Disclaimer, que diuen els anglesos: Conec l’autor, i no només hem compartit taula, sinó que un cop ens van aturar uns policies amb rifles al mig de les Gavarres. No sé si això ha afectat el meu judici, però en qualsevol cas sou avisats.

Ve’t aquí un llibre difícil de collar. Quan acabo una lectura i el pòsit sembla tèrbol, normalment és conseqüència de l’execució del text, però d’això no en puc dir res. Totes les virtuds marca Pujol Cruells hi són: la sintaxi transparent i treballadíssima, el lèxic brillant i juganer, etcètera. Aquest cop l’edifici trontolla perquè està muntat sobre uns fonaments d’una dualitat irresoluble.

La carpeta és blava és un tractat sobre l’humor, i no sobre aquell professional i comercialitzat, sinó sobre el popular i col·loquial. Repte immens, perquè es tracta d’un tema que, com passa amb les sensacions que produeix la música, s’esmicola als dits quan s’analitza massa. La solució que ha trobat l’autor és donar-li forma de diàleg socràtic, un de nocturn i irreverent. El mestre Pujol llança teories, cita fonts i crea una cosmogonia, mentre fregeix sonsos i s’enfila a bales de palla; mentrestant l’alumne Iakin manté una distància escèptica. El model s’aguanta a petites dosis, tot i que a vegades es crea massa distància entre els pensaments presentats i les accions que els envolten. Això sí, del llibre en surten vint litres de suc, i és inevitable apuntar moltes referències per una consulta posterior.

Ara bé, l’edifici s’esquerda des del moment que l’autor s’encarna al text. Picadura de Barcelona funcionava d’una manera esplèndida perquè, tot i també contenir teories, reflexions i cites, estava fet a partir d’allò que l’autor havia viscut i sentit; La carpeta, en canvi, està bastida a parti d’allò que ha llegit, i aquesta diferència de domini entre emoció i raó és clau. Malgrat les pàgines finals (de llarg les millors), malgrat tots els qualificatius que li llança Iakin, malgrat la broma que ho conclou, l’exercici es converteix  en un “mireu si en sé”. Un assaig convencional ho dissimula pel to neutre, però aquí és impossible.

La carpeta és blava és un llibre fascinant, frustrant, hilarant, pedant, xarmant. Em sembla que Pujol Cruells ha fet el mateix que molts creadors quan es deixen endur per la seva dèria, ho porten tant a l’extrem que és difícil seguir-los. No és un text plenament reeixit; però com passa amb tots els experiments, allò important no és el resultat sinó que existeixi, i en qualsevol cas estic molt content d’haver-lo llegit.