Els detalls noruecs de SKAM

Skam, la sèrie actual més trencadora, i que ara està emetent la seva última temporada (us en vaig parlar fa uns mesos aquí), és una creació definitivament noruega. Tot i que en la vida d’aquesta colla d’adolescents hi ha elements que són totalment universals, com l’angoixa per formar part d’un grup o l’ús constant de les xarxes socials, d’altres són específics del nord. Els que seguiu la sèrie heu après qui són els russ (també en tinc un article) o què és un forspill (la trobada prèvia a casa abans de sortir de festa), però aquí teniu deu detalls que potser us fan ballar el cap, o heu passat per alt.

(més…)

Merlí i les masculinitats

(Aquest article s’ha escrit després del tercer capítol de la segona temporada)

Darrerament hem pogut llegir diverses crítiques feministes a la sèrie Merlí, centrades en la poca rellevància dels personatges femenins i en el masclisme del seu protagonista. N’han parlat entre d’altres les periodistes Mònica Planas i Marta Roqueta, o la diputada de CSQEP Marta Ribas (aquí). Crítiques que comparteixo en part, però que obliden un factor essencial: que Merlí és sobretot una anàlisi de la masculinitat.

Agafem els tres mestres principals, en Merlí, l’Eugeni i en Toni. Tots tenen personalitats molt diferents, però comparteixen una incapacitat absoluta per mostrar els seus sentiments; i quan no tenen més remei que fer-ho, la incomoditat és total. La seva masculinitat és una cuirassa, com passa en gent de la seva edat, i no estan preparats per trencar-la com els demanen els nous temps. Al tercer capítol de la segona temporada tots intenten expressar el que senten, amb resultats grotescos.

Comparem-ho amb els joves. L’Ivan li diu a l’Oliver que és el seu millor amic i que l’estima molt, mentre l’altre li recolza el cap a l’espatlla. En Pol, inicialment el gran “triomfador” amb les noies, s’embolica amb en Bruno al crit de “s’ha de provar tot a la vida” i, malgrat una incomoditat posterior, hi continua sent amic. De fet, cosa inaudita a la televisió, tenim dos nois homosexuals que són companys però no estan embolicats. L’alumne més suposadament primari, en Marc, s’atura quan està a punt de ficar-se al llit amb la Berta perquè té por d’aprofitar-se de la seva vulnerabilitat, i li acaba confesant que ell també va patir un cas de violència a casa. I qui fracassarà completament amb la parella és en Joan, precisament el que intenta copiar els rols que li han inculcat els pares.

Tots aquests canvis de comportament els percebo també entre els meus alumnes, que tenen una manera de relacionar-se que hauria estat impossible quan jo anava a l’institut, a primers noranta. Ignoro com és la situació als centres escolars de casa nostra, si és real aquest baix nivell d’homofòbia i la ràpida actuació dels professors en cas que es produeixi. Però, bona notícia, només cal llegir twitter per veure que tenim el jovent del país, nois i noies, sospirant per la relació entre en Pol i en Bruno.

La necessària demolició del patriarcat passa per l’empoderament de les dones, però també exigeix la transformació de la masculinitat (com, per cert, es va fer a Noruega amb la comissió parlamentària sobre el paper de l’home de meitat dels 80 que va implantar el permís obligatori de paternitat); i aquest és l’aspecte fonamental que ens presenta Merlí. Els adults són (som) obsolets amb la seva manera arcaica de relacionar-se. Deixem en canvi que els alumnes de l’Àngel Guimerà, amb tots els dubtes i imperfeccions, ens mostrin el camí.

L’opinió ens esclafa

Ara que finalment disposem d’una generació d’articulistes que han estudiat la nostra llengua a l’escola, que saben anglès i han pogut viatjar, que s’han tret molts complexos atàvics de sobre i que han recuperat la tradició periodística dels 20 i 30, és a dir, que han crescut en una certa normalitat, ara que per tant aquest talent hauria d’explotar en totes direccions i començar una nova edat d’or, què està passant? Que els tenim fent d’opinadors i escrivint articles sobre el procés.

Agafem per exemple l’Enric Vila. Gran prosista, amb una cultura vastíssima sobre la història europea, i capaç d’enderrocar esquemes mentals (per estupor de les masses i indignació dels assalariats del poder) en els seus articlesEl nacional. Admirable, imprescindible, però amb això no en fem prou. Us imagineu que algú li hagués pagat un viatge al Regne Unit durant la campanya del Brexit, o a Alemanya per la crisi dels refugiats? N’haurien sortit uns textos colossals! Ja ho sé, la davallada dels mitjans, etcètera. El més trist és que segur que hi ha un mercat a casa nostra per als que valorem el periodisme literari, però la inexistència d’oferta ens porta a buscar-ho fora; i mentrestant s’engeguen projectes que són en terra de ningú, o que (com ha passat amb Crític) acaben perdent el nord i abraçant l’opinió com la resta.

Però deixem-ho a banda, que avui parlo dels autors. Quant temps podrà mantenir en Vila aquest ritme sense repetir-se i fer-se feixuc? L’aqüífer cal omplir-lo, i amb els llibres no em fem prou, s’ha de voltar, s’ha de viure. N’estic fart de sentir el Graupera acadèmic, vull que ens retrati el Midwest, o la frontera amb Mèxic. Traieu el dandi Dedéu de la seva zona de comfort i factureu-lo a l’Àrtic, que ens expliqui com hi viuen els lapons. Hem de fer alguna cosa amb aquests heterodoxos, perquè si no la nova generació de paràsits (els que escriuen llibres “no oficials” sobre l’alcaldessa i llavors viuen de fer projectets per l’Ajuntament, per entendre’ns) ho ocuparan tot. O pitjor encara, aquesta visió de casa de colònies que ens vol fer empassar l’Ara.

