Marià Vinyas, empresari i músic ganxó, explicava que el compositor amb qui Juli Garreta sentia una major afinitat era Edvard Grieg. “Quan sento la música de Grieg, em sembla que menjo pinetells i rovellons”, deia Garreta, que prenia el noruec com una mena de parent espiritual. L’estil d’un i altre no té evidentment massa res a veure, però els dos compartien la voluntat de fer una música universal a partir de la terra pròpia, a banda del magisteri de la forma breu.

El 23 d’octubre de 1925 es va estrenar al Palau de la Música Catalana el Concert per a violí i orquestra de Garreta, amb Francesc Costa de solista i la direcció de Pau Casals. Va ser un gran èxit, i després d’obres més breus com Les Illes Medes, la consolidació de Garreta com a creador simfònic. El crític de La Veu de Catalunya n’escrivia això: “Aquest concerto proclama en el seu autor un temperament musical i una intel·ligència privilegiades, una inspiració vigorosa plena de sanitud i d’optimisme que s’amotlla als corrents moderns sense caure en cap mena d’excentricitat”. O el de La Vanguardia: “En él se observa algo nuevo, una expresión fuertemente acentuada, un sentimiento propio que trata libre y encaja en su molde propio sin disfraces ni golpes de efecto”.

Fa cinc anys la discogràfica Tritó en va publicar el primer enregistrament, amb el violí de Santiago Juan, i Jaime Martín dirigint l’OBC, i això ens permet descobrir finalment com sona.

El Concert té un començament d’impacte: clarinets, fagots i cordes toquen en fortissimo exactament la mateixa melodia, cadascú a la seva octava, i que després desenvolupen més suaument les flautes.

Tot el material del primer moviment prové d’aquests compassos. L’orquestració és delicada i transparent, amb textures que recorden més el primer Wagner (Lohengrin, sobretot) que no pas la hipertròfia de Mahler o Strauss. Garreta fa que les cordes acompanyin el solista, i que siguin les fustes les que dialoguin amb ell; metalls i timbales tenen un paper molt secundari. Els moments de lluïment virtuosístic hi són, tot i que sempre lligats a la coherència musical. De tots els passatges potser el més meravellós sigui l’Andante central, amb una bellíssima melodia del violí i les fustes donant-li la rèplica.

El segon moviment és, com toca, el més líric, amb un violí sempre espressivo. Ara bé, la música no s’eleva fins que Garreta fa callar el solista i deixa que l’orquestra creixi: primer les trompes, després el clarinet, l’oboè, la flauta i, finalment, les cordes. És un esclat de passió, però compte, breu i controlat, fins i tot pudorós. És fàcil d’imaginar què n’haurien fet Strauss o Korngold d’aquest mateix material.

El moviment més convencional seria el tercer, si no fos que el compositor va decidir col·locar-hi la cadenza (curta i poc remarcable) gairebé a l’inici. L’obra acaba amb un Presto que, escoltat aïlladament, té un flaire de concert barroc.

El Concert és una obra important, amb moments fabulosos, però que Garreta segurament hauria revisat després de l’estrena. Això, atenció, no és cap demèrit. El millor concert per a violí de tots els que es fan i es desfan, el de Sibelius, va ser refet de dalt a baix, amb talls dràstics, canvis de textura orquestral i alteracions de les melodies, fins a convertir-se en una obra definitiva.

Lamentablement això no va ser possible. Garreta va emmalaltir al cap de pocs dies del triomf, i va morir el 2 de desembre del mateix any. La Revista Musical Catalana, butlletí de l’Orfeó Català, va publicar la crònica del concert i l’obituari del compositor al mateix número. Si Garreta hagués sigut francès, avui potser tindria la categoria internacional d’un Ernest Chausson o un Henri Duparc (per dir músics de trajectòries interrompudes), però ser català imposa una llosa històrica. El Concert, com la resta de l’obra simfònica del compositor, va desaparèixer completament dels programes orquestrals.