Quatre ratlles sobre… Hilos de sangre, de Gonzalo Torné

Mentre llegia la primera de les cinc parts en què es divideix Hilos de sangre (Mondadori, 2010), pensava que tots i cadascun dels personatges m’eren absolutament antipàtics. La suposada protagonista, Clara Montsalvatges, que viu de rendes i encara no sap què fer a la vida tot i passar dels trenta, es planteja divorciar-se del pedantíssim i insuportable Joan-Marc, mentre ho discuteix amb els germans Álvaro i Amanda, ell escriptor i ella traductora i fotògrafa. Tots plegats es comporten i parlen com si visquessin en una pel·lícula de Woody Allen (sense l’espurna, és clar), i reconec que al principi m’era impossible saber si l’autor se’n fotia d’ells, si és l’ambient en què es mou, o en general per què va triar centrar-se en aquesta colla de cretins. Les primeres cent vint-i-quatre pàgines del llibre se sostenen només per la prosa de Torné, fluïda i típica dels autors catalans que escriuren en castellà (i no ho dic per les catalanades), i per com detalla els costums que ens han portat les noves tecnologies. Però és insuficient, i suposo que molts lectors s’hauran quedat pel camí.

I és una llàstima, perquè de sobte coneixem l’avi Gabriel, i es produeix el miracle. La novel·la es transforma en el retrat de l’esplendor i decrepitud d’aquest home, lligat als anys de formació de Clara, en un tour de force brutal amb canvis constants de punts de vista, i nous personatges com ara l’amic Llort, de classe molt més baixa, el germà capellà, la criada Sagrario o l’àvia, que no emergirà completa fins al final. Però això no és tot, perquè a la quarta part del llibre tirem encara més enrere, fins els anys trenta, en què Gabriel és un jove revolucionari que viu directament la catàstrofe de la Guerra Civil. De la pedanteria i la banalitat passem a la realitat, la passió, la vida.

Acabat Hilos de sangre, la sensació és d’eufòria per tot aquest tram, i alhora d’incomprensió per l’opció narrativa de Torné. Si es tractava de mostrar una història de lligams familiars, com així ho indica el títol, la força es dilueix per la debilitat de la generació jove, i l’excessiva potència de la dels avis. Per tant, o bé caldria podar el llibre i centrar-se completament en Gabriel, o bé encara expandir-ho més i parlar dels pares, dels besavis, etcètera. Però costa entendre que calgui superar les més de cent pàgines (una longitud superior a Un altre pas de roscaEl cor de les tenebres) abans de trobar petroli – i això sobretot és cosa de l’editor. Al final li aplico el mateix veredicte que amb Rodoreda: un text fabulós i una novel·la fluixa. Això sí, a partir d’ara d’en Torné no me’n perdo ni un.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s