En Vila (mig) desencadenat

Arribo tard, però finalment he llegit Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta, el penúltim llibre d’Enric Vila. Com que som un país amb poquíssims heterodoxos, llegir Vila sempre és imprescindible – a diferència de la gran majoria d’escriptors opinadors, periodistes tertulians, etcètera, manté la capacitat de sorprendre i d’anar a contracorrent. No cal dir que, com em passa amb el filòsof (?), molt sovint hi discrepo, però això no té cap importància a l’hora de valorar-lo.

Després de defensar la catalanitat de pedra picada de Pla o de documentar la història de la Rambla de Barcelona, Vila ens proposa un llibre ben estrany. Aprofita una fugida a Londres, després d’una ruptura sentimental, per aplegar reflexions sobre la història d’Europa i la influència del 1714, el país d’acollida, les seves anteriors relacions de parella, viatges amb Lluís Prenafeta (!) o articles inacabats sobre la subcultura gai. Una mena de calaix de sastre unit per una tesi central: a més de totes les crisis del món contemporani (de la masculinitat, la pèrdua d’influència dels estats-nació davant de les grans ciutats, la dificultat de trobar un camí vital, etcètera), els catalans hem de suportar la inseguretat dels nostres paràmetres nacionals, i això ens acaba de destarotar.

Fa uns mesos us deia que Picadura de Barcelona, d’Adrià Pujol Cruells, transmet les sensacions d’una passejada nocturna amb un amic. En canvi Londres-París-Barcelona és semblant a caminar, a pas lleuger, amb un erudit ciclotímic que ara t’explica l’origen d’un edifici i més tard la seva teoria sobre les nacions, que va saltant d’un tema a l’altre sense ni respirar, i que de tant en tant té un rampell i comença a xisclar sobre la seva ex. Intens, fascinant i esgotador. Per això reconec que, quan vaig tancar el llibre, vaig fer una cosa literàriament molt poc elegant. Vaig buscar algun conegut comú entre els meus contactes, i li vaig preguntar “escolta, en Vila és realment així?”.

Si jo fos l’editor de confiança d’en Vila (a Catalunya encara en queden?), li diria que escrivís d’una vegada un llibre centrat en ell mateix, sense excuses ni coartades, i sobretot sense quedar-se a mig camí. Té el talent literari i la solvència intel·lectual, qualitats estranyíssimes a casa nostra, i en podria sortir una obra brillant. A més té l’edat justa, perquè la bilis autèntica no es treu als vint-i-pocs sinó quan els traumes han sedimentat. Però mentre esperem que això passi, Londres-París-Barcelona n’és una bona aproximació. Molt recomanable.

I per últim un agraïment. Sempre m’havia preguntat per què alguns de la meva generació admiren un personatge tan mediocre com Salvador Sostres. Finalment Vila m’ha donat la resposta: com que va aconseguir sortir a Crónicas Marcianas, era el que follava més de tots a Luz de Gas. Instints atàvics, misteri resolt.

Enric Vila. Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta. Galàxia Gutenberg, 2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s