La CUP té un problema

Vagi per endavant que sóc molt escèptic amb el projecte de pressupostos, i penso que Junts pel Sí l’ha gestionat d’una manera nefasta, actuant com si tingués una majoria al Parlament que no té, i pensant totalment en clau autonòmica. Igualment estic molt satisfet de la negativa de la CUP a investir Mas, i fins i tot em sembla força inconcebible que bona part de la militància estigués disposada a fer-ho. Aquest no és un article del #pressingCUP fet des de la menjadora mediàtica – un altre dia parlarem de com la dreta catalana reprodueix tots els tics de la dreta espanyola quan veu en perill la seva hegemonia.

Dit això, crec la CUP té un greu problema de funcionament intern, i que cal parlar-ne amb urgència.

Últimanent les decisions transcendents de la CUP s’acaben votant, en assemblea general o als òrgans corresponents, amb uns resultats ajustadíssims que sempre afavoreixen el mateix bàndol. Acte seguit els deu diputats del Parlament, com un bloc, actuen en conseqüència. El problema és que la democràcia no funciona així. No es pot reduir tota l’acció política a una votació on una majoria s’imposa per sistema, perquè això implica reproduir internament allò contra el que la CUP lluita a nivell social: que la majoria s’imposi sempre, que la resta de veus no puguin tenir el seu paper (i com deia la @joanaverdera, això els catalans ho coneixem molt bé).

Tant li fa que qui guanyi tingui el cinquanta i pocs per cent, el setanta o el noranta. Si tota acció es basa en la voluntat d’aquesta majoria, llavors quina diferència hi ha amb les majories absolutíssimes que ens regala el nostre sistema electoral, i amb els partits polítics clàssics? Sobretot quan parlem de qüestions amb matisos, amb moltes posicions diferents. El problema no és el 29 a 26, sinó que la decisió última es prengui d’aquesta manera; i a continuació que els 29 siguin qui manin sobre el 100% dels diputats, ignorant l’opinió dels 26 (i repeteixo, pensaria el mateix si fossin 40 a 15). Una votació no és sempre allò més democràtic, com bé van demostrar els irlandesos amb el seu vergonyós referèndum sobre el matrimoni homosexual (la majoria no ha de votar sobre els drets fonamentals de les minories), o la consulta de Tortosa sobre el monument feixista.

I finalment: no pot ser que les assemblees de la CUP acabin amb la meitat de membres eufòrics, i l’altra meitat amb cares de funeral. Qualsevol organització que visqui això, sigui un partit polític, un equip de futbol o una colla castellera, acabarà explotant més tard o més d’hora. I tant per la independència, com per l’emergència social, el país necessita una CUP més forta que mai.

El club dels ressentits

El ressentiment és una de les emocions humanes més tòxiques, fins i tot pitjor que l’enveja, perquè mai no en pot sortir res constructiu. El ressentit sempre intentarà boicotejar allò que abans apreciava, i només obtindrà una satisfacció temporal quan les coses vagin malament.

De ressentits polítics a casa nostra n’hi ha a cabassos, i formen diferents grups. Tenim la tropa d’intel·lectuals (?) i periodistes que es van passar els anys noranta esperant tocar poder quan el PSC arribés a la Generalitat, i que Maragall va arraconar sàviament: els Arcadi Espada i Francesc de Carreras de torn, que van acabar fundant Ciutadans – i després sent arraconats per la seva criatura. Hi ha també els que van patir una persecució laboral per enfrontar-se al pujolisme dels vuitanta, però que han acabat confonent el partit que els va perjudicar amb tota la nació. Aquí poseu-hi Carlos Jiménez Villarejo i Gregorio Morán. Finalment els ressentits per la independència, amb Josep Lluís Carod Rovira i, sobretot, Alfons López Tena al capdavant.

Ara però sembla que s’està gestant la figura del ressentit màxim, que deixarà petita tota la resta. Parlo d’Artur Mas, que encara no ha paït que li fessin fer un “pas al costat”. La roda de premsa anunciant que plegava ja va ser prou vergonyosa, explicant malament el pacte amb la CUP de forma intencionada (allò dels dos diputats que canviarien de grup per corregir el resultat electoral) i afirmant que es reservava el dret de tornar-se a presentar.

Però el problema d’Artur Mas ve del torn de rèplica de Carles Puigdemont a la sessió d’investidura. Allà l’indepe va tornar a vibrar, va oblidar de cop els mesos de baralles i incerteses, i va veure que sense el líder messiànic podríem anar igualment endavant. Potser per això ara Mas es dedica a carregar contra Esquerra Republicana, o a dir que CDC ha de ser sobiranista i no independentista. El pas al costat va ser per trencar-ho tot si ell no ho pot encapçalar? Ai, el ressentiment.

A favor del 3+2 universitari

A casa nostra som especialistes en muntar debats absurds a partir de premisses falses, i les protestes universitàries contra el sistema 3+2 (tres anys de grau i dos de màster) en són un exemple perfecte.

