Skam, la sèrie actual més trencadora, i que ara està emetent la seva última temporada (us en vaig parlar fa uns mesos aquí), és una creació definitivament noruega. Tot i que en la vida d’aquesta colla d’adolescents hi ha elements que són totalment universals, com l’angoixa per formar part d’un grup o l’ús constant de les xarxes socials, d’altres són específics del nord. Els que seguiu la sèrie heu après qui són els russ (també en tinc un article) o què és un forspill (la trobada prèvia a casa abans de sortir de festa), però aquí teniu deu detalls que potser us fan ballar el cap, o heu passat per alt.
Categoria: Des del fiord
Cánovas, Sagasta i Dedéu
Ahir va ser un dia fascinant per a tots els que portem anys parlant del conflicte generacional latent a casa nostra, i el poder i l’arrogància de la Generació T. La candidatura de Bernat Dedéu i companyia per liderar l’Ateneu Barcelonès ha posat nerviosos els prostàtics que porten tallant el bacallà des de fa trenta anys, i les màscares han començat a caure. La possibilitat de cedir un mínim espai de poder és massa per a ells.
El dia va començar amb l’article de Bru de Sala a El Periódico on els anomenava “canilla” (“jauría” a la versió castellana), i xisclava un “com gosen presentar-se!” amb tota l’arrogància generacional. A banda de repetir la fal·làcia trumpista de Bassets i Segura (amic Roger, amb quina colla has anat a parar), el més graciós és que fa servir contra els altres candidats un argument de llegat intel·lectual. Algú em sabria dir quina és l’aportació de Bru de Sala a la cultura catalana contemporània? Algun llibre important, una tesi, una idea en aquestes dècades que porta vivint de la mamella? A veure si el seu problema és més aviat que Dedéu ha escrit sobre els diners que va cobrar per l’any Espriu, o ens ha recordat com va elogiar Millet.
Però el millor va venir al debat de la tarda, entre Cánovas, Sagasta i el jove de quasi 40 anys. Sincerament, mai no havia vist exposar així en públic les misèries del sistema cultural català. Escoltar Cánovas criticant els articles de Dedéu sobre el nefast conseller Vila, i suggerir que això els podria fer perdre subvencions és nauseabund. Afegir tot seguit que el dia abans havia parlat amb el conseller, directament vomitiu. I les frases de l’estil “crec en la llibertat d’expressió, PERÒ”, un absolut tractat de com funciona el país.
El cens de l’Ateneu obliga Dedéu a rebaixar l’element generacional, però quan va mencionar que cap nascut en democràcia dirigeix una institució cultural del país, la resposta de Sagasta va ser increïble: “Potser no és una qüestió d’edat sinó de capacitat”. S’ha de ser molt indocumentat o un absolut miserable per dir això. Deixem de banda la seva delirant idea d’enviar els socis joves a un altre edifici, no fos cas que molestin els grans.
No sé qui guanyarà les eleccions de l’Ateneu, però els nascuts als setanta i vuitanta seguim amb la mateixa tria: o ens convertim en els nois dels encàrrecs que descrivia Jordi Graupera en un fabulós article (censurat pel diari Ara), i esperem que les mòmies finalment es desintegrin per recollir-ne les cendres; o alcem la veu, agafem el mall i comencem a enderrocar murs i tòtems. Si aquesta és la vostra opció, i des de la distància que m’imposa el fiord, compteu amb mi.
No em fareu tornar als 90
Els sistemes bipartidistes, amb els d’aquí i els d’allà, els bons i els dolents, els nostres i els altres, més algun extrem per tal que la normalitat quedi més centrada i una quota crítica que s’indigni però no surti del guió, són ben còmodes. A Catalunya n’hem viscut un durant dècades, i gairebé tothom que tingui 35 anys o hi haurà participat; però ja som en un altre segle, i la nostàlgia és perillosa. Ara bé, malgrat les grans transformacions mundials, la crisi econòmica i el terratrèmol del procés, la gran aspiració de molts actors polítics sembla ser tornar a la vella època.
