No em fareu tornar als 90

Els sistemes bipartidistes, amb els d’aquí i els d’allà, els bons i els dolents, els nostres i els altres, més algun extrem per tal que la normalitat quedi més centrada i una quota crítica que s’indigni però no surti del guió, són ben còmodes. A Catalunya n’hem viscut un durant dècades, i gairebé tothom que tingui 35 anys o hi haurà participat; però ja som en un altre segle, i la nostàlgia és perillosa. Ara bé, malgrat les grans transformacions mundials, la crisi econòmica i el terratrèmol del procés, la gran aspiració de molts actors polítics sembla ser tornar a la vella època.

Agafeu per exemple els convergpedecàters, encara convençuts que el seu destí universal és regir el país, i desorientats per la manca d’un líder messiànic. La seva tragèdia és que un dia o altre s’hauran de convertir en l’espai conservador de casa nostra, en un país on gent de dretes tampoc n’hi ha tanta; però mentre siguin a mig camí, Esquerra els continuarà triturant fins i tot a Girona. Això sí, com que la seva flor al cul té nivells cruyffistes, han tingut la xamba que la CUP els fes fora Mas, i així poden tapar les vergonyes passades amb més convicció. De tot aquest espai els més alegres són els ex d’Unió, que alliberats de l’ogre Duran semblen els protagonistes de Cocoon. Abraçeu-los si els trobeu a qualsevol envelat.

I per altra banda tenim els comunaires, que davant del fracàs dels aliats hispans han optat pel discurs anticonvergent com a sortida digna. Nostàlgia de Maragall, del CCCB com a modernitat, del catàleg d’Anagrama i dels suplements d’El País; amalgama de catalanistes i anticatalanistes units per assaltar les institucions… i llavors no saber què fer-ne. El vell PSC amb la Iniciativa de sempre, vaja.

Per tot això, qui més ràbia fa als que volen recuperar el bipartidisme històric són els que surten del guió, fet que explica com aquestes setmanes hem vist atacs coordinats contra la colla de liberals de Dedéu, Graupera i companyia. Com que a casa nostra els “liberals” eren funcionaris de carrera amb càrrec en un exmonopoli estatal, que algú importi aquesta tradició és una cosa força marciana (per entendre’ns serien els que consideren la revolució dels EUA més important que la francesa), i els crítics oficials i els palanganers de mitjans neofalangistes els acusen de ser feixistes d’escola Trump. Si hi sumeu que es neguen a claudicar davant de la neocensura millennial, i prenen la llibertat d’expressió com un valor absolut, els discursos es fan sols.

Evidentment l’espai més dinàmic, heterogeni i joiós continua sent la CUP, aquesta barreja de leninistes de barri i regidors putejats pel cacic local, de líders d’assemblea d’estudiants i exmaulets amb bessonada, de dandis i de feréstecs, d’intel·lectuals i d’activistes. Són els primers que van esquerdar el vell règim, i per tant els que més hòsties han rebut de tot arreu, però el seu mèrit continua sent enorme.

En aquest món neoproteccionista que s’està creant, de Trump, el terrorisme islamista i el Brexit, de davallada de la classe mitjana i de conflicte entre metròpoli i territori, que no us enganyin: els únics a Catalunya que tenen un discurs coherent, global i que mira al futur són els anticapitalistes i els liberals (autèntics). La resta és pur Madame Tussauds.

Les obres del Parc Central no s’acabaran mai

Aquest 18 d’agost farà vuit anys que van començar les obres de l’AVE a Girona, fet que ha provocat la destrucció del Parc Central, l’ensorrament de força negocis, la desesperació dels veïns de Sant Narcís i la humiliació sistemàtica dels nostres representants municipals. Un drama que, després de la trobada d’ahir al teatre del Centre Cívic, queda clar que va per llarg. Per molt llarg, diria jo.

