Diaris vells: Esperant el telèfon

Cercant uns articles de Josep Pla a La Publicitat he topat per casualitat amb aquestes dues meravelloses cartes al director, testimoni que els nostres besavis ja tenien conflictes amb les companyies de telèfon (i amb l’eficàcia de l’administració estatal). He pensat que seria una bona idea transcriure-les, i com sempre un agraïment als impulsors del projecte ARCA.


Fa vint mesos que tinc demanat al Cuerpo de Telégrafos que m’instal·li el telèfon a casa; com que em perjudica no tenir-lo he fet recomanar la instal·lació diverses vegades; tot ha estat inútil; el telèfon no ve, i tal com es presenten les coses, Déu ajut quan vindrà.

En apoderar-se’n l’Estat o Cuerpo de l’Estat, ja vaig donar per descomptat que el servei seria de primer ordre; però el que succeeix passa un bon xic de la ratlla; sé que no sóc pas jo sol que estic en aquesta situació, sinó bastants altres sol·licitants; i amb l’experiència del que he treballat per aconseguir el telèfon, ni m’atreveixo a signar la queixa amb el meu nom, perquè potser els vuit mesos es converteixen en setze.

És que ja no s’ha d’insistir que passi a mans catalanes? És que es pot donar per bona l’organització actual només perquè s’ha minvat aparentment el desgavell inaudit de mesos enrera?

Un subscriptor. La Publicitat, dimarts 16 de gener de 1923


Sr. Director:

Desitjo al càndid subscriptor que ahir es queixava de no aconseguir la instal·lació del telèfon, la venturosa sort de continuar esperant. Perquè els seus mals-de-caps vindran quan tingui l’aparell col·locat.

Vaig estar també, com ell, qui sap los mesos esperant; però ara enyoro la confiança d’aquells dies. Altres sis mesos fa que tinc l’aparell i les tortures que m’ha produït commourien les pedres del carrer.

No he aconseguit que funcionés mai amb regularitat. Unes vegades és el Centre el que no em sent (estic convençut que no em sent); altres vegades puc rebre comunicació i parlar amb qui voldrà telefonar-me, però jo no puc telefonar a ningú.

Ja reclamo, ja. Al cap de dos o tres dies, la senyoreta del Centre truca i, molt gentil, pregunta.

-¿Vostè té una queixa?

-Sí; puc rebre comunicació, però quan jo en demano al Centre no em respon.

-A veure, provi ara de trucar.

Truco i em responen.

-¡Però si funciona perfectament!

Li dono les gràcies. Passen dos minuts i demano comunicació. En efecte, ja no em tornen a sentir.

Aquesta comèdia dura fa sis mesos. Prou demano que vinguin a repassar l’aparell. Dels empleats només conec el que ve a cobrar el trimestre.

Però ara ja ha arribat al summum de la tortura. Truquen al telèfon; responc: no em senten; tornen a trucar, i el repic es repeteix, sense poder evitar-lo, ni saber qui em comunica per avisar-lo per lletra que no s’escarrassi més.

Jo arrencaria l’aparell i el llançaria. Però després vindria el Cuerpo de Telégrafos i encara em faria pagar qui sap la indemnització.

Per això espero que un dia vindran i s’emportaran l’aparell a revisió. Seré feliç tot el temps que trigaran a tornar-me’l; si en serà de llarga la meva felicitat!

Un altre subscriptorLa Publicitat, dijous 18 de gener de 1923