Una cànon de fantasia (anglosaxona) del segle XXI

Fa uns mesos l’escriptora Teresa Amat em va dir per twitter que el gènere fantàstic no li agradava, i la meva resposta va ser prometre-li unes quantes recomanacions. Al principi vaig elaborar una llista de clàssics, però aviat me’n vaig adonar: gairebé tots els llibres del gènere que m’han atrapat han estat escrits aquest segle, quan finalment hi han entrat veus noves i s’ha començat a superar la nefasta influència de Tolkien. Ja he escrit alguna vegada que aquest autor em sembla una llauna, el culpable que la fantasia quedés tancada dins de la cartografia, amb trames rutinàries, personatges arquetípics i una visió immòbil del món. Evidentment hi ha excepcions (Clark Ashton Smith, Ursula K. LeGuin, Jack Vance, Michael Moorcock), però El senyor dels anells va provocar un Atac dels clons que encara dura.

Així doncs aquí teniu una llista de deu llibres de fantasia anglosaxona escrits a partir del 2000. No sé si són els millors, perquè no he llegit tot el que s’ha publicat, ni tan sols els premis més prestigiosos; però són els que més m’han agradat, o els que considero claus per a l’evolució del gènere.

China Miéville. Perdido Street Station (2000). Un meteorit, una d’aquelles obres que ho fa trontollar tot. El britànic Miéville va decidir triturar tot allò que s’estava fent fins aquell moment: davant de l’adotzenament i el puritanisme tolkenià, reivindicació dels Weird Tales dels anys 30, de la sexualitat (fabulosa la descripció de l’atracció cap a una dona insecte) i d’allò extraordinari; davant del llenguatge simple i juvenil, una prosa elaborada i un vocabulari riquíssim; i davant del llegat conservador, una forta ideologia marxista, plasmada en la ciutat industrial de New Crobuzon, on als presoners se’ls afegeixen parts mecàniques per augmentar-los productivitat. És una novel·la excessiva que al final se li escapa, i des de tots els punts de vista la següent, The Scar, ambientada al mateix món, és millor. Però la revolució va començar aquí. (En castellà, “La estación de la calle Perdido” a Nova, Ediciones B)

Mary Gentle. Ash: A Secret Story (2000). Un llibrot de dimensions considerables, que originalment va haver de ser publicat en quatre volums. Ash és una mena de Joana d’Arc que lidera un grup de mercenaris a la Borgonya del segle XV. La novel·la se’ns presenta com un text original de l’època, intercalat amb els correus electrònics de l’acadèmic que n’està fent la traducció. Mica en mica, però, se n’adona que hi ha elements que no concorden amb la nostra història oficial. Jesús va ser crucificat en un arbre? I els visigots van establir un imperi al nord d’Àfrica? Una fita tant per la seva ambició com per la força dels resultats. (En castellà, “Ash, la historia secreta”, en quatre volums a La Factoría de Ideas)

K .J. Bishop. The Etched City (2003). L’única novel·la que ha escrit fins ara aquesta autora australiana aviat es va relacionar amb el moviment del New Weird engegat per Miéville. És la història de dos veterans d’una guerra perduda (una cirurgiana i un soldat) que busquen refugi en una ciutat tropical. Però a banda de les primeres i les darreres pàgines, gairebé no hi ha acció, sinó que Bishop ens descriu la vida d’uns personatges derrotats, ella buscant una mena d’expiació, ell content d’anar passant. Els elements estranys hi són, com ara els nadons que neixen amb mig cos d’animal o el retrat d’una societat que encara permet l’esclavatge; però les millors escenes són els diàlegs del soldat amb un capellà que intenta que trobi la transcendència. Un llibre d’aquells que voldries que fos més llarg. (En castellà, “La ciudad del grabado” a Bibliópolis)

Susanna Clarke. Jonathan Strange & Mr. Norrell (2004). En una versió alternativa de l’Anglaterra victoriana els mags existeixen, tot i que només com a teòrics que formen clubs socials masculins, fins que el senyor Norrell demostra que la màgia autèntica sí és possible. Això el converteix en una celebritat a Londres, i fins i tot ajuda el govern contra Napoleó; però tot es trasbalsa quan accepta formar un aprenent, el byronià Jonathan Strange. Clarke va trigar deu anys a escriure la novel·la, que es desplega lentament i amb abundància de peus de pàgina acadèmics. L’estil és un pastitx d’Austen, Dickens i altres autors de l’època, però això no perjudica el text sinó que el beneficia. És un d’aquells llibres capaços de crear tot un món, i l’únic de la llista que va irrompre al món literari “seriós”. (En català, “Jonathan Strange i el senyor Norrell” a Empúries)