Dir que aquests anys l’ADIF ha actuat amb prepotència és quedar-se curt. Entre altres coses, va construir (sense avisar ningú) diversos edificis de serveis en allò que hauria de ser parc, i fins i tot un finger per connectar l’estació de l’AVE amb la del tren convencional que talla un carrer previst al pla d’ordenació. Ara bé, un cop va acabar el túnel i va aconseguir que els trens passessin per Girona, l’empresa pública es va desentendre completament de restaurar tot allò que havia fet malbé, amb l’agreujant que l’Ajuntament mai no va firmar cap compromís per obligar-los a fer-ho. Com que ningú de Girona no vol aquest finger, l’ADIF exigeix que sigui el mateix Ajuntament qui en pagui l’enderroc si vol que es completin les obres de restitució del Parc, que ja ha licitat. Un xantatge en tota regla.

La reunió d’ahir va servir per comprovar la divisió dels veïns: alguns, farts d’anys de molèsties i sorolls, voldrien que l’Ajuntament ho pagués tot i s’acabés el malson d’una vegada. Altres, més combatius, demanen organitzar protestes i no cedir davant de la prepotència de Madrid. L’alcaldessa va tenir un to més humil i fins i tot resignat que el seu predecessor, i va presentar les tres vies d’acció possibles. Però, com veureu, cap de les tres propostes és satisfactòria.

La primera, denunciar l’ADIF, implica diversos anys de contenciosos, amb l’agreujant que l’empresa exigirà que es retirin les demandes per fer qualsevol obra al Parc. La segona, pagar i callar, amb la possibilitat d’exigir compensacions més endavant. Seria la via més ràpida… si no fos que l’ADIF ha licitat les obres a una empresa que ha fet una baixa temerària (per la meitat del preu inicial!), i per tant hi ha unes possibilitats enormes que tot quedi empantanegat i a mig fer. I la tercera, renunciar a treure el finger, implica el canvi del projecte i una nova licitació, amb tot el que comporta de mesos d’espera.

És a dir, que ara mateix no hi ha absolutament cap possibilitat que les obres s’acabin a curt termini, més enllà d’una voluntat política de Madrid que no arribarà mai. Tenim nyap per molts anys.

Alguns veïns estan preparant mobilitzacions pel 18 d’agost, el dia de l’aniversari. Caldrà fer-la grossa per ser escoltats.

El club dels ressentits

El ressentiment és una de les emocions humanes més tòxiques, fins i tot pitjor que l’enveja, perquè mai no en pot sortir res constructiu. El ressentit sempre intentarà boicotejar allò que abans apreciava, i només obtindrà una satisfacció temporal quan les coses vagin malament.

De ressentits polítics a casa nostra n’hi ha a cabassos, i formen diferents grups. Tenim la tropa d’intel·lectuals (?) i periodistes que es van passar els anys noranta esperant tocar poder quan el PSC arribés a la Generalitat, i que Maragall va arraconar sàviament: els Arcadi Espada i Francesc de Carreras de torn, que van acabar fundant Ciutadans – i després sent arraconats per la seva criatura. Hi ha també els que van patir una persecució laboral per enfrontar-se al pujolisme dels vuitanta, però que han acabat confonent el partit que els va perjudicar amb tota la nació. Aquí poseu-hi Carlos Jiménez Villarejo i Gregorio Morán. Finalment els ressentits per la independència, amb Josep Lluís Carod Rovira i, sobretot, Alfons López Tena al capdavant.

Ara però sembla que s’està gestant la figura del ressentit màxim, que deixarà petita tota la resta. Parlo d’Artur Mas, que encara no ha paït que li fessin fer un “pas al costat”. La roda de premsa anunciant que plegava ja va ser prou vergonyosa, explicant malament el pacte amb la CUP de forma intencionada (allò dels dos diputats que canviarien de grup per corregir el resultat electoral) i afirmant que es reservava el dret de tornar-se a presentar.

Però el problema d’Artur Mas ve del torn de rèplica de Carles Puigdemont a la sessió d’investidura. Allà l’indepe va tornar a vibrar, va oblidar de cop els mesos de baralles i incerteses, i va veure que sense el líder messiànic podríem anar igualment endavant. Potser per això ara Mas es dedica a carregar contra Esquerra Republicana, o a dir que CDC ha de ser sobiranista i no independentista. El pas al costat va ser per trencar-ho tot si ell no ho pot encapçalar? Ai, el ressentiment.

