L’opinió ens esclafa

Ara que finalment disposem d’una generació d’articulistes que han estudiat la nostra llengua a l’escola, que saben anglès i han pogut viatjar, que s’han tret molts complexos atàvics de sobre i que han recuperat la tradició periodística dels 20 i 30, és a dir, que han crescut en una certa normalitat, ara que per tant aquest talent hauria d’explotar en totes direccions i començar una nova edat d’or, què està passant? Que els tenim fent d’opinadors i escrivint articles sobre el procés.

Agafem per exemple l’Enric Vila. Gran prosista, amb una cultura vastíssima sobre la història europea, i capaç d’enderrocar esquemes mentals (per estupor de les masses i indignació dels assalariats del poder) en els seus articlesEl nacional. Admirable, imprescindible, però amb això no en fem prou. Us imagineu que algú li hagués pagat un viatge al Regne Unit durant la campanya del Brexit, o a Alemanya per la crisi dels refugiats? N’haurien sortit uns textos colossals! Ja ho sé, la davallada dels mitjans, etcètera. El més trist és que segur que hi ha un mercat a casa nostra per als que valorem el periodisme literari, però la inexistència d’oferta ens porta a buscar-ho fora; i mentrestant s’engeguen projectes que són en terra de ningú, o que (com ha passat amb Crític) acaben perdent el nord i abraçant l’opinió com la resta.

Però deixem-ho a banda, que avui parlo dels autors. Quant temps podrà mantenir en Vila aquest ritme sense repetir-se i fer-se feixuc? L’aqüífer cal omplir-lo, i amb els llibres no em fem prou, s’ha de voltar, s’ha de viure. N’estic fart de sentir el Graupera acadèmic, vull que ens retrati el Midwest, o la frontera amb Mèxic. Traieu el dandi Dedéu de la seva zona de comfort i factureu-lo a l’Àrtic, que ens expliqui com hi viuen els lapons. Hem de fer alguna cosa amb aquests heterodoxos, perquè si no la nova generació de paràsits (els que escriuen llibres “no oficials” sobre l’alcaldessa i llavors viuen de fer projectets per l’Ajuntament, per entendre’ns) ho ocuparan tot. O pitjor encara, aquesta visió de casa de colònies que ens vol fer empassar l’Ara.

Un dels llibres més apassionants que he llegit aquests anys és De París a Monastir, el viatge apocalíptic que va fer Gaziel en plena Primera Guerra Mundial, i que sorgeix de les seves cròniques de La Vanguardia. Qui podria escriure un De París a Monastir avui? Ningú, perquè tothom és a casa fent textos d’opinió o garlant per la ràdio. Perdrem una altra generació d’articulistes per culpa d’això? Quina tragèdia, quina immensa tragèdia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s