No us ho perdonarem mai

Ahir a les 12 i 19 minuts em va trucar la mare des del Servei Municipal d’Ocupació de Sant Narcís, punt de votació del barri, darrera el pis on em vaig criar, em va dir: “Està venint la policia”, i vaig començar a sentir com la gent cridava, i la línia es va tallar. El punt de votació de sempre, a l’antiga Escola d’Hosteleria de Girona, gestionat per l’admirat Martí Carreras, fill de la meva mestra de tercer, i on un altre company de l’EGB era en una de les meses. I jo, assegut a Trondheim, patint, fins que al cap de mitja hora els pares em van trucar per dir que estaven bé, però que havien atonyinat uns bombers, i que per sort s’havien endut una urna falsa. I em vaig calmar fins que vaig veure una fotografia del punt de votació envoltat de policies, i al darrera, sobresortint, el meu pare. El meu pare. Assetjat per les forces de repressió espanyoles.

Ahir l’estat espanyol ens va voler humiliar. L’autoritari, franquista estat espanyol va decidir que ja n’hi havia prou, i que vist que no ens podien afusellar en massa, obririen el cap de senyores grans, grapejarien noies, buidarien ulls, llançarien gas pebre contra menors, estomacarien bombers i mossos, destruirien escoles i locals oficials, i llançarien la seva ràbia primitiva, feixista, contra una població pacífica i desarmada.

Avui Mariano Rajoy té les mans tacades de sang, i Soraya Sáez de Santamaría i Juan Ignacio Zoido tenen les mans tacades de sang, i Pedro Sánchez i Albert Rivera tenen les mans tacades de sang, i Arrimadas, Albiol i Iceta tenen les mans tacades de sang, i Enric Millo té les mans tacades de sang. No es pot dir de cap altra manera. Són culpables de la violència d’estat, i a més tenen la santa barra, l’immens cinisme de dir que ho van fer per protegir les lleis, i que la culpa és nostra per no obeir-los, per no sotmetre’ns.

Però no se n’han sortit. Som més forts que ells. Ens han volgut vexar, esclafar, i no ho han aconseguit. Avui encara estem en xoc, plorant, guarint-los les ferides, pensant com hem de respondre, què li hem d’explicar als nostres fills, als alumnes. Però el camí només pot ser l’orgull i la valentia. No podran guanyar-nos. Som millors que ells.

Espanyols que ens heu fet això, els autors, executors, i còmplices, tingueu-ho clar. Us assenyalarem, us ho recordarem, farem que pagueu per la vostra ignomínia. Ho explicarem arreu, i no descansarem fins veure-us a la presó. El que va passar l’1 d’octubre no ho oblidarem mai, no us ho perdonarem mai.

Despertar de Màtrix

Ho confesso. Aquests dies de setembre, quan toca apagar twitter i anar a dormir, em ve la basarda durant uns instants. No ens enganyem, els grans processos de transformació social sempre és millor veure’ls de lluny, fins i tot llegir-los als llibres d’història. La incertesa és un corc i és lògic preguntar-se com hem arribat fins aquí, i com pot ser que tot el país trontolli.

Espanya no és una democràcia, és un règim autoritari encobert, i no cal viure a l’estranger per adonar-se’n. Li falta un element clau, l’existència d’organismes independents del poder polític, des del sistema judicial als reguladors econòmics o els mitjans de comunicació públics. El règim està dominat per unes oligarquies castellanes que controlen l’administració general de l’Estat, les empreses depenents del BOE, i les cúpules dels grans partits, i que porten com a mínim des del segle XIX vivint a costa del país. En alguns períodes han pogut actuar obertament i eliminar qualsevol oposició, però a partir de 1978 van optar per uns mecanismes més subtils, amb la tranquil·litat que la seva ascendència franquista mai no seria jutjada.

Per aconseguir que aquest engany funcionés es va posar en marxa una enorme operació d’enginyeria social, aprofitant que hi havia una generació que encara estava traumatitzada per la guerra, i que a la següent la van regar amb fons estructurals. Els missatges eren clars: la transició modèlica, Europa, en absència de violència es pot parlar de tot, etcètera. Es van domesticar les protestes ciutadanes mitjançant organitzacions controlables pel poder polític (sindicats majoritaris, federacions d’associacions de veïns), i se li va donar una quota de poder a l’esquerra suposadament crítica per tal que legitimés el sistema. ETA hi va fer la resta. Tothom que s’apartava del discurs dominant se’l criminalitzava (l’indepententisme, l’anticapitalisme) o es deia que era un boig (Maragall clamant que Madrid se va). Tot plegat va culminar amb les nits de crèdit i cocaïna de primers 2000, i la trompada posterior.