Quan es va implantar l’anomenat Pla Bolonya, per configurar l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, tot Europa va consolidar el model 3+2. Tot Europa? Evidentment no. Espanya va optar per un 4+1, juntament amb potències educatives com Xipre, Turquia i Eslovènia. Els motius, els de sempre, la inèrcia pròpia del país: les universitats haurien hagut de fer massa canvis en la distribució de crèdits, els col·legis professionals no podien acceptar biòlegs o filòlegs amb tres anys de carrera, etcètera. Això en un context on existien unes enginyeries que ja feien el 3+2 (tècnica i superior), i unes llicenciatures de quatre anys que equivalien (suposadament) a un màster, i que seguien un 2+2.

Però aquest sistema propi és absurd, i complica molt les coses a tots els que han de convalidar títols a l’estranger, on no entenen què és un grau de quatre anys o un màster d’un. Per no parlar de l’estafa dels “dobles graus”, en què estudies sis anys però sense arribar al nivell de màster. O bé pensem en els adults que volen treure’s una carrera, i pels quals una inversió de quatre anys, i no de tres, els pot fer enrere. La implantació definitiva del 3+2 no hauria de provocar cap mena de debat.

En algun moment, però, el 3+2 es va barrejar amb la polèmica del cost d’estudiar a la universitat, tot i que les dues qüestions no tenen cap mena de relació. Qui diu que un any de màster hagi de costar més que un de grau? De fet si jo fos un dels nostres governants estaria ben satisfet, perquè els que protesten donen per fet que això ha de ser així. Centrar les protestes contra la dificultat de l’accés a l’educació en el 3+2 és com lluitar contra la reforma del mercat laboral i parlar només de la indemnització per acomiadament. Reduccionista, i totalment equivocat.

Les nostres universitats tenen moltíssims altres problemes: unes estructures burocratitzades i funcionarials, amb un professorat envellit i sovint mediocre; un nivell de docència ínfim, conseqüència de l’abandonamet total d’aquest aspecte; o l’ús de doctorands amb beca per a tasques professionals alienes al seu projecte. I sí, el cost dels estudis, perquè molts països entenen que la formació no és una despesa sinó una inversió, i cal posar-la a l’abast dels més capacitats, no dels més rics. Centrar les energies de les protestes en el 3+2 no és només il·lògic, sinó que acaba beneficiant els que manen.

Les gironines guerres amargants

I ve’t aquí que aquesta setmana hem recordat que la Diputació de Girona té un cap de protocol, càrrec imprescindible a l’organigrama de la institució, perquè ja sabem que el dia que no tenim de visita la Reina d’Anglaterra, ve el Tsar de totes les Rússies, i cal estar a l’alçada. El lloc l’ocupa el senyor Josep Maria Amargant i Codina, amb plaça de funcionari des de 1998, tot i que ja portava treballant-hi com a eventual des de 1987 (nomenat pel president Arnau, el que volia construir un telefèric al Montgrí). Una llarguíssima trajectòria de servei al país que, com sabeu, ha impactat de forma decisiva a la vida de tots els gironins.

El senyor Amargant es va fer cèlebre fa tres anys arran de l’escàndol Torramadé. Per qui no ho recordi, el llavors president de la Diputació i alcalde de Salt va assetjar sexualment una companya de partit (Unió Democràtica de Catalunya) durant un sopar. La dona va denunciar els fets als Mossos, tot i que la resta d’assistents, malgrat explicar la història en petit comitè (diuen que el vicepresident Soy, el de Bescanó, ho feia amb especial gràcia), van negar-la davant de la policia. Ara bé, el senyor Amargant la va fer pública en una espectacular i florida carta al Diari de Girona, que va desencadenar una tempesta política, on s’hi van barrejar uns assessors d’Unió que no anaven mai a la feina. Naturalment la qüestió es va solucionar com es fa als ambients catòlics, és a dir, l’afectada va retirar la denúncia i Torramadé va plegar de la Diputació, tot i que no només va continuar d’alcalde, sinó que fins i tot es va presentar a les darreres eleccions. A Amargant li van retirar les funcions de cap de premsa, i el van expedientar, i darrerament havia mantingut un silenci prudent.

Ara el senyor Amargant ha triat un altre objectiu: el diputat de la CUP Lluc Salellas, que va entrar a l’organisme amb la intenció d’aixecar estores i fer públic on van a parar els nostres diners. Però al senyor Amargant no li agrada que li remenin la casa, i per això ha publicat una altra carta atacant el diputat, que ha tingut una ràpida resposta d’aquest. Ara bé, el més fascinant de la batalla va tenir lloc en una acte que Amargant descriu com “la celebració del Dia Mundial del Turisme”, i Salellas com “una festa privada al Castell del senyor Escudero” (president de la Federació d’Hostaleria de les Comarques de Girona i negociant de La Jonquera), tot amb un cost de 15.000 euros pagats amb diners públics. La indumentària del diputat Salellas no va agradar al cap de protocol Amargant, que a banda de criticar-ne les espardenyes, va procedir a fer una foto del seu cul (el del diputat, no el del cap de protocol) per demostrar que estava ensenyant els calçotets.

