Els detalls noruecs de SKAM

Skam, la sèrie actual més trencadora, i que ara està emetent la seva última temporada (us en vaig parlar fa uns mesos aquí), és una creació definitivament noruega. Tot i que en la vida d’aquesta colla d’adolescents hi ha elements que són totalment universals, com l’angoixa per formar part d’un grup o l’ús constant de les xarxes socials, d’altres són específics del nord. Els que seguiu la sèrie heu après qui són els russ (també en tinc un article) o què és un forspill (la trobada prèvia a casa abans de sortir de festa), però aquí teniu deu detalls que potser us fan ballar el cap, o heu passat per alt.

(més…)

Skam, el Merlí noruec

Què tenen en comú els adolescents catalans i noruecs? Que tots estan obsessionats amb una sèrie de la seva televisió pública. Si a casa nostra és Merlí, a Noruega el fenomen es diu Skam (Vergonya).

L’estructura de Skam, escrita i dirigida per Julie Andem, és realment innovadora. Cada fragment de la sèrie es penja a la web en “temps real”. És a dir, si una escena té lloc el dimecres a les cinc de la tarda, està disponible aquell dia a l’hora indicada; i si l’acció passa en una festa a les tres de la matinada, exactament el mateix. A la web s’hi troben també captures de Facebook, Instagram, etcètera, dels protagonistes, que complementen la història. Cada divendres s’emeten per televisió totes les escenes unides en un sol capítol, que és de durada molt variable en funció de la trama (n’hi ha de 15 minuts i de gairebé 45). Per entendre la magnitud de l’èxit, en l’apogeu de la segona temporada la web tenia més de dos milions de visites diàries, i un milió d’usuaris únics setmanals. En un país de cinc milions d’habitants!

Cadascuna de les tres temporades que té la sèrie passa en un semestre escolar, començant per la tardor de primer de batxillerat, i agafa el punt de vista d’un personatge diferent, sempre dins del mateix grup d’amics. La primera segueix l’Eva, amb problemes de relació a l’institut i amb el xicot; la segona se centra en Noora, segura i d’idees clares fins que un noi de tercer li trenca els esquemes; i a la tercera, ara en emissió, l’Isak surt de l’armari mentre viu una història similar a la d’en Pol i en Bruno de Merlí. Un dels punts forts de Skam és la seva veracitat: està gravada en un institut real del centre d’Oslo, amb els mateixos alumnes fent de figurants, i la majoria d’actors no són professionals. Ara bé, Skam es diferencia de Merlí en el fet que els adults hi són completament absents. El món que ens presenta és molt més reduït, com toca als adolescents, però això el fa més pobre. No hi busqueu converses sobre el sentit de la vida, els problemes econòmics o la família, les trames són més bàsiques (a dues amigues els agrada el mateix noi, gelosies dins de la parella, la popularitat escolar, etcètera), i hi falta un personatge tan deliciosament trencador com en Pol. L’única que s’aparta d’aquesta previsibilitat és la Sana, que porta orgullosa el hijab i sol dir les coses tal com són.

La repercussió internacional de Skam s’ha disparat a la tercera temporada, gràcies a la història d’Isak i Even. Lamentablement la televisió pública noruega no pot vendre la sèrie a fora, perquè els drets de la fabulosa banda sonora només els té pel país; i diversos intents d’adaptació han topat amb la quantitat d’alcohol i sexe que presenta l’original. Això fa que (com també ha passat amb Merlí) tota una colla de fans estiguin traduint els vídeos a l’anglès.

Us deixo amb el trailer de la darrera temporada, arriscat i provocador, sí, però alhora exacte en la presentació del protagonista. TV3 ha anat molt lluny amb Merlí, però estaria preparada per emetre una seqüència tan explícita?

L’obsessió noruega per la història local

Si pugeu al tercer pis de la biblioteca municipal de Trondheim, situada a l’antic Ajuntament, entrareu a la secció més fascinant de tot edifici, la dedicada a la historiografia local i regional. Són milers de volums dedicats a registrar el passat, mostra d’una feinada gairebé obsessiva, la de deixar testimoni escrit de cada poble, de cada casa, i gairebé de cada noruec. Voltar-hi és tota una experiència, sabent que no t’ho acabaràs. Al marge dels llibres dedicats a temes específics, com ara el recull de tots els metges del país de 1890 a 1920, o les promocions de tal escola, destaquen dos tipus d’obra que es repeteixen una vegada i una altra.

nordliUna són els bygdebøker. N’hi ha un per a gairebé cada poble del país, i recullen la història de cadascuna de les cases, des de la fundació (o des del moment que se’n té registre) fins a l’actualitat. El bygdebok de Frosta, un municipi d’uns 2600 habitants al mig del fiord de Trondheim, ja ocupa dotze volums, i registra tothom que hi ha nascut, viscut o hi té relació.