El referèndum de l’1 d’octubre és el primer desafiament seriós contra aquest règim des dels anys trenta, i la resposta de l’Estat ha sigut autoritària i antidemocràtica, com no podria ser d’altra manera: supressió efectiva dels drets d’expressió i reunió, tancament de webs, control ferri dels mitjans públics i privats, i intimidació judicial a tot aquell que gosi alçar la veu. Compte, això no és cap amor a la pàtria, als oligarques castellans l’Estat els és ben igual. Només cal veure com han fet servir el terrorisme, els serveis d’informació o l’ensenyament en les seves baralles partidistes. És pura dominació colonial: menys territori vol dir menys diners per robar, menys notaries on enviar-hi el nebot, menys facultats de lletres on col·locar-hi el cosí pseudocomunista.

Sigui quin sigui el resultat de l’1-O, la victòria més important ja la tenim: uns quants milions de catalans ens hem alliberat del Màtrix franquista. Els missatges de la por que vénen de Madrid, els discursos dels intel·lectuals orgànics d’esquerres, les proclames cíniques sobre la convivència, les anàlisis dels periodistes del règim, ja no ens les creiem. Ens hem pres la píndola vermella, hem obert els ulls i hem vist com són realment, una dictadura que ens esclafa.

La basarda, fins i tot la por, són comprensibles, perquè al davant hi tenim el zombi putrefacte del franquisme. Però per desgràcia seva ja no ens poden afusellar, i el pitjor enemic que poden tenir és un poble demòcrata, ferm i que a sobre els collona. La incertesa que patim és un preu minúscul comparat amb allò que hem aconseguit.

Estem deixant de ser súbdits per convertir-nos en ciutadans, i això és meravellós.

Generació T: la catàstrofe generacional s’agreuja

Ara fa més o menys un any vaig publicar La generació T ens ha arruïnat, l’article que més ressò ha tingut del bloc: més de 36.000 visites només en aquesta pàgina, i suposo que moltes més a la seva traducció en castellà. L’expressió “Generació T” ha fet fortuna, i la trobo sovint a twitter i als fòrums, i no ens enganyem, molta gent de les xarxes em faria menys cas si no hagués escrit aquest text. Però alhora l’article m’ha permès pensar més en la qüestió generacional, i discutir-la amb moltíssimes persones de molts àmbits. Permeteu-me que passat aquest temps hi afegeixi algunes reflexions.

1. La Generació T (1945 – 1964)

Enguany hi ha hagut tres relleus generacionals a la política espanyola: Joan Carles I (76 anys) va abdicar en Felip VI (46), Alfredo Pérez Rubalcaba (63) va ser substituït per Pedro Sánchez (42) al capdavant del PSOE, i Cayo Lara (62) sembla que deixa pas a Alberto Garzón (29) a IU. També les morts d’Emilio Botín i Isidoro Álvarez, malgrat ser de la generació anterior, han estat significatives. Ara bé, continuem sense ministres ni consellers menors de 40, ni hi ha hagut canvis significatius als mitjans, l’economia, l’empresa, les universitats o les tertúlies d’en Cuní. Però la dada que vull destacar de la Generació T és que s’està jubilant massivament.

El darrer any s’han batut dos rècords a Espanya: el de nombre de pensionistes, que ja són més de 8,4 milions, i el de la pensió mitjana, que per primer cop ha superat els 1000 euros mensuals. La Generació T ha tingut una estabilitat i uns sous més alts que els seus predecessors, i això es nota en la pensió que els està quedant (de mitjana, més de 1.300 euros). I a sobre són molts més: si el 2004 el nombre de nous pensionistes no arribava als 90.000 respecte l’any anterior, el 2013 en van ser més de 133.000.

Però el 2013 també ens va deixar una dada nefasta: per primer cop des de 1949, el sou mitjà espanyol va baixar. Ara és de 1.634 euros bruts mensuals a Espanya i de 1.743 euros a Catalunya. I alhora el nombre de cotitzants per pensionista és de 2,27, comparat amb els 2,71 d’abans de la crisi. En resum: cada cop hi ha més jubilats i aquests cobren més, i alhora cada cop hi ha menys treballadors, que també guanyen menys. I aquest segon grup ha de pagar les pensions dels primers. Una bomba de rellotgeria que cap polític està disposat a afrontar.

