Quatre ratlles sobre La carpeta és blava, d’Adrià Pujol Cruells

Disclaimer, que diuen els anglesos: Conec l’autor, i no només hem compartit taula, sinó que un cop ens van aturar uns policies amb rifles al mig de les Gavarres. No sé si això ha afectat el meu judici, però en qualsevol cas sou avisats.

Ve’t aquí un llibre difícil de collar. Quan acabo una lectura i el pòsit sembla tèrbol, normalment és conseqüència de l’execució del text, però d’això no en puc dir res. Totes les virtuds marca Pujol Cruells hi són: la sintaxi transparent i treballadíssima, el lèxic brillant i juganer, etcètera. Aquest cop l’edifici trontolla perquè està muntat sobre uns fonaments d’una dualitat irresoluble.

La carpeta és blava és un tractat sobre l’humor, i no sobre aquell professional i comercialitzat, sinó sobre el popular i col·loquial. Repte immens, perquè es tracta d’un tema que, com passa amb les sensacions que produeix la música, s’esmicola als dits quan s’analitza massa. La solució que ha trobat l’autor és donar-li forma de diàleg socràtic, un de nocturn i irreverent. El mestre Pujol llança teories, cita fonts i crea una cosmogonia, mentre fregeix sonsos i s’enfila a bales de palla; mentrestant l’alumne Iakin manté una distància escèptica. El model s’aguanta a petites dosis, tot i que a vegades es crea massa distància entre els pensaments presentats i les accions que els envolten. Això sí, del llibre en surten vint litres de suc, i és inevitable apuntar moltes referències per una consulta posterior.

Ara bé, l’edifici s’esquerda des del moment que l’autor s’encarna al text. Picadura de Barcelona funcionava d’una manera esplèndida perquè, tot i també contenir teories, reflexions i cites, estava fet a partir d’allò que l’autor havia viscut i sentit; La carpeta, en canvi, està bastida a parti d’allò que ha llegit, i aquesta diferència de domini entre emoció i raó és clau. Malgrat les pàgines finals (de llarg les millors), malgrat tots els qualificatius que li llança Iakin, malgrat la broma que ho conclou, l’exercici es converteix  en un “mireu si en sé”. Un assaig convencional ho dissimula pel to neutre, però aquí és impossible.

La carpeta és blava és un llibre fascinant, frustrant, hilarant, pedant, xarmant. Em sembla que Pujol Cruells ha fet el mateix que molts creadors quan es deixen endur per la seva dèria, ho porten tant a l’extrem que és difícil seguir-los. No és un text plenament reeixit; però com passa amb tots els experiments, allò important no és el resultat sinó que existeixi, i en qualsevol cas estic molt content d’haver-lo llegit.

Quatre ratlles sobre… Informe de lectura, d’Abel Cutillas i Isabel Sucunza

Sorpresa monumental. Un llibre que podria ser d’interès molt limitat, fins i tot narcisista, comprat gairebé per compromís, s’ha convertit en una de les experiències lectores de l’any. L’he devorat d’una tirada, cosa que no faig gairebé mai, i per això permetreu que n’escrigui quatre ratlles d’urgència, sense el repòs habitual.

Informe de lectura és la història dels primers tres anys de la Llibreria Calders, explicada pels seus socis. Com que semblen vinguts de planetes diferents, el llibre té dos textos, un en castellà de Sucunza i un en català de Cutillas, escrits per separat i que més o menys ho abracen tot: el projecte inicial, la recerca d’inversors, els criteris de selecció de títols, la programació d’activitats, el nom, els clients, les lleixes. El volum és un absolut regal, perquè als autors se’ls nota la passió, i millor encara, la veritat. Com que no sóc del ram no sé quantes cartes s’han amagat, però la sensació que en queda és d’honestedat brutal, que deia aquell. Gaudeixen d’allò que fan, tenen el plaer de fer un bé social, i per això no els cal dissimular-ne els punts negatius. Suposo que quan parlo de la meva feina de mestre faig el mateix.

La Calders té al darrera molta reflexió, però a més va néixer en un moment precís que l’ha afavorida molt. Malgrat que llegir continua sent una activitat solitària, per primer cop el lector té eines per socialitzar diàriament la seva afició. La majoria d’autors són a l’abast d’un tuit, i és relativament fàcil construir, mitjançant recomanacions, actes i cerveses, una xarxa de relacions. La llibreria de confiança es converteix en lloc de trobada, i alhora en el punt de compra d’aquells títols que entusiasmen els altres i que cal llegir immediatament (molts es van acumulant a la pila de casa, és clar). Afegiu-hi uns llibreters amb criteri que et tenen fitxat, i el tracte és rodó.

