El primer Pla. El viatge comença a Itàlia

L’agost de 1922 Acció Catalana, una escissió de la Lliga Regionalista, va comprar el diari barceloní La Publicidad, el va catalanitzar i el va convertir en el millor mitjà escrit que s’ha publicat mai en la nostra llengua. Ja hi publicaven els líders del partit Lluís Nicolau d’Olwer i Antoni Rovira i Virgili, i aviat van formar una plantilla extraordinària. Atenció als noms: Josep Maria de Sagarra fent la crítica teatral i els retrats urbans de cada diumenge, Carles Soldevila amb la columna diària “Fulls de dietari”, les cròniques històriques del seu germà Ferran, Joan Crexells a la corresponsalia de Berlín, els comentaris literaris del joveníssim poeta Tomàs Garcés i els reculls de política internacional (i articles d’aviació) de J. V. Foix. La cirereta del pastís eren les “Converses filològiques”, on Pompeu Fabra divulgava el català modern, comentava textos i fins i tot responia les preguntes dels lectors. Sí, l’Optimot de l’època era enviar una carta al creador de la llengua i esperar que te la contestés, com si els catòlics tinguessin línia directa amb Déu (i aquest t’anunciés el pronom correcte).

Ara bé, el redactor estrella de La Publicitat era sens dubte Josep Pla, que portava treballant-hi des de 1919, i ja havia sigut corresponsal a París i Madrid. El seu èxit era tan gran, que quan el 1920 el van acomiadar per haver plagiat un article, el diari el va haver de tornar a contractar. Aquell estiu de 1922 Pla era a Itàlia explicant l’ascens del feixisme, i el canvi de propietat del diari li va permetre enviar les cròniques en la seva llengua materna. Van començar així els catorze anys en què va crear l’obra periodística més important que s’ha escrit en català.

El text que va engegar el viatge va ser L’home del dia: Benet Mussolini (16/8/1922), on Pla presentava als lectors el líder feixista just després de la vaga general promoguda per les esquerres, i que va provocar grans enfrontaments a tot el país. En aquells moments, recordem-ho, encara faltaven uns mesos per què el rei Víctor Manuel III li entregués el càrrec de primer ministre. L’article comença així:

La vaga general ha donat una evident popularitat europea a En Benet Mussolini. En Mussolini és el líder del feixisme italià. Una ordre del seu diari el “Popolo d’Italia” pot posar damunt les armes cinc-centes mil camises negres. De fet els homes d’En Mussolini han estat els amos, durant la passada vaga, de diverses ciutats – Gènova, Milà, Parma, Livorno, Ancona. Ho he pogut comprovar a Milà on els feixistes han gaudit de plena impunitat i han fet el que han volgut.

A Ancona han estat detinguts dos capellans del Partit Popular, perquè disparaven contra els feixistes dels finestrals estant d’una església. Els feixistes van deixar en sec, en canvi, un guarda agulla de Civitavecchia, perquè passant el tren feixista va dir uns mots o va fer uns gestos – no se sap – que no varen agradar gens als negres. I ara que parlem de trens, direm que els feixistes viatgen tothora sense bitllet. Es fan amos dels departaments de primera, i el revisor ja sap per endavant quina és la seva obligació si és un home pacífic i no vol complicacions en el seu tarannà.

Després d’explicar la trajectòria de Mussolini des del socialisme que practicava abans de la Gran Guerra, Pla ens demostra que va clissar-lo perfectament, i ens el presenta d’aquesta manera:

Les fotografies que corren per Itàlia d’En Mussolini expliquen l’home. Per la posició que adopta davant del fotògraf, hom pot conèixer la psicologia d’una persona. En Mussolini s’ha fet retratar celljunt, front sortint, mandíbules apretades i amb un esguardar d’ulls d’una ferocitat i d’un tràgic de melodrama que ens faria por si no haguéssim vist aquestes mirades a les pel·lícules i en els còmics de teatre de raval.