Com que som al 2016, l’afer ha tingut les seves branques. La gran Patrycia Centeno ha reivindicat l’espardenya com a part de la indumentària estiuenca catalana, i el nostre erudit a l’exili Borja Vilallonga va demanar foto dels calçotets, que ràpidament va aconseguir.

El senyor Amargant ha promès una segona part de la carta, que seguirem amb interès, tot i que això potser taparà allò realment greu d’aquesta setmana: la notícia que la Diputació ha contractat empreses vinculades amb el cas Manga. Però qui vol parlar de corrupció quan es pot parlar de les formes? Això seria poc gironí.

En Merlí i jo ens assemblem

No, no m’embolico amb les mares dels alumnes com fa Merlí Bergeron, el protagonista de l’esplèndida sèrie de Tv3, ni tampoc comparteixo el gust per les seves camises ensenyant pèl al pit. Però poques vegades he trobat, a la ficció i segurament també a la realitat, algú que tingui una visió de l’ensenyament tant similar a la meva. Curiosament la resposta de molts docents catalans ha estat tractar la creació d’Héctor Lozano com una absoluta fantasia, quan hauria de ser un mirall.

En Merlí i jo seguim una regla d’or: sempre, absolutament sempre, tractar els alumnes com si fossin adults. És evident que encara no ho són del tot, i que el període de 16 a 19 anys és de transició, però utilitzar el paternalisme, la condescendència o la sobreprotecció és absurd, no només perquè ells hi reaccionaran de manera negativa, sinó perquè es tracta d’una simple qüestió de respecte. Encara que al principi costa, sobretot quan s’arrosseguen infantilismes de l’etapa anterior, al final t’ho agraeixen. I un altre criteri fonamental: la meva lleialtat última no ha de ser amb el centre, i encara menys amb els pares, sinó cap a ells.

L’aula és un espai absolutament transparent per qui sigui mínimanent observador. Encara que els joves no ho sàpiguen, costa molt poc saber qui està capficat o enamorat, quan arriba la primavera i si la prova de matemàtiques de l’hora anterior els ha deixat fora de joc. Els adolescents encara no han après a amagar-se, això els arribarà més tard. Però compte, ells també detecten les emocions del professor, si està preocupat, alegre, és un frustrat o (desastre absolut) si no és sincer. Només sabent tot això es pot garantir la confiança i el respecte. I els alumnes problemàtics, em direu? Ara em posareu l’etiqueta “bonista”, però en això comparteixo la visió de la sèrie. Quan hi ha un problema realment greu amb un jove, gairebé sempre l’origen és a casa.

Com en Merlí, també m’he endut a vegades els alumnes fora de l’aula. Si un divendres són pocs, i és el primer dia de calor de l’any, per què no anar a fer classe a les taules de fora, parant el sol? He muntat debats a les taules de la cantina, o al mig del passadís. Creure que tot l’acte educatiu s’ha de produir al mateix lloc és absurd. És vital trencar esquemes, introduir l’element imprevist, i per això faig servir molt sovint el recurs de l’humor, sobretot la ironia. També m’encanta sorprendre’ls. A classe m’he queixat d’un cap d’estudis que no saludava, els he explicat com blanquejar diners amb bitllets de loteria, i ens hem discutit sobre la cultura alcohòlica del país. Alguns acaben mirant-me amb els ulls ben oberts, com si haguessin vist un alienígena – objectiu aconseguit.

Evidentment cal desterrar el concepte de classe magistral, i la visió del professor com un individu superior que ho sap tot. Cal que el mestre parli poc, doni unes guies bàsiques, i que llavors siguin els alumnes els que busquin, treballin, facin. Per això m’agrada una paraula que fem servir sovint aquí dalt: veileder, de vei, camí, i leder, guia. La persona que t’acompanya en el teu procés d’aprenentatge.

Em direu que tinc la sort de treballar a Noruega, i és cert. Els meus alumnes són més madurs que els equivalents catalans, perquè tota la vida han fet més la seva, i han tingut menys control familiar. També els instituts ens donen molta llibertat, i no tenen el concepte gairebé presidiari dels nostrats (aquí no hi ha professors de guàrdia, i evidentment qui vol sortir pot fer-ho). I a banda tenim els centres educatius separats. El llumenera que va decidir unificar en un sol edifici (i amb els mateixos docents!) l’ESO i el batxillerat, com si les necessitats pedagògiques d’una persona de 12 fossin les mateixes que una de 17, es va cobrir de glòria.

Però jo venia a parlar dels mestres, i de la sèrie. En un capítol Merlí ve a dir que hi ha dos tipus de professors, els que porten els seus problemes a l’aula, i els que quan són a l’aula els passen tots els mals. Sincerament, he sentit poques reflexions tan encertades sobre la meva professió.

Sobre aquesta gran sèrie us recomano llegir-ne l’anàlisi en clau feminista de Mònica Planas a l’ARA, assenyalant-ne l’únic defecte important. També són imprescindibles els de Pere Solà Gimferrer a La Vanguardia, sobre la reivindicació de l’assignatura de filosofia, i el trencament de l’heteronormativitat del personatge de l’Oliver. Finalment aquí podeu llegir una entrevista amb el creador de la sèrie.