Quatre ratlles sobre… Respirar el segle, de Joan Todó

Vet aquí un llibre envoltat de prevencions. Compte, ens indica la portada, és un “perfil” del pare Gregori Estrada, no una biografia completa. Vigileu, ens diu l’autor al preàmbul, es tracta d’una “cosa que és molt bàsica”, i aquells que vinguin més endavant hauran de completar la feina. Uns avisos que tenen sentit, i que ens preparen per una de les dues frustracions que provoca Respirar el segle.

La figura del pare Gregori Estrada és extraordinària, com correspon a algú que va néixer el 1918, va entrar a l’Escolania de Montserrat el 1926, va fer la professió solemne en ple esclat de la Segona Guerra Mundial i va morir només fa dos anys. Un monjo que, lluny de tancar-se entre quatre parets, va recórrer Europa i es va relacionar amb les elits musicals de l’època. Un religiós que componia música dodecafònica (!) mentre lluitava per recuperar el cant gregorià, a l’època en què el Concili Vaticà Segon va provocar l’entrada de la música popular al culte. Un senyor seriós i tibat que tot i això va descobrir i posar en pràctica les danses del Llibre Vermell.

El material és formidable, però Respirar el segle es limita a aixecar acta notarial de la vida del pare Gregori, a fer-ne una col·lecció de llocs i dates amb bibliografia. Ho salva en bona part la prosa excepcional de Joan Todó (malgrat la forta relliscada a les pàgines sobre el nebot), i la potència del personatge. Per això parlava d’una frustració, la de no poder anar més enllà, perquè moltes situacions demanen sortir de la cotilla que imposa l’encàrrec.

L’altra és que de la música del pare Gregori no en podem sentir res. La discografia només indica les obres que va gravar a l’Escolaria o com a organista, però no les seves composicions. Va ser realment el nostre Messiaen? Ara diríem allò que en un país normal, etcètera. Moltes mancances, però esperem que a partir de Respirar el segle algú piqui l’ham, i dediqui a Estrada el temps i l’esforç que mereix el personatge.

Quatre ratlles sobre… Formentera lady, de Jordi Cussà

La repetició, la reelaboració, la reescriptura, són pràctiques que tenen mala premsa a l’era de l’originalitat, però que són fonamentals per valorar una trajectòria artística. Karajan va anar gravant les simfonies de Beethoven cada deu anys, testimoni perfecte de la seva evolució, i els autors de novel·la negra amb una sèrie regular mostren sempre el seu aprenentatge (o la davallada).

Formentera lady és Cavalls salvatges. D’això no n’hi ha cap dubte. Mateix inici en un funeral, mateixa estructura episòdica amb final literari, mateix protagonista més o menys dissimulat. Els dos llibres també comparteixen l’absoluta normalització dels personatges, i que es punxin heroïna no vol dir que no s’enamorin, reparin motocicletes o facin botifarres a la brasa. La gran diferència és que Cavalls va ser escrit amb la ferida oberta, mentre que a Formentera lady hi ha la distància de quinze anys. La fisiologia hi és present per primer cop (benvinguts al món dels efectes de les drogues sobre l’aparell digestiu), així com la sida i l’hepatitis. Les morts són menys dramàtiques, més per desgast. Els personatges es mediquen, es rehabiliten, veuen un mínim futur.

I tot i això, Cussà tria apujar el pretext literari, ho embolcalla amb més màscares en lloc de treure-les. És una opció que no perjudica el llibre, que continua fluint d’una manera excepcional, però que planteja moltes preguntes. És fruit de la nostàlgia, d’una major tendresa? Hi ha el pudor del supervivent?

Ara que hi ha gent que dubta dels models de llengua, cal repetir finalment que Cussà ens ha resolt com parlar de drogues en català, sense manlleus forasters ni afectacions impostades. I a la vegada preguntem-nos com hem tingut un senyor escrivint a aquest nivell durant vint anys, i no li hem fet cas fins ara. Fer un llibre com Cavalls salvatges és excepcional, i aquí en tenim un altre.

El cas dels maristes, de Guillem Sànchez

El cas dels maristes és un d’aquells llibres que cal llegir de cop, perquè els mals tràngols és millor passar-los així. Es tracta, evidentment, de la crònica dels dies de febrer de 2016 en què van esclatar els casos de pederàstia als col·legis religiosos dels germans maristes, escrita pel periodista d’El Periódico que ho va destapar. La història va començar amb un sol cas i va anar creixent com una bola de neu, empesa per les víctimes que finalment es van atrevir a parlar-ne i, increïblement, per la confessió pública de dos professors, de la dotzena que van ser denunciats. Una tempesta que, com sol passar, va tenir una gran força però de seguida es va desfer.

El llibre té el to funcional de la crònica periodística, però Guillem Sànchez li dóna una estructura molt intel·ligent. Comença centrant-se en els casos individuals, en el dolor i la determinació dels afectats, en la por dels que encara no estan preparats per sortir a la llum i denunciar-ho. Ara bé, mica en mica va obrint el ventall i mostrant l’estructura que ho va permetre: l’administració, les mancances legals, l’actuació de la justícia, l’estigma social i, sobretot, l’immens poder educatiu dels ordes religiosos. Com pot ser que la Generalitat toleri que una institució que va admetre tenir pederastes a les seves escoles, i ser-ne plenament conscient, continuï treballant i acceptant alumnes? Li noto a Sànchez la ràbia de no haver pogut anar més enllà, de no dir-ho tot per culpa de les inèrcies del país, i això l’honora.

