Quatre ratlles sobre… Estudi en lila, de Maria-Antònia Oliver

Un dels meus bons propòsits d’enguany és llegir més literatura de gènere (criminal, fantàstica, de ciència ficció) escrita originalment en català. I he decidit començar per Estudi en lila, publicada originalment el 1985 i que va tenir un gran èxit: dinou edicions (la darrera de 2016) i traducció a totes les grans llengües europees. Atrapats entre els clàssics consolidats i la urgència de la immediatesa, els títols de vint o trenta anys enrere són els més incerts a la memòria i al cànon, i per això la pregunta que em feia abans d’obrir el llibre era: aguantarà el pas del temps? La resposta no només és un sí rotund, sinó que la novel·la és actualíssima per dos motius.

El primer és la presència d’una dona investigadora, i que això no sigui només atrezzo. Lònia Guiu ha de suportar constantment el que ara anomenem micromasclismes (que els clients s’adrecin primer al seu ajudant, el canvi de favors a través de sopars), i en els moments de perill hi ha l’amenaça de l’agressió sexual. Compte, no es tracta mai de cap víctima, i en els moments d’acció, que n’hi ha, se’n surt molt bé; però amb un home la trama seria molt diferent.

L’altre element és el lingüístic. Lluny del suposat neutre tevetresí que ho ha empastifat tot, Oliver juga amb dos dialectes, el barceloní i el mallorquí. Aquest darrer no és una nota folkloritzant, sinó que té importància narrativa: com més tensió sent la protagonista, més torna al seu dialecte matern. I no ens enganyem, la varietat d’expressions és meravellosa.

Haureu vist que no he parlat en cap moment de la trama. Hi ha una noia desapareguda, la recerca d’una antiguitat… res massa original. Tampoc hi ha cap personatge desenvolupat al marge del principal, i hi grinyola la presència de Lluís Arquer, el (molt inferior) detectiu de Jaume Fuster, espòs d’Oliver. Però sabeu què? Tant li fa, la potència de la novel·la ho supera tot, i amb uns petits retocs socials i els evidents canvis tecnològics, es podria escriure avui mateix. Estudi en lila hauria de ser un petit clàssic de la nostra literatura.

Quatre ratlles sobre… Milions d’ampolles buides, de Manuel de Pedrolo

Fa un temps, en una de les meves habituals reivindicacions de la novel·la de gènere en català, vaig escriure que ens faltava un Michael Moorcock, algú que escrivís furiosament segons el zeitgeist de cada moment. I tot i que aquesta figura ara no existeix, és evident que vaig oblidar que l’havíem tingut, i que el seu nom era Manuel de Pedrolo. Jaume Cabré, al pròleg, dóna unes xifres gairebé increïbles: 15 llibres de poesia, 14 obres de teatre, 14 reculls de contes i… 75 novel·les! El centenari del naixement hauria de servir per recuperar-ne el llegat.

Milions d’ampolles buides, ara reeditat per Sembra Llibres, m’ha sorprès moltíssim. És la història d’un grup de militants comunistes que planifiquen i executen un atracament a una notaria per poder comprar armes, i per tant m’esperava una trama similar a La jungla d’asfalt, la pel·lícula de John Huston. En lloc d’això, la novel·la està construida com un mosaic que vol fixar un moment precís, la lluita antifranquista de part de l’esquerra a finals dels anys seixanta.

La veu principal és la de Ramon Vidal, cervell del cop, però també hi apareix el mateix Pedrolo, que en recull el testimoni escrit, i fins i tot unes “notes del viure civil”, notícies d’agència (autèntiques, dedueixo) d’allò que passava en aquell moment: vagues a la indústria, protestes universitàries, l’embargament d’un número de Destino… Sense deixar de banda l’element criminal, assistirem a discussions polítiques sobre la presència femenina al partit i sobre la lluita pel català, sabrem per què Vidal es va fer comunista, i sentirem a parlar de gent destruïda per la guerra, de familiars dels quals mai més se’n va dir el nom, de parelles atrapades.

A la nota de premsa de Sembra Llibres hi he llegit que la novel·la “està ambientada a la Barcelona del 1968”. És cert, però allò important és que Pedrolo la va escriure aquell mateix any. Una decisió inaudita perquè no hi havia cap possibilitat que passés la censura (es va publicar finalment el 1976). És cert que la prosa és funcional i que alguns elements de la construcció grinyolen, sobretot els metanarratius; però tant li fa, perquè allò important, la fixació d’un temps i d’un lloc, és extraordinària. Sincerament, us canvio la propera gran obra mestra en català per l’esperança que ara mateix hi hagi, en algun racó del país, deu aspirants a Pedrolo teclejant amb avidesa una novel·la sobre els fets d’octubre.