Agafeu per exemple els convergpedecàters, encara convençuts que el seu destí universal és regir el país, i desorientats per la manca d’un líder messiànic. La seva tragèdia és que un dia o altre s’hauran de convertir en l’espai conservador de casa nostra, en un país on gent de dretes tampoc n’hi ha tanta; però mentre siguin a mig camí, Esquerra els continuarà triturant fins i tot a Girona. Això sí, com que la seva flor al cul té nivells cruyffistes, han tingut la xamba que la CUP els fes fora Mas, i així poden tapar les vergonyes passades amb més convicció. De tot aquest espai els més alegres són els ex d’Unió, que alliberats de l’ogre Duran semblen els protagonistes de Cocoon. Abraçeu-los si els trobeu a qualsevol envelat.
I per altra banda tenim els comunaires, que davant del fracàs dels aliats hispans han optat pel discurs anticonvergent com a sortida digna. Nostàlgia de Maragall, del CCCB com a modernitat, del catàleg d’Anagrama i dels suplements d’El País; amalgama de catalanistes i anticatalanistes units per assaltar les institucions… i llavors no saber què fer-ne. El vell PSC amb la Iniciativa de sempre, vaja.
Per tot això, qui més ràbia fa als que volen recuperar el bipartidisme històric són els que surten del guió, fet que explica com aquestes setmanes hem vist atacs coordinats contra la colla de liberals de Dedéu, Graupera i companyia. Com que a casa nostra els “liberals” eren funcionaris de carrera amb càrrec en un exmonopoli estatal, que algú importi aquesta tradició és una cosa força marciana (per entendre’ns serien els que consideren la revolució dels EUA més important que la francesa), i els crítics oficials i els palanganers de mitjans neofalangistes els acusen de ser feixistes d’escola Trump. Si hi sumeu que es neguen a claudicar davant de la neocensura millennial, i prenen la llibertat d’expressió com un valor absolut, els discursos es fan sols.
Evidentment l’espai més dinàmic, heterogeni i joiós continua sent la CUP, aquesta barreja de leninistes de barri i regidors putejats pel cacic local, de líders d’assemblea d’estudiants i exmaulets amb bessonada, de dandis i de feréstecs, d’intel·lectuals i d’activistes. Són els primers que van esquerdar el vell règim, i per tant els que més hòsties han rebut de tot arreu, però el seu mèrit continua sent enorme.
En aquest món neoproteccionista que s’està creant, de Trump, el terrorisme islamista i el Brexit, de davallada de la classe mitjana i de conflicte entre metròpoli i territori, que no us enganyin: els únics a Catalunya que tenen un discurs coherent, global i que mira al futur són els anticapitalistes i els liberals (autèntics). La resta és pur Madame Tussauds.
Els horaris impossibles de l’escola catalana
Fa uns dies em va arribar via twitter la campanya per demanar la jornada contínua a les escoles catalanes, reivindicació de part dels mestres i pares. Abans de comentar-la, us penjo el document que fan circular.
Reconec que quan ho vaig veure vaig quedar completament parat. Els dos horaris són un absolut despropòsit, i caldria fer un gran esforç per decidir quin és pitjor. Ja sé que em direu que tant l’escola com la societat noruegues són molt diferents, que a Catalunya hi ha una realitat específica, etcètera. I és cert. Citem alguns condicionants: uns horaris laborals demencials, amb polítiques ridícules de conciliació; el costum d’acompanyar els nens a l’escola fins edats molt avançades; la presència d’alumnes que al nord encara van a la llar d’infants (fins el 5 anys); les temperatures a l’estiu; i sobretot aquest maleït dinar passades les dues de la tarda, justificat amb l’excusa que “som mediterranis” quan a Itàlia mengen a la una.
L’anomenat “horari actual” del quadre és gairebé idèntic al que feia jo als 80, una reminiscència de quan tots els nanos anaven a una escola propera i la mare era mestressa de casa. Dues hores i mitja de pausa per dinar és absurd si et quedes al centre educatiu, i més quan són el preludi d’hora i mitja més de classe. Els que es queixen d’aquest sistema tenen tota la raó.
Però la jornada contínua tal com es planteja és una aberració pedagògica. Qui ha pensat que és una bona idea fer cinc hores seguides de classe amb només dues pauses breus? Creieu realment que es pot mantenir la concentració, la motivació i l’esforç durant tanta estona, sense un esbarjo que ajudi a refrescar la ment i, sobretot, sense una alimentació adequada? Un horari així no el suporta cap alumne, ni de primària ni de secundària – de fet qualsevol adult fent un curs similar pensaria que és ben feixuc. A més, ara que parlem tant de la reforma horària, quin missatge donem a la següent generació si la fem dinar a quarts de tres?