Fixeu-vos també que des de l’inici de la crisi, moltes retallades han afectat les generacions joves: ajuts a la natalitat, al lloguer, beques d’estudi i menjador… Mentrestant ni s’ha tocat el blindatge dels treballadors més veterans ni s’han abaixat les pensions, i l’explicació és ben fàcil: és la Generació T (i la seva antecessora) la que sosté l’status quo actual. La gràfica per edats de la darrera enquesta del CIS ho deixa ben clar:

Veiem per tant una clara divisió generacional. Molts de la X i dels millennials volen ensorrar el règim actual, mentre que els de la T i de la postguerra desitgen mantenir-lo, probablement per por. Recordem que al referèndum per la independència d’Escòcia el vot jubilat també va ser clau: el 73% dels majors de 65 anys van votar pel no, i això va fer decantar la balança. De fet si no hagués estat per ells hauria guanyat el sí. Naturalment no poso en dubte el seu dret de vot, però és ben irònic que la decisió més transcendent per a les noves generacions l’acabi imposant els que ja no hi seran per veure-ho.

2. La Generació X (1965-1981)

Els membres de la Generació X encara vam disposar d’un temps per situar-nos, per trobar un lloc estable i per fer contactes, i sospito que gairebé tots pensàvem que podríem replicar la trajectòria dels nostres pares. Al final, però, sense saber-ho vam acabar jugant a una enorme ruleta laboral. A alguns (funcionaris, enginyers, emigrants, mestres) els va tocar el premi i ara tenen pocs problemes, altres (paletes, periodistes, arquitectes, investigadors sense plaça) van fallar el tret i ho han patit molt. També ha estat decisiu si ens vam hipotecar o no, i en quines condicions vam fundar la família.

Som per tant una generació dividida, entre els que han pogut mantenir el nivell heretat, i per tant encara viuen prou bé, i els que han caigut rotundament de classe social. N’hi ha que tenen una feina estable que els durarà, i n’hi ha que han anat a parar a l’economia submergida com a única sortida per exercir el seu ofici, o per esquivar deutes i embargaments. Això sí, tots plegats amb moltes més restriccions econòmiques. L’època del darrer mòbil o dels dos viatges l’any ja fa temps que ha passat.

Pel que fa als membres de la Generació X que tenen un relleu públic, es produeix un fet demencial: continuen sent els joves. És tan gran l’abast i el poder la Generació T, que un senyor de 35 o 40 anys se’l continua veient com un nouvingut o un inexpert. Això no pot durar gaire temps per purs motius biològics, però em fa por que quan arribem a dalt, haguem perdut l’empenta o la il·lusió. Em sembla que serem una generació amb molt de potencial perdut.

3. Els millennials (1982-2000)

Ara bé, i per més que ens queixem els de la Generació X, no hi ha ni punt de comparació amb els que vénen després. La situació dels millennials és terrorífica, i a més són gairebé invisibles.

Com he dit abans, els de la Generació X vam sortir al mercat laboral en un temps d’un fort impuls econòmic, i amb expectatives de millorar i progressar. Hi havia la certesa que al cap d’uns anys ens estabilitzaríem, encara que fos més tard que els nostres pares. Però aquesta expectativa i aquesta manera de fer han mort.

Fa poc una noia de 22 anys em deia que tots els seus amics que treballaven, o els havien col·locat a casa seva, o ho feien a l’estranger. Mentrestant la resta tenien previst anar encadenant carreres i màsters mentre esperaven temps millors, o que passés alguna cosa, no se sap quina. Anar a buscar feina vol dir trobar-se amb un mercat laboral totalment desestructurat, que t’obliga a competir per obtenir uns contractes temporals indecents i amb condicions que feia dècades que no es veien (i si no les volen, que agafin el primer vol i vagin a servir cafès a Londres).

Tots aquests joves, perquè ells sí que ho són, com podran fer el pas cap a la vida adulta? Com podran emancipar-se, gaudir de la llibertat que et proporciona la independència econòmica, fundar una família? Algun dia sortiran de la precarietat perpètua? Cal dir que aquest empobriment de les generacions joves és un fenomen comú a Europa. Aquesta setmana The Independent explicava com al Regne Unit la franja d’edat amb més pobres ja no és la de 65 o més, com fa vint anys, si no la de menors de 25. L’atur, els contractes escombraries i els lloguers altíssims han estès la pobresa entre els joves, mentre que la gent gran és ara mateix el grup més sòlid econòmicament.