El palanganer contra el filòsof

Potser no sabeu que a casa nostra hi tenim un filòsof (?) que potser és menys brillant del que ell mateix es pensa, però que ha tingut sempre la decència, inèdita al nostre país, de no acceptar la censura malgrat arriscar-hi la feina. Així va plegar d’El Punt Avui quan el van renyar per denunciar les corrupcions d’una patum cultural, i per voler ser un lliurepensador se li han anat tancat les portes de molts mitjans. El seu espai de llibertat és el blog La Torre de les Hores, on escriu coses de les quals sovint discrepo, però que cal llegir sempre (i és del club dels fans de Haydn, que sempre és positiu).

Però vet aquí que un parell dels seus articles han ofès Lluís Bassets, director adjunt d’El País i palanganer oficial del règim. El filòsof va denunciar els seus mètodes de censura, i va explicar com havien expulsat una col·laboradora per escriure una crítica dolenta d’un llibre de Valentí Puig en un altre mitjà. Mètodes de l’stasi en ple segle XXI. Però Bassets, que defensa el sistema constitucional i la transició, que cobra d’algú tan tòxic i mediocre com Juan Luís Cebrián, i que sempre té una paraula positiva per Felipe González, Miquel Roca o la monarquia, ara reclama vint-i-cinc mil euros al filòsof perquè suposadament l’ha vexat. Com si allò que deixa anar per la seva infecta boca quan va a les tertúlies de la tieta Cuní no fos deu vegades més ofensiu pels ciutadans.

En el fons no deixa de ser irònic que el subdirector d’El País, un dels puntals més sòlids del règim del 78, ara demani una quantitat econòmica desorbitada a un membre d’una de les generacions que  aquest mateix règim ha arruïnat. Així han acabat els suposats defensors de la llibertat, fent mobbing als dèbils.

Bassets, ets un covard, i des d’aquí prometo fer tot el possible per destruir el teu llegat i la teva obra, començant pel diari on treballes. Al proper article, alguns exemples de la deriva franquista d’El País que Bassets ha permès, o fomentat.

El puto Duran i Lleida i jo

Tinc 36 anys, i això vol dir que ja he viscut una mica. Recordo perfectament que quan era nen als anys vuitanta, hi havia una sèrie de noms que semblaven immortals i intocables: Felipe, Joan Pau II, Reagan, Pujol, Duran, Nadal, Maragall. De tots aquests l’únic que continua aferrat a la cadira, com una rata de dibuixos al seu formatge, és el puto Duran i Lleida, i per això avui era inevitable un article quan he vist aquest tuit:

duran

A veure, Duran, no t’han ensenyat que una regla bàsica de qualsevol polític és no prendre per subnormals els teus votants? Tot i que ara que ho penso, a Duran sense Convergència al darrera no se l’ha votat mai, o sigui que vés a saber quants en té, de votants.

Des de que tinc ús de raó, els telenotícies de TV3 han estat el gran aparador de Duran i d’Unió, i de fet a casa en dèiem la “quota dominical”. La reunió del comitè de govern d’Unió. Les bases d’Unió fent una arrossada a la Costa Brava. L’escola d’estiu d’Unió. Els líders d’Unió de Joves masturbant-se en rotllana a la Plaça Catalunya (bé, això potser no). L’única vegada que als TN no hi sortia el partit era quan parlaven de les seves corrupteles, i llavors el “cas Unió” es transformava en el cas Pallerols, el cas Treball o el que fos.

El puto Duran i Lleida ha tingut més quota de pantalla que qualsevol altre polític de la seva rellevància (escassa, és clar), i l’home no hi vol renunciar. És com un drogoaddicte que necessita la seva dosi, tot i que en aquest cas la droga no li costa diners sinó que li’n fa guanyar. Perquè el dia que plegui de la cosa pública, de què viurà?

És per això que ara mateix només tinc una obsessió: saber per què va tant sovint a Xile. Tots penseu en famílies paral·leles i en negocis obscurs, però la meva teoria és una altra. Allà hi ha un doctor nazi que n’ha fet clons, que ara estan creixent i formant-se; futurs Durans que el transformaran finalment en immortal, i garantiran que els nostres fills, néts, besnéts, i fins a la fi de la humanitat, tinguin la seva quota de Duran i Lleida als mitjans. Al cap i a la fi, què són 30 anys suportant-lo, si en poden ser tres-cents o tres mil?