Jo mateix. Com és que La Calders s’ha convertit en una de les meves llibreries de referència, tot i no viure a Barcelona? (les altres són la 22 de Girona, Gigamesh per les qüestions de gènere i, cada cop més, la Cucut de Torroella). Hi vaig anar per primera vefada per conèixer-hi l’Adrià Pujol Cruells, que amb qui ja hi parlava per Twitter; i la relació es va consolidar quan, el següent cop, la Isabel Sucunza, que ja m’havia entès els gustos, em va allargar Cavalls salvatges d’en Cussà sense donar-me cap opció de rèplica. Un d’aquells gestos que provoquen un agraïment etern.

Però deixant tot això de banda, Informe de lectura cal jutjar-lo com qualsevol altre llibre, i si atrapa també és per la prosa. Llegir un Cutillas relaxat, gairebé entranyable (i parlem d’algú que imposa pel caràcter i la saviesa), és sensacional. Ara bé, la revelació és el text de Sucunza. Hi ha parts que vénen imposades per l’encàrrec, però quan parla dels veïns, dels gossos i dels arbres, de les converses amb les editorials (memorable el fragment del bol i la sopa), dels nens i dels bars, és a dir, de tot allò que observa des de la botiga, me n’adono que he descobert una mirada literària interessant, i que li vull llegir més coses.

Un llibre important.

Quatre ratlles sobre… Els estranys, de Raül Garrigasait

Una norma fonamental de tot crític diu que sempre cal analitzar l’obra tal com és, i no com voldríem que fos. Ara bé, com que ni jo sóc cap professional de la crítica ni aquest text va més enllà, em permetreu que avui m’ho salti.

Els estranys explica la història de Rudolf von Wielemann, un alemany que viatja a Espanya per lluitar amb els absolutistes durant la Primera guerra carlina, i acaba atrapat a la ciutat de Solsona. Lluny de les grans batalles i les gestes èpiques, el llibre es centra en el temps detingut i la domesticitat del foraster. Garrigasait fa una gran feina de recreació, i té el do de la llengua: les descripcions ens transporten a l’època sense fer-se feixugues, sap treballar la sensualitat (la música, els menjars, els cossos), les digressions estan ben col·locades i els diàlegs canten. Els estranys és un gran text fonamentalment perquè està molt ben escrit, lluny del català de TV3 que esclafa lectors i escriptors. Ara bé, amb un gran text no n’hi ha prou per fer una bona novel·la.

Garrigasait barreja la trama històrica amb la seva experiència com a suposat traductor dels documents de Wielemann, però aquests capítols d’autoficció (maleïda moda) són absolutament sobrers. No afegeixen res a la història passada, ni entren a fons en el procés de creació (com sempre, l’editor li hauria d’haver dit que, etcètera). L’estructura m’ha fet pensar en Ash: A Secret Story, el novel·lot de Mary Gentle, on el contacte amb uns documents antics sí que provoca un terrabastall a qui els tradueix.

Però si Els estranys no m’ha acabat de convèncer és per la manca d’ambició. Garrigasait recrea una època apassionant i poc freqüentada, construeix uns personatges brillants i ho embolcalla d’anècdotes històriques (fabulós Mossèn Tristany), però llavors ho tanca tot en una història local, minúscula, i amb un protagonista totalment passiu. Entenc l’aposta, però és frustrant veure l’alzina que podria fer-se majestuosa convertida en bonsai. L’altre camí també era possible, deixar encara més de banda l’exterior i aprofundir els personatges, sobretot pel que fa a Wielemann, que no deixa mai de ser un enigma o, pitjor encara, una pissarra en blanc. Però aquesta terra de ningú la trobo frustrant.

Els estranys satisfarà els que busquin un bon text, i em consta que la recepció ha sigut molt positiva, però la novel·la grinyola. D’altra banda no és estrany, la nostra literatura sembla tenir un problema històric amb aquest gènere. Però d’això ja en parlarem.

