Els horaris impossibles de l’escola catalana

Fa uns dies em va arribar via twitter la campanya per demanar la jornada contínua a les escoles catalanes, reivindicació de part dels mestres i pares. Abans de comentar-la, us penjo el document que fan circular.

jornada

Reconec que quan ho vaig veure vaig quedar completament parat. Els dos horaris són un absolut despropòsit, i caldria fer un gran esforç per decidir quin és pitjor. Ja sé que em direu que tant l’escola com la societat noruegues són molt diferents, que a Catalunya hi ha una realitat específica, etcètera. I és cert. Citem alguns condicionants: uns horaris laborals demencials, amb polítiques ridícules de conciliació; el costum d’acompanyar els nens a l’escola fins edats molt avançades; la presència d’alumnes que al nord encara van a la llar d’infants (fins el 5 anys); les temperatures a l’estiu; i sobretot aquest maleït dinar passades les dues de la tarda, justificat amb l’excusa que “som mediterranis” quan a Itàlia mengen a la una.

L’anomenat “horari actual” del quadre és gairebé idèntic al que feia jo als 80, una reminiscència de quan tots els nanos anaven a una escola propera i la mare era mestressa de casa. Dues hores i mitja de pausa per dinar és absurd si et quedes al centre educatiu, i més quan són el preludi d’hora i mitja més de classe. Els que es queixen d’aquest sistema tenen tota la raó.

Però la jornada contínua tal com es planteja és una aberració pedagògica. Qui ha pensat que és una bona idea fer cinc hores seguides de classe amb només dues pauses breus? Creieu realment que es pot mantenir la concentració, la motivació i l’esforç durant tanta estona, sense un esbarjo que ajudi a refrescar la ment i, sobretot, sense una alimentació adequada? Un horari així no el suporta cap alumne, ni de primària ni de secundària – de fet qualsevol adult fent un curs similar pensaria que és ben feixuc. A més, ara que parlem tant de la reforma horària, quin missatge donem a la següent generació si la fem dinar a quarts de tres?

Com que no vull que se m’acusi que no aporto solucions, vaig presentar el cas als meus alumnes de segon de batxillerat, i ens va sortir l’horari següent (que no és el noruec, aquí es comença a les 8.30 i s’acaba abans):

nou_horari

Pauses llargues, un bon dinar a l’escola amb horaris europeus, i una hora de plegar igualment lògica. I quan mengen els mestres, a quarts de quatre? No, en absolut: a la una, amb els alumnes, com es fa a tot el sud del continent. I respecte les temperatures a l’estiu, no crec que al maig, juny i setembre hi hagi massa diferència entre quarts de dues i quarts de tres de la tarda (o de tres a quatre com passa ara), amb l’avantatge que tothom estarà més reposat després de l’hora de pausa (i l’aula, més ventilada).

Qualsevol canvi a l’escola hauria de formar part de la liquidació de l’horari franquista espanyol, i acabar les classes més aviat em sembla bàsic; però l’alternativa no hauria de perjudicar el rendiment dels alumnes. En qualsevol cas espero els vostres comentaris.

Batxillerat en tres actes

Un dels grans plaers de ser professor de batxillerat és seguir els alumnes durant tres anys fonamentals de la seva vida. Me’ls trobo quan en tenen quinze o setze, acabats de sortir de la conflictiva secundària obligatòria, i els deixo l’any que en fan dinou, finalment adults. Més enllà de matèries i temaris, aquest viatge m’obliga a treballar de manera diferent, i gairebé em permet ser tres mestres diferents. Permeteu-me que us ho expliqui.

El primer any és de coneixença, i sobretot de negociació de les dinàmiques de grup. Els alumnes s’han d’acostumar a una llibertat i una responsabilitat més grans, i alhora a respectar els límits imprescindibles que els poso. Aprenen les meves neures i manies, i jo les seves, mentre busquem com comunicar-nos. S’imposa la barreja de rutina i sorpresa, perquè no hi ha cap mètode millor que la varietat: un dia els faig una classe totalment clàssica, i la setmana següent els portaré a fer una activitat al vestíbul del centre. He de veure qui necessita una empenta, una paraula amable o posar una mica el fre; i qui se sent sol, o desorientat, o irradia confiança. Per experiència sé que els cauré bé a la majoria, i que alguns hauran d’aprendre a tolerar-me. És un procés de descoberta que al principi costa, però que té la seva recompensa.

El segon any és el millor, perquè ja ens hem pres la mida. Els nanos tenen tota la confiança de saber què poden fer a les meves hores, i jo tracto amb ells gairebé com si toqués un piano. Sé perfectament quan he d’estirar i quan he d’afluixar, i com reaccionaran quan ho faci. Si el grup és normal, podem fer molta feina i alhora divertir-nos. Si és dels potents, me’ls puc emportar a la Lluna.

