Merlí i les masculinitats

(Aquest article s’ha escrit després del tercer capítol de la segona temporada)

Darrerament hem pogut llegir diverses crítiques feministes a la sèrie Merlí, centrades en la poca rellevància dels personatges femenins i en el masclisme del seu protagonista. N’han parlat entre d’altres les periodistes Mònica Planas i Marta Roqueta, o la diputada de CSQEP Marta Ribas (aquí). Crítiques que comparteixo en part, però que obliden un factor essencial: que Merlí és sobretot una anàlisi de la masculinitat.

Agafem els tres mestres principals, en Merlí, l’Eugeni i en Toni. Tots tenen personalitats molt diferents, però comparteixen una incapacitat absoluta per mostrar els seus sentiments; i quan no tenen més remei que fer-ho, la incomoditat és total. La seva masculinitat és una cuirassa, com passa en gent de la seva edat, i no estan preparats per trencar-la com els demanen els nous temps. Al tercer capítol de la segona temporada tots intenten expressar el que senten, amb resultats grotescos.

Comparem-ho amb els joves. L’Ivan li diu a l’Oliver que és el seu millor amic i que l’estima molt, mentre l’altre li recolza el cap a l’espatlla. En Pol, inicialment el gran “triomfador” amb les noies, s’embolica amb en Bruno al crit de “s’ha de provar tot a la vida” i, malgrat una incomoditat posterior, hi continua sent amic. De fet, cosa inaudita a la televisió, tenim dos nois homosexuals que són companys però no estan embolicats. L’alumne més suposadament primari, en Marc, s’atura quan està a punt de ficar-se al llit amb la Berta perquè té por d’aprofitar-se de la seva vulnerabilitat, i li acaba confesant que ell també va patir un cas de violència a casa. I qui fracassarà completament amb la parella és en Joan, precisament el que intenta copiar els rols que li han inculcat els pares.

Tots aquests canvis de comportament els percebo també entre els meus alumnes, que tenen una manera de relacionar-se que hauria estat impossible quan jo anava a l’institut, a primers noranta. Ignoro com és la situació als centres escolars de casa nostra, si és real aquest baix nivell d’homofòbia i la ràpida actuació dels professors en cas que es produeixi. Però, bona notícia, només cal llegir twitter per veure que tenim el jovent del país, nois i noies, sospirant per la relació entre en Pol i en Bruno.

La necessària demolició del patriarcat passa per l’empoderament de les dones, però també exigeix la transformació de la masculinitat (com, per cert, es va fer a Noruega amb la comissió parlamentària sobre el paper de l’home de meitat dels 80 que va implantar el permís obligatori de paternitat); i aquest és l’aspecte fonamental que ens presenta Merlí. Els adults són (som) obsolets amb la seva manera arcaica de relacionar-se. Deixem en canvi que els alumnes de l’Àngel Guimerà, amb tots els dubtes i imperfeccions, ens mostrin el camí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s