Agafem per exemple la granja Nordli, construïda el 1865. Tenia un terreny petit, amb dues hectàrees cultivades i tres de bosc, i el llibre ens diu que plantaven un quart de tona de civada i mig de patates, i que no tenien animals domèstics. Però encara és millor saber qui hi va viure des de llavors: un forner; dues germanes bessones, una de les quals es va quedar soltera; un polític d’esquerres; el seu fill arquitecte que es va traslladar a a Namsos. I en veiem les fotos, sovint de casaments o de confirmacions, més formals les antigues, però també de nens jugant, d’excursions en bicicleta, del dia que el cavall va guanyar una competició. Finalment el text, amb una precisió notarial, ens informa que la granja es va vendre el 1970 i va prendre el nom de Fjordgløtt.

L’altre tipus de llibre són els slektsbøker, dedicats a la genealogia, i també n’hi ha a cabassos. Un és el de la família Lagesen, de Grong, al Nord-Trøndelag. Els fundadors de la casa van ser Ingeborg Flåbogen (1799-1890) i Lage Fredriksen Smedhaug (1807-1890). El matrimoni va tenir cinc fills, que van prendre el cognom Lagesen (fill de Lage). En 506 pàgines el volum ens explica la vida i miracles de cadascun dels descendents del matrimoni.

adolfhammerObrint-lo a l’atzar em trobo amb la història de l’Adolf Hammer, nascut el 1905. Amb quinze anys va marxar de casa i va començar a treballar de cuiner al hurtigruten, la línia de vaixells que ressegueix tota la costa. Es va casar el 1927 amb l’Oline Johansen, amb qui hi va tenir dos fills. Va passar la Segona Guerra Mundial amb la companyia naviliera de Bergen, portant clandestinament material de guerra a Europa. En un bombardeig dels alemanys al seu comboi, tant el vaixell de davant com el de darrera van ser enfonsats, però el seu va resultar il·lès. La tardor de 1945 va poder tornar a casa, i va seguir treballant per la mateixa companyia, ara en viatges a Sud-Amèrica. L’Adolf explicava que havia ballat a Río de Janeiro amb la princessa Ranghild, germana de l’actual rei. Un dels fills va fer les amèriques, tot i que de gran va decidir tornar a viure a Noruega; en lloc de fer-ho en avió, va optar per una travessia de 2 anys amb un vaixell de vela, el Peer Gynt. La carrera de l’Adolf es va acabar per un atac de cor que li va afectar la parla i la mobilitat d’un braç, i va morir el 1975. Tota una vida, en dues pàgines.

D’on ve aquesta obsessió dels noruecs per la història? Us dono tres teories, i trieu la que més us agradi. Una, és un país molt jove, de només cent deu anys, i encara necessita reafirmar la seva identitat remenant el passat. Dues, Noruega és un país on la construcció és bàsicament de fusta, i els edificis poden desaparèixer en qualsevol moment per un incendi – només el paper en salvarà el record. I tercera, malgrat el grau d’urbanització, l’imaginari del país continua sent rural. Aquests llibres refermen el vincle amb la terra.

Els ritmes de la ciutat mitjana

Els que no hem nascut a pagès ni a la metròpoli, sinó en una de les moltíssimes ciutats mitjanes del continent, sabem com en són de definitives les inèrcies urbanes. Per evitar-les cal tenir una força de voluntat de ferro, o ser una persona realment estrafolària; altrament és indefugible fer allò que fa tothom, quan ho fa tothom.

En aquesta dècada al nord no sé si m’he acabat d’integrar al país, i segurament encara em falten algunes caselles per omplir. La incrustació als ritmes de Trondheim, en canvi, ha estat completa, i gairebé des del principi. Noruec no ho seré probablement mai, trondhjemmer ho sóc des de fa anys.

I què marquen les inèrcies locals de la ciutat on visc? Si és dissabte al matí, llavors cal anar cap al centre, a mirar botigues i fer el kaffe og kake (cafè i pastís). Tothom es distribueix per tres o quatre carrers, un parell de centres comercials incorporats a la trama urbana, i la plaça major si hi ha mercat o algun sarau. L’horari és gairebé militar: de les onze del matí a dos quarts de quatre de la tarda. A quarts de cinc ja no hi queda ningú, i això que les botigues tanquen a les sis.