Quatre ratlles sobre la relectura

Jo Walton (1964) és una escriptora gal·lesa considerada una de les hereves d’Ursula K. Le Guin, i autora d’un grapat de llibres força interessants (us en recomano The Just City, en què la deessa Atena decideix posar en pràctica la ciutat ideal de Plató). De 2008 a 2011, Walton va tenir un blog al portal Tor.com on comentava llibres de ciència ficció i fantasia. Tant la llargada com la periodicitat dels articles era irregular, i molts articles sorgien a partir dels comentaris de lectors. El 2014 Tor Books en va publicar una quarta part a What Makes This Book So Great (traduïm-ho com a Què fa que aquest llibre sigui tan bo). La gràcia del blog era que Walton no hi parlava de novetats, sinó aquells llibres que havia rellegit, alguns expressament per al projecte, d’altres fins a deu vegades en anys anteriors.

Una constant als articles de Walton és, naturalment, per què hi torna. A vegades es tracta de clàssics o d’obres d’un nivell considerable, però sovint és el record d’una sola escena, o d’un personatge. Igualment l’anàlisi pot basar-se en l’obra sencera, o en un sol aspecte (el paper de la dona, l’ús de l’humor, l’estil literari). Com que es tracta d’uns gèneres on hi abunden les seqüeles, Walton analitza per què algunes sèries són testimoni del creixement de l’autor, i en altres la davallada és constant. Rellegir diverses obres del mateix escriptor en poc temps li permet trobar connexions que poden passar desapercebudes i, naturalment, hi ha la reivindicació de títols que considera massa oblidats. What Makes This Book So Great és un bagul enorme ple de riqueses.

Reconec que, si bé en cinema la repetició ja supera amb escreix el consum de novetats, en literatura encara no he sóc en aquesta fase, més enllà d’alguns autors preferits. Ara bé, vist que qualsevol intent de “estar al dia” sol comportar una acumulació considerable de decepcions, des de fa un parell d’anys he començat a separar a la biblioteca aquells volums que voldré repassar, i aquells als que no caldrà tornar-hi.

Finalment, mentre llegia el llibre de Walton pensava qui de casa nostra podria engegar un projecte similar amb la literatura catalana; però llavors se’m va acudir que cap mitjà no ho pagaria, o sigui que més val que ho deixem estar.

Quatre ratlles sobre… El dia de l’escórpora, de Miquel Bonet Pinyol

Hi ha llibres que necessiten temps per convèncer, i llibres que enlluernen a les primeres pàgines; El dia de l’escórpora pertany definitivament a la segona categoria. En dos brevíssims capítols Bonet mostra tot el que trobarem a la resta de la novel·la: un retrat amb bisturí d’un poble costaner, presentat amb una prosa sensorial, acuradíssima, vivaç. Com que, a diferència de molts dels títols que impacten a l’inici, el text no es desinfla en cap moment (fita encara més meritòria quan hi introduïm l’humor), llavors es pot concloure que el nivell és altíssim.

La trama d’El dia de l’escórpora es basa en la pel·lícula Tauró, amb un peix colossal que es va cruspint gent i un protagonista en plena crisi vital que intenta fer-hi alguna cosa. Tot plegat és evidentment una excusa (deixo de banda la possible metàfora de conclusió, al meu parer innecessària) per mostrar-nos el poble, els seus habitants i, encara millor, els canvis d’una estació turística. Com que Bonet no és empordanès sinó del sud, qualsevol intent de romantització del territori hi és absent, més enllà de la vinculació amb el paisatge propi. I la galeria de personatges és tremenda, no sols per ser figures perfectament transportables sinó pel retrat complet que se’n fa. Els exterminadors de plagues fluvials podrien tenir la seva sèrie televisiva.

Tinc ganes de ressaltar que El dia de l’escórpora és un llibre divertidíssim, perquè a casa nostra no n’anem sobrats (de bons, s’entén). Bonet fa servir una paleta de recursos que va des del detall fi a l’astracanada estil Tom Sharpe, de la frase repetida en un context diferent a la sorpresa cinematogràfica. Això, evidentment, no implica ni lleugeresa ni frivolitat, sinó que fins i tot n’augmenta el realisme. Ja ho voldríem a la Costa Brava tenir un escriptor amb aquesta precisió i mala llet.

Els lectors voraços, que practiquem la lectura per arrossegament, ho som perquè de tant en tant trobem títols així, amens, sucosos i de mida exacta. Acabat El dia de l’escórpora només es pot dir una cosa: més, si us plau.

[I una qüestió al marge de les qualitats literàries del llibre. Quan vaig buscar-lo a dues llibreries tan importants com la Geli de Girona i la Cucut de Torroella de Montgrí, la resposta no només va ser negativa, sinó que em van comentar que no l’havien tingut mai. És problema de la distribució, de l’editorial, o hi ha algú que considera que allò que passa a Tarragona no interessa al nord del Tordera?]