Aquestes quatre ratlles no són sobre Testimoni de càrrec, l’aplec de dietaris polítics de Joaquim Nadal publicats el 2014, sinó sobre el primer que recull el volum, el dedicat als anys que van culminar amb la seva candidatura a la presidència de la Generalitat el 1995. És un document tan excepcional que val la pena dedicar-hi un apunt.

El dietari, que ocupa unes 150 pàgines, està teòricament poc elaborat i té una forma molt crua, però el material és extremadament sucós. Hi trobem Raimon Obiols, aïllat a la seva torre, defensant-se com un lleó ferit per evitar que l’enviïn a Europa; Narcís Serra, que intenta moure els fils des de Madrid però serà esbandit pel cas de les escoltes; els capitans com José Zaragoza, descrits com els “quarts de quilo” (no tenen ni ofici ni benefici, però cobren 250.000 pessetes al mes); Maragall, que es planteja plegar d’alcalde i va totalment per lliure; germans, gendres, referents intel·lectuals i enemics de saló; i la colla de periodistes afins (Lasalas, Espada…) que treuen i posen pàgines dels seus mitjans en funció de la conspiració de torn. Un món de dinars, sopars, viatges i trobades de caps de setmana, on es repeteixen les consignes: li hem de moure la cadira a aquest, sobretot no li diguis això a l’altre, traïdor tu ho has filtrat a la premsa, etcètera.

Em direu que tota aquesta manera de fer és prou coneguda, però la informació ens arriba normalment des del periodisme o de la literatura. A les memòries dels nostres polítics aquesta realitat sempre hi és absent, i quan no tenen més remei que admetre-la, la dissimulen en nom de la pàtria, del progrés o del que sigui. Nadal, per sort, no ens insulta i ho presenta de manera crua, directa, gairebé brutal. Venjança del polític o responsabilitat de l’historiador?

Si fóssim un país normal algú ja n’hauria comprat els drets per una minisèrie.