El dia del cérvol comença amb una descripció perfecta dels llimbs dels anys de doctorat. La protagonista, que escriu la tesi sobre “el temps circular en la literatura francesa medieval”, viu rellogada, pateix un ambient acadèmic opressiu, va amb una moto molt precària, i en general no sembla que tingui una vida massa apassionant. Tot canvia quan unes amigues li proposen anar a caçar cérvols per Barcelona – el dibuix de l’animal s’ha escampat per tot arreu. Arran d’això coneix en Ricard, un antiquari, amb qui hi comença una relació.

Fins que un dia van al bosc, i… I aquí he d’aturar-me, perquè el que ve a continuació es pot deduir mínimament a partir de les primeres pàgines, però en cap moment llegint la contraportada del llibre. La novel·la, que fins llavors semblava un retrat generacional (estil Rojals, per entendre’ns), agafa camins insospitats, i ens porta a una segona part situada a Suècia, i que culmina amb un inesperat homenatge a una pel·lícula de culte. No cal dir que la decisió de l’autora m’ha fet valorar molt més El dia del cérvol, i alhora reflexionar sobre els nínxols literaris i les necessitats comercials. És evident que el mateix llibre, amb unes tapes verdes, tindria un altre públic i, probablement, una altra recepció. A veure si l’autora explica els comentaris que rep dels lectors.

En qualsevol cas cal destacar la fluïdesa de la prosa d’Espasa, i això que opta per una narració en passat i en primera persona (ai, els perifràstics catalans). En canvi quan passen les coses que no us puc explicar, els paràgrafs s’allarguen i l’estil narratiu canvia lleugerament, en unes escenes molt ben construïdes. A més l’autora domina la descripció tant de les nits barcelonines com dels ondulats paisatges d’Escània. Potser hauria demanat que els personatges suecs tinguessin més trets escandinaus, però ja se sap que porto uns quants anys al fiord.

Molt recomanable.