Quan parlàvem del PSC

La percepció del temps és una qüestió fascinant. En voleu una prova? Tirem una mica enrere, fins el 2011. Aquell any es van produir les revolucions de la primavera àrab, amb l’enderrocament de Gaddafi i Mubarak; va morir Steve Jobs; l’imparable Barça de Guardiola estava a punt de guanyar la tercera lliga consecutiva i la quarta Champions per al club, etcètera. Tot això ho recordem, ho tenim a la memòria recent.

Doncs bé, a principi de 2011 el PSC controlava còmodament els ajuntaments de Barcelona i Girona, governava a tres de les quatre diputacions, era el segon grup al Parlament amb Joaquim Nadal de cap de l’oposició (!), i el seu partit germà, el PSOE, tenia José Luís Rodríguez Zapatero a la presidència del govern espanyol (!!).

Oi que us sembla com si hagués passat al Paleolític Inferior?

L’evolució del PSC aquests darrers quatre anys s’estudiarà a les universitats i se’n faran tesis doctorals. A les facultats de ciències polítiques, però també a les de màrketing, perquè pocs exemples millors hi ha d’una marca que ha passat a ser totalment irrellevant, i a vegades fins i tot invisible. Perquè sincerament, ara mateix qui parla del PSC? Les batusses polítiques actuals són entre Convergència i Podem, entre l’esquadra PP-Ciutadans-SCC i el món independentista, i entre els partits de govern i els que volen enderrocar el sistema. Però busqueu tuits atacant el PSC, o fins i tot articles dels periodistes a sou de CiU contra els socialistes. No en trobareu. I encara pitjor per a ells, les enquestes indiquen que el partit serà quarta o cinquena força en ajuntaments que controlava la legislatura passada, i a tothom li sembla ben normal.

El PSC s’ha convertit així en un partit minoritari i residual, bàsicament de consum intern: si els quatre de sempre (cada cop més envellits) ens voten, ens assegurem alguns càrrecs públics per als de la cúpula i els nostres amics i familiars, i qui dies passa anys empeny, que la crisi és dura i a fora hi fa fred. Els socialistes valencians han funcionat així durant dues dècades, de fet. La cúpula va identificar que l’espai polític que els asseguraria això era netament unionista, trencant la tradició del partit, i van optar per aquesta via, malgrat ser el final de les aspiracions de tornar a ser majoritaris. Fins i tot van escenificar-ho amb una foto històrica.

I el famós sector catalanista del partit? Aquests es van passar anys amenaçant de marxar, i quan finalment ho van fer, ja era massa tard: no li va importar a ningú. Suposo que Duran i Lleida tindrà ganes de fer explotar la coalició amb Convergència i morirà matant, però els exsocialistes ni això. Una piula.

En fi, perdoneu-me l’article però crec que el PSC ha estat tan rellevant a la història del nostre país que es mereixia un petit rèquiem. Prometo que el proper sí serà sobre un tema interessant.