Germà de gel (l’altra editorial, 2015) és dos llibres. Per una banda, el retrat de la situació familiar, laboral, sentimental, etcètera, de la narradora, marcada en bona part pel germà “de gel” amb transtorn de l’espectre autista. Per l’altra, un recull de textos al voltant de la seva obsessió, les terres del nord i les exploracions àrtiques. Aquest segon llibre gairebé redimeix el primer, sense aconseguir-ho.

La història de la narradora és força convencional, però li falla l’estil. És planera, sense cap mena d’alicient literari. Hi ha passatges francament fluixos, com la descripció dels tipus de regals (que sembla treta d’un mal monologuista), o el diàleg final amb la mare, pèssimament escrit – i això que ara tenim el mestratge de la Rojals. Però fins i tot a les millors pàgines li falta la guspira, alguna cosa que les elevi. En la forma actual és una crònica rutinària, passable en un sopar d’amics o com a apunts escrits en un cap de setmana, però insostenible per a ser publicada. Els textos àrtics (sovint trets de la Wikipedia, diaris, etcètera) són millors, però no dialoguen prou amb la narració principal, i es queden a mig camí.

Més enllà de l’obra, em resulta incomprensible que aquest títol hagi guanyat el Premi Llibreter, que fins ara assegurava un bon nivell. Alguns me l’han defensat com un “artefacte”, o com una creació “original”, com si fer una obra de retalls fos una cosa nova en ple 2016. Al final arribo a la conclusió que hi ha dos altres llibres a Germà de gel: aquell que molts voldrien que fos i que s’han imaginat, i el text autèntic, real. Aquest últim em sembla un primer esborrany d’una obra millor, però en la forma actual no arriba a uns mínims.