I el tercer any tot torna a canviar, perquè la motivació general s’ensorra. Només pensen en la celebració de primers de maig, els examens finals, i deixar d’una vegada la vida escolar. Tots han fet plans pel curs següent: alguns el servei militar, altres treballaran i després estaran mig any de viatge, i una minoria començarà la universitat. En aquesta etapa, finalment, cauen del tot les màscares i s’imposa la igualtat. No hi ha res que funcioni millor amb ells que mostrar les pròpies febleses i dubtes, que vegin que la suposada seguretat de la vida adulta no existeix, i per tant millor que s’alliberin de les pressions. Estan davant del primer gran salt que faran, i sempre és bo donar-los un cop de mà, si el necessiten.

Són dinàmiques de grup que es van repetint, però que no es fan feixugues per l’element més important. O sigui, cadascun dels alumnes. La que té clar que vol treballar a les Nacions Unides, el que a l’estiu fa de model a Milà, la nedadora que és a les sis del matí a la piscina i després ve a classe, les dues que eren a Turquia visitant els avis durant el cop d’estat, el del pare alcohòlic, la que té una mare que li exigeix sempre matrícula, el que em parla de Ricky Martin per haver sortit de l’armari, les amigues que es barallen i es reconcilien, el que troba xicota, l’amic del que troba xicota i se sent apartat, el que em qüestiona els límits de l’autodefensa en cas de mobbing escolar, els nanos que m’intenten explicar l’art marcial que practiquen davant de la meva total estupefacció, etcètera.

Tot plegat una feinada, i sovint acabo fet pols; però si ells consideren que els ho he fet fàcil, i se n’emporten alguna cosa de tot plegat, em dono per satisfet. I ho deixo aquí, que aquest text ja sembla un article d’en Capdevila i tampoc es tracta d’això.

Merlí i les masculinitats

(Aquest article s’ha escrit després del tercer capítol de la segona temporada)

Darrerament hem pogut llegir diverses crítiques feministes a la sèrie Merlí, centrades en la poca rellevància dels personatges femenins i en el masclisme del seu protagonista. N’han parlat entre d’altres les periodistes Mònica Planas i Marta Roqueta, o la diputada de CSQEP Marta Ribas (aquí). Crítiques que comparteixo en part, però que obliden un factor essencial: que Merlí és sobretot una anàlisi de la masculinitat.

Agafem els tres mestres principals, en Merlí, l’Eugeni i en Toni. Tots tenen personalitats molt diferents, però comparteixen una incapacitat absoluta per mostrar els seus sentiments; i quan no tenen més remei que fer-ho, la incomoditat és total. La seva masculinitat és una cuirassa, com passa en gent de la seva edat, i no estan preparats per trencar-la com els demanen els nous temps. Al tercer capítol de la segona temporada tots intenten expressar el que senten, amb resultats grotescos.

Comparem-ho amb els joves. L’Ivan li diu a l’Oliver que és el seu millor amic i que l’estima molt, mentre l’altre li recolza el cap a l’espatlla. En Pol, inicialment el gran “triomfador” amb les noies, s’embolica amb en Bruno al crit de “s’ha de provar tot a la vida” i, malgrat una incomoditat posterior, hi continua sent amic. De fet, cosa inaudita a la televisió, tenim dos nois homosexuals que són companys però no estan embolicats. L’alumne més suposadament primari, en Marc, s’atura quan està a punt de ficar-se al llit amb la Berta perquè té por d’aprofitar-se de la seva vulnerabilitat, i li acaba confesant que ell també va patir un cas de violència a casa. I qui fracassarà completament amb la parella és en Joan, precisament el que intenta copiar els rols que li han inculcat els pares.

Tots aquests canvis de comportament els percebo també entre els meus alumnes, que tenen una manera de relacionar-se que hauria estat impossible quan jo anava a l’institut, a primers noranta. Ignoro com és la situació als centres escolars de casa nostra, si és real aquest baix nivell d’homofòbia i la ràpida actuació dels professors en cas que es produeixi. Però, bona notícia, només cal llegir twitter per veure que tenim el jovent del país, nois i noies, sospirant per la relació entre en Pol i en Bruno.

La necessària demolició del patriarcat passa per l’empoderament de les dones, però també exigeix la transformació de la masculinitat (com, per cert, es va fer a Noruega amb la comissió parlamentària sobre el paper de l’home de meitat dels 80 que va implantar el permís obligatori de paternitat); i aquest és l’aspecte fonamental que ens presenta Merlí. Els adults són (som) obsolets amb la seva manera arcaica de relacionar-se. Deixem en canvi que els alumnes de l’Àngel Guimerà, amb tots els dubtes i imperfeccions, ens mostrin el camí.

A favor del 3+2 universitari

A casa nostra som especialistes en muntar debats absurds a partir de premisses falses, i les protestes universitàries contra el sistema 3+2 (tres anys de grau i dos de màster) en són un exemple perfecte.

