitzacions.

  8. Com a millenial estic plenament d’acord amb tu. La gent de la meva generació està a l’atur, allargant els estudis, treballant per sous que són una misèria o, directament, a l’estranger (com és el meu cas).
    La veritat és que la situació laboral es veu francament difícil i no sembla que hagi de millorar. I el problema és que quan ens plantem als 30 podrem tenir tots els títols i màsters existents però l’experiència professional demostrable serà poca i pobre.

  9. Retroenllaç: Podemos, jubilaciones y prioridades de gasto

  10. Molt bon article Josep!!
    No havia sentit, imaginat ni captat el més lleu suggeriment d’això que exposes en l’article.
    Suposo que no es pot resumir tot l’estat actual només en la lluita generacional… tampoc crec que ningú de la generació T s’hagi dedicat a conspirar per enfosar les succesives generacions.
    De fet crec que el sistema democràtic muntat porta sense remei a aquesta acumulació de desproposits i d’asimetria generacional.
    Cada 4 anys el polític responsable de torn es veu obligat a actuar de manera que la ciutadania estigui contenta per renovar el seu càrrec… cosa que fa que doni patades endavant a problemes que realment s’haurien de solucionar per impopulars que siguin… cosa que fa que demani crèdits per fer enlluernaments… cosa que acumula deute al llarg del temps que pagarà el que vingui després.
    Els sindicats funcionen igual… i per tenir contents els de sempre han de deixar fora els nous.
    En qualsevol cas, sembla que és una situació insostenible i que més d’hora que tard tindrà el seu desenllaç.
    Gràcies per l’article altre cop!!!

  11. Retroenllaç: Josep Sala i Cullell: “La catàstrofe generacional s’agreuja” | Núvol

  12. Retroenllaç: Free(jazz) as in freedom | planet.communia.org

  13. Brillant article. Hi ha un element més del que no es parla a l’article i que es un factor decisiu: el descens de la natalitat. Els que marxen si creen una familia a l’estranger i tenen els fills allà no tornaran. Perque tornin cal que les condicions d’aqui siguin com a mínim com les que han trobat al nou pais on han anat. Allà crearan riquesa i aportaran saba nova a la societat que els ha acollit: els seus fills. La precarietat a tots els nivells es un fre per la natalitat i a partir d’un punt el fill únic pot esdevenir la única opció pels més arriscats i molta gent pot decidir simplement no tenir fills com és el cas de Rúsia a l’actualitat. Els indicadors demogràfics d’Espanya i Catalunya per les properes dècades son demolidors. I sense ajudes de cap mena per fomentar la natalitat per part d’una generació T encara al poder que ja fa molt temps que va passar per aquesta etapa i que només vol mantenir l’status adquirit el problema esdevindrà una bomba de rellotgeria que petarà als morros dels nascuts entre mitjans seixanta fins el 1981 quan d’aqui uns anys es comencin a jubilar. Gràcies

  14. Estic completament d’acord amb les teves reflexions. Encertes perfectament amb la diagnosi i les causes del problema. Una generació que va beneficiar-se de la formació d’un nou país des de cero, que va trobar una estabilitat familiar, laboral i econòmica molt ràpida i que no ha deixat d’ocupar els cercles de poder i de decisió durant dècades. Estem vivint una autèntica gerontocràcia. Tenim governants que no saben ni el que és internet.

    La generació més ben formada de la història d’aquest miserable país està condemnada a l’eterna inestabilitat laboral. L’encertes en el factor sort. Qui havia de dir-nos que ser funcionari gairebé seria la única de les solucions.

    Personalment, fa anys ja ho denunciava. Any 2012:

    http://vaderiure.blogspot.com.es/2012/10/que-facil-ser-jove-avui-dia.html

    http://vaderiure.blogspot.com.es/2012/06/merits-capacitat-i-funcionaris.html

    http://vaderiure.blogspot.com.es/2012/03/dubte-la-generacio-actual-ho-te-mes.html

  15. El conflicte no és pas entre generacions sinó, penso jo, entre treball i capital: és més fàcil explotar-ne 100 que 200; és més fàcil sobrecarregar a uns de feina mal retribuïda i als altres deixar-los sense que no pas repartir-la.
    Després, és fomenta la falsa consciència que el conflicte és entre generacions i s’oculta l’adversari comú: divideix i venceràs.
    De bona gana renunciaria a una part del meu sou i de la meva feina per guanyar qualitat de vida i donar feina a la generació dels meus fills, però no em deixen. Així ens sobreexploten als més grans i sumeixen en la precarietat més absoluta els més joves.

  16. Si la gent no tingués més fills dels que es pot permetre, solucionaríem una part del problema. Jo encara tinc 26 anys, però tinc molt clar que si no en puc mantenir ni un, doncs s’acaba la branca paterna de la meva família, no és obligatori tenir descendència. A ma mare se li trenca el cor quan li ho dic i em respon que està disposada a mantenir un o, millor, dos néts. Però la gent que té nens que ningú no pot cuidar com es mereixen només es posa misèria. Per què la gent més necessitada molt sovint té uns quants fills petits?!
    Una altra qüestió és la generalització de les vacances fora. No és obligatori anar a esquiar ni sortir del continent. A algunes persones els agrada viatjar, però crec que moltes ho fan perquè és el que toca, perquè Barcelona durant un pont és per als turistes. No ho entenc: per què ens estressem i gastem, patim aglomeracions, etc.? Jo no hi passo, per aquí, i ho vaig veure ben joveneta.
    Ara bé, el problema clau és el mercat de treball i els salaris, perquè si la gent cobra prou es pot permetre tenir fills i vacances a l’estranger amb la consciència tranquil·la. El cas és que als joves ens exigeixen molta formació (ai, l’anglès, sense el qual no ets persona!) i ens volen pagar molt poc. Jo tinc la grandíssima sort que a casa em mantenen, ja que m’encanta estudiar, continuo formant-me i no volen que ningú m’exploti per, tanmateix, no poder viure pel meu compte. Em sento molt afortunada, però sé que no tothom és fill únic de funcionari que heretarà dues cases i podrà viure de les rendes. A més, treballar no és només guanyar-se la vida, sinó també desenvolupar-se com a persones, sentir que fem un servei a la societat i que no depenem de ningú. I això, sento que m’ho neguen, com tanta gent de la meva generació. Cal defensar el dret del noi de 14 anys que vol treballar de forner (per què no?!) i el del metge de 30 que vol curar pacients i atendre’ls bé, no exigir títols a qui no els necessita i pot fer bé l’ofici que li agrada (com abans, que hi havia aprenents!) i ajudar als qui volem créixer professionalment al nostre país, que també hi tenim dret, és casa nostra.
    Per sentit comú, però… la gent es mor: com és possible que mai no agafem el relleu? D’aquí uns anys, la naturalesa toca anar-nos a favor! O és que només treballaran els paletes i vindran els alemanys i els sud-americans mentre els espanyols marxen a Alemanya i a Sud-Amèrica?!

  17. sin querer entrar en el tema generacional directamente, es muy cierto que es un indice del porqué la situación del reparto de riquezas ,oportunidades de poder vivir y ser feliz no van acompañadas,sea por el ciclo económico del sistema o cualquier otra justificación, a lo mejor deberíamos de preguntarnos hasta donde estamos dispuestos para tener más cada uno o si sea de aprovechar la oportunidad de cambiar todos y todo, para que todos estemos BIEN.

  18. Retroenllaç: La Generació T ens ha arruïnat | Des del fiord

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s