Acabat el llibre, queda un sentiment de fúria. La pederàstia institucionalitzada és, a banda d’un crim horrorós, una traïció contra tot allò que fem els mestres. Que s’hagi volgut tapar, que els fets quedin impunes per la prescripció dels delictes, i sobretot que res no garantexi que no es pugui repetir, ho fa encara més terrible. Allò no van ser una colla d’actes individuals, sinó el símptoma d’una estructura podrida.

El cas dels maristes és un testimoni dur, i un llibre imprescindible per evitar l’oblit.

Quatre ratlles sobre… El dia que va morir David Bowie, de Sebastià Portell

Fem-ho a pes: de les dues-centes vint pàgines d’El dia que va morir David Bowie me n’interessen aproximadament la meitat, que no deixa de ser una bona proporció. El narrador i protagonista de la novel·la és jove de poble que va a la gran ciutat per estudiar, destapa la seva sexualitat, i cau en una rutina de festes i relacions esporàdiques per tapar una existència força merdosa. Mentre espera el resultat d’unes anàlisis, ens fa un repàs de la seva vida. No és una estructura gaire original, però quan ens descriu els companys de pis, els locals gays, les trobades nocturnes, la feina o les converses per Grindr, el llibre cau just en el que més m’apassiona de la literatura, descobrir coses noves de territoris que ja conec.

Ara bé, per algun motiu Portell ha considerat que aquest material no era suficient, i ha muntat una col·lecció de retalls a l’estil Germà de gel: fragments d’un llibre per a mestresses de casa, trucades de la mare, escenes nocturnes escrites en format teatral, el menú d’una pizzeria, etcètera. Potser la intenció era completar el món del protagonista, però al meu parer li dilueix la veu, i això li resta força.

Però el gran dubte que tinc sobre El dia que va morir David Bowie fa referència a l’estil. Com que es tracta d’un monòleg interior, Portell ha optat per encadenar frases llargues sense punts, amb moltes subordinades i coordinades. Compte, el problema no és una mala sintaxi (d’aquella que es troba als llibres que guanyen premis), sinó que en català la finestra és verda. I aquí em vénen moltes preguntes al cap: per què la frase curta domina en català, i una de llarga es fa feixuga? És una qüestió cultural, ens en podrem desempallegar, o és el nostre model de llengua? No ho tinc gens clar, però haver-ho trencat crec que perjudica la novel·la.

En qualsevol cas, un llibre irregular però amb algunes fogonades molt interessants, i un bon retrat d’una part de Barcelona que els nostres escriptors no freqüenten gaire. Vist que l’autor és jove (nascut el 1992, marededéu), li seguirem la pista.

Quatre ratlles sobre La carpeta és blava, d’Adrià Pujol Cruells

Disclaimer, que diuen els anglesos: Conec l’autor, i no només hem compartit taula, sinó que un cop ens van aturar uns policies amb rifles al mig de les Gavarres. No sé si això ha afectat el meu judici, però en qualsevol cas sou avisats.

Ve’t aquí un llibre difícil de collar. Quan acabo una lectura i el pòsit sembla tèrbol, normalment és conseqüència de l’execució del text, però d’això no en puc dir res. Totes les virtuds marca Pujol Cruells hi són: la sintaxi transparent i treballadíssima, el lèxic brillant i juganer, etcètera. Aquest cop l’edifici trontolla perquè està muntat sobre uns fonaments d’una dualitat irresoluble.

La carpeta és blava és un tractat sobre l’humor, i no sobre aquell professional i comercialitzat, sinó sobre el popular i col·loquial. Repte immens, perquè es tracta d’un tema que, com passa amb les sensacions que produeix la música, s’esmicola als dits quan s’analitza massa. La solució que ha trobat l’autor és donar-li forma de diàleg socràtic, un de nocturn i irreverent. El mestre Pujol llança teories, cita fonts i crea una cosmogonia, mentre fregeix sonsos i s’enfila a bales de palla; mentrestant l’alumne Iakin manté una distància escèptica. El model s’aguanta a petites dosis, tot i que a vegades es crea massa distància entre els pensaments presentats i les accions que els envolten. Això sí, del llibre en surten vint litres de suc, i és inevitable apuntar moltes referències per una consulta posterior.

Ara bé, l’edifici s’esquerda des del moment que l’autor s’encarna al text. Picadura de Barcelona funcionava d’una manera esplèndida perquè, tot i també contenir teories, reflexions i cites, estava fet a partir d’allò que l’autor havia viscut i sentit; La carpeta, en canvi, està bastida a parti d’allò que ha llegit, i aquesta diferència de domini entre emoció i raó és clau. Malgrat les pàgines finals (de llarg les millors), malgrat tots els qualificatius que li llança Iakin, malgrat la broma que ho conclou, l’exercici es converteix  en un “mireu si en sé”. Un assaig convencional ho dissimula pel to neutre, però aquí és impossible.

La carpeta és blava és un llibre fascinant, frustrant, hilarant, pedant, xarmant. Em sembla que Pujol Cruells ha fet el mateix que molts creadors quan es deixen endur per la seva dèria, ho porten tant a l’extrem que és difícil seguir-los. No és un text plenament reeixit; però com passa amb tots els experiments, allò important no és el resultat sinó que existeixi, i en qualsevol cas estic molt content d’haver-lo llegit.