Cánovas, Sagasta i Dedéu

Ahir va ser un dia fascinant per a tots els que portem anys parlant del conflicte generacional latent a casa nostra, i el poder i l’arrogància de la Generació T. La candidatura de Bernat Dedéu i companyia per liderar l’Ateneu Barcelonès ha posat nerviosos els prostàtics que porten tallant el bacallà des de fa trenta anys, i les màscares han començat a caure. La possibilitat de cedir un mínim espai de poder és massa per a ells.

El dia va començar amb l’article de Bru de Sala a El Periódico on els anomenava “canilla” (“jauría” a la versió castellana), i xisclava un “com gosen presentar-se!” amb tota l’arrogància generacional. A banda de repetir la fal·làcia trumpista de Bassets i Segura (amic Roger, amb quina colla has anat a parar), el més graciós és que fa servir contra els altres candidats un argument de llegat intel·lectual. Algú em sabria dir quina és l’aportació de Bru de Sala a la cultura catalana contemporània? Algun llibre important, una tesi, una idea en aquestes dècades que porta vivint de la mamella? A veure si el seu problema és més aviat que Dedéu ha escrit sobre els diners que va cobrar per l’any Espriu, o ens ha recordat com va elogiar Millet.

Però el millor va venir al debat de la tarda, entre Cánovas, Sagasta i el jove de quasi 40 anys. Sincerament, mai no havia vist exposar així en públic les misèries del sistema cultural català. Escoltar Cánovas criticant els articles de Dedéu sobre el nefast conseller Vila, i suggerir que això els podria fer perdre subvencions és nauseabund. Afegir tot seguit que el dia abans havia parlat amb el conseller, directament vomitiu. I les frases de l’estil “crec en la llibertat d’expressió, PERÒ”, un absolut tractat de com funciona el país.

El cens de l’Ateneu obliga Dedéu a rebaixar l’element generacional, però quan va mencionar que cap nascut en democràcia dirigeix una institució cultural del país, la resposta de Sagasta va ser increïble: “Potser no és una qüestió d’edat sinó de capacitat”. S’ha de ser molt indocumentat o un absolut miserable per dir això. Deixem de banda la seva delirant idea d’enviar els socis joves a un altre edifici, no fos cas que molestin els grans.

No sé qui guanyarà les eleccions de l’Ateneu, però els nascuts als setanta i vuitanta seguim amb la mateixa tria: o ens convertim en els nois dels encàrrecs que descrivia Jordi Graupera en un fabulós article (censurat pel diari Ara), i esperem que les mòmies finalment es desintegrin per recollir-ne les cendres; o alcem la veu, agafem el mall i comencem a enderrocar murs i tòtems. Si aquesta és la vostra opció, i des de la distància que m’imposa el fiord, compteu amb mi.

No em fareu tornar als 90

Els sistemes bipartidistes, amb els d’aquí i els d’allà, els bons i els dolents, els nostres i els altres, més algun extrem per tal que la normalitat quedi més centrada i una quota crítica que s’indigni però no surti del guió, són ben còmodes. A Catalunya n’hem viscut un durant dècades, i gairebé tothom que tingui 35 anys o hi haurà participat; però ja som en un altre segle, i la nostàlgia és perillosa. Ara bé, malgrat les grans transformacions mundials, la crisi econòmica i el terratrèmol del procés, la gran aspiració de molts actors polítics sembla ser tornar a la vella època.

Agafeu per exemple els convergpedecàters, encara convençuts que el seu destí universal és regir el país, i desorientats per la manca d’un líder messiànic. La seva tragèdia és que un dia o altre s’hauran de convertir en l’espai conservador de casa nostra, en un país on gent de dretes tampoc n’hi ha tanta; però mentre siguin a mig camí, Esquerra els continuarà triturant fins i tot a Girona. Això sí, com que la seva flor al cul té nivells cruyffistes, han tingut la xamba que la CUP els fes fora Mas, i així poden tapar les vergonyes passades amb més convicció. De tot aquest espai els més alegres són els ex d’Unió, que alliberats de l’ogre Duran semblen els protagonistes de Cocoon. Abraçeu-los si els trobeu a qualsevol envelat.

I per altra banda tenim els comunaires, que davant del fracàs dels aliats hispans han optat pel discurs anticonvergent com a sortida digna. Nostàlgia de Maragall, del CCCB com a modernitat, del catàleg d’Anagrama i dels suplements d’El País; amalgama de catalanistes i anticatalanistes units per assaltar les institucions… i llavors no saber què fer-ne. El vell PSC amb la Iniciativa de sempre, vaja.