Els millennials també són una generació dividida, però de manera feudal. Si tenen una família que els ha pagat uns estudis d’elit, els pot col·locar a l’empresa o a l’administració, o els compra el pis, arribaran molt alt. En cas contrari disposen de molt poques opcions. Com a molt, agredir al típic representant de la Generació T que encara parla dels ascensors socials que suposadament van crear.

4. Per acabar

Quan vaig publicar el meu article original, la majoria de crítiques em van venir des de l’esquerra. El seu argument és que no hi ha cap problema generacional, que tot es limita a una lluita de classes. Tot i això continuo convençut que sí que hi ha un problema generacional al nostre país, i que cada cop és més greu.

Els poderosos de la Generació T han construït durant 30 anys un model sòcio-econòmic que ha beneficiat sobretot a ells, i han blindat el seu futur a canvi de deixar un deute monstruós i un mercat laboral arrasat. Un pla aparentment perfecte que ha topat amb la crisi, i amb l’evidència de que si els nous jubilats estan cobrant molt més que els joves que els han de pagar la pensió, anem cap a una col·lisió inevitable.

Però a mitjà i llarg termini hi ha un factor molt més important. O s’aconsegueix redreçar la situació dels millennials o anem cap a la catàstrofe social més absoluta, perquè un país que força els joves a triar entre emigració o precarietat és un país mort.

La dictadura constitucional espanyola

A l’actual sistema institucional espanyol, la gent no té cap mena d’importància.

No importa si surten cent mil persones al carrer, un milió o deu, els polítics no n’han de fer cas, i sempre et poden enviar la policia per reprimir-te. Referèndums? Totalment controlats pel govern i sense caràcter vinculant. Recollides de signatures? Els parlaments les poden ignorar completament. Llistes obertes? No em feu riure.

L’únic poder que tenim els ciutadans és votar cada quatre anys, però compte: ni podem escollir directament els representants, perquè només se’ns ofereixen llistes tancades, ni els governants tenen cap obligació de complir el seu programa electoral. Sumeu-hi que Espanya funciona per un sistema bipartidista on PP i PSOE es van alternant com Cánovas y Sagasta, i on sempre pacten per mantenir el règim; que les cúpules dels partits estan formades gairebé exclusivament per polítics professionals i alts funcionaris de l’Estat; i també que tota la resta d’institucions, des dels tribunals constitucional i suprem fins als organismes de control de la despesa o dels mitjans, són escollits a dit pels partits. El resultat és que els de sempre ho tenen tot atado y bien atado.

És un sistema bloquejat i absolutament impenetrable, sense cap mecanisme que permeti a la gent externa als partits prendre cap decisió. No crec que en cap altra (autèntica) democràcia occidental passi això mateix.

Això, per cert, té un reflex als mitjans, on tot passa també pels partits. Va ser tristíssim comprovar com el mateix 11 de setembre al vespre, el focus ja es va posar en els polítics (entrarà ERC al govern? com reaccionaran el PSC o ICV? etc) i ràpidament es va passar pàgina de la concentració popular. Això es porta sovint a límits grotescos com és el cas d’El País, que en un dels seus altres titulars pútrids ho anomena “movilización callejera”, en plena consonància amb Ana Botella.

És per tot això que la resposta de Madrid davant del procés ha estat crear un mur. Simplement la casta político-funcionarial que porta 300 anys remenant les cireres no pot concebre que algú es revolti contra ells, o busqui camins que no siguin els imposats el 1978. De fet, vist el cas català i l’emergència de Podemos, crec que en altres circumstàncies ja s’estaria preparant un cop d’estat de les elits per a “garantir l’ordre” (és a dir, els seus privilegis). Ho han fet moltes vegades i hi estan acostumats. Per sort nostra som a la UE i el banquer que ho finançaria va traspassar fa poc, perquè si no, ja hi podríeu comptar.

