En Merlí i jo ens assemblem

No, no m’embolico amb les mares dels alumnes com fa Merlí Bergeron, el protagonista de l’esplèndida sèrie de Tv3, ni tampoc comparteixo el gust per les seves camises ensenyant pèl al pit. Però poques vegades he trobat, a la ficció i segurament també a la realitat, algú que tingui una visió de l’ensenyament tant similar a la meva. Curiosament la resposta de molts docents catalans ha estat tractar la creació d’Héctor Lozano com una absoluta fantasia, quan hauria de ser un mirall.

En Merlí i jo seguim una regla d’or: sempre, absolutament sempre, tractar els alumnes com si fossin adults. És evident que encara no ho són del tot, i que el període de 16 a 19 anys és de transició, però utilitzar el paternalisme, la condescendència o la sobreprotecció és absurd, no només perquè ells hi reaccionaran de manera negativa, sinó perquè es tracta d’una simple qüestió de respecte. Encara que al principi costa, sobretot quan s’arrosseguen infantilismes de l’etapa anterior, al final t’ho agraeixen. I un altre criteri fonamental: la meva lleialtat última no ha de ser amb el centre, i encara menys amb els pares, sinó cap a ells.

L’aula és un espai absolutament transparent per qui sigui mínimanent observador. Encara que els joves no ho sàpiguen, costa molt poc saber qui està capficat o enamorat, quan arriba la primavera i si la prova de matemàtiques de l’hora anterior els ha deixat fora de joc. Els adolescents encara no han après a amagar-se, això els arribarà més tard. Però compte, ells també detecten les emocions del professor, si està preocupat, alegre, és un frustrat o (desastre absolut) si no és sincer. Només sabent tot això es pot garantir la confiança i el respecte. I els alumnes problemàtics, em direu? Ara em posareu l’etiqueta “bonista”, però en això comparteixo la visió de la sèrie. Quan hi ha un problema realment greu amb un jove, gairebé sempre l’origen és a casa.

Com en Merlí, també m’he endut a vegades els alumnes fora de l’aula. Si un divendres són pocs, i és el primer dia de calor de l’any, per què no anar a fer classe a les taules de fora, parant el sol? He muntat debats a les taules de la cantina, o al mig del passadís. Creure que tot l’acte educatiu s’ha de produir al mateix lloc és absurd. És vital trencar esquemes, introduir l’element imprevist, i per això faig servir molt sovint el recurs de l’humor, sobretot la ironia. També m’encanta sorprendre’ls. A classe m’he queixat d’un cap d’estudis que no saludava, els he explicat com blanquejar diners amb bitllets de loteria, i ens hem discutit sobre la cultura alcohòlica del país. Alguns acaben mirant-me amb els ulls ben oberts, com si haguessin vist un alienígena – objectiu aconseguit.

Evidentment cal desterrar el concepte de classe magistral, i la visió del professor com un individu superior que ho sap tot. Cal que el mestre parli poc, doni unes guies bàsiques, i que llavors siguin els alumnes els que busquin, treballin, facin. Per això m’agrada una paraula que fem servir sovint aquí dalt: veileder, de vei, camí, i leder, guia. La persona que t’acompanya en el teu procés d’aprenentatge.

Em direu que tinc la sort de treballar a Noruega, i és cert. Els meus alumnes són més madurs que els equivalents catalans, perquè tota la vida han fet més la seva, i han tingut menys control familiar. També els instituts ens donen molta llibertat, i no tenen el concepte gairebé presidiari dels nostrats (aquí no hi ha professors de guàrdia, i evidentment qui vol sortir pot fer-ho). I a banda tenim els centres educatius separats. El llumenera que va decidir unificar en un sol edifici (i amb els mateixos docents!) l’ESO i el batxillerat, com si les necessitats pedagògiques d’una persona de 12 fossin les mateixes que una de 17, es va cobrir de glòria.

Però jo venia a parlar dels mestres, i de la sèrie. En un capítol Merlí ve a dir que hi ha dos tipus de professors, els que porten els seus problemes a l’aula, i els que quan són a l’aula els passen tots els mals. Sincerament, he sentit poques reflexions tan encertades sobre la meva professió.

Sobre aquesta gran sèrie us recomano llegir-ne l’anàlisi en clau feminista de Mònica Planas a l’ARA, assenyalant-ne l’únic defecte important. També són imprescindibles els de Pere Solà Gimferrer a La Vanguardia, sobre la reivindicació de l’assignatura de filosofia, i el trencament de l’heteronormativitat del personatge de l’Oliver. Finalment aquí podeu llegir una entrevista amb el creador de la sèrie.

2 respostes a “En Merlí i jo ens assemblem

  1. El text el comparteixo gairebé al 100%. Només discrepo una mica en un punt.

    Dius que cal desterrar el concepte de classe magistral, i la visió del professor com un individu superior que ho sap tot. Els profes joves que vaig tenir també tenien aquesta opinió, i més o menys l’aplicaven. Parlo dels anys 1976-1981 aprox.

    Penso que de tant en tant els alumnes sí han d’anar a una classe magistral, perquè de grans sí es trobaran amb gent que en sap infinitament més que ells. No parlo d’opinió; en temes d’opinió tothom hi pot dir la seva. Parlo de certs temes i certes situacions on hom no sap pràcticament res en comparació amb el que parla o escriu. Com que de grans s’hi trobaran, val la pena que ho tastin a l’adolescència. No cal que siguis tu com a professor qui doni aquesta “lliçó magistral”; però també pots ser tu: de tant en tant, si els alumnes veuen que tu saps moltíssim més que no pas ells sobre un tema, penso que és positiu, i que vegin que si tu en saps molt més, és pel normal i lògic resultat d’haver estudiat i treballat el tema durant molt més temps.

    De fet, estàs obrint la porta a això que dic quan anuncies que el Merlí i tu seguiu la regla de sempre tractar els alumnes com si fossin adults, sense paternalisme, condescendència o sobreprotecció.

    Diguem que el teu text el signaria absolutament tot al 100% només canviant el verb “desterrar” per “minimitzar” en el paràgraf assenyalat.

    @recatacrec

    1. Ho comparteixo, però s’ha de reservar per casos excepcionals, i quan la persona valgui la pena. Quan vaig escriure això pensava en en una alumna meva noruega que va fer un any de batxillerat a Terrassa: em va comentar que a Catalunya les classes són molt avorrides, ve el professor, parla i parla, se’n va, i que passi el següent.

      És evident que el professor en sap més que els alumnes en alguns temes i això cal tenir-ho clar a l’aula, però aquest fet no implica cap relació de superioritat en termes socials. Igualment en altres temes són ells els que en saben més, i jo també en puc aprendre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s