Una norma fonamental de tot crític diu que sempre cal analitzar l’obra tal com és, i no com voldríem que fos. Ara bé, com que ni jo sóc cap professional de la crítica ni aquest text va més enllà, em permetreu que avui m’ho salti.

Els estranys explica la història de Rudolf von Wielemann, un alemany que viatja a Espanya per lluitar amb els absolutistes durant la Primera guerra carlina, i acaba atrapat a la ciutat de Solsona. Lluny de les grans batalles i les gestes èpiques, el llibre es centra en el temps detingut i la domesticitat del foraster. Garrigasait fa una gran feina de recreació, i té el do de la llengua: les descripcions ens transporten a l’època sense fer-se feixugues, sap treballar la sensualitat (la música, els menjars, els cossos), les digressions estan ben col·locades i els diàlegs canten. Els estranys és un gran text fonamentalment perquè està molt ben escrit, lluny del català de TV3 que esclafa lectors i escriptors. Ara bé, amb un gran text no n’hi ha prou per fer una bona novel·la.

Garrigasait barreja la trama històrica amb la seva experiència com a suposat traductor dels documents de Wielemann, però aquests capítols d’autoficció (maleïda moda) són absolutament sobrers. No afegeixen res a la història passada, ni entren a fons en el procés de creació (com sempre, l’editor li hauria d’haver dit que, etcètera). L’estructura m’ha fet pensar en Ash: A Secret Story, el novel·lot de Mary Gentle, on el contacte amb uns documents antics sí que provoca un terrabastall a qui els tradueix.

Però si Els estranys no m’ha acabat de convèncer és per la manca d’ambició. Garrigasait recrea una època apassionant i poc freqüentada, construeix uns personatges brillants i ho embolcalla d’anècdotes històriques (fabulós Mossèn Tristany), però llavors ho tanca tot en una història local, minúscula, i amb un protagonista totalment passiu. Entenc l’aposta, però és frustrant veure l’alzina que podria fer-se majestuosa convertida en bonsai. L’altre camí també era possible, deixar encara més de banda l’exterior i aprofundir els personatges, sobretot pel que fa a Wielemann, que no deixa mai de ser un enigma o, pitjor encara, una pissarra en blanc. Però aquesta terra de ningú la trobo frustrant.

Els estranys satisfarà els que busquin un bon text, i em consta que la recepció ha sigut molt positiva, però la novel·la grinyola. D’altra banda no és estrany, la nostra literatura sembla tenir un problema històric amb aquest gènere. Però d’això ja en parlarem.