Quatre ratlles sobre… Retorn al Sol, de J.M. Francès

Les històries que passen sota terra són un subgènere de la ciència ficció amb una llarga història. A vegades se centren en descriure paisatges remots i civilitzacions oblidades, com el Viatge al centre de la Terra de Jules Verne o les novel·les de Pellucidar d’Edgar Rice Burroughs; en altres casos el món subterrani és un refugi per a la humanitat després de l’apocalipsi, cas de La penúltima veritat de Philip K. Dick o, més recentment, la sèrie de la Sitja de Hugh Howey. I en aquesta categoria cal afegir-hi un gran descobriment: Retorn al Sol, de Josep Maria Francès (1891 – 1966).

Acabada una guerra que ha congelat el planeta, els catalans s’han refugiat en unes grans cavernes sota la muntanya de Montserrat, i passats dos segles de misèria i anarquia, n’ha sorgit una societat mecanitzada i on la vida dels individus és regular i regulada. Com toca a les bones novel·les del gènere, Francès no s’estalvia ni les explicacions històriques ni els detalls tècnics, i així ens submergeix en un món tancat i coherent. Tot i que els protagonistes són, és clar, arquetips, la descripció de la vida urbana és allò que destaca: les tabernes, les faccions ideològiques, el líder que aspira a un poder absolut, els terroristes i els demagogs. I per sobre de tot, la lluita d’uns pocs individus per viatjar a la superfície davant d’una massa que prefereix viure a les tenebres. A totes les bones obres de ciència ficció, la metàfora i el mecanisme serveixen per a retratar el món real, i només cal dir l’any en què es va publicar Retorn al Sol: mil nou-cents trenta-sis.

Llegit avui, el text s’aguanta per la creació del món, per una prosa fresca i gens encarcarada i pel vocabulari sucós. A més la descripció d’una societat homogèniament catalana (els descendents dels murcians viuen en una cova a part!) ens porta cap a un país desaparegut. L’edició de Voliana, davant de qui cal treure’s el barret per haver recuperat la novel·la, inclou il·lustracions de Martí Alcon i uns peus de pàgina explicatius força innecessaris. En qualsevol cas, una altra petita joia procedent de les dècades d’or de la nostra literatura.

El cos va ser depositat, a usança marinera, damunt d’una plataforma bascular. Va fer-se el silenci.

-Déu és pertot i ell et voldrà rebre als seus braços! – digué el Cap Eclesiàstic.

-Déu no és enlloc, però tu viuràs sempre en la teva obra – afegí l’Alcalde Popular.

Satisfetes les dues tendències, hom va accionar l’artefacte i el cos, amb una llamborda als peus, caigué a l’aigua i omplí de salabrosa escuma els uniformes dels dignataris més propers. El corrent impetuós se n’ensenyorí i se l’endugé triomfalment cap a l’avenc, camí de les entranyes de la Terra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s