Quatre ratlles sobre… La passejada, de Robert Walser

Llegint La passejada, del suís Robert Walser (autor que desconeixia completament), em va venir al cap una vegada i una altra la mateixa imatge, la dels homenets somiadors dels còmics Bruguera, caminant capell en mà per una ciutat estranya, a vegades meravellosa i a vegades hostil. Els personatges hi són comuns: el sastre, el funcionari, la jove del banc, la mestressa, éssers massa aclaparadors davant d’una personalitat tímida.

La passejada és en part un llibre sobre el costum i l’art de voltar, i de fet les pàgines 40 a 43 podrien servir-ne de manifest; però Walser transforma aquesta acció en alguna cosa més irreal, més màgica. Les divagacions, els soliloquis, la brevetat dels episodis i, sobretot, l’actitud del narrador fan que el territori sigui poc definit, més un espai canviant que un paisatge sòlid – hi ajuda que la ciutat podria ser qualsevol metròpoli europea de la primera meitat del XX. A diferència d’altres escriptors que observen i descriuen, Walser sembla que descobreixi el món per primer cop, i que després de meravellar-se’n, qualsevol contacte perllongat se li faci feixuc. El dinamisme de la història no és d’acció, és de fugida.

Com que el text és breu, una seixantena de pàgines, la jove Editorial Flâneur ha decidit complementar-lo amb un assaig de W.G. Sebald sobre l’autor. Normalment aquestes solucions no em convencen, però Walser fou un tipus prou especial com per merèixer aquest tracte. La sensació final és la mateixa que amb La passejada: un individu de contorns borrosos que se’ns escapoleix constantment.

Un llibret rodó.

Un any de fantasia (i ciència ficció)

Fa anys que la meva dieta lectora té tres components: els llibres en català que carrego a la maleta, bàsicament novetats per estar al dia; el periodime, sigui en mitjans anglosaxons o explorant la fabulosa premsa catalana dels anys vint i trenta (l’actual fa mesos que l’he abandonat); i les novel·les de fantasia i ciència ficció que llegeixo en anglès, i que puc adquirir fàcilment a Noruega. Ara que s’acaba el 2017 potser val la pena repassar què en quedarà d’aquesta lectura més escapista.

La novetat més memorable d’enguany ha sigut A City Dreaming, de Daniel Polansky, una col·lecció de contes enllaçats pel mateix protagonista en una Nova York sobrenatural. Les habituals històries urbanes d’amistats, adulteris i artistes torturats es barregen amb fades, fantasmes i fetillers: seguim una crisi de parella en un mercat de follets, els cambrers d’una festa de l’alta societat són zombis, i el bar que freqüenten els personatges rep la invasió d’un monstre que ataca el superego. Escriptors barcelonins, preneu nota.

Borne és la nova novel·la de Jeff VanderMeer, apòstol del New Weird. Malgrat els elements més fantàstics presentats amb la mestria habitual de l’autor (una societat postapocalíptica, un ós gegant volador), és un llibre sobre la maternitat sobrevinguda i les tensions que crea en una parella. Excel·lent.

Un títol d’aquells que atrapen és Six Wakes, de Mur Lafferty. Sis clons es desperten dins una nau espacial espatllada, i descobreixen que els cossos dels seus jos anteriors han estat brutalment assassinats. És un misteri a l’estil d’Agatha Christie en un entorn de ciència ficció, amb un gran plantejament, bons personatges i un final gens forçat.

També he llegit finalment The Three-Body Problem del xinès Liu Cixin, publicada el 2008 però que s’ha popularitzat a Occident per la traducció anglesa de 2015. És una novel·la en la tradició de la ciència ficció americana dels cinquanta, que impressiona per com agafa elements aparentment inconnexos (el suïcidi de diversos científics, una tragèdia familiar durant la Revolució Cultural, un videojoc que simula la vida en un altre planeta) i els lliga en una revelació final meravellosa. Els guionistes de Lost haurien matat per trobar una conclusió semblant. Això sí, els personatges són poc desenvolupats i en general hi ha una ambició literària escassa.

En el gènere fantàstic em quedo amb el díptic Six of Crows / Crooked Kingdom, de la jove Leigh Bardugo, una trama de robatori a l’estil d’Ocean’s Eleven que segueix una estructura clàssica: al primer volum, la planificació i execució del cop; al segon, la venjança contra un noble que els ha traït. És un text dirigit als adolescents, sobretot pel sextet protagonista, però que pot agradar tothom.