Per tot això, qui més ràbia fa als que volen recuperar el bipartidisme històric són els que surten del guió, fet que explica com aquestes setmanes hem vist atacs coordinats contra la colla de liberals de Dedéu, Graupera i companyia. Com que a casa nostra els “liberals” eren funcionaris de carrera amb càrrec en un exmonopoli estatal, que algú importi aquesta tradició és una cosa força marciana (per entendre’ns serien els que consideren la revolució dels EUA més important que la francesa), i els crítics oficials i els palanganers de mitjans neofalangistes els acusen de ser feixistes d’escola Trump. Si hi sumeu que es neguen a claudicar davant de la neocensura millennial, i prenen la llibertat d’expressió com un valor absolut, els discursos es fan sols.

Evidentment l’espai més dinàmic, heterogeni i joiós continua sent la CUP, aquesta barreja de leninistes de barri i regidors putejats pel cacic local, de líders d’assemblea d’estudiants i exmaulets amb bessonada, de dandis i de feréstecs, d’intel·lectuals i d’activistes. Són els primers que van esquerdar el vell règim, i per tant els que més hòsties han rebut de tot arreu, però el seu mèrit continua sent enorme.

En aquest món neoproteccionista que s’està creant, de Trump, el terrorisme islamista i el Brexit, de davallada de la classe mitjana i de conflicte entre metròpoli i territori, que no us enganyin: els únics a Catalunya que tenen un discurs coherent, global i que mira al futur són els anticapitalistes i els liberals (autèntics). La resta és pur Madame Tussauds.

Les obres del Parc Central no s’acabaran mai

Aquest 18 d’agost farà vuit anys que van començar les obres de l’AVE a Girona, fet que ha provocat la destrucció del Parc Central, l’ensorrament de força negocis, la desesperació dels veïns de Sant Narcís i la humiliació sistemàtica dels nostres representants municipals. Un drama que, després de la trobada d’ahir al teatre del Centre Cívic, queda clar que va per llarg. Per molt llarg, diria jo.

Dir que aquests anys l’ADIF ha actuat amb prepotència és quedar-se curt. Entre altres coses, va construir (sense avisar ningú) diversos edificis de serveis en allò que hauria de ser parc, i fins i tot un finger per connectar l’estació de l’AVE amb la del tren convencional que talla un carrer previst al pla d’ordenació. Ara bé, un cop va acabar el túnel i va aconseguir que els trens passessin per Girona, l’empresa pública es va desentendre completament de restaurar tot allò que havia fet malbé, amb l’agreujant que l’Ajuntament mai no va firmar cap compromís per obligar-los a fer-ho. Com que ningú de Girona no vol aquest finger, l’ADIF exigeix que sigui el mateix Ajuntament qui en pagui l’enderroc si vol que es completin les obres de restitució del Parc, que ja ha licitat. Un xantatge en tota regla.

La reunió d’ahir va servir per comprovar la divisió dels veïns: alguns, farts d’anys de molèsties i sorolls, voldrien que l’Ajuntament ho pagués tot i s’acabés el malson d’una vegada. Altres, més combatius, demanen organitzar protestes i no cedir davant de la prepotència de Madrid. L’alcaldessa va tenir un to més humil i fins i tot resignat que el seu predecessor, i va presentar les tres vies d’acció possibles. Però, com veureu, cap de les tres propostes és satisfactòria.

La primera, denunciar l’ADIF, implica diversos anys de contenciosos, amb l’agreujant que l’empresa exigirà que es retirin les demandes per fer qualsevol obra al Parc. La segona, pagar i callar, amb la possibilitat d’exigir compensacions més endavant. Seria la via més ràpida… si no fos que l’ADIF ha licitat les obres a una empresa que ha fet una baixa temerària (per la meitat del preu inicial!), i per tant hi ha unes possibilitats enormes que tot quedi empantanegat i a mig fer. I la tercera, renunciar a treure el finger, implica el canvi del projecte i una nova licitació, amb tot el que comporta de mesos d’espera.

És a dir, que ara mateix no hi ha absolutament cap possibilitat que les obres s’acabin a curt termini, més enllà d’una voluntat política de Madrid que no arribarà mai. Tenim nyap per molts anys.

Alguns veïns estan preparant mobilitzacions pel 18 d’agost, el dia de l’aniversari. Caldrà fer-la grossa per ser escoltats.

