Per què votaré la CUP

Demà, quan vagi a correus a tramitar els documents electorals, enviaré la papereta de la CUP.

Per un socialdemòcrata convençut com jo (que a més viu a Escandinàvia!), optar per l’esquerra “radical” no deixa de ser curiós, però sé que no estic sol en el meu viatge. Abandonats pel PSC posterior a Maragall, molts vam passar de manera poc entusiasta per ERC o ICV, fins arribar finalment a la CUP. Ja sé que la saviesa popular diu que amb l’edat la gent es fa de dretes, però hem viscut coses tan grosses al país i al món, que hem arribat a una conclusió inevitable: els amics cupaires de la facultat tenien raó.

L’entrada dels tres diputats de la CUP al Parlament de Catalunya és un dels moments claus de la institució, només igualat per la primera majoria absoluta de Pujol, que va adormir el legislatiu català, i el pacte a quatre de 1995, que va tornar a donar-li la centralitat política. Alguns ja coneixíem el partit per la seva feina als ajuntaments, però l’establishment barceloní els va rebre amb grans dosis de sarcasme, condescendència i moltes ganes de donar lliçons. La famosa escena de la sandàlia va provocar força hostilitat (estan atacant un dels nostres!), i va fer que tant allà com aquí se’ls retratés com uns bojos perillosos.

Però mica en mica els tres diputats es van guanyar el respecte i l’admiració de la gent, gràcies a la barreja d’implacabilitat i empatia de David Fernàndez, l’ortodòxia matisada de Quim Arrufat i el rigor d’Isabel Vallet. Aquells nois de les samarretes, que a més s’havien retallat el sou, començaven a dir de manera clara el que la gent pensava, no s’arronsaven davant la fatxendera dels de sempre, i aconseguien coses que els crítics oficials no havien aconseguit mai, com fer desfilar els fills Pujol al Parlament. El seu perfil polític, basat en la transparència i la honestedat, va ser etiquetat com a “franciscà” per Enric Juliana, tot i que jo prefereixo anomenar-lo “nòrdic” i “exigible”. Si primer van dir que serien el cavall de Troia de la política catalana, al final s’han convertit en un model exemplar i en el mirall de les vergonyes dels altres.

lents

Confesso que la decisió de votar-los no és recent. Vaig decidir fer-ho, passés el que passés, el dia que David Fernàndez li va dir lladre a Narcís Serra en sessió parlamentària. Per fi algú li deia la veritat a la cara al ministre de defensa que va comprar els militars sense treure’n els tics feixistes, el vicepresident en l’època de Filesa i les escoltes del CESID, el que després va ser premiat amb Caixa Catalunya i la va portar a una fallida de milers de milions que hem pagat entre tots. Cap altre polític d’aquella comissió podia fer el mateix perquè tots, absolutament tots, havien participat al sistema que ho havia fet possible. Tot i que per intervencions de Fernàndez, em quedo amb la que va fer durant la primera compareixença de Jordi Pujol: un resum extraordinari del règim del 78, de les connivències entre el poder català i espanyol, i del món alternatiu (independentista i anticonvergent) dels 80 i 90.

Però el millor de la CUP és la seva insistència per demostrar que altres models polítics són possibles. Quan van confirmar que Fernàndez i companyia no es podien tornar a presentar, molts vam creure que era un error colossal. La seva resposta? Antonio Baños, el candidat més brillant i sorprenent de tota la campanya (a banda d’una inversemblant icona estètica). Us recomano veure aquest vídeo de la seva intervenció a can Cuní: primer tritura dialècticament el notari (i conseller de CaixaBanc) Burniol, i el deixa amb un riure burleta congelat; para els peus a Cristian Segura quan aquest llança tòpics sobre la classe mitjana; i sobretot clava una punyalada a l’ego del gran divo quan es disculpa (!) per estar d’acord amb ell.

Evidentment no coincideixo plenament amb la CUP, començant pel fet que no sóc anticapitalista sinó socialdemòcrata. La retòrica d’alguns dels seus membres contra Israel em fa posar molt nerviós, el model tan obert pot fer que se’ls coli algun showman com ha passat a Barcelona ciutat, i tinc amics que em plantegen algun dubte sobre els candidats de Girona, que em tocarà votar.

Tant li fa. La CUP és ara mateix el partit més coherent, honest i creïble de casa nostra. I creieu-me, si el partit més coherent, honest i creïble d’un país és l’esquerra revolucionària antisistema, és que aquest país té un greu problema polític.

Altres articles de la sèrie:

Per què no votaré Catalunya sí que es Pot

Per què no votaré Junts pel Sí

Per què no votaré ni el PSC ni Unió

14 respostes a “Per què votaré la CUP

  1. Estic practicament d’acord amb tot el que has escrit sobre les properes eleccions, Josep. Jo he fet el mateix camí, em sembla que un xic més llarg, des del PSC al que vaig votar des de les primeres eleccions democràtiques fins que van traïr en Maragall. Després vais votar ERC amb poc entusiasme i ara votaré CUP perquè son els més seriosos de tots, encara que no comparteixo bona part del seu ideari . Et felicito pels teus escrits.

  2. Hola, jo també els he votat però el meu viatge polític és més curt: surt ICV i va directament a la CUP, però comparteixo els neguits, observacions i comentaris per tu descrits d’aquest viratge que molta gent catalana d’esquerres estem fent. I la raó política de tot això es troba en el teu últim paràgraf. Felicitats, l’has clavat!
    Enhorabona pels escrits, Josep. Els segueixo amb interés. Gràcies per compartir-ho.

