Quan parlàvem del PSC

La percepció del temps és una qüestió fascinant. En voleu una prova? Tirem una mica enrere, fins el 2011. Aquell any es van produir les revolucions de la primavera àrab, amb l’enderrocament de Gaddafi i Mubarak; va morir Steve Jobs; l’imparable Barça de Guardiola estava a punt de guanyar la tercera lliga consecutiva i la quarta Champions per al club, etcètera. Tot això ho recordem, ho tenim a la memòria recent.

Doncs bé, a principi de 2011 el PSC controlava còmodament els ajuntaments de Barcelona i Girona, governava a tres de les quatre diputacions, era el segon grup al Parlament amb Joaquim Nadal de cap de l’oposició (!), i el seu partit germà, el PSOE, tenia José Luís Rodríguez Zapatero a la presidència del govern espanyol (!!).

Oi que us sembla com si hagués passat al Paleolític Inferior?

L’evolució del PSC aquests darrers quatre anys s’estudiarà a les universitats i se’n faran tesis doctorals. A les facultats de ciències polítiques, però també a les de màrketing, perquè pocs exemples millors hi ha d’una marca que ha passat a ser totalment irrellevant, i a vegades fins i tot invisible. Perquè sincerament, ara mateix qui parla del PSC? Les batusses polítiques actuals són entre Convergència i Podem, entre l’esquadra PP-Ciutadans-SCC i el món independentista, i entre els partits de govern i els que volen enderrocar el sistema. Però busqueu tuits atacant el PSC, o fins i tot articles dels periodistes a sou de CiU contra els socialistes. No en trobareu. I encara pitjor per a ells, les enquestes indiquen que el partit serà quarta o cinquena força en ajuntaments que controlava la legislatura passada, i a tothom li sembla ben normal.

El PSC s’ha convertit així en un partit minoritari i residual, bàsicament de consum intern: si els quatre de sempre (cada cop més envellits) ens voten, ens assegurem alguns càrrecs públics per als de la cúpula i els nostres amics i familiars, i qui dies passa anys empeny, que la crisi és dura i a fora hi fa fred. Els socialistes valencians han funcionat així durant dues dècades, de fet. La cúpula va identificar que l’espai polític que els asseguraria això era netament unionista, trencant la tradició del partit, i van optar per aquesta via, malgrat ser el final de les aspiracions de tornar a ser majoritaris. Fins i tot van escenificar-ho amb una foto històrica.

I el famós sector catalanista del partit? Aquests es van passar anys amenaçant de marxar, i quan finalment ho van fer, ja era massa tard: no li va importar a ningú. Suposo que Duran i Lleida tindrà ganes de fer explotar la coalició amb Convergència i morirà matant, però els exsocialistes ni això. Una piula.

En fi, perdoneu-me l’article però crec que el PSC ha estat tan rellevant a la història del nostre país que es mereixia un petit rèquiem. Prometo que el proper sí serà sobre un tema interessant.

3 respostes a “Quan parlàvem del PSC

  1. Sí, fa una mica de vergonya parlar del PSC, però jo que no signo amb nom sencer m’atreviré a posar noms i cognoms a aquesta degeneració del PSC. Els de CiU han fet córrer des de sempre que el PSC i el PSOE són el mateix; formava part del seu argumentari contra el gran partit rival. Però va ser en Pasqual Maragall qui va desafiar al PSOE de Madrid i va tirar endavant l’Estatut. Fóra bo recordar-ho, perquè tot allò és l’origen de la situació en què ens trobem actualment, a les portes d’unes eleccions plebiscitàries. Els seus 3 anys a la Generalitat van ser més fructífers pel que fa a la construcció nacional que no els 23 d’en Pujol fent la Puta Ramoneta. També fóra bo recordar tot allò del 3% ara que en Pujol ha confessat ser un evasor fiscal, i que l’Artur Mas li va fer retirar sota amenaça de no donar suport a l’Estatut.
    Va marxar del govern i del PSC després que en Mas i en Zapatero pactessin-descafeïnessin l’Estatut i aquí va ser on va començar el declivi del partit, ara sí totalment depenent del PSOE.
    Posaré nom i cognom també al principal autor de la degeneració del PSC: Miquel Iceta. Un d’aquests nous polítics sense ideologia ni principis que es pensen que fent servir quatre teories agafades de la ciència política aconseguiran portar les multituds als seus peus. En canvi, és el poble, aquella multitud de formiguetes, qui l’està arraconant cada cop més. Ara ja només queden un parell d’eleccions més i ja l’hauran posat al lloc que li pertoca, expulsat de la vida política.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s