No us ho perdonarem mai

Ahir a les 12 i 19 minuts em va trucar la mare des del Servei Municipal d’Ocupació de Sant Narcís, punt de votació del barri, darrera el pis on em vaig criar, em va dir: “Està venint la policia”, i vaig començar a sentir com la gent cridava, i la línia es va tallar. El punt de votació de sempre, a l’antiga Escola d’Hosteleria de Girona, gestionat per l’admirat Martí Carreras, fill de la meva mestra de tercer, i on un altre company de l’EGB era en una de les meses. I jo, assegut a Trondheim, patint, fins que al cap de mitja hora els pares em van trucar per dir que estaven bé, però que havien atonyinat uns bombers, i que per sort s’havien endut una urna falsa. I em vaig calmar fins que vaig veure una fotografia del punt de votació envoltat de policies, i al darrera, sobresortint, el meu pare. El meu pare. Assetjat per les forces de repressió espanyoles.

Ahir l’estat espanyol ens va voler humiliar. L’autoritari, franquista estat espanyol va decidir que ja n’hi havia prou, i que vist que no ens podien afusellar en massa, obririen el cap de senyores grans, grapejarien noies, buidarien ulls, llançarien gas pebre contra menors, estomacarien bombers i mossos, destruirien escoles i locals oficials, i llançarien la seva ràbia primitiva, feixista, contra una població pacífica i desarmada.

Avui Mariano Rajoy té les mans tacades de sang, i Soraya Sáez de Santamaría i Juan Ignacio Zoido tenen les mans tacades de sang, i Pedro Sánchez i Albert Rivera tenen les mans tacades de sang, i Arrimadas, Albiol i Iceta tenen les mans tacades de sang, i Enric Millo té les mans tacades de sang. No es pot dir de cap altra manera. Són culpables de la violència d’estat, i a més tenen la santa barra, l’immens cinisme de dir que ho van fer per protegir les lleis, i que la culpa és nostra per no obeir-los, per no sotmetre’ns.

Però no se n’han sortit. Som més forts que ells. Ens han volgut vexar, esclafar, i no ho han aconseguit. Avui encara estem en xoc, plorant, guarint-los les ferides, pensant com hem de respondre, què li hem d’explicar als nostres fills, als alumnes. Però el camí només pot ser l’orgull i la valentia. No podran guanyar-nos. Som millors que ells.

Espanyols que ens heu fet això, els autors, executors, i còmplices, tingueu-ho clar. Us assenyalarem, us ho recordarem, farem que pagueu per la vostra ignomínia. Ho explicarem arreu, i no descansarem fins veure-us a la presó. El que va passar l’1 d’octubre no ho oblidarem mai, no us ho perdonarem mai.

Despertar de Màtrix

Ho confesso. Aquests dies de setembre, quan toca apagar twitter i anar a dormir, em ve la basarda durant uns instants. No ens enganyem, els grans processos de transformació social sempre és millor veure’ls de lluny, fins i tot llegir-los als llibres d’història. La incertesa és un corc i és lògic preguntar-se com hem arribat fins aquí, i com pot ser que tot el país trontolli.

Espanya no és una democràcia, és un règim autoritari encobert, i no cal viure a l’estranger per adonar-se’n. Li falta un element clau, l’existència d’organismes independents del poder polític, des del sistema judicial als reguladors econòmics o els mitjans de comunicació públics. El règim està dominat per unes oligarquies castellanes que controlen l’administració general de l’Estat, les empreses depenents del BOE, i les cúpules dels grans partits, i que porten com a mínim des del segle XIX vivint a costa del país. En alguns períodes han pogut actuar obertament i eliminar qualsevol oposició, però a partir de 1978 van optar per uns mecanismes més subtils, amb la tranquil·litat que la seva ascendència franquista mai no seria jutjada.

Per aconseguir que aquest engany funcionés es va posar en marxa una enorme operació d’enginyeria social, aprofitant que hi havia una generació que encara estava traumatitzada per la guerra, i que a la següent la van regar amb fons estructurals. Els missatges eren clars: la transició modèlica, Europa, en absència de violència es pot parlar de tot, etcètera. Es van domesticar les protestes ciutadanes mitjançant organitzacions controlables pel poder polític (sindicats majoritaris, federacions d’associacions de veïns), i se li va donar una quota de poder a l’esquerra suposadament crítica per tal que legitimés el sistema. ETA hi va fer la resta. Tothom que s’apartava del discurs dominant se’l criminalitzava (l’indepententisme, l’anticapitalisme) o es deia que era un boig (Maragall clamant que Madrid se va). Tot plegat va culminar amb les nits de crèdit i cocaïna de primers 2000, i la trompada posterior.

El referèndum de l’1 d’octubre és el primer desafiament seriós contra aquest règim des dels anys trenta, i la resposta de l’Estat ha sigut autoritària i antidemocràtica, com no podria ser d’altra manera: supressió efectiva dels drets d’expressió i reunió, tancament de webs, control ferri dels mitjans públics i privats, i intimidació judicial a tot aquell que gosi alçar la veu. Compte, això no és cap amor a la pàtria, als oligarques castellans l’Estat els és ben igual. Només cal veure com han fet servir el terrorisme, els serveis d’informació o l’ensenyament en les seves baralles partidistes. És pura dominació colonial: menys territori vol dir menys diners per robar, menys notaries on enviar-hi el nebot, menys facultats de lletres on col·locar-hi el cosí pseudocomunista.