Com que no vull que se m’acusi que no aporto solucions, vaig presentar el cas als meus alumnes de segon de batxillerat, i ens va sortir l’horari següent (que no és el noruec, aquí es comença a les 8.30 i s’acaba abans):
Pauses llargues, un bon dinar a l’escola amb horaris europeus, i una hora de plegar igualment lògica. I quan mengen els mestres, a quarts de quatre? No, en absolut: a la una, amb els alumnes, com es fa a tot el sud del continent. I respecte les temperatures a l’estiu, no crec que al maig, juny i setembre hi hagi massa diferència entre quarts de dues i quarts de tres de la tarda (o de tres a quatre com passa ara), amb l’avantatge que tothom estarà més reposat després de l’hora de pausa (i l’aula, més ventilada).
Qualsevol canvi a l’escola hauria de formar part de la liquidació de l’horari franquista espanyol, i acabar les classes més aviat em sembla bàsic; però l’alternativa no hauria de perjudicar el rendiment dels alumnes. En qualsevol cas espero els vostres comentaris.
Skam, el Merlí noruec
Què tenen en comú els adolescents catalans i noruecs? Que tots estan obsessionats amb una sèrie de la seva televisió pública. Si a casa nostra és Merlí, a Noruega el fenomen es diu Skam (Vergonya).
L’estructura de Skam, escrita i dirigida per Julie Andem, és realment innovadora. Cada fragment de la sèrie es penja a la web en “temps real”. És a dir, si una escena té lloc el dimecres a les cinc de la tarda, està disponible aquell dia a l’hora indicada; i si l’acció passa en una festa a les tres de la matinada, exactament el mateix. A la web s’hi troben també captures de Facebook, Instagram, etcètera, dels protagonistes, que complementen la història. Cada divendres s’emeten per televisió totes les escenes unides en un sol capítol, que és de durada molt variable en funció de la trama (n’hi ha de 15 minuts i de gairebé 45). Per entendre la magnitud de l’èxit, en l’apogeu de la segona temporada la web tenia més de dos milions de visites diàries, i un milió d’usuaris únics setmanals. En un país de cinc milions d’habitants!
Cadascuna de les tres temporades que té la sèrie passa en un semestre escolar, començant per la tardor de primer de batxillerat, i agafa el punt de vista d’un personatge diferent, sempre dins del mateix grup d’amics. La primera segueix l’Eva, amb problemes de relació a l’institut i amb el xicot; la segona se centra en Noora, segura i d’idees clares fins que un noi de tercer li trenca els esquemes; i a la tercera, ara en emissió, l’Isak surt de l’armari mentre viu una història similar a la d’en Pol i en Bruno de Merlí. Un dels punts forts de Skam és la seva veracitat: està gravada en un institut real del centre d’Oslo, amb els mateixos alumnes fent de figurants, i la majoria d’actors no són professionals. Ara bé, Skam es diferencia de Merlí en el fet que els adults hi són completament absents. El món que ens presenta és molt més reduït, com toca als adolescents, però això el fa més pobre. No hi busqueu converses sobre el sentit de la vida, els problemes econòmics o la família, les trames són més bàsiques (a dues amigues els agrada el mateix noi, gelosies dins de la parella, la popularitat escolar, etcètera), i hi falta un personatge tan deliciosament trencador com en Pol. L’única que s’aparta d’aquesta previsibilitat és la Sana, que porta orgullosa el hijab i sol dir les coses tal com són.
La repercussió internacional de Skam s’ha disparat a la tercera temporada, gràcies a la història d’Isak i Even. Lamentablement la televisió pública noruega no pot vendre la sèrie a fora, perquè els drets de la fabulosa banda sonora només els té pel país; i diversos intents d’adaptació han topat amb la quantitat d’alcohol i sexe que presenta l’original. Això fa que (com també ha passat amb Merlí) tota una colla de fans estiguin traduint els vídeos a l’anglès.
Us deixo amb el trailer de la darrera temporada, arriscat i provocador, sí, però alhora exacte en la presentació del protagonista. TV3 ha anat molt lluny amb Merlí, però estaria preparada per emetre una seqüència tan explícita?