Ara bé, si hi ha neu fresca, i sobretot després de la primera nevada de l’any, el centre es buida i tothom va cap als turons per practicar l’esquí de fons. És un ritual important, especialment per als nens. Un cop les criatures tenen un any i saben aguantar-se dretes sense ajut, se’ls col·loquen uns esquís i se les llança daltabaix d’un talús nevat, per tal que vagin entenent en quin país han nascut – aquí no les protegiran histèricament de la meteorologia com al Mediterrani.

Una altra possibilitat és que surti el sol, i les temperatures pugin per sobre dels vint graus. Llavors totes les rutines s’alteren, fins i tot les laborals, i se’n creen de noves. Els professionals amb despatx col·loquen un cartell de jobber hjemme, “treballo a casa”, i traslladen la seva activitat al jardí, balcó o similar (no cal dir que on més abunden aquests cartells és a la universitat). El lloc de trobada d’aquests dies és Solsiden, un complex comercial i d’oci construït a les antigues drassanes. S’hi conserven alguns elements d’aquella activitat, com el canal i les grues, però allò realment important és que les terrasses dels bars i restaurants estan encarades cap al sud, i això al juny vol dir sol directe fins passades les onze de la nit. Com que trobar taula requereix sort i paciència, molts opten per estirar-se a la gespa o fins i tot portar-hi cadires de pícnic.

Ara però s’està creant un nou ritme urbà, que definitivament no existia fa quatre o cinc anys, i que consisteix en anar fer el cafè a Bakklandet els diumenges al migdia. Bakklandet, el barri (de fet, el carrer) on hi vivien els treballadors del port, i va ser a punt de ser enderrocat als anys setanta per fer-hi una carretera. Ara però és la zona hipster, amb locals amb música en directe, i la millor cafeteria del nord d’Europa segons no sé quina guia. Això sí, és aviat per saber si aquest costum dominical es mantindrà, o serà una moda passatgera.

Que vénen els russ!

El passat vint-i-vuit d’abril els meus alumnes d’últim any van metamorfosar-se en russ, la plaga que arrasa el país cada mes de maig. Durant vint dies i vint nits els nanos celebraran que per fi deixen la secundària enrere, i ho faran a base de sexe, alcohol, sexe, més alcohol, molta festa, i de tant en tant alguna classe a l’institut per demostrar que encara són vius. Els russ, que ocupen les places, els jardins i els parcs, es distingeixen fàcilment per la seva manca de decòrum i pels pantalons de colors, que segueixen un codi estricte: vermell pels de batxillerat normal, blau pels de la branca econòmica, negre pels de formació professional. A banda porten normament una dessuadora, una gorra amb cintes i, els més tradicionals, una bata blanca.

La tradició és excessiva, esgotadora, absurda, però ningú no la discuteix. Està tan integrada a la mentalitat noruega, que a la xarxa es poden trobar fotografies de quan Harald V o els seus fills van acabar l’institut i van ser russ. I si ho van fer el rei i els prínceps, per què no la resta.

Un aspecte important de la celebració són les proves. Per cadascuna que completa el russ pot posar-se una peça de fusta a la gorra, i acumular-ne és motiu de prestigi. Algunes tenen a veure amb l’escola: passar tota una classe seient sota la taula, entrar en una aula de primer i emportar-se la taula del mestre (mentre està ensenyant) o, encara millor, dormir tota una nit al jardí d’un dels professors i portar-li esmorzar l’endemà. D’altres es fan a la ciutat: treure’s els mitjons a l’autobús i oferir un espectacle de putxinel·lis, demanar despullat una hamburguesa al McDonalds, fer-se abraçar per un policia, banyar-se al fiord.

Però evidentment els interessants són els sexuals: muntar-s’ho als lavabos de l’escola, fer un trio amb un russ de cada color, follar amb un/a verge, follar amb el president dels russ de la ciutat, follar amb un de diferent cada dia, completar amb èxit un 69 dempeus (felicitats als que ho aconsegueixin). Només es posa com a condició que sigui sexe segur, i òbviament consentit. Com? Que és un escàndol que el jovent, els instituts, etcètera? Escoltin, que això no és un país catòlic, gràcies a Déu.

El russ acaba el 17 de maig, el dia de la festa nacional, amb una desfilada a les quatre de la tarda, i el 19 comencen els examens finals, l’equivalent de la selectivitat. S’ha discutit molt si caldria canviar les dates, vist que els alumnes amb prou feines tenen temps d’estudiar, però s’imposa la tradició. La majoria ho recordaran la resta de la seva vida com uns dies salvatges, sense més responsabilitats que passar-s’ho bé, fornicar el màxim possible i mirar d’arribar més o menys sencers al final. L’abandonament definitiu de la primera part de la vida (la majoria marxaran de casa els pares al juny), sense adonar-se que just ara és quan començaran l’etapa bona.