Jeff VanderMeer. Shriek: An Afterword (2006). Si Miéville és el messíes del New Weird, llavors VanderMeer és el seu apòstol. En tasques d’editor va compilar el monumental The Weird (on hi va incloure La salamandra de Rodoreda), i ha publicat unes guies il·lustrades fabuloses sobre com escriure narrativa fantàstica. La fama li ha arribat amb la trilogia contemporània de l’Àrea X, però de les tres novel·les primerenques situades a la ciutat d’Ambergris, n’he triat la segona. Duncan Shriek és un historiador obsedit pel passat urbà, i el llibre n’és la biografia (força venjativa) escrita per la seva germana Janice, una crítica d’art molt ben relacionada. Ara bé, Duncan en troba el mecanoscrit, i hi fa anotacions. He dit que la gent d’Ambergris organitza una festa del calamar, i conviu amb una mena d’homínids emparentats amb els fongs? (No traduït al català ni al castellà)

Patrick Rothfuss. The Name of the Wind (2007). Un dels llibres que més discussions m’ha creat. La novel·la ens presenta els primers anys del cèlebre heroi Kvothe: com es va quedar orfe, la joventut fent de lladregot, l’entrada a una universitat màgica, etcètera. Ara bé, aquest relat, decididament convencional, se’ns presenta en primera persona, tal com Kvothe l’explica a un cronista, i aquí hi entren els elements metanarratius. Per una banda hi ha la Llegenda, allò que els personatges donen per descomptat i que nosaltres hem de deduir; per l’altra la manera com el protagonista explica la seva història, plena d’obsessions i les omissions, i que no té massa res a veure amb els narradors clàssics del gènere. Si hi sumem la gràcia que té Rothfuss desmuntant molts clixés fantàstics (com ara El Drac o El Mentor), el llibre es torna fabulós. (En català, “El nom del vent” a Plaza & Janés)

K. J. Parker. Academic Exercises (2014). Durant una quinzena d’anys es va mantenir el secret de la identitat de Parker, que al final va resultar ser l’escriptor humorístic Tom Holt. I s’entén la necessitat del pseudònim, perquè els llibres de Parker són molt especials: cínics, plens d’amistats traïdes, de complots i de líders sense cap respecte per la vida humana, i on les guerres no es guanyen gràcies a l’heroïcitat sinó per la logística (el carregament de fletxes no ha arribat, la pluja ha esborrat el camí). Parker té novel·les estimables, però on brilla és als textos més breus, d’unes cent pàgines, i Academic Exercises en recull els escrits fins aquell moment. Citem-ne dos: A Small Price to Pay for Birdsong (2011), una reescriptura deliciosament perversa del mite de Mozart i Salieri; i Purple and Black (2009), novel·la epistolar entre un emperador i el governador d’una província, antic company de facultat. Els parkerians som pocs, però devots. (No traduït al català ni al castellà)

Katherine Addison. The Goblin Emperor (2014). A vegades un llibre funciona, és encantador, i atrapa per la manca de pretensions. L’emperador dels elfs i tota la seva família moren en un accident de dirigible, i el tro recau en la filla que el monarca va tenir amb una gòblin, i que ha viscut desterrada durant tota la infantesa. La jove Maia haurà d’aprendre els mecanismes d’una burocràcia immensa amb uns protocols ancestrals, mentre esquiva conspiracions i s’acostuma a viure sempre custodiada. Amb aquest material Addison (pseudònim de Sarah Monette) podria haver construït una novel·la d’acció, però en canvi tria la calma, deixar que els personatges es desenvolupin i mostrar-nos mica en mica el món i els seus mecanismes. Evidentment es tracta d’una reflexió sobre el poder, l’aïllament que provoca i l’abús que se’n pot fer, però sense proselitismes. (No traduït al català ni al castellà)

Robert Jackson Bennett. City of Stairs (2014). Bulikov era la capital d’un immens imperi sostingut gràcies al poder d’uns déus que caminaven entre els humans, i podien canviar el clima o l’orografia a voluntat. Fins que un dia una de les nacions esclaves va aprendre com eliminar aquests déus, i opressors i oprimits van intercanviar els papers. La trama és una investigació policíaca duta a terme per una jove espia, que ha de maniobrar entre l’orgull ferit dels habitants de Bulikov, ara mig en ruïnes, i les ganes de venjança dels nous dominadors. Bennett fa una descripció fabulosa de les dues cultures (inspirades en la Rússia tsarista i l’imperi mogol), i crea alguna de les escenes més evocadores des de Miéville. Com en les bones novel·les negres, la trama criminal ens permet seguir-lo per tots els racons de la ciutat, alguns de geografia impossible. (No traduït al català ni al castellà)

N. K. Jemisin. The Fifth Season (2015). En un món geològicament inestable, i on la societat s’ha adaptat als llargs períodes de crisi, tres dones d’edats diferents es preparen davant del que pot ser el cataclisme final. Jemisin, autora afroamericana molt activa políticament, canalitza aquí la ràbia de qui és dues vegades discriminada, fins arribar a destruir el món; però per sort evita el pamflet gràcies a un gran talent literari, i crea una obra impactant. Com a detall, bona part del llibre està escrit en segona persona, i amb el misteri de saber a qui va dirigit el text. (En castellà, “La quinta estación” a Ediciones B)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s