El noruec que ha d’acollir els refugiats

Es diu Eirik Eide, i té una de les feines més complicades de Noruega: solucionar l’acollida dels refugiats que arriben al país. Aquesta setmana ha protagonitzat un documental a la televisió pública, que ha generat un gran debat als mitjans i a les xarxes.

El sistema que té Noruega per tractar els demandants d’asil ha funcionat històricament prou bé. Quan algú sol·licita l’estatus de refugiat, se l’acull en un centre temporal (obert) mentre es processen els documents. Si la sol·licitud es denega (normalment per ser un immigrant econòmic que ha mentit sobre el seu origen), se l’expulsa. En cas contrari entra al programa d’integració. Se li fa un pla individualitzat, i durant un període d’uns dos anys té casa i manutenció pagats, mentre aprèn l’idioma i els costums i la manera de viure del país. El 2015 Noruega va invertir 1.000 milions d’euros en la integració dels nouvinguts. I els resultats són bons: dues terceres parts ja estan treballant o estudiant al cap d’un any d’acabar el programa. Fa poc es va estudiar l’onada de refugiats bosnians que van venir durant la guerra del 92, i entre els que eren menors d’edat ara hi ha més universitaris que la mitjana.

Però el 2015 Noruega va rebre més de 31.000 demandats d’asil (inclosos 5.300 menors sols), i el sistema es va col·lapsar. No hi havia ni prou llocs per acollir la gent, ni evidentment funcionaris per processar-los. La feina d’Eirik Eide que recull el documental és aquesta, a curt termini trobar un allotjament per tothom, però sobretot obrir nous espais d’acollida per a la gent que arriba.

Les resistències locals són enormes, com descobreix Eide a cada reunió amb veïns. Ningú no vol un centre que aculli centenars de refugiats que estan de pas. La gran preocupació és el comportament dels homes joves respecte les dones (el cas de Colònia ha fet molt mal), a banda del descens sobtat del preu dels habitatges de la zona. Quan un poble de 40 habitants es troba de sobte amb un centre d’acollida de 500 persones, es lògic pensar que la comunitat canviarà de dalt a baix. O un altre exemple: una escola de primària del nord del país va acabar les classes un divendres amb 40 alumnes, gairebé tots ètnicament noruecs; el dilluns següent en tenia 23 més, tots sirians que desconeixien l’idioma. N’hi ha prou amb recursos per mitigar la nova situació?

Noruega ha estat històricament un dels països més acollidors del món, com es pot veure per les cohorts de xilens, vietnamites, eritreus, etcètera, que hi ha avui entre la població. Però un cop el model ha entrat en crisi, cap de les alternatives és satisfactòria. Es tornen a obrir les portes amb el risc evident d’una crisi de la convivència, o es mantenen les restriccions per a uns quants privilegiats? Ni el govern ni la societat encara no ho han resolt.

I una última reflexió. Sovint sento veus que donen lliçons al nord i que provenen d’Espanya, un país que no ha acollit ni una vintena de refugiats, i on sembla que “acollir” vol dir “deixem-los entrar i que s’espavilin”. Sincerament, s’ha de ser molt agosarat per fer això.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s