La deriva pútrida d’El País

El País ha estat durant dècades el diari oficial del progressisme espanyol. La publicació de Jesús de Polanco i Juan Luis Cebrián va tenir una enorme influència sobre els governs de Felipe González, i va viure els seus anys daurants contra José María Aznar. Era també l’aparador de la modernitat i el creador de tendències, i fossis escriptor, director de cinema o músic, no eres ningú fins que no t’havien fet un reportatge a El País Semanal. Però a partir de 2004 les coses es van començar a tòrcer, primer perquè José Luís Rodríguez Zapatero va preferir confiar en un aparell mediàtic alternatiu, després per unes mastodòntiques inversions audiovisuals que van resultar ruïnoses, i finalment per la irrupció d’Internet i la crisi general de la premsa de paper. El Grupo PRISA, aquella vibrant empresa creada, com tantes d’altres, a rebuf el BOE en ple franquisme (van ser els únics que tenien els llibres de text a punt quan es va implantar la EGB), ara pertany a banquers i fons voltors. Cebrián, això sí, segueix cobrant més de dos milions d’euros l’any tot i haver acomiadat bona part de la plantilla.

Tot plegat explica per què el pasat 10 de setembre, dia de la defunció del banquer Emilio Botín, la portada de l’edició digital d’El País era aquesta.

(Us recomano que us ho mireu amb calma, perquè hi ha frases d’aquelles que, o bé t’hi emprenyes, o bé caus a terra de tant riure)

Quan finalment el Règim de 1978 ha entrat en una crisi absoluta (i esperem que definitiva), l’antic diari progressista s’ha col·locat ràpidament al costat de les elits, en defensa de l’status quo i en contra de qualsevol canvi. Bé, potser sempre havia estat així, només que ara s’ha tret la màscara (llegiu, si teniu estómac, els acollonants articles de Cebrián sobre Suárez, el nou Rei o Catalunya). Amb una barreja de titulars entre manipuladors i hilarants, una selecció de continguts a la web que amaga els contraris a la versió oficial, i una colla d’opinadors a sou que actuen de flagell contra qualevol canvi del sistema, El País defensa una claríssima línia conservadora.

Un dels enemics actuals d’El País és Podemos, i el diari s’ha llançat en tromba a atacar-los, sigui acusant-los d’individualistes que no tenen en compte el bé comú (¿Podemos con Podemos?, de Nicolás Redondo Terreros), de tenir una política econòmica de dretes (¿Es Podemos una alternativa para la izquierda?, d’Antonio Roldán Monés), i de ser uns comunistes que convertiran Espanya en Cambodja (Podemos: el ascenso al poder, del sempre grotesc Antonio Elorza).

Però és en el cas català on El País ha abandonat qualsevol aparença d’equanimitat, i lluny de l’equilibri i la intel·ligència de The Guardian, ha optat pel Santiago y cierra España. Em direu que queden veus favorables al procés català, com Culla, Ramoneda o Serés, però els seus textos queden desterrats a la secció de Catalunya i no surten a la portada digital. En canvi quan entreu a la web els dos analistes catalans que hi trobareu són Francesc de Carreras i Xavier Vidal-Folch.

Però sobretot aquesta línia afecta els titulars i la redacció de les notícies. La “deriva secesionista de Mas” (com sempre el poble no hi pinta res) és una expressió omnipresent, així com l’adjectiu “radical”. I també es fan petites obres mestres com aquesta:

Fixeu-vos-hi, la redacció fa que la culpa de la falta de consens caigui sobre els catalans… quan de fet la diferència entre els casos escocès i català és la posició del govern de l’estat!

Però el pitjor d’El País actual és com la necessitat de quedar bé amb el govern i les forces fàctiques (ai, la publicitat institucional) els porta a defensar posicions increïbles. Mentre els altres mitjans anaven plens del Cas Moragas i en donaven una visió extremadament crítica, era precisament El País qui en feia l’article oficialista (sense signar, és clar), i a sobre ho presentava així a la web:

Que bona gent que és el tal Moragas, eh?

En resum, que El País s’ha convertit en l’ABC. Però vaja, tenint en compte que l’ABC, amb els seus fotomuntatges d’islamistes independentistes, ha ocupat el lloc d’El Jueves, tampoc té res d’estrany.

AFEGIT: Ahir El País va publicar un article de José Bono on ataca Pasqual Maragall, algú que ja no es pot defensar, i li carrega les culpes de la situació catalana. Avui Enric Juliana li respon magníficament a La Vanguardia (En defensa de Pasqual Maragall), i descriu l’acció de Bono com a “immoral”. Jo directament diria que l’exministre és una persona repugnant, i que El País s’ha cobert una altra vegada de glòria.