Amb un sol text, el jove Pla informa el lector de tot allò que li cal saber sobre el nou moviment polític. Els feixistes són una colla d’individus violents i organitzats que se senten tan impunes que poden saltar-se totes les normes d’urbanitat, i estan liderats per un xarlatà d’opereta. El gran periodisme es construeix així, per l’acumulació de detalls. És clar, la prosa encara no s’ha consolidat (la progressió és ràpida i el 1925 ja tindrà un nivell estratosfèric), i hi abunden les repeticions per la necessitat d’omplir columnes, i cobrar-les. Allà on brilla més és quan descriu fets que ha viscut directament. A Escenes de la vaga general, publicat l’endemà (17/8/1922) tot i que referit a esdeveniments d’uns dies abans, Pla ens explica la presa feixista del Palau Marino, seu de l’Ajuntament de Milà. En un sol paràgraf hi és tot: l’espai físic, els sorolls, l’expectació, el clímax i, finalment, la frase que resumeix l’actitud de la gent davant de l’ascens de l’autoritarisme.

He preguntat per on s’anava al palau, però no m’he pogut acostar a la porta principal. M’he hagut de refugiar a la famosa galeria, que era plena de gent. Aquest públic ha anat ràpidament augmentant, ha omplert la galeria, ha sobreeixit per la plaça della Scala fins a envair-la i, a l’últim, la guarda règia i els soldats bersaglieri que guardaven la plaça Marino han vist la plaça de l’Ajuntament plena a desdir. Els soldats feien força de flaquesa per mantenir aquella onada humana, quan hom ha sentit unes botzines d’automòbils. Els camions feixistes, a tota velocitat, han entrat a la plaça, el públic s’ha apartat obrint pas. Els guardes i els soldats davant de l’empenta dels automòbils han hagut de deixar l’espai lliure, i els feixistes, garrot enlaire, damunt de camions, han estat engolits per la fosquedat del palau comunal. L’Ajuntament ha estat pres. Poca estona després s’hissava una bandera – que la fosca no deixava veure a la massa – i passats uns minuts s’encenien tots els llums del palau i s’obrien de bat a bat els balcons. El públic que albirava la tricolor, amb la llum, al pal del balcó, esclatava en una tronada d’aplaudiments.

La fortalesa cabdal del socialisme italià havia caigut en mans del feixisme. La gent, quan va haver constatat perfectament aquest fet, se’n va anar a sopar.

No tots els articles de Pla d’aquell mes són d’actualitat, sinó que aprofita per descriure les ciutats que visita (Venècia, Bolonya), textos que al cap d’uns anys li serviran per confegir els primers llibres. I a De com els espanyols d’Espanya timen els italians d’Itàlia (19/8/1922) ens presenta un fet quotidià, una estafa ancestral que li va descobrir un napolità. És una altra de les meravelles de la seva feina periodística, el retrat dels personatges que va trobant:

A Nàpols vaig anar a parar a un hotel, l’amo del qual era un home gros que anava sempre amb sabatilles brodades i de tant en tant escopia a deu metres de distància per l’ullal esquerre. El napolità per bé que era molt sentimental, a un revolt de la conversa em va confessar que els organells el feien plorar. Jo no podia pas deixar d’ésser amic d’aquest home i, en efecte, vaig conrear la seva amistat i en acabar em va obrir de bat a bat les portes del seu cor. Em vaig poder convèncer que el cor del napolità no vivia ni per al futur ni del passat, i que només li satisfeia les seves ànsies. Als dies que vaig passar a Nàpols només una cosa el preocupava: la “truffa” de “l’enterro” que els espanyols d’Espanya fan als italians d’Itàlia.

I a continuació descriu l’ensarronada, que consisteix en una carta franquejada des de Burgos on un presoner explica que té una fortuna en un bagul dipositat en una estació de França, i si l’italià pot pagar unes despeses administratives per recuperar el fòtil, l’espanyol li abonarà una tercera part dels diners. Si això us sona d’alguna cosa, és perquè es tracta del mateix mecanisme d’aquell príncep nigerià que envia correus electrònics a tort i a dret. Oficialment es diu “l’estafa de l’enterrament”, i la van inventar els castellans al segle XIX.

Aquells dies Pla va viatjar a Catalunya per resoldre diversos assumptes polítics (una carta a Pere explica que va desembarcar a Calella el dia 15). Va tornar a Itàlia en tren a l’octubre, amb un segon contracte sota el braç per enviar cròniques a El Sol de Madrid. Hi va ser a temps per assistir a la Marxa sobre Roma i l’entrega del poder executiu a Mussolini. Al cap d’un any era a Alemanya, explicant la hiperinflació i observant, de més a prop o de més lluny, un jove revolucionari de nom Adolf Hitler.

Propera entrega: Pla viu els Jocs Olímpics de París i ens fa una crònica futbolística.

Un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s