Quatre ratlles sobre… Cavalls salvatges, de Jordi Cussà

Deixeu-me començar per aquí: l’única cosa que no m’agrada de Cavalls salvatges (L’Albí, 2016) és el títol. Massa evident, el que hauríem pensat de seguida. Feta aquesta crítica, ja es pot dir que la resta és absolutament colossal, un d’aquells llibres que perdurarà, i això que ha calgut una segona edició (la primera, introbable, és del 2000) per ajudar a difondre’l.

Fa dies que em pregunto com pot ser que la novel·la, que explica les vivències d’uns quants personatges units per la droga durant gairebé trenta anys, m’hagi atrapat d’aquesta manera. Mai no he consumit res, i dels vuitanta només en recordo alguns quinquis que corrien pel barri i les històries de la meva tia àvia, que vivia davant de la presó de Figueres. L’explicació és, naturalment el talent literari de l’autor, i el fet que aquest fins ara em fos desconegut em resulta absolutament incomprensible. Caldrà buscar immediatament la resta de la seva obra.

Cussà, que coneix bé l’ambient, mai no jutja els protagonistes. Es limita a mostrar-nos què fan, com viuen, què senten. Autor, lector i personatges es troben sempre al mateix nivell, potser no agafats de la mà, però sí asseguts a la mateixa taula. Hi ajuda una estructura polièdrica, amb diferents punts de vista, i el fet que la droga, malgrat ser present a cada pàgina, no ho domina tot. En Lex i la seva colla no només esnifen o es punxen, sinó que també organitzen festes de cap d’any, munten negocis més o menys legals, tenen fills, escriuen, s’enamoren. Viuen, malgrat que cada cop els costi més.

Però la llengua… quina llengua! Un català riquíssim, amb anades cap a l’oralitat (contraccions sensacionals com “viatginstitut”), distingint perfectament la veu de cada personatge, i sempre al servei d’allò que s’explica. Els salts temporals i de narrador hi són introduïts amb la precisió del rellotger, i les peces individuals formen, en conjunt, un món complet del qual ho sabrem tot. Esperem que els nostres saberuts sàpiguen valorar aquesta meravella, perquè a casa nostra tenim tendència a enaltir autèntics ploms i a arrufar el nas quan el llibre és massa amè.

Finalment. Que mai més, ningú, enlloc, digui que el català no serveix per parlar de drogues, de sordidesa o d’ambients marginals. Cavalls salvatges demostra que no només és possible, sinó que se’n pot fer alta literatura. Cas tancat.

Una resposta a “Quatre ratlles sobre… Cavalls salvatges, de Jordi Cussà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s