  3. En som molt els que ens veiem reflectits en aquest plantejament que tenint com a fonament el vot inqüestionable per l’esquerra i sobretot, sobretot, sobretot, per l’honestedat de la formació que s’evidencia amb l’únic que compta, els fets.
    És clar que els que venim de passats desencisats no podem compartir tot l’ideari “cupero”, hi ha coses que ens grinyolen i fins i tot que ens fan por, però per sobre de tot sabem que hi ha uns principis que són, de tots els possibles, els únics possibles, sense ombres o sospites, sense evidències de corrupció o de traïdoria que qualsevol de les altres opcions no poden lluir.
    Magnífic article com és habitual.

  4. Estic absolutament amb les teves argumentacions, tant amb les anteriors com amb aquesta. Les he compartit totes en el meu mur de Facebook perquè representen també la meva manera de pensar de cara al 27S.
    Una abraçada i felicitats per la manera en que ho has plantejat des de l’nici

  5. Benvolgut Josep,
    Celebro que hagis fet un viatge polític des del PSC fins a la CUP. Acostumat als teus textos intel•ligents, documentats i ben argumentats, m’ha decepcionat llegir al penúltim paràgraf que, des del teu punt de vista, “…el model tan obert pot fer que se’ls coli algun showman com ha passat a Barcelona ciutat”. Suposo que et refereixes al regidor Josep Garganté i a l’afer dels diners que va llançar en un ple municipal quan es discutia sobre els hipotètics Jocs d’Hivern de Barcelona-Pirineus. Trobo que el teu comentari té un to de menyspreu cap a aquest regidor (“s’ha colat un showman”) que crec que no es propi del teu estil habitual. I m’explico amb més detall:
    – El que tu anomenes “showman” jo diria que va ser més aviat una acció de protesta simbòlica per cridar l’atenció sobre un tema greu que ens venia (o ve) a sobre, i més després del “consens” que hi ha en aquesta ciutat en relació als beneficis que van comportar els Jocs Olímpics de BCN 92 i que se suposa podrien ser similars pel conjunt del país si es fessin els Jocs d’Hivern. Però no era un show, era una acció plena de contingut polític. I se’n fan moltes d’accions com aquestes, en molts ajuntaments i parlaments. Els mitjans del règim i la gent d’ordre ho solen anomenar show, la gent d’esquerres no. Tots ens hem forjat en espais polítics concrets i per això podem tenir visions diferents sobre aquest tipus d’accions. El teu va ser el PSC, el meu i el d’en Josep és el carrer i les lluites que s’hi donen, i a vegades ens cal cridar l’atenció davant dels silencis mediàtics més alarmants. No va ser un show, va ser una acció política. El matís és, un cop més, important. A part, els arguments d’en Josep estan més que justificats, tant per la vessant econòmica-corrupta dels Jocs (http://www.vilaweb.cat/noticies/barcelona-pirineus-2026-els-jocs-del-pa-per-a-avui-i-gana-per-a-dema/) com per la santificació de la vida política institucional (http://laccent.cat/decorum-honorabilitat-i-altres-paperots/).

    – D’altra banda en Josep G. no s’ha colat enlloc. És una persona àmpliament coneguda i reconeguda en els moviments socials de la ciutat des de fa almenys 15 anys, o més. Ja formava part de la CUP de Barcelona quan aquesta no comptava amb més d’una dotzena de membres i no sortia mai als mitjans (llavors la CUP era encara una cosa folklòrica-anecdòtica a ulls de comentaristes, periodistes i altra gent entesa). A part, com a conductor d’autobusos de Barcelona (a TMB, una de les menjadores del PSC, ja a la teva època), va ser un dels referents més importants en la lluita dels treballadors d’aquesta empresa per aconseguir 2 dies de descans setmanal (sí, dos dies!). I aquesta va acabar sent una de les victòries més sonades i importants pel moviment obrer del nostre país en molts anys, tal com podràs comprovar tu mateix fent una cerca a Google sobre aquesta lluita. Ja en aquell moment els mitjans de comunicació i els polítics intentaven menystenir i ridiculitzar la lluita d’aquests treballadors, entre ells en Josep Garganté. En definitiva, que quan tu encara estaves militant en el PSC ell ja estava fent la feina de formigueta que amb els pas dels anys i la suma de moltes ha acabat cristal•litzant amb la CUP, la candidatura que ara consideres la més honesta i creïble.

    – Sobre “el model tan obert” de la CUP: sí i no. És obert en el sentit que és lliure i assembleari. No cal ensabonar a ningú per presentar-te a candidat, ni jurar fidelitat a cap família política, ni donar sobres per sota la taula, ni cap de les coses habituals dels partits tradicionals. A la CUP tots els militats compten i valen igual. Però justament pel seu mètode assembleari (obert), el control i el filtre sobre els possibles candidats és més fort que en cap altre lloc. Els militants de la CUP és guanyen la possibilitat de ser candidats a través de la feina de base, del compromís quotidià ferm i incorruptible, en els barris, els pobles, els moviments socials, els llocs de treball, etc. No és una qüestió de despatxos, ni d’influències ni res per l’estil. És treball de pedra picada per guanyar-se la confiança dels companys. I en Josep, com molts d’altres, se l’ha guanyat a pols. No s’ha beneficiat de cap “mètode tan obert” per colar-se enlloc.

    Podria explicar més coses però crec que ja he deixat clar el meu punt de vista. D’altra banda, continuaré llegint el teu blog amb el mateix interès de sempre.
    Salutacions,

    1. Xavier, gràcies pel teu missatge i la teva argumentació, que entenc. La meva crítica no és pel missatge, evidentment, sinó per la manera com es va fer. Potser perquè crec en el valor superior de la paraula, les accions més teatrals i destinades a generar vídeos no m’acaben de convèncer. Si hi ha un bon discurs, sòlid i argumentat (i en això la CUP és l’estrella del nostre panorama polític), no cal llançar paperets.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s