El puto Duran i Lleida i jo

Tinc 36 anys, i això vol dir que ja he viscut una mica. Recordo perfectament que quan era nen als anys vuitanta, hi havia una sèrie de noms que semblaven immortals i intocables: Felipe, Joan Pau II, Reagan, Pujol, Duran, Nadal, Maragall. De tots aquests l’únic que continua aferrat a la cadira, com una rata de dibuixos al seu formatge, és el puto Duran i Lleida, i per això avui era inevitable un article quan he vist aquest tuit:

duran

A veure, Duran, no t’han ensenyat que una regla bàsica de qualsevol polític és no prendre per subnormals els teus votants? Tot i que ara que ho penso, a Duran sense Convergència al darrera no se l’ha votat mai, o sigui que vés a saber quants en té, de votants.

Des de que tinc ús de raó, els telenotícies de TV3 han estat el gran aparador de Duran i d’Unió, i de fet a casa en dèiem la “quota dominical”. La reunió del comitè de govern d’Unió. Les bases d’Unió fent una arrossada a la Costa Brava. L’escola d’estiu d’Unió. Els líders d’Unió de Joves masturbant-se en rotllana a la Plaça Catalunya (bé, això potser no). L’única vegada que als TN no hi sortia el partit era quan parlaven de les seves corrupteles, i llavors el “cas Unió” es transformava en el cas Pallerols, el cas Treball o el que fos.

El puto Duran i Lleida ha tingut més quota de pantalla que qualsevol altre polític de la seva rellevància (escassa, és clar), i l’home no hi vol renunciar. És com un drogoaddicte que necessita la seva dosi, tot i que en aquest cas la droga no li costa diners sinó que li’n fa guanyar. Perquè el dia que plegui de la cosa pública, de què viurà?

És per això que ara mateix només tinc una obsessió: saber per què va tant sovint a Xile. Tots penseu en famílies paral·leles i en negocis obscurs, però la meva teoria és una altra. Allà hi ha un doctor nazi que n’ha fet clons, que ara estan creixent i formant-se; futurs Durans que el transformaran finalment en immortal, i garantiran que els nostres fills, néts, besnéts, i fins a la fi de la humanitat, tinguin la seva quota de Duran i Lleida als mitjans. Al cap i a la fi, què són 30 anys suportant-lo, si en poden ser tres-cents o tres mil?