Siguem sincers, el principal motiu per comprar Història de La Vanguardia (1881-1936) és el morbo de poder llegir un llibre maleït (va ser publicat originalment a París el 1971) que critica des de dins una de les principals institucions del país – una que, a més, es troba en una fase probablement terminal. I sens dubte l’obra té part d’això, per exemple quan Gaziel, que en va ser director de 1920 a 1936, indica els dos manaments que sempre han regit el diari:

Acatament automàtic de les institucions triomfants; i defensa, sense discussió possible, de l’ordre establert.

Però Història de La Vanguardia és afortunadament un llibre molt més complex, començant pel fet que Agustí Calvet el va escriure poc abans de morir el 1964. Com va passar amb tanta gent, a Gaziel se li va ensorrar el món quan va esclatar la Guerra Civil, però ell, a més, va ser odiat amb la mateixa intensitat pels dos bàndols: uns el veien com un catalanista, els altres com un traïdor que havia treballat per una institució espanyolista i burgesa. Història de La Vanguardia és per tant una darrera catarsi (“tantes vegades hauria passat el meu càrrec tan envejat a qui l’hagués volgut”), a banda de contenir una crítica ferotge contra els responsables de la “derrota total” del catalanisme, és a dir, ells mateixos, incapaços de veure que el projecte necessitava un diari modern encara que es fes en castellà.

Ara bé, la figura amb més força del llibre no és la de Gaziel sinó Ramon Godó (1864-1931), fill d’un dels fundadors de La Vanguardia i qui la va catapultar a dalt de tot. Antonio Baños, al pròleg, el compara amb el Ciutadà Kane, però llegint Calvet és inevitable pensar en el Nosferatu de Murnau. En un sol paràgraf ens el descriu com “esquerp, violent, amargat i amargant (…) lleig, desnerit, de parlar embussat i sord com una perola”, a banda de coix i mig cec. Un home tan perillós com visionari, capaç de crear un diari modern amb la única intenció de fer diners, i amb algunes contradiccions sorprenents, com ara que malgrat ser un “espanyolista furibund” mai no va permetre que s’hi informés de toros. Gaziel en fa un retrat tremebund, si bé acaba admetent les qualitats empresarials d’aquell home. De fet l’autèntic malvat de la història és un altre (i haureu de llegir el llibre per saber qui és).

Tots aquests ingredients podrien fer un plat força immenjable si Gaziel hagués estat novel·lista, però per sort el periodisme s’imposa. Deixeu-me mencionar només la plasticitat de les descripcions (el pis de Godó, la taula de direcció) o el retrat ajutadíssim de la burgesia de l’època. Història de La Vanguardia ens interessaria encara que parlés d’un diari estranger, o de ficció, i això n’indica la seva grandesa.