Sigui quin sigui el resultat de l’1-O, la victòria més important ja la tenim: uns quants milions de catalans ens hem alliberat del Màtrix franquista. Els missatges de la por que vénen de Madrid, els discursos dels intel·lectuals orgànics d’esquerres, les proclames cíniques sobre la convivència, les anàlisis dels periodistes del règim, ja no ens les creiem. Ens hem pres la píndola vermella, hem obert els ulls i hem vist com són realment, una dictadura que ens esclafa.

La basarda, fins i tot la por, són comprensibles, perquè al davant hi tenim el zombi putrefacte del franquisme. Però per desgràcia seva ja no ens poden afusellar, i el pitjor enemic que poden tenir és un poble demòcrata, ferm i que a sobre els collona. La incertesa que patim és un preu minúscul comparat amb allò que hem aconseguit.

Estem deixant de ser súbdits per convertir-nos en ciutadans, i això és meravellós.

Cánovas, Sagasta i Dedéu

Ahir va ser un dia fascinant per a tots els que portem anys parlant del conflicte generacional latent a casa nostra, i el poder i l’arrogància de la Generació T. La candidatura de Bernat Dedéu i companyia per liderar l’Ateneu Barcelonès ha posat nerviosos els prostàtics que porten tallant el bacallà des de fa trenta anys, i les màscares han començat a caure. La possibilitat de cedir un mínim espai de poder és massa per a ells.

El dia va començar amb l’article de Bru de Sala a El Periódico on els anomenava “canilla” (“jauría” a la versió castellana), i xisclava un “com gosen presentar-se!” amb tota l’arrogància generacional. A banda de repetir la fal·làcia trumpista de Bassets i Segura (amic Roger, amb quina colla has anat a parar), el més graciós és que fa servir contra els altres candidats un argument de llegat intel·lectual. Algú em sabria dir quina és l’aportació de Bru de Sala a la cultura catalana contemporània? Algun llibre important, una tesi, una idea en aquestes dècades que porta vivint de la mamella? A veure si el seu problema és més aviat que Dedéu ha escrit sobre els diners que va cobrar per l’any Espriu, o ens ha recordat com va elogiar Millet.

Però el millor va venir al debat de la tarda, entre Cánovas, Sagasta i el jove de quasi 40 anys. Sincerament, mai no havia vist exposar així en públic les misèries del sistema cultural català. Escoltar Cánovas criticant els articles de Dedéu sobre el nefast conseller Vila, i suggerir que això els podria fer perdre subvencions és nauseabund. Afegir tot seguit que el dia abans havia parlat amb el conseller, directament vomitiu. I les frases de l’estil “crec en la llibertat d’expressió, PERÒ”, un absolut tractat de com funciona el país.

El cens de l’Ateneu obliga Dedéu a rebaixar l’element generacional, però quan va mencionar que cap nascut en democràcia dirigeix una institució cultural del país, la resposta de Sagasta va ser increïble: “Potser no és una qüestió d’edat sinó de capacitat”. S’ha de ser molt indocumentat o un absolut miserable per dir això. Deixem de banda la seva delirant idea d’enviar els socis joves a un altre edifici, no fos cas que molestin els grans.

No sé qui guanyarà les eleccions de l’Ateneu, però els nascuts als setanta i vuitanta seguim amb la mateixa tria: o ens convertim en els nois dels encàrrecs que descrivia Jordi Graupera en un fabulós article (censurat pel diari Ara), i esperem que les mòmies finalment es desintegrin per recollir-ne les cendres; o alcem la veu, agafem el mall i comencem a enderrocar murs i tòtems. Si aquesta és la vostra opció, i des de la distància que m’imposa el fiord, compteu amb mi.

No em fareu tornar als 90

Els sistemes bipartidistes, amb els d’aquí i els d’allà, els bons i els dolents, els nostres i els altres, més algun extrem per tal que la normalitat quedi més centrada i una quota crítica que s’indigni però no surti del guió, són ben còmodes. A Catalunya n’hem viscut un durant dècades, i gairebé tothom que tingui 35 anys o hi haurà participat; però ja som en un altre segle, i la nostàlgia és perillosa. Ara bé, malgrat les grans transformacions mundials, la crisi econòmica i el terratrèmol del procés, la gran aspiració de molts actors polítics sembla ser tornar a la vella època.

Agafeu per exemple els convergpedecàters, encara convençuts que el seu destí universal és regir el país, i desorientats per la manca d’un líder messiànic. La seva tragèdia és que un dia o altre s’hauran de convertir en l’espai conservador de casa nostra, en un país on gent de dretes tampoc n’hi ha tanta; però mentre siguin a mig camí, Esquerra els continuarà triturant fins i tot a Girona. Això sí, com que la seva flor al cul té nivells cruyffistes, han tingut la xamba que la CUP els fes fora Mas, i així poden tapar les vergonyes passades amb més convicció. De tot aquest espai els més alegres són els ex d’Unió, que alliberats de l’ogre Duran semblen els protagonistes de Cocoon. Abraçeu-los si els trobeu a qualsevol envelat.

