Cánovas, Sagasta i Dedéu

Ahir va ser un dia fascinant per a tots els que portem anys parlant del conflicte generacional latent a casa nostra, i el poder i l’arrogància de la Generació T. La candidatura de Bernat Dedéu i companyia per liderar l’Ateneu Barcelonès ha posat nerviosos els prostàtics que porten tallant el bacallà des de fa trenta anys, i les màscares han començat a caure. La possibilitat de cedir un mínim espai de poder és massa per a ells.

El dia va començar amb l’article de Bru de Sala a El Periódico on els anomenava “canilla” (“jauría” a la versió castellana), i xisclava un “com gosen presentar-se!” amb tota l’arrogància generacional. A banda de repetir la fal·làcia trumpista de Bassets i Segura (amic Roger, amb quina colla has anat a parar), el més graciós és que fa servir contra els altres candidats un argument de llegat intel·lectual. Algú em sabria dir quina és l’aportació de Bru de Sala a la cultura catalana contemporània? Algun llibre important, una tesi, una idea en aquestes dècades que porta vivint de la mamella? A veure si el seu problema és més aviat que Dedéu ha escrit sobre els diners que va cobrar per l’any Espriu, o ens ha recordat com va elogiar Millet.

Però el millor va venir al debat de la tarda, entre Cánovas, Sagasta i el jove de quasi 40 anys. Sincerament, mai no havia vist exposar així en públic les misèries del sistema cultural català. Escoltar Cánovas criticant els articles de Dedéu sobre el nefast conseller Vila, i suggerir que això els podria fer perdre subvencions és nauseabund. Afegir tot seguit que el dia abans havia parlat amb el conseller, directament vomitiu. I les frases de l’estil “crec en la llibertat d’expressió, PERÒ”, un absolut tractat de com funciona el país.

El cens de l’Ateneu obliga Dedéu a rebaixar l’element generacional, però quan va mencionar que cap nascut en democràcia dirigeix una institució cultural del país, la resposta de Sagasta va ser increïble: “Potser no és una qüestió d’edat sinó de capacitat”. S’ha de ser molt indocumentat o un absolut miserable per dir això. Deixem de banda la seva delirant idea d’enviar els socis joves a un altre edifici, no fos cas que molestin els grans.

No sé qui guanyarà les eleccions de l’Ateneu, però els nascuts als setanta i vuitanta seguim amb la mateixa tria: o ens convertim en els nois dels encàrrecs que descrivia Jordi Graupera en un fabulós article (censurat pel diari Ara), i esperem que les mòmies finalment es desintegrin per recollir-ne les cendres; o alcem la veu, agafem el mall i comencem a enderrocar murs i tòtems. Si aquesta és la vostra opció, i des de la distància que m’imposa el fiord, compteu amb mi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s