Reconec que el nom de Juli Garreta el tenia associat bàsicament a un carrer de Girona (hi vivia la noia que m’agradava de la carrera, ai) i, més llunyanament, a un compositor de sardanes. Fa poc, però, el nostre meisterkomponist a l’exili Joan Magrané ens va recordar que també era autor d’una producció orquestral de gran valor, inclòs un poema simfònic de títol Les Illes Medes. Escoltada l’obra durant unes quantes setmanes, crec que val la pena fer-ne quatre ratlles.

Juli Garreta (1875-1925) va ser una figura excepcional, un músic gairebé autodidacte que sempre va compaginar la composició amb l’ofici de rellotger al poble natal, Sant Feliu de Guíxols. El seu talent es va desenvolupar a les vetllades musicals domèstiques, aprofitant les partitures que un amic portava d’Europa, més algun concert a Barcelona i una escapada de joventut a Alemanya, on sembla que va arribar fins a Bayreuth. Durant els primers anys es va centrar en la composició de sardanes, que van ser tan apreciades com polèmiques: els balladors es queixaven que no tenien ritme, i diuen que les dones dels músics de La Principal de La Bisbal, la cobla més garretiana, patien perquè aquesta dèria els feia perdre contractes. Va ser Pau Casals qui va esperonar Garreta a dedicar-se al repertori orquestral, i qui li va programar regularment les seves obres. D’aquest periode en destaquen la Suite empordanesa (1921), Les Illes Medes (1923) i el concert per a violí (1925). Lamentablement, i com va passar amb Gershwin, Garreta va morir sobtadament quan la seva carrera simfònica començava a enlairar-se. Tenia previst compondre una simfonia i fins i tot una òpera, uns Mestres cantaires catalans.

Les Illes Medes comença amb una clara declaració d’intencions, un fortissimo de tota l’orquestra presentant el primer dels temes de l’obra. Es tracta d’una evocació marina, però no hi busqueu detalls impressionistes, la intenció de Garreta és mostrar el contrast entre la fúria i la calma del paisatge mediterrani. Tot i que la inspiració és straussiana, la l’orquestració és més austera, potser wagneriana, amb una tendència a usar cada secció en bloc (cordes, metalls, etcètera), i un gran pes dels clarinets. En qualsevol cas podeu consultar la partitura aquí.

Garreta és un exemple de la vitalitat de la música a Catalunya durant el primer terç del XX, amb un grapat de compositors excepcionals (Mompou, Gerhard, Toldrà, Pedrell…) a cavall entre París i la influència germànica, i la figura universal de Pau Casals. Tot plegat va culminar amb el Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània, on es van tocar obres de Britten, Szymanowski, Krenek o Martin, i es va estrenar una de les peces clau del segle, el Concert per a violí d’Alban Berg. El festival va tenir lloc el desembre de 1935, i del que va venir després encara no ens n’hem refet.