No em fareu tornar als 90

Els sistemes bipartidistes, amb els d’aquí i els d’allà, els bons i els dolents, els nostres i els altres, més algun extrem per tal que la normalitat quedi més centrada i una quota crítica que s’indigni però no surti del guió, són ben còmodes. A Catalunya n’hem viscut un durant dècades, i gairebé tothom que tingui 35 anys o hi haurà participat; però ja som en un altre segle, i la nostàlgia és perillosa. Ara bé, malgrat les grans transformacions mundials, la crisi econòmica i el terratrèmol del procés, la gran aspiració de molts actors polítics sembla ser tornar a la vella època.

Agafeu per exemple els convergpedecàters, encara convençuts que el seu destí universal és regir el país, i desorientats per la manca d’un líder messiànic. La seva tragèdia és que un dia o altre s’hauran de convertir en l’espai conservador de casa nostra, en un país on gent de dretes tampoc n’hi ha tanta; però mentre siguin a mig camí, Esquerra els continuarà triturant fins i tot a Girona. Això sí, com que la seva flor al cul té nivells cruyffistes, han tingut la xamba que la CUP els fes fora Mas, i així poden tapar les vergonyes passades amb més convicció. De tot aquest espai els més alegres són els ex d’Unió, que alliberats de l’ogre Duran semblen els protagonistes de Cocoon. Abraçeu-los si els trobeu a qualsevol envelat.

I per altra banda tenim els comunaires, que davant del fracàs dels aliats hispans han optat pel discurs anticonvergent com a sortida digna. Nostàlgia de Maragall, del CCCB com a modernitat, del catàleg d’Anagrama i dels suplements d’El País; amalgama de catalanistes i anticatalanistes units per assaltar les institucions… i llavors no saber què fer-ne. El vell PSC amb la Iniciativa de sempre, vaja.

Per tot això, qui més ràbia fa als que volen recuperar el bipartidisme històric són els que surten del guió, fet que explica com aquestes setmanes hem vist atacs coordinats contra la colla de liberals de Dedéu, Graupera i companyia. Com que a casa nostra els “liberals” eren funcionaris de carrera amb càrrec en un exmonopoli estatal, que algú importi aquesta tradició és una cosa força marciana (per entendre’ns serien els que consideren la revolució dels EUA més important que la francesa), i els crítics oficials i els palanganers de mitjans neofalangistes els acusen de ser feixistes d’escola Trump. Si hi sumeu que es neguen a claudicar davant de la neocensura millennial, i prenen la llibertat d’expressió com un valor absolut, els discursos es fan sols.

Evidentment l’espai més dinàmic, heterogeni i joiós continua sent la CUP, aquesta barreja de leninistes de barri i regidors putejats pel cacic local, de líders d’assemblea d’estudiants i exmaulets amb bessonada, de dandis i de feréstecs, d’intel·lectuals i d’activistes. Són els primers que van esquerdar el vell règim, i per tant els que més hòsties han rebut de tot arreu, però el seu mèrit continua sent enorme.

En aquest món neoproteccionista que s’està creant, de Trump, el terrorisme islamista i el Brexit, de davallada de la classe mitjana i de conflicte entre metròpoli i territori, que no us enganyin: els únics a Catalunya que tenen un discurs coherent, global i que mira al futur són els anticapitalistes i els liberals (autèntics). La resta és pur Madame Tussauds.

Advertisements

Una resposta a “No em fareu tornar als 90

  1. Retroenllaç: El coix que Segura i Sarasa no veu | La carronya del tercer

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s