Pel que fa als clàssics, he començat la “saga Vorkosigan” de Lois McMaster Bujold. L’autora va decidir que el primer volum de la història d’aquest explorador espacial passaria abans que hagués nascut: Shards of Honor (publicat el 1986) és la història de la seva mare, i com va conèixer el futur marit. I mica en mica he anat aplegant l’obra completa del mestre Jack Vance, que ara s’està reeditant en butxaca. Com sempre, qui busqui trames coherents i una acció frenètica millor que l’eviti. El seu fort era la construcció de mons fantàstics, presentats amb una prosa florida plena d’arcaïsmes i neologismes. L’arma dels personatges de Vance no és la pistola o l’espasa, és el llenguatge.

Ara bé, la notícia de l’any és l’entrada d’Ursula K. LeGuin a la Library of America, l’única autora viva que hi és juntament amb Philip Roth. Inicialment s’han publicat les novel·les i històries del “cicle de Hainish” en dos volums, i que inclouen les seves dues obres més conegudes i revolucionàries, The Left Hand of Darkness i The Dispossessed. Llegir el cicle complet serà part de la dieta literària de 2018, però de moment he començat per un dels grans contes del gènere, o del segle XX en general: The Day Before the Revolution, un dia (l’últim?) a la vida d’una dona gran, ideòloga d’un moviment anarquista. Le Guin té 88 anys, o sigui que el Nobel no hauria d’esperar gaire.

(Una petita part de l’obra de Le Guin es va traduir al català fa anys a Edhasa. Els de VanderMeer, Cixin i Bardugo han sortit en castellà. I Vance, fins que algú no en faci una traducció perequiana, millor llegir-lo en anglès).

Les novel·les criminals de Rafael Tasis

Una de les mancances històriques de la literatura catalana és la feblesa de la novel·la popular i de gènere, sovint menystinguda i arraconada. Aquest esnobisme és estès a tot Occident, però allà on la llengua és forta, no té massa conseqüències: la gent compra els llibres de detectius i de monstres sense importar-li què diu el crític de torn. Ara bé, en un país com el nostre on la llengua és minoritzada, renunciar a aquesta part de la literatura implica cedir un gran nombre de lectors al castellà.

Un dels primers que ho va entendre fou el barceloní Rafael Tasis (1906 – 1966), qui a banda de la seva activitat política, periodística i teatral, era un gran coneixedor de la novel·la negra (va traduir Simenon i Hammett, entre d’altres). Tasis sostenia que el gènere criminal podia ajudar a la normalització de la cultura catalana, i de passada oferir finalment una obra urbana centrada en Barcelona.

La trilogia del comissari Vilagut i el reporter Caldes (reeditada periòdicament per 3i4) és el primer graó important del gènere en llengua catalana. Les dues primeres entregues, La Bíblia valenciana i Un crim al Paralelo van ser escrites en unes poques setmanes a París l’any 1944, entre els últims mesos de l’ocupació nazi i l’alliberament. Són dues novel·les de construcció impecable, amb un català vivíssim, i alhora la carta d’amor d’un exiliat cap a la Barcelona desapareguda dels cafès i music-halls, les rotatives i les llibreries de vell. Tenen, cal admetre-ho, un problema de coherència interna, perquè mentre Vilagut i Caldes actuen com uns detectius a l’estil racional anglès, els casos tenen la sordidesa de la novel·la negra americana. Ara bé, com a retrat de la Barcelona dels anys vint són sensacionals. El noble arruïnat de La Bíblia valenciana recorda els personatges de Vida privada, mentre que els cabarets i les artistes d’Un crim al Paralelo semblen sortits de les cròniques de Francesc Madrid.

Malauradament l’estat del món editorial català, així com unes autoritats que arrufaven el nas davant de la novel·la criminal, van fer que les dues obres no es publiquessin fins al cap de quinze anys. Mentrestant Tasis va completar la trilogia amb És hora de plegar, novel·la situada a la postguerra i de caire molt diferent. Vilagut i Caldes només hi surten a la coda, mentre que el gruix del llibre és la presentació d’un crim en un taller d’argenteria, alternat amb el monòleg interior de l’assassí. L’alegria de les primeres entregues hi és absent, substituïda per les misèries socials del franquisme.

La novel·la negra en català passa per una bona època, i tant Llibres del Delicte com Alrevés estan editant un gran nombre d’autors, dels quals de ben segur en sortiran alguns d’importants (faltaria que fessin el salt com els escandinaus, però aquesta és una altra història). Aquesta segona editorial, per cert, va publicar el fantàstic assaig d’Àlex Martín Escribà Rafael Tasis, novel·lista policíac, que complementa perfectament la imprescindible trilogia del barceloní.