La CUP té un problema

Vagi per endavant que sóc molt escèptic amb el projecte de pressupostos, i penso que Junts pel Sí l’ha gestionat d’una manera nefasta, actuant com si tingués una majoria al Parlament que no té, i pensant totalment en clau autonòmica. Igualment estic molt satisfet de la negativa de la CUP a investir Mas, i fins i tot em sembla força inconcebible que bona part de la militància estigués disposada a fer-ho. Aquest no és un article del #pressingCUP fet des de la menjadora mediàtica – un altre dia parlarem de com la dreta catalana reprodueix tots els tics de la dreta espanyola quan veu en perill la seva hegemonia.

Dit això, crec la CUP té un greu problema de funcionament intern, i que cal parlar-ne amb urgència.

Últimanent les decisions transcendents de la CUP s’acaben votant, en assemblea general o als òrgans corresponents, amb uns resultats ajustadíssims que sempre afavoreixen el mateix bàndol. Acte seguit els deu diputats del Parlament, com un bloc, actuen en conseqüència. El problema és que la democràcia no funciona així. No es pot reduir tota l’acció política a una votació on una majoria s’imposa per sistema, perquè això implica reproduir internament allò contra el que la CUP lluita a nivell social: que la majoria s’imposi sempre, que la resta de veus no puguin tenir el seu paper (i com deia la @joanaverdera, això els catalans ho coneixem molt bé).

Tant li fa que qui guanyi tingui el cinquanta i pocs per cent, el setanta o el noranta. Si tota acció es basa en la voluntat d’aquesta majoria, llavors quina diferència hi ha amb les majories absolutíssimes que ens regala el nostre sistema electoral, i amb els partits polítics clàssics? Sobretot quan parlem de qüestions amb matisos, amb moltes posicions diferents. El problema no és el 29 a 26, sinó que la decisió última es prengui d’aquesta manera; i a continuació que els 29 siguin qui manin sobre el 100% dels diputats, ignorant l’opinió dels 26 (i repeteixo, pensaria el mateix si fossin 40 a 15). Una votació no és sempre allò més democràtic, com bé van demostrar els irlandesos amb el seu vergonyós referèndum sobre el matrimoni homosexual (la majoria no ha de votar sobre els drets fonamentals de les minories), o la consulta de Tortosa sobre el monument feixista.

I finalment: no pot ser que les assemblees de la CUP acabin amb la meitat de membres eufòrics, i l’altra meitat amb cares de funeral. Qualsevol organització que visqui això, sigui un partit polític, un equip de futbol o una colla castellera, acabarà explotant més tard o més d’hora. I tant per la independència, com per l’emergència social, el país necessita una CUP més forta que mai.

El club dels ressentits

El ressentiment és una de les emocions humanes més tòxiques, fins i tot pitjor que l’enveja, perquè mai no en pot sortir res constructiu. El ressentit sempre intentarà boicotejar allò que abans apreciava, i només obtindrà una satisfacció temporal quan les coses vagin malament.

De ressentits polítics a casa nostra n’hi ha a cabassos, i formen diferents grups. Tenim la tropa d’intel·lectuals (?) i periodistes que es van passar els anys noranta esperant tocar poder quan el PSC arribés a la Generalitat, i que Maragall va arraconar sàviament: els Arcadi Espada i Francesc de Carreras de torn, que van acabar fundant Ciutadans – i després sent arraconats per la seva criatura. Hi ha també els que van patir una persecució laboral per enfrontar-se al pujolisme dels vuitanta, però que han acabat confonent el partit que els va perjudicar amb tota la nació. Aquí poseu-hi Carlos Jiménez Villarejo i Gregorio Morán. Finalment els ressentits per la independència, amb Josep Lluís Carod Rovira i, sobretot, Alfons López Tena al capdavant.

Ara però sembla que s’està gestant la figura del ressentit màxim, que deixarà petita tota la resta. Parlo d’Artur Mas, que encara no ha paït que li fessin fer un “pas al costat”. La roda de premsa anunciant que plegava ja va ser prou vergonyosa, explicant malament el pacte amb la CUP de forma intencionada (allò dels dos diputats que canviarien de grup per corregir el resultat electoral) i afirmant que es reservava el dret de tornar-se a presentar.

Però el problema d’Artur Mas ve del torn de rèplica de Carles Puigdemont a la sessió d’investidura. Allà l’indepe va tornar a vibrar, va oblidar de cop els mesos de baralles i incerteses, i va veure que sense el líder messiànic podríem anar igualment endavant. Potser per això ara Mas es dedica a carregar contra Esquerra Republicana, o a dir que CDC ha de ser sobiranista i no independentista. El pas al costat va ser per trencar-ho tot si ell no ho pot encapçalar? Ai, el ressentiment.