Per això van guanyar la guerra

Fa pocs dies, a terres valencianes, vaig dinar en un restaurant que proclamava orgullós a la seva façana que havia estat fundat el 1940. No cal saber-ne gaire d’història per entendre que un negoci obert a València el 1940 devia ser d’un bàndol molt concret, però els propietaris no se n’amaguen. Tenir arrels feixistes no és cap vergonya ni descrèdit, sinó que a terres hispanes és un fet que es viu amb total naturalitat. De fet el mateix ens passa a la meva ciutat, on hi ha un alcalde que erigeix monuments a organitzacions fundades pels vencedors de la Cruzada.

El franquisme que no marxa (Edicions Saldonar, 2015), de Lluc Salellas i Vilar, és un llibre-reportatge que denuncia precisament això, la inexistència d’un trencament amb el passat feixista. Els fills, néts, gendres i hereus dels que tenien el poder durant la dictadura el continuen tenint ara, i encara més greu, ho fan vanagloriant-se d’haver creat el (fals) sistema democràtic que patim actualment. I que ningú no gosi contradir-los! Quan Ada Colau va decidir prohibir la missa franquista que es feia anualment al castell de Montjuïc de Barcelona, El País, el butlletí oficial del règim del 78, va publicar un delirant editorial on es deia literalment això: “El cumplimiento de la ley no debe llevar a volver atrás en el camino de la reconciliación y la convivencia” (!)

El llibre de Salellas parteix d’una pregunta: què va passar amb els ministres de Franco un cop arribada la democràcia? La resposta és evident, no només no els va passar res, sinó que van prosperar encara més. El repàs d’aquests individus i les seves famílies és un retrat de tots els espais de poder de l’estat: les grans empreses, l’administració, les universitats, els partits polítics, l’exèrcit i fins i tot l’esport. Nissagues que es reprodueixen i s’entrecreuen per mantenir l’estatus quo, i que han creat un discurs que ningú no gosa contradir, ni a les biografies oficials ni als obituaris. Evidentment Catalunya no en queda al marge, i Salellas dedica tot un capítol a l’herència feixista del nostre país. Per exemple, si us pregunteu quina de les dues grans cerveseres va ser fundada per un ministre franquista, potser us sorprendrà saber que… totes dues.

El franquisme que no marxa és un llibre breu, i potser millor, perquè l’instint en llegir molts passatges és de rebotir-lo contra la paret en un atac de ràbia. Es nota que és obra d’un periodista i no (ai!) d’un autor amb un peu a la narrativa. Em puc imaginar què hauria pogut fet alguna de les nostres patums amb aquest material, si les nostres patums no fossin massa sovint covardes i còmplices del règim, és clar.

Ara que el model del 78 ja té gairebé 40 anys i està completament caduc, potser caldria fer el mirall d’aquest llibre, és a dir, estudiar l’herència dels republicans a la societat actual. I em temo que el seu llegat seria molt minso. A diferència del que s’ha volgut vendre, a la transició espanyola ningú no va estendre la mà, ni hi va haver cap acte de generositat, ni es va fer un pacte entre iguals. Van triomfar els feixistes, i no és estrany, que per això van guanyar la guerra. I així anem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s