El cas dels maristes és un d’aquells llibres que cal llegir de cop, perquè els mals tràngols és millor passar-los així. Es tracta, evidentment, de la crònica dels dies de febrer de 2016 en què van esclatar els casos de pederàstia als col·legis religiosos dels germans maristes, escrita pel periodista d’El Periódico que ho va destapar. La història va començar amb un sol cas i va anar creixent com una bola de neu, empesa per les víctimes que finalment es van atrevir a parlar-ne i, increïblement, per la confessió pública de dos professors, de la dotzena que van ser denunciats. Una tempesta que, com sol passar, va tenir una gran força però de seguida es va desfer.

El llibre té el to funcional de la crònica periodística, però Guillem Sànchez li dóna una estructura molt intel·ligent. Comença centrant-se en els casos individuals, en el dolor i la determinació dels afectats, en la por dels que encara no estan preparats per sortir a la llum i denunciar-ho. Ara bé, mica en mica va obrint el ventall i mostrant l’estructura que ho va permetre: l’administració, les mancances legals, l’actuació de la justícia, l’estigma social i, sobretot, l’immens poder educatiu dels ordes religiosos. Com pot ser que la Generalitat toleri que una institució que va admetre tenir pederastes a les seves escoles, i ser-ne plenament conscient, continuï treballant i acceptant alumnes? Li noto a Sànchez la ràbia de no haver pogut anar més enllà, de no dir-ho tot per culpa de les inèrcies del país, i això l’honora.

Acabat el llibre, queda un sentiment de fúria. La pederàstia institucionalitzada és, a banda d’un crim horrorós, una traïció contra tot allò que fem els mestres. Que s’hagi volgut tapar, que els fets quedin impunes per la prescripció dels delictes, i sobretot que res no garantexi que no es pugui repetir, ho fa encara més terrible. Allò no van ser una colla d’actes individuals, sinó el símptoma d’una estructura podrida.

El cas dels maristes és un testimoni dur, i un llibre imprescindible per evitar l’oblit.