Ara fa més o menys un any vaig publicar La generació T ens ha arruïnat, l’article que més ressò ha tingut del bloc: més de 36.000 visites només en aquesta pàgina, i suposo que moltes més a la seva traducció en castellà. L’expressió “Generació T” ha fet fortuna, i la trobo sovint a twitter i als fòrums, i no ens enganyem, molta gent de les xarxes em faria menys cas si no hagués escrit aquest text. Però alhora l’article m’ha permès pensar més en la qüestió generacional, i discutir-la amb moltíssimes persones de molts àmbits. Permeteu-me que passat aquest temps hi afegeixi algunes reflexions.

1. La Generació T (1945 – 1964)

Enguany hi ha hagut tres relleus generacionals a la política espanyola: Joan Carles I (76 anys) va abdicar en Felip VI (46), Alfredo Pérez Rubalcaba (63) va ser substituït per Pedro Sánchez (42) al capdavant del PSOE, i Cayo Lara (62) sembla que deixa pas a Alberto Garzón (29) a IU. També les morts d’Emilio Botín i Isidoro Álvarez, malgrat ser de la generació anterior, han estat significatives. Ara bé, continuem sense ministres ni consellers menors de 40, ni hi ha hagut canvis significatius als mitjans, l’economia, l’empresa, les universitats o les tertúlies d’en Cuní. Però la dada que vull destacar de la Generació T és que s’està jubilant massivament.

El darrer any s’han batut dos rècords a Espanya: el de nombre de pensionistes, que ja són més de 8,4 milions, i el de la pensió mitjana, que per primer cop ha superat els 1000 euros mensuals. La Generació T ha tingut una estabilitat i uns sous més alts que els seus predecessors, i això es nota en la pensió que els està quedant (de mitjana, més de 1.300 euros). I a sobre són molts més: si el 2004 el nombre de nous pensionistes no arribava als 90.000 respecte l’any anterior, el 2013 en van ser més de 133.000.

Però el 2013 també ens va deixar una dada nefasta: per primer cop des de 1949, el sou mitjà espanyol va baixar. Ara és de 1.634 euros bruts mensuals a Espanya i de 1.743 euros a Catalunya. I alhora el nombre de cotitzants per pensionista és de 2,27, comparat amb els 2,71 d’abans de la crisi. En resum: cada cop hi ha més jubilats i aquests cobren més, i alhora cada cop hi ha menys treballadors, que també guanyen menys. I aquest segon grup ha de pagar les pensions dels primers. Una bomba de rellotgeria que cap polític està disposat a afrontar.

Fixeu-vos també que des de l’inici de la crisi, moltes retallades han afectat les generacions joves: ajuts a la natalitat, al lloguer, beques d’estudi i menjador… Mentrestant ni s’ha tocat el blindatge dels treballadors més veterans ni s’han abaixat les pensions, i l’explicació és ben fàcil: és la Generació T (i la seva antecessora) la que sosté l’status quo actual. La gràfica per edats de la darrera enquesta del CIS ho deixa ben clar:

Veiem per tant una clara divisió generacional. Molts de la X i dels millennials volen ensorrar el règim actual, mentre que els de la T i de la postguerra desitgen mantenir-lo, probablement per por. Recordem que al referèndum per la independència d’Escòcia el vot jubilat també va ser clau: el 73% dels majors de 65 anys van votar pel no, i això va fer decantar la balança. De fet si no hagués estat per ells hauria guanyat el sí. Naturalment no poso en dubte el seu dret de vot, però és ben irònic que la decisió més transcendent per a les noves generacions l’acabi imposant els que ja no hi seran per veure-ho.

2. La Generació X (1965-1981)

Els membres de la Generació X encara vam disposar d’un temps per situar-nos, per trobar un lloc estable i per fer contactes, i sospito que gairebé tots pensàvem que podríem replicar la trajectòria dels nostres pares. Al final, però, sense saber-ho vam acabar jugant a una enorme ruleta laboral. A alguns (funcionaris, enginyers, emigrants, mestres) els va tocar el premi i ara tenen pocs problemes, altres (paletes, periodistes, arquitectes, investigadors sense plaça) van fallar el tret i ho han patit molt. També ha estat decisiu si ens vam hipotecar o no, i en quines condicions vam fundar la família.

Som per tant una generació dividida, entre els que han pogut mantenir el nivell heretat, i per tant encara viuen prou bé, i els que han caigut rotundament de classe social. N’hi ha que tenen una feina estable que els durarà, i n’hi ha que han anat a parar a l’economia submergida com a única sortida per exercir el seu ofici, o per esquivar deutes i embargaments. Això sí, tots plegats amb moltes més restriccions econòmiques. L’època del darrer mòbil o dels dos viatges l’any ja fa temps que ha passat.

Pel que fa als membres de la Generació X que tenen un relleu públic, es produeix un fet demencial: continuen sent els joves. És tan gran l’abast i el poder la Generació T, que un senyor de 35 o 40 anys se’l continua veient com un nouvingut o un inexpert. Això no pot durar gaire temps per purs motius biològics, però em fa por que quan arribem a dalt, haguem perdut l’empenta o la il·lusió. Em sembla que serem una generació amb molt de potencial perdut.

3. Els millennials (1982-2000)

Ara bé, i per més que ens queixem els de la Generació X, no hi ha ni punt de comparació amb els que vénen després. La situació dels millennials és terrorífica, i a més són gairebé invisibles.

Com he dit abans, els de la Generació X vam sortir al mercat laboral en un temps d’un fort impuls econòmic, i amb expectatives de millorar i progressar. Hi havia la certesa que al cap d’uns anys ens estabilitzaríem, encara que fos més tard que els nostres pares. Però aquesta expectativa i aquesta manera de fer han mort.

Fa poc una noia de 22 anys em deia que tots els seus amics que treballaven, o els havien col·locat a casa seva, o ho feien a l’estranger. Mentrestant la resta tenien previst anar encadenant carreres i màsters mentre esperaven temps millors, o que passés alguna cosa, no se sap quina. Anar a buscar feina vol dir trobar-se amb un mercat laboral totalment desestructurat, que t’obliga a competir per obtenir uns contractes temporals indecents i amb condicions que feia dècades que no es veien (i si no les volen, que agafin el primer vol i vagin a servir cafès a Londres).

Tots aquests joves, perquè ells sí que ho són, com podran fer el pas cap a la vida adulta? Com podran emancipar-se, gaudir de la llibertat que et proporciona la independència econòmica, fundar una família? Algun dia sortiran de la precarietat perpètua? Cal dir que aquest empobriment de les generacions joves és un fenomen comú a Europa. Aquesta setmana The Independent explicava com al Regne Unit la franja d’edat amb més pobres ja no és la de 65 o més, com fa vint anys, si no la de menors de 25. L’atur, els contractes escombraries i els lloguers altíssims han estès la pobresa entre els joves, mentre que la gent gran és ara mateix el grup més sòlid econòmicament.

Els millennials també són una generació dividida, però de manera feudal. Si tenen una família que els ha pagat uns estudis d’elit, els pot col·locar a l’empresa o a l’administració, o els compra el pis, arribaran molt alt. En cas contrari disposen de molt poques opcions. Com a molt, agredir al típic representant de la Generació T que encara parla dels ascensors socials que suposadament van crear.

4. Per acabar

Quan vaig publicar el meu article original, la majoria de crítiques em van venir des de l’esquerra. El seu argument és que no hi ha cap problema generacional, que tot es limita a una lluita de classes. Tot i això continuo convençut que sí que hi ha un problema generacional al nostre país, i que cada cop és més greu.

Els poderosos de la Generació T han construït durant 30 anys un model sòcio-econòmic que ha beneficiat sobretot a ells, i han blindat el seu futur a canvi de deixar un deute monstruós i un mercat laboral arrasat. Un pla aparentment perfecte que ha topat amb la crisi, i amb l’evidència de que si els nous jubilats estan cobrant molt més que els joves que els han de pagar la pensió, anem cap a una col·lisió inevitable.

Però a mitjà i llarg termini hi ha un factor molt més important. O s’aconsegueix redreçar la situació dels millennials o anem cap a la catàstrofe social més absoluta, perquè un país que força els joves a triar entre emigració o precarietat és un país mort.