I per altra banda tenim els comunaires, que davant del fracàs dels aliats hispans han optat pel discurs anticonvergent com a sortida digna. Nostàlgia de Maragall, del CCCB com a modernitat, del catàleg d’Anagrama i dels suplements d’El País; amalgama de catalanistes i anticatalanistes units per assaltar les institucions… i llavors no saber què fer-ne. El vell PSC amb la Iniciativa de sempre, vaja.

Per tot això, qui més ràbia fa als que volen recuperar el bipartidisme històric són els que surten del guió, fet que explica com aquestes setmanes hem vist atacs coordinats contra la colla de liberals de Dedéu, Graupera i companyia. Com que a casa nostra els “liberals” eren funcionaris de carrera amb càrrec en un exmonopoli estatal, que algú importi aquesta tradició és una cosa força marciana (per entendre’ns serien els que consideren la revolució dels EUA més important que la francesa), i els crítics oficials i els palanganers de mitjans neofalangistes els acusen de ser feixistes d’escola Trump. Si hi sumeu que es neguen a claudicar davant de la neocensura millennial, i prenen la llibertat d’expressió com un valor absolut, els discursos es fan sols.

Evidentment l’espai més dinàmic, heterogeni i joiós continua sent la CUP, aquesta barreja de leninistes de barri i regidors putejats pel cacic local, de líders d’assemblea d’estudiants i exmaulets amb bessonada, de dandis i de feréstecs, d’intel·lectuals i d’activistes. Són els primers que van esquerdar el vell règim, i per tant els que més hòsties han rebut de tot arreu, però el seu mèrit continua sent enorme.

En aquest món neoproteccionista que s’està creant, de Trump, el terrorisme islamista i el Brexit, de davallada de la classe mitjana i de conflicte entre metròpoli i territori, que no us enganyin: els únics a Catalunya que tenen un discurs coherent, global i que mira al futur són els anticapitalistes i els liberals (autèntics). La resta és pur Madame Tussauds.

Les obres del Parc Central no s’acabaran mai

Aquest 18 d’agost farà vuit anys que van començar les obres de l’AVE a Girona, fet que ha provocat la destrucció del Parc Central, l’ensorrament de força negocis, la desesperació dels veïns de Sant Narcís i la humiliació sistemàtica dels nostres representants municipals. Un drama que, després de la trobada d’ahir al teatre del Centre Cívic, queda clar que va per llarg. Per molt llarg, diria jo.

Dir que aquests anys l’ADIF ha actuat amb prepotència és quedar-se curt. Entre altres coses, va construir (sense avisar ningú) diversos edificis de serveis en allò que hauria de ser parc, i fins i tot un finger per connectar l’estació de l’AVE amb la del tren convencional que talla un carrer previst al pla d’ordenació. Ara bé, un cop va acabar el túnel i va aconseguir que els trens passessin per Girona, l’empresa pública es va desentendre completament de restaurar tot allò que havia fet malbé, amb l’agreujant que l’Ajuntament mai no va firmar cap compromís per obligar-los a fer-ho. Com que ningú de Girona no vol aquest finger, l’ADIF exigeix que sigui el mateix Ajuntament qui en pagui l’enderroc si vol que es completin les obres de restitució del Parc, que ja ha licitat. Un xantatge en tota regla.

La reunió d’ahir va servir per comprovar la divisió dels veïns: alguns, farts d’anys de molèsties i sorolls, voldrien que l’Ajuntament ho pagués tot i s’acabés el malson d’una vegada. Altres, més combatius, demanen organitzar protestes i no cedir davant de la prepotència de Madrid. L’alcaldessa va tenir un to més humil i fins i tot resignat que el seu predecessor, i va presentar les tres vies d’acció possibles. Però, com veureu, cap de les tres propostes és satisfactòria.

La primera, denunciar l’ADIF, implica diversos anys de contenciosos, amb l’agreujant que l’empresa exigirà que es retirin les demandes per fer qualsevol obra al Parc. La segona, pagar i callar, amb la possibilitat d’exigir compensacions més endavant. Seria la via més ràpida… si no fos que l’ADIF ha licitat les obres a una empresa que ha fet una baixa temerària (per la meitat del preu inicial!), i per tant hi ha unes possibilitats enormes que tot quedi empantanegat i a mig fer. I la tercera, renunciar a treure el finger, implica el canvi del projecte i una nova licitació, amb tot el que comporta de mesos d’espera.

És a dir, que ara mateix no hi ha absolutament cap possibilitat que les obres s’acabin a curt termini, més enllà d’una voluntat política de Madrid que no arribarà mai. Tenim nyap per molts anys.

Alguns veïns estan preparant mobilitzacions pel 18 d’agost, el dia de l’aniversari. Caldrà fer-la grossa per ser escoltats.