Fem-ho a pes: de les dues-centes vint pàgines d’El dia que va morir David Bowie me n’interessen aproximadament la meitat, que no deixa de ser una bona proporció. El narrador i protagonista de la novel·la és jove de poble que va a la gran ciutat per estudiar, destapa la seva sexualitat, i cau en una rutina de festes i relacions esporàdiques per tapar una existència força merdosa. Mentre espera el resultat d’unes anàlisis, ens fa un repàs de la seva vida. No és una estructura gaire original, però quan ens descriu els companys de pis, els locals gays, les trobades nocturnes, la feina o les converses per Grindr, el llibre cau just en el que més m’apassiona de la literatura, descobrir coses noves de territoris que ja conec.

Ara bé, per algun motiu Portell ha considerat que aquest material no era suficient, i ha muntat una col·lecció de retalls a l’estil Germà de gel: fragments d’un llibre per a mestresses de casa, trucades de la mare, escenes nocturnes escrites en format teatral, el menú d’una pizzeria, etcètera. Potser la intenció era completar el món del protagonista, però al meu parer li dilueix la veu, i això li resta força.

Però el gran dubte que tinc sobre El dia que va morir David Bowie fa referència a l’estil. Com que es tracta d’un monòleg interior, Portell ha optat per encadenar frases llargues sense punts, amb moltes subordinades i coordinades. Compte, el problema no és una mala sintaxi (d’aquella que es troba als llibres que guanyen premis), sinó que en català la finestra és verda. I aquí em vénen moltes preguntes al cap: per què la frase curta domina en català, i una de llarga es fa feixuga? És una qüestió cultural, ens en podrem desempallegar, o és el nostre model de llengua? No ho tinc gens clar, però haver-ho trencat crec que perjudica la novel·la.

En qualsevol cas, un llibre irregular però amb algunes fogonades molt interessants, i un bon retrat d’una part de Barcelona que els nostres escriptors no freqüenten gaire. Vist que l’autor és jove (nascut el 1992, marededéu), li seguirem la pista.