Un dels llibres més apassionants que he llegit aquests anys és De París a Monastir, el viatge apocalíptic que va fer Gaziel en plena Primera Guerra Mundial, i que sorgeix de les seves cròniques de La Vanguardia. Qui podria escriure un De París a Monastir avui? Ningú, perquè tothom és a casa fent textos d’opinió o garlant per la ràdio. Perdrem una altra generació d’articulistes per culpa d’això? Quina tragèdia, quina immensa tragèdia.

El palanganer contra el filòsof

Potser no sabeu que a casa nostra hi tenim un filòsof (?) que potser és menys brillant del que ell mateix es pensa, però que ha tingut sempre la decència, inèdita al nostre país, de no acceptar la censura malgrat arriscar-hi la feina. Així va plegar d’El Punt Avui quan el van renyar per denunciar les corrupcions d’una patum cultural, i per voler ser un lliurepensador se li han anat tancat les portes de molts mitjans. El seu espai de llibertat és el blog La Torre de les Hores, on escriu coses de les quals sovint discrepo, però que cal llegir sempre (i és del club dels fans de Haydn, que sempre és positiu).

Però vet aquí que un parell dels seus articles han ofès Lluís Bassets, director adjunt d’El País i palanganer oficial del règim. El filòsof va denunciar els seus mètodes de censura, i va explicar com havien expulsat una col·laboradora per escriure una crítica dolenta d’un llibre de Valentí Puig en un altre mitjà. Mètodes de l’stasi en ple segle XXI. Però Bassets, que defensa el sistema constitucional i la transició, que cobra d’algú tan tòxic i mediocre com Juan Luís Cebrián, i que sempre té una paraula positiva per Felipe González, Miquel Roca o la monarquia, ara reclama vint-i-cinc mil euros al filòsof perquè suposadament l’ha vexat. Com si allò que deixa anar per la seva infecta boca quan va a les tertúlies de la tieta Cuní no fos deu vegades més ofensiu pels ciutadans.

En el fons no deixa de ser irònic que el subdirector d’El País, un dels puntals més sòlids del règim del 78, ara demani una quantitat econòmica desorbitada a un membre d’una de les generacions que  aquest mateix règim ha arruïnat. Així han acabat els suposats defensors de la llibertat, fent mobbing als dèbils.

Bassets, ets un covard, i des d’aquí prometo fer tot el possible per destruir el teu llegat i la teva obra, començant pel diari on treballes. Al proper article, alguns exemples de la deriva franquista d’El País que Bassets ha permès, o fomentat.

Josep Cuní i la dignitat

Indigne

Quan va deixar Josep Cuní de ser un bon periodista? Des del seu fitxatge pel Grupo Godó, la decadència d’aquest personatge ha estat total. Ha abandonat els codis de la professió, i ha deixat que el seu programa estigui completament dominat per les seves fílies i fòbies. A 8aldia podem veure com tracta amb suficiència els convidats que no comparteixen les seves opinions, es burla dels que no pensen com ell, i en canvi defensa aferrissadament els seus amics de la foto de la Cerdanya, fins arribar a l’extrem de tenir de tertulià algú tan dubtós com Arcadi Calzada.

Aquesta supèrbia és marca de la casa, i es pot tolerar més o menys. Tothom té el dret de canviar de canal, és clar. Però el programa que va fer ahir sobre l’accident de l’avió de Germanwings és una altra cosa. És una indignitat absoluta.

Cuní va treure els pitjors tics de les televisions privades espanyoles i dels canals americans. Va mostrar sense cap mena de rubor ni compassió els familiars plorant a l’aeroport, imatges que no només va emetre una vegada, sinó contínuament en pantalla partida.

Però el pitjor va ser el tractament dels difunts. Com que no es feia pública la llista de víctimes, fet que repetia constantment com si fos una ofensa personal, va anar filtrant noms mica en mica, amb boniques gràfiques amb noms d’empreses i morts, com si fossin les eleccions. I pitjor encara, va mostrar fotos de les víctimes tretes de les xarxes socials. Us imagineu reconèixer algú d’aquesta manera? Per no parlar dels periodistes del programa contactant per twitter amb gent que deia ser amic d’algun dels difunts.

Ramon Espadaler és un polític que em cau força malament, des dels temps en què era responsable de medi ambient, però ahir em va ser fins i tot simpàtic. Primer quan el vaig veure moure’s inquiet a la cadira mentre Cuní anava sucant pa a la desgràcia, i sobretot quan va fer callar el presentador quan aquest volia tornar a especular sobre les víctimes. Cuní es va rebotar, amb aquella cara d’ofès que sap fer tan bé, i va donar una explicació delirant en tots els aspectes: “És que ho han dit les xarxes”. Ja podem llançar els codis deontològics, els criteris professionals i l’ètica a les escombraries. Ho han dit les xarxes.

Avui probablement Cuní tindrà tan poca vergonya de començar el seu programa vantant-se de l’audiència. No dirà que per aconseguir-ho es va basar en un clar referent, Nieves Herrero i el crim d’Alcàsser. Queda el consol d’unes crítiques brutals contra ell a twitter, que no sé si llegirem també als diaris de paper.

Dels programes com els de Cuní ara en diuen programes contenidor. La definició no havia estat mai tan exacta.

Nota: La periodista Pilar Carracelas ha donat la seva visió professional de com es va tractar l’accident en aquest article. De Cuní també n’ha escrit Mònica Planas a l’ARA (article Premium).