Quan es va implantar l’anomenat Pla Bolonya, per configurar l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, tot Europa va consolidar el model 3+2. Tot Europa? Evidentment no. Espanya va optar per un 4+1, juntament amb potències educatives com Xipre, Turquia i Eslovènia. Els motius, els de sempre, la inèrcia pròpia del país: les universitats haurien hagut de fer massa canvis en la distribució de crèdits, els col·legis professionals no podien acceptar biòlegs o filòlegs amb tres anys de carrera, etcètera. Això en un context on existien unes enginyeries que ja feien el 3+2 (tècnica i superior), i unes llicenciatures de quatre anys que equivalien (suposadament) a un màster, i que seguien un 2+2.

Però aquest sistema propi és absurd, i complica molt les coses a tots els que han de convalidar títols a l’estranger, on no entenen què és un grau de quatre anys o un màster d’un. Per no parlar de l’estafa dels “dobles graus”, en què estudies sis anys però sense arribar al nivell de màster. O bé pensem en els adults que volen treure’s una carrera, i pels quals una inversió de quatre anys, i no de tres, els pot fer enrere. La implantació definitiva del 3+2 no hauria de provocar cap mena de debat.

En algun moment, però, el 3+2 es va barrejar amb la polèmica del cost d’estudiar a la universitat, tot i que les dues qüestions no tenen cap mena de relació. Qui diu que un any de màster hagi de costar més que un de grau? De fet si jo fos un dels nostres governants estaria ben satisfet, perquè els que protesten donen per fet que això ha de ser així. Centrar les protestes contra la dificultat de l’accés a l’educació en el 3+2 és com lluitar contra la reforma del mercat laboral i parlar només de la indemnització per acomiadament. Reduccionista, i totalment equivocat.

Les nostres universitats tenen moltíssims altres problemes: unes estructures burocratitzades i funcionarials, amb un professorat envellit i sovint mediocre; un nivell de docència ínfim, conseqüència de l’abandonamet total d’aquest aspecte; o l’ús de doctorands amb beca per a tasques professionals alienes al seu projecte. I sí, el cost dels estudis, perquè molts països entenen que la formació no és una despesa sinó una inversió, i cal posar-la a l’abast dels més capacitats, no dels més rics. Centrar les energies de les protestes en el 3+2 no és només il·lògic, sinó que acaba beneficiant els que manen.

Les noies no volen nedar amb els nois

Aquesta setmana s’ha sabut que les alumnes d’un institut de secundària de Trondheim (13 a 15 anys) van demanar que les classes d’educació física a la piscina les fessin nois i noies per separat. El motiu és la pressió que senten pels estàndards corporals. L’Adresseavisen, el diari local, n’ha fet una sèrie molt completa d’articles.

Les noies no es queixen del comportament dels nois de la seva classe, ni tenen por dels comentaris a la piscina. És una qüestió d’estar satisfetes amb el propi cos, i arribar als models que se’ls imposen. Citen referents de la televisió, blogaires (com la popular Sophie Elise), i el hashtag d’Instagram #inspiration, que mostra “models seminues amb cintures estretes i pits grans”. La directora del centre ha acceptat la proposta, i aquest semestre les classes de natació ja es faran per separat. Ara bé, adverteix que aquest problema va més enllà de l’escola, i que és una qüestió que els pares han de tractar amb els fills. A més reconeix que una cosa és com es comporten els alumnes en públic, i l’altra el que publiquen a les xarxes socials.

Tant els polítics locals com els experts lamenten que la pressió pel cos existeixi i que s’hagi arribat a aquesta situació, però alguns estan a favor i altres en contra de les classes separades. És una qüestió generacional: tots els conceptes d’integració, de lluita pels drets de les dones, etcètera, es van fer en altre context social i tecnològic. Alguns animen les noies a lluitar contra aquesta tendència, altres admeten la segregació de les classes per fer-los més fàcil aquesta etapa educativa.

Ara bé, aquesta no és estrictament una qüestió femenina. Els nois de la mateixa escola expliquen que ells també senten la pressió. Molts comencen a anar al gimnàs als 14 anys per desenvolupar els músculs, i és important no ser molt prim i ni tenir massa pèl al cos (molts s’afaiten les cames). De fet la majoria van a dutxar-se a casa després de les classes d’educació física. L’únic consol per a nois i noies és que es tracta d’un període relativament curt. Quan parlo amb els meus alumnes de batxillerat, molts marquen els 16 o 17 anys com a frontera en què tot això se supera, i agafen més confiança.

Noruega és una de les societats més igualitàries del món, on les dones ocupen les mateixes posicions de poder que els homes en gairebé tots els àmbits, i on s’han desterrat molts masclismes quotidians que encara perviuen a Catalunya. La major sexualització del cos dels adolescents és un dels reptes que caldrà superar, però per sort ja s’ha fet el primer pas: que se’n parli obertament.