Els ritmes de la ciutat mitjana

Els que no hem nascut a pagès ni a la metròpoli, sinó en una de les moltíssimes ciutats mitjanes del continent, sabem com en són de definitives les inèrcies urbanes. Per evitar-les cal tenir una força de voluntat de ferro, o ser una persona realment estrafolària; altrament és indefugible fer allò que fa tothom, quan ho fa tothom.

En aquesta dècada al nord no sé si m’he acabat d’integrar al país, i segurament encara em falten algunes caselles per omplir. La incrustació als ritmes de Trondheim, en canvi, ha estat completa, i gairebé des del principi. Noruec no ho seré probablement mai, trondhjemmer ho sóc des de fa anys.

I què marquen les inèrcies locals de la ciutat on visc? Si és dissabte al matí, llavors cal anar cap al centre, a mirar botigues i fer el kaffe og kake (cafè i pastís). Tothom es distribueix per tres o quatre carrers, un parell de centres comercials incorporats a la trama urbana, i la plaça major si hi ha mercat o algun sarau. L’horari és gairebé militar: de les onze del matí a dos quarts de quatre de la tarda. A quarts de cinc ja no hi queda ningú, i això que les botigues tanquen a les sis.

Ara bé, si hi ha neu fresca, i sobretot després de la primera nevada de l’any, el centre es buida i tothom va cap als turons per practicar l’esquí de fons. És un ritual important, especialment per als nens. Un cop les criatures tenen un any i saben aguantar-se dretes sense ajut, se’ls col·loquen uns esquís i se les llança daltabaix d’un talús nevat, per tal que vagin entenent en quin país han nascut – aquí no les protegiran histèricament de la meteorologia com al Mediterrani.

Una altra possibilitat és que surti el sol, i les temperatures pugin per sobre dels vint graus. Llavors totes les rutines s’alteren, fins i tot les laborals, i se’n creen de noves. Els professionals amb despatx col·loquen un cartell de jobber hjemme, “treballo a casa”, i traslladen la seva activitat al jardí, balcó o similar (no cal dir que on més abunden aquests cartells és a la universitat). El lloc de trobada d’aquests dies és Solsiden, un complex comercial i d’oci construït a les antigues drassanes. S’hi conserven alguns elements d’aquella activitat, com el canal i les grues, però allò realment important és que les terrasses dels bars i restaurants estan encarades cap al sud, i això al juny vol dir sol directe fins passades les onze de la nit. Com que trobar taula requereix sort i paciència, molts opten per estirar-se a la gespa o fins i tot portar-hi cadires de pícnic.

Ara però s’està creant un nou ritme urbà, que definitivament no existia fa quatre o cinc anys, i que consisteix en anar fer el cafè a Bakklandet els diumenges al migdia. Bakklandet, el barri (de fet, el carrer) on hi vivien els treballadors del port, i va ser a punt de ser enderrocat als anys setanta per fer-hi una carretera. Ara però és la zona hipster, amb locals amb música en directe, i la millor cafeteria del nord d’Europa segons no sé quina guia. Això sí, és aviat per saber si aquest costum dominical es mantindrà, o serà una moda passatgera.

Una resposta a “Els ritmes de la ciutat mitjana

  1. Retroenllaç: Recull d’articles (número 17) | I ara… què?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s