Els llibres de reflexió costumista i passejada són molt abundants a la nostra literatura, potser perquè aquest és el gènere que va cultivar el Gran Tòtem. Si aneu a les llibreries en trobareu a cabassos, i dels temes més diversos, des de la fugida a una ciutat estrangera fins a la superació de la pitopàusia. Però els llibres així són de mal vendre, perquè no prometen crims escandiaus, amors apassionats a base de fuetades, o monstres amb tentacles. La vida real, no ens enganyem, sol ser avorridota. Agafem per exemple Picadura de Barcelona (Edicions Sidillà, 2014), que a la contraportada promet “disseccionar [sic], amb intel·ligència, perspicàcia i ironia, la ciutat i de retruc el país”. Davant de la possibilitat de llegir les reflexions d’Adrià Pujol Cruells sobre Barcelona, la reacció instintiva és preguntar-se: i a mi què collons m’importa allò que pensa Adrià Pujol Cruells?

Davant d’aquesta qüestió cabdal hi ha diverses possibles respostes que poden inclinar o no cap a la compra del llibre – i si s’escau a la seva lectura.

La primera possibilitat és conèixer personalment l’autor. Si n’ets parent directe sempre hi ha l’orgull filial, i els amics es mouran per la curiositat de saber si hi surten, o de descobrir-hi alguna xafarderia. No és però el meu cas. A banda de les esporàdiques però animades converses que tenim a twitter, mai no he fet un cafè amb l’Adrià Pujol Cruells.

La segona és que l’obra l’hagi escrita algun dels molts exhibicionistes que tenim al nostre país, i que podríem llegir per morbositat pura. El periodista de segona que espera trobar una menjadora, l’acadèmic amb plaça fixa que no té cap contacte amb el món real, el ressentit que ha vist com els seus contemporanis es movien millor als cercles de poder, el professional que creu que la seva vida ens interessa més enllà de la feina. Tampoc és el cas de Picadura de Barcelona. La trajectòria de l’Adrià Pujol Cruells sembla força discreta, i si bé és fill del corrector del Gran Tòtem, tampoc és cap patum cultural – encara.

Una altra opció és compartir paisatge sentimental. I aquí ja ens hi acostem. Tenim una edat semblant, i els dos venim del Baix Ter i vam anar cap a Barcelona. Hi reconec les barques de l’Estartit, els cotxes de línia, les escapades per la capital, els plans impossibles amb amics, la costum ancestral de collonar. Però clar, aquesta és la meva experiència, i no la de molts lectors. Així doncs, al final què queda per motivar la compra? Encara que sigui sorprenent, la literatura – sí, aquest element que poca gent sembla tenir en compte en el mercat actual del llibre.

Adrià Pujol Cruells ens provoca amb una “llum mòrbida” i una “nit blana” a la primera pàgina, però tranquils, el vocabulari és més actual que totèmic. El millor és una feina de sastreria minuciosa, relligant els paràgrafs durant dues-centes pàgines (sense divisió de capítols!) i deixant que les idees llisquin sense salts. Algun enllaç, de fet, m’ha fet aixecar-me i aplaudir, sobretot quan ho comparo amb la potineria dels nostres periodistes a l’hora de confegir els seus textos.

Picadura de Barcelona és un magnífic document d’uns anys, les dues dècades que ens van dur del post-olimpisme al procés, de la crisi de 1993 a la de 2010. Anys de bombolles, d’explosió turística i pèrdua patrimonial, de la modernitat basada en un fals cosmopolitisme, i de moltes esperances frustrades. Un miratge del qual tots plegats n’hem sortit una mica abonyegats. L’autor descriu i diagnostica amb precisió, però tria no obrir en canal ni fer sang. De fet a vegades s’enretira. Per discreció o per prudència? Al cap i a la fi es tracta de no ficció. Potser amb una novel·la… però ara que ho penso, això és el que ha fet Sergi Pons Codina a Mars del Carib (edicions de 1984, 2014).

Tots recordem alguna nit de festa en què hem acabat passejant amb un desconegut o desconeguda durant una llarga estona, i si bé potser no hi hem coincidit del tot, n’hem tret més d’una idea profitosa. Picadura de Barcelona ens permet fer el mateix amb l’autor, però anant a dormir d’hora, que ja tenim una edat.

I un apunt final sobre el llibre com a artefacte. A diferència dels responsables d’algunes editorials joves actuals, els editors de Sidillà han escollit magníficament el paper i la tipografia, i la portada és esplèndida. Cal felicitar-los, i més